Les lliçons d'octubre/Capítol 1


Capítol 1: Cal estudiar octubreModifica

Si és cert que hem tingut èxit en la Revolució d'Octubre aquesta, no obstant, no n'ha tingut en la nostra literatura. No tenim encara ni una sola obra que fornisca un quadre general de la Revolució d'Octubre i remarque els principals moments des del punt de vista polític i organitzatiu. Encara més, fins ara no s'han editat els material que caracteritzen els diferents aspectes de la preparació de la revolució o la mateixa revolució. Publiquem un munt de documents i materials sobre la història de la revolució i del partit, abans i després d'octubre, però hom consagra força menys d'atenció al mateix octubre. Una vegada donat el colp de força sembla com si haguérem decidit que no l'haurem de repetir. Sembla com si, de l'estudi d'Octubre, de les seues condicions i preparació immediates, no esperarem una utilitat directa per a les urgents tasques de l'ulterior organització.

Tanmateix, tal apreciació és profundament errònia, àdhuc sent inconscient, i té, per altra banda, cert caràcter d'estretor nacional. Si nosaltres no hem de repetir la Revolució d'Octubre això no significa pas que aquesta experiència no ens puga ensenyar res. Som un partit de la Internacional i, a més a més, el proletariat dels altres països encara ha de resoldre el seu problema d'Octubre i, durant els darrers anys, hem tingut proves suficientment convincents que els partits comunistes més avançats d'Occident no sols és que no han assimilat la nostra experiència sinó que, inclús, no la coneixen des del punt de vista dels fets.

Hom podria assenyalar, certament, que és impossible estudiar Octubre, i editar alhora els materials concernents a Octubre, sense posar damunt la taula les antigues divergències. Però tal manera d'abordar la qüestió seria molt miserable. Els desacords de 1917 eren, evidentment, força profunds i no gens fortuïts. Seria molt mesquí, però, fer-ne ara una arma de lluita contra aquells que aleshores es varen equivocar. Però encara seria més inadmissible callar sobre els problemes capitals de la revolució d'Octubre, que tenen una importància internacional, per consideracions de caire personal.

L'any passat vàrem sofrir dues penoses derrotes en Bulgària: primer el PCB deixà passar el moment, excepcionalment favorable, per a una acció revolucionària (alçament dels camperols desprès del colp de força de juny de Tasankof) a causa de consideracions doctrinàries fatalistes; a continuació, esforçant-se en arreglar la seua falta, es llançà a la insurrecció de setembre sense haver preparat les premisses polítiques i organitzatives. La revolució búlgara hauria d'haver estat la introducció a la revolució alemanya. Dissortadament, aquesta deplorable introducció va tindre un desenvolupament encara pitjor en la mateixa Alemanya. En el segon semestre de l'últim any observarem en aquest país una demostració clàssica de la forma en què hom pot deixar passar una situació revolucionària excepcional i d'una importància històrica mundial. Les experiències búlgara i alemanya han estat àdhuc menys objecte d'una apreciació suficientment completa i concreta. L'autor d'aquestes línies forní l'any passat l'esquema del desenvolupament dels esdeveniments alemanys (veure a l'opuscle L'Orient i l'Occident els capítols “Davant d'un gir” i “L'etapa que travessem”). Tot el que ha passat després ha confirmat aquest esquema. Ningú ha intentat donar-ne qualsevol altra explicació. Però un esquema no ens és suficient, ens manca un quadre complet, amb el recolzament de tots els fets, del desenvolupament dels esdeveniments de l'any passat en Alemanya, un quadre que faça llum sobre les causes d'aquesta penosa desfeta.

