Les lliçons d'octubre/Capítol 2

Sou a «Capítol 2»
Les lliçons d'octubre

Capítol 2: La dictadura democràtica del proletariat i del camperolat: febrer i octubre

modifica

Pel seu desenvolupament i resultat, la Revolució d'Octubre ha descarregat un formidable colp sobre la parodia escolàstica del marxisme que estava força estesa entre els mitjans socialdemòcrates russos (començant pel Grup de l'Emancipació del Treball) i que ha trobat la seua expressió més acabada en els menxevics. Aquest seudomarxisme consistia essencialment en transformar el pensament condicional i limitat de Marx (“els països avançats mostren als països endarrerits la imatge del seu futur desenvolupament”) en una llei absoluta, suprahistòrica, sobre què s'esforçava en basar la tàctica del partit de la classe obrera. Amb aquesta teoria no es podia plantejar, naturalment, la lluita del proletariat rus pel poder mentre els països econòmicament més desenvolupats no haguessen donat l'exemple i creat d'alguna forma un precedent. No hi ha dubte que cada país endarrerit troba alguns dels trets del seu esdevenidor en la història dels països avançats, però no es tracta d'una repetició general del desenvolupament dels esdeveniments. Pel contrari, com més l'economia capitalista revesteix un caràcter mundial més adquireix un caràcter especial l'evolució dels països endarrerits, on els elements retardataris es combinen amb els elements més moderns del capitalisme. En el seu prefaci a La guerra camperola, Engels escrivia: “En una determinada etapa (que no arriba pas al mateix temps o en un grau idèntic de desenvolupament en tots els llocs) la burgesia comença a adonar-se que el seu company, el proletariat, la depassa.” L'evolució històrica obligà la burgesia russa a fer aquesta constatació més d'hora i completament que qualsevol altra. En la vespra de 1905 ja Lenin havia expressat el caràcter especial de la Revolució russa en la formula de la dictadura democràtica del proletariat i del camperolat. Per ella mateixa, aquesta formula, com ho mostra el curs ulterior dels esdeveniments, no podia tindre altra importància que com etapa vers la dictadura socialista del proletariat recolzant-se sobre el camperolat. Sencerament revolucionària, profundament dinàmica, la posició de Lenin sobre la qüestió estava radicalment enfrontada a l'esquema menxevic, segons el qual Rússia no podia gosar més que a repetir la història dels pobles avançats, amb la burgesia en el poder i la socialdemocràcia en l'oposició. Però, en la formula de Lenin, determinats cercles del nostre partit posaven l'accent no pas en la paraula “dictadura” sinó més en la paraula “democràtica” per tal d'oposar-la a la paraula “socialista”. Això significava que en Rússia, país endarrerit, únicament la Revolució democràtica era concebible. La revolució socialista havia de començar en Occident. Nosaltres no ens podíem endinsar en la via vers el socialisme més que darrere Anglaterra, França i Alemanya. Però aquest punt de vista esdevenia, inevitablement, menxevic. I és això el que passà netament en 1917 quan es plantejaren les tasques de la revolució no com a qüestions de prognosi sinó com qüestions d'acció.

En les condicions de la Revolució, voler realitzar a fons la democràcia contra el socialisme (considerat prematur) era, políticament, derivar de la posició proletària a la posició petitburgesa, passar-se a l'ala esquerra de la revolució nacional.

La revolució de febrer, presa aïlladament, era una revolució burgesa. Però com a revolució burgesa arribà massa tard i no tenia en ella mateixa cap element d'estabilitat. Esquinçada per contradiccions que es manifestaren immediatament per la dualitat de poders, havia o bé de transformar-se en introducció directa a la revolució proletària (que és el que ha passat) o bé llençar a Rússia a un estat semicolonial sota un regim d'oligarquia burgesa. En conseqüència, hom podia considerar el període consecutiu a la revolució de febrer o bé com un període de consolidació, desenvolupament o acabament de la revolució democràtica, o bé com un període de preparació de la revolució proletària. El primer punt de vista fou adoptat no sols pels dirigents menxevics i pels social revolucionaris sinó, també, per un cert nombre de dirigents bolxevics. Tanmateix, aquests darrers es distingien dels menxevics i social revolucionaris en què s'esforçaven en dur el més possible cap a l'esquerra la revolució democràtica. Però en el fons el seu mètode era el mateix: consistia en exercir sobre la burgesia dirigent una pressió que no trencava el marc del règim democràtic burgès. Si aquesta política hagués triomfat, el desenvolupament de la revolució s'hagués produït per fora del nostre partit i hauríem tingut, a fi de comptes, una insurrecció de masses obreres i camperoles no dirigida pel partit, en d'altres paraules: jornades de juliol en gran escala, es a dir una catàstrofe.

És evident que la conseqüència directa d'aquesta catàstrofe hagués estat la destrucció del partit. El que mostra la profunditat de les divergències de punts de vista que existien aleshores.

La influència dels menxevics i dels social revolucionari, durant el primer període de la revolució, expressava les il·lusions de les masses petitburgeses i, sobretot, de les masses camperoles en la població russa i la manca de maduresa de la revolució. Va estar, precisament, aquesta manca de maduresa el que, en les condicions especials creades per la guerra, donà als revolucionaris petitburgesos, que defenien el drets històrics de la burgesia al poder, la possibilitat de dirigir, almenys aparentment, el poble. Però això no significa que la revolució russa havia de seguir necessàriament la via que va seguir en realitat de febrer a octubre de 1917. Aquesta via degotava no únicament de les relacions de classe sinó, també, de les condicions temporànies creades per la guerra. Gràcies a la guerra, el camperolat es trobà organitzat i armat sota la forma d'un exèrcit de milions d'homes. Abans que el proletariat hagués tingut temps d'organitzar-se sota la seua bandera per a encapçalar les masses rural, els revolucionaris petitburgesos havien trobat un recolzament natural en l'exèrcit camperol revoltat contra la guerra. Amb tot el pes d'aquest exèrcit innombrable, de què tot depenia directament, pressionaren sobre el proletariat i, en els primers moments, l'arrossegaren darrere d'ells. La marxa de la revolució podia haver estat diferent sobre les mateixes bases de classe: és això el que mostren, ben a les clares, els esdeveniments que precediren a la guerra. En juliol de 1914 Petrograd va estar sacsejada per vagues revolucionàries que desembocaren inclús en combats al carrer. La direcció d'aquest moviment pertanyia, incontestablement, a l'organització clandestina i a la premsa legal del nostre partit. El bolxevisme consolidava la seua influència en la lluita directa contra el liquidadors i el partits petitburgesos en general. El desenvolupament del moviment hagués comportat, primer que res, el creixement del Partit Bolxevic: els soviets de diputats obrers de 1914, si hagueren estat instituïts, hagueren sigut, versemblantment, des d'un principi bolxevics. El despertar del camp es va fer sota la direcció dels soviets urbans, dirigits pels bolxevics. Això no vol dir que els social revolucionaris hagueren perdut immediatament tota influència en el camp; segons totes les probabilitat, la primera etapa de la revolució proletària haguera estat superada sota la bandera dels narodniki. Però aquests haurien estat forçats a avançar la seua ala esquerra per tal d'estar en contacte amb els soviets bolxevics de les ciutats. En aquesta cas també la sortida directa de la insurrecció hagués depès, sobretot, de l'esperit i la conducta de l'exèrcit lligat al camperolat. És impossible, i d'altra banda inútil, endevinar ara si el moviment de 1914-1915 haguera menat a la victòria en cas en què la guerra no haguera esclatat. Però hi ha força indicis que, si la revolució victoriosa s'hagués desenvolupa en la via inaugurada pels esdeveniment de juliol de 1914, l'enderrocament del tsarisme hagués menat al poder als soviets obrers revolucionaris els quals, mitjançant (en els primers moments) els narodniki d'esquerres, hagueren arrossegat a la seua òrbita les masses camperoles.