Però és difícil somiar en una anàlisi dels esdeveniments a Bulgària i Alemanya si encara no hem fet un quadre polític i tàctic de la Revolució d'Octubre. Encara no ens hem fet una idea exacta del que vàrem fer i de com ho vàrem fer. Després d'Octubre, semblava que els esdeveniments en Europa es desenvoluparien, per ells mateixos, amb una tal rapidesa que no ens deixarien temps per a assimilar teòricament les lliçons d'Octubre. Però s'ha demostrat que el colp de força proletari esdevé impossible en absència d'un partit capaç de dirigir-lo. El proletariat no pot fer-se amb el poder mitjançant una insurrecció espontània: àdhuc en un país industrialment molt desenvolupat i forçament cultivat com Alemanya, la insurrecció espontània dels treballadors (en novembre de 1918) no ha pogut fer més que transmetre el poder a les mans de la burgesia. Una classe posseïdora és capaç de fer-se amb el poder, arrabassat a una altra classe posseïdora, recolzant-se en les seues riqueses, en la seua “cultura”, en les seues innombrables relacions amb l'antic aparell d'estat. Per al proletariat res pot reemplaçar el partit. El període d'organització dels Partits Comunistes comença, veritablement, a partir de la meitat de l'any 1921 (“lluita per les masses”, “front únic”, etc.). Les tasques d'octubre queden aleshores llunyanes i, alhora, també es relega a un segon pla l'estudi d'octubre. L'últim any ens ha enfrontat amb les tasques de la revolució proletària. És el moment de reunir tots els documents, d'editar tots els materials i de procedir al seu estudi.

És clar que sabem que cada poble, cada classe i, inclús, cada partit s'instrueixen principalment mercès a la seua pròpia experiència però això no significa, de cap de les maneres, que l'experiència dels altres països, classes i partits siga de poca importància. Sense l'estudi de la gran Revolució Francesa, de la Revolució de 1848 i de la de la Comuna de París, nosaltres mai hauríem acomplert la Revolució d'Octubre, àdhuc amb l'experiència de 1905: cert, vàrem fer aqueixa experiència recolzant-nos sobre les ensenyances de les revolucions anteriors i continuant-ne la línia històrica. Tot el període de la contrarevolució fou omplert per l'estudi de les lliçons de 1905. Per a l'estudi de la revolució victoriosa de 1917, però, no hem fet ni la dècima part del treball que vàrem fer per a la de 1905. Cert, no vivim en un període de reacció ni a l'emigració. Per contra, les forces i els mitjans amb què comptem actualment no poden comparar-se als d'aquells penosos anys. Cal posar a l'ordre del dia, en el Partit i en tota la Internacional, l'estudi de la Revolució d'Octubre. Cal que tot nostre partit, i particularment la joventut, estudien minuciosament l'experiència d'Octubre, que ens ha fornit una verificació incontestable del nostre passat i ens ha obert una àmplia porta cap el futur. La lliçó alemanya de l'últim any no és únicament un seriós recordatori sinó, encara més, un amenaçador advertiment.

Hom pot dir, certament, que el més pregon coneixement del desenvolupament de la Revolució d'Octubre no hauria estat pas una garantia de victòria per al nostre partit alemany. Però semblant raonament no ens fa avançar gens. Certament que el sols l'estudi de la Revolució d'Octubre és insuficient per a fer-nos vèncer en altres països; però poden donar-s'hi situacions en què existisquen totes les premisses de la revolució menys una direcció clarivident i resoluda del partit basat en la comprensió de les lleis i mètodes de la revolució. Tal era, precisament, la situació l'any passat a Alemanya. Pot repetir-se en d'altres països. Ara bé, per a l'estudi de les lleis i mètodes de la revolució proletària no hi ha, fins ara, font més important que nostra experiència d'Octubre. Els dirigents dels partits comunistes europeus que no estudiaren, d'una manera crítica i en tots els seus detalls, la història del colp de força d'Octubre s'assemblarien a un cap que, en preparar-se actualment a noves guerres, no estudiés l'experiència estratègica, tàctica i tècnica de l'última guerra imperialista. Tal cap duria el seu exèrcit a la derrota.

El partit és l'instrument essencial de la revolució proletària. Nostra experiència d'un any (febrer de 1917-febrer de 1918) i les experiències complementàries de Finlàndia, Hongria, Itàlia, Bulgària i Alemanya, ens permeten gairebé erigir en llei la ineluctabilitat d'una crisi en el partit quan aquest passa, del treball de preparació revolucionària, a la lluita directa pel poder. Les crisis en el partit sorgeixen en general a cada gir important, com un preludi o conseqüència d'aquest gir. La raó és que cada període del desenvolupament del partit té els seus trets especials i reclama habituds i mètodes determinats de treball. Un gir tàctic implica una ruptura, més o menys important, amb aqueixes habituds i amb aqueixos mètodes, aquí està la font dels xocs i crisis. “Passa força sovint que [escrivia Lenin en 1917], davant d'un gir brusc de la història, els partits, inclús els avançats, no s'acoblen, durant un temps, si fa o no fa, llarg, a la nova situació, repeteixen les consignes que, justes ahir, han perdut tot sentit i això més “sobtadament” com el gir històric ha estat sobtat.” D'aquí un perill: si el gir ha estat molt brusc o molt inesperat i el període superior ha acumulat força elements d'inèrcia i de conservadorisme en els òrgans dirigents del partit, aquest es demostra incapaç de dur la direcció del gir en el moment més greu per al que s'havia preparat durant anys o desenes d'anys. El partit cau en una crisi i el moviment s'efectua sense objectiu i va a la desfeta.