La guerra interrompí el moviment revolucionari, l'ajornà i, després, l'accelerà extremadament. Sota la forma d'un exèrcit d'uns quants milions d'homes, la guerra creà per als partit petitburgesos no sols una base social sinó també una inesperada base d'organització excepcional: en efecte, és difícil transformar la pagesia en base d'organització inclús quan aquella és revolucionària. Recolzant-se en aquesta organització ja presta, que era l'exèrcit, els partits petitburgesos la imposaven al proletariat i el tancaven en la malla del defensisme. Heus aquí perquè Lenin, des del principi, combatia aferrissadament l'antiga consigna “dictadura democràtica del proletariat i del camperolat” que, en les noves condicions, significava la transformació del Partit Bolxevic en l'esquerra del bloc defensista. Per a Lenin la tasca principal consistia en treure a l'avantguarda proletària del pantà defensista. Únicament amb aquesta condició podia el proletariat, en la següent etapa, esdevenir el centre d'aplegament de les masses treballadores rurals. Però ¿quina actitud calia tindre envers la revolució democràtica o, més exactament, envers la dictadura democràtica del proletariat i del camperolat? Lenin donà fortes batzacades als “vells bolxevics” que “manta vegades ja [deia ell] han representat un trist paper en la història del nostre partit repetint inintel·ligiblement una formula apresa en comptes d'estudiar les particularitats de la nova situació real”. “Cal alinear-se [afegia] sobre la nova realitat i no sobre les velles formules. L'antiga formula bolxevic de Kamenev “la revolució democràtica burgesa no s'ha acabat”, abraça aquesta realitat? No, aquesta formula és vella, ja no serva cap valor, ha mort i vans seran els esforços per a ressuscitar-la.”

Lenin, és cert, deia de vegades que els soviets de diputats d'obrers, soldats i pagesos, realitzaven, en la primera època de la revolució de febrer, fins a un determinat punt, la dictadura revolucionària del proletariat i del camperolat. Això és cert en la mida en què aquests soviets exercien el poder. Però els soviets del període de febrer no exercien més que un semipoder, com moltes vegades ho va explicar Lenin. Sostenien el poder de la burgesia exercint alhora sobre ella una pressió sota la forma de semioposició. És precisament aquesta situació equívoca que els permetia de no eixir del marc de la coalició democràtica dels obrers, camperols i soldats. Aquesta coalició, en la mida en què es recolzava no sobre relacions estatals regularitzades sinó sobre la força armada i la conjuntura revolucionària, tendia a la dictadura però quedava encara molt lluny. La inestabilitat dels soviets conciliadors degotava del caràcter democràtic, no oficial, d'aquesta coalició d'obrers, camperols i soldats exercint un semipoder. Els soviets havien, o bé veure decréixer, fins la desaparició, el seu paper, o bé fer-se, realment, amb el poder. Però podien fer-se'n no com a coalició democràtica dels obrers i camperols, representats per diferents partits, sinó com a dictadura del proletariat dirigida per un únic partit arrossegant rere d'ell les masses rurals, començant per les capes semiproletàries. En d'altres paraules, la coalició democràtica obrera i camperola no podia ser considerada més que com una forma preliminar abans de la pujada al poder, com una tendència sinó millor com un fet. La marxa cap el poder havia, inevitablement, de fer esclatar l'embolcall democràtic, posar a la majoria del camperolat en la necessitat de seguir els obrers, de permetre al proletariat realitzar la seua dictadura de classe i, per això mateix, posar a l'ordre del dia, paral·lelament a la democratització radical de les relacions socials, la intromissió socialista de l'estat obrer en els drets de la propietat capitalista. Continuar sota aquestes condicions atenint-se a la formula “dictadura democràtica” era, en realitat, renunciar al poder i acular la revolució en un atzucac. La principal qüestió en litigi, al voltant de la qual pivotaven totes les altres, era: cal lluitar pel poder? Cal o no cal prendre el poder? Únicament això demostra ja que estem en presència no de divergències de punt de vista episòdics sinó de dues tendències de principi. L'una d'elles era proletària i menava a la via de la revolució mundial mentre que l'altra era “democràtica”, és a dir petitburgesa, i menava, en última instància, a la subordinació de la política proletària a les necessitats de la societat burgesa que estava reformant-se. Aquestes tendències aürtaven una contra l'altra, l'any 1917, en totes les qüestions àdhuc que foren poc importants. L'època revolucionària, és a dir el moment en què el capital acumulat pels partits es posa en acció, havia de fer, inevitablement, aparèixer desacords d'aquesta mena. En una mesura més o menys gran, amb diferències motivades per la situació, aquestes dues tendències es manifestaren també, en el període revolucionari en tots els països manta vegades. Si per “bolxevisme” hom entén una educació, un tremp, una organització de l'avantguarda proletària fent a aquesta capaç de fer-se per la força amb el poder; si per “socialdemocràcia” hom entén el reformisme i l'oposició dins del marc de la societat burgesa i l'adaptació a la seua legalitat, és a dir l'educació de les masses en la idea de la inamovibilitat de l'estat burgès, és clar que, inclús dins d'un partit comunista que no sorgeix completament armat de la forja de la història, la lluita entre les tendències socialdemòcrates i el bolxevisme s'ha de manifestar de la forma més clara i oberta en el període revolucionari quan la qüestió del poder es planteja directament.

La tasca de la conquista del poder no es plantejà al partit fins el 4 d'abril, és a dir després de l'arribada de Lenin a Petrograd. Però, inclús a partir d'aqueix moment, la línia del partit no tingué un caràcter continu, indiscutible per a tots. Malgrat les decisions de la conferència d'abril de 1917, una resistència, ja sorda ja declarada, al curs revolucionari es manifestà tot al llarg del període de preparació.

L'estudi del desenvolupament dels divergents punts de vista entre febrer i la consolidació de la Revolució d'Octubre no presenten únicament un interès teòric excepcional sinó una importància pràctica incommensurable. Lenin, en 1910, havia qualificat d'anticipació els desacords que s'havien manifestat al Segon Congrés en 1903. Importa seguir aquests desacords a partir de la seua font, és a dir des de 1903, i, inclús, des de l' “economicisme”. Però aquest estudi no té sentit si no és complet i abraça, igualment, el període en què les divergències de punts de vista foren sotmeses a la prova decisiva, és a dir Octubre.

No podem en aquestes pàgines emprendre un examen aprofundit de tots els estadis d'aquesta lluita. Però jutgem necessari d'omplir parcialment la llacuna inadmissible que existeix en la nostra literatura sobre el període més important del desenvolupament del partit.

Com ja hem dit, la qüestió del poder és el nus d'aquestes divergències de punts de vista. És el criteri suprem que permet determinar el caràcter d'un partit revolucionari (i inclús d'un partit no revolucionari). En el període que estudiem, la qüestió de la guerra es planteja i es resol en connexió estreta amb la qüestió del poder. Examinarem aquestes dues qüestions en ordre cronològic: posició del partit i la seua premsa en el primer període després de l'enderrocament del tsarisme, abans de l'arribada de Lenin; lluita al voltant de les tesis de Lenin; conferència d'abril; conseqüències de les jornades de juliol; alçament de Kornilov; conferència democràtica i Pre-parlament; qüestió de la insurrecció armada i de la crisi de poder (setembre-octubre); qüestió d'un govern socialista “homogeni”.

L'estudi d'aquestes divergències de punts de vista ens permetran, esperem, treure conclusions que podran servir als altres partits de la Internacional Comunista.