Un partit revolucionari està sotmès a la pressió d'altres forces polítiques, a cadascun dels períodes del seu desenvolupament elabora els mitjans de resistir-se'n i foragitar-les. En els girs tàctics, que comporten reagrupaments i friccions internes, sa força de resistència decreix. D'aquí la possibilitat constant que tenen els agrupaments interns del partit, engendrats per la necessitat del gir tàctic, de desenvolupar-se considerablement i esdevenir una base per a diferents tendències de classes. Parlant més planerament, un partit que no va a la par amb les tasques històriques de la seua classe esdevé, o corre el risc, un instrument indirecte de les altres classes.

Si l'observació que acabem de fer és justa per a cada gir tàctic important encara ho és més per als grans capgiraments estratègics. Per tàctica entenem en política, per analogia amb la ciència de la guerra, l'art de menar accions aïllades; per estratègia, l'art de vèncer, és a dir de fer-se amb el poder. Abans de la guerra, a l'època de la II Internacional, no fèiem ordinàriament aquesta distinció, ens limitaven a la concepció tàctica socialdemòcrata. I no era per atzar: la socialdemocràcia tenia una tàctica parlamentària, sindical, municipal, cooperativa, etc. La qüestió de la combinació de totes les forces i recursos, de totes les armes per tal d'assolir la victòria sobre l'enemic, no es plantejava pas a l'època de la II Internacional doncs que aquesta no s'assignava pràcticament la tasca de la lluita pel poder. La Revolució de 1905, rere d'un llarg interval, posà de nou a l'ordre del dia les qüestions essencials, les qüestions estratègiques de la lluita proletària. Gràcies a això assegurà immensos avantatges als socialdemòcrates revolucionaris russos, és a dir als bolxevics. La gran època de l'estratègia revolucionaria comença en 1917, primer per a Rússia i, després, per a tota Europa. L'estratègia, evidentment, no impedeix la tàctica: les qüestions del moviment sindical, de l'activitat parlamentària, etc., no desapareixen de nostre camp visual, però adquireixen altra importància com a mètodes subordinats a la lluita combinada pel poder. La tàctica està subordinada a l'estratègia.

Si els girs tàctics engendren habitualment friccions internes en el partit, els girs estratègics han de provocar, amb més motiu, capgiraments força més profunds. Ara bé, el tomb més brusc és aquell en què el partit del proletariat passa de la preparació, propaganda, organització i agitació a la lluita directa pel poder, a la insurrecció armada contra la burgesia. Tot el que hi ha dins del partit d'escèptic, conciliador, capitulador, s'alça contra la insurrecció, cerca per a la seua oposició formules teòriques i les troba totes manllevades dels seus adversaris d'ahir, els oportunistes. Encara haurem d'observar manta vegades aquest fenomen.

En el període de febrer a octubre, efectuant un llarg treball d'agitació i d'organització en les masses, el partit feu un últim examen, una darrera tria de les seues armes abans de la batalla decisiva. En octubre, i després, el valor d'aquestes armes fou verificat en una operació de vasta envergadura. Ocupar-se ara d'apreciar els diferents punts de vista sobre la Revolució en general, i sobre la revolució russa en particular, fent silenci sobre l'experiència de 1917, seria ocupar-se d'una escolàstica estèril i no d'una anàlisi marxista de la política. Seria actuar igual que gent discutint sobre els avantatges de diferents mètodes de natació però refusant-se a veure el riu en què aqueixos mètodes son aplicats pels nedadors. No hi ha millor verificació del punts de vista sobre la Revolució que la seua aplicació durant aquesta Revolució al igual que, com millor es verifica el mètode de natació, és quan el nedador es llança a l'aigua.