Les lliçons d'octubre/Capítol 3


Capítol 3: La guerra a la guerra i al defensismeModifica

L'enderrocament del tsarisme en febrer de 1917 marcà, evidentment, un gegantí pas endavant. Però la revolució de febrer, vista aïlladament, únicament significava que Rússia s'apropava al tipus de república burgesa que existeix, com és ara, a França. Els partits revolucionaris petitburgesos no la consideraven, evidentment, com una revolució burgesa però menys encara la veien com una etapa envers la revolució socialista; la consideraren com una adquisició democràtica que tenia, per ella mateixa, un valor independent, en això fonamentaren la ideologia del defensisme revolucionari. Defensaren no la dominació de tal o tal altra classe sinó la revolució i la democràcia. Però en el nostre partit també la revolució de febrer ocasionà, en els primers moments, un desplaçament considerable de les perspectives revolucionàries. En març, la Pravda estava, en el fons, més a prop de la posició defensista revolucionària que no de la posició de Lenin.

En un article de la redacció es podia llegir: “Quan dos exèrcits s'enfronten, la política més estúpida seria la de proposar a un d'ells d'abaixar les armes i tornar a la llar. Aquesta política no seria una política de pau sinó d'esclavatge, una política que refusaria amb indignació un poble lliure. No, el poble continuarà ferm al seu lloc i respondrà a cada bala amb una altra bala, a cada projectil amb un altre projectil. No podem permetre cap desorganització de les forces militars de la revolució.” (“Cap diplomàcia secreta”, Pravda, 15 de març de 1917). Com hom pot veure, no es tracta ací de classes dominants o oprimides sinó del poble lliure; no són les classes que lluiten pel poder sinó el poble lliure que està “al seu lloc”. Les idees, i la seua formulació, són purament defensistes. En el mateix article podem llegir: “La nostra consigna no és la desorganització de l'exèrcit que és revolucionari, o que està revolucionant-se, ni la buida divisa: A baix la guerra! La nostra consigna és: pressió sobre el govern provisional per a forçar-lo a fer obertament, davant de la democràcia mundial, una temptativa per tal de dur els països bel·ligerants a entaular immediatament negociacions sobre els mitjans per a posar fi a aquesta guerra mundial. Fins aqueix moment, cadascú restarà al seu lloc de combat.” Aquest programa de pressió sobre el govern imperialista per a dur-lo a semblant temptativa era el de Kautsky i Ledebour en Alemanya, Longuet en França i Mac Donald en Anglaterra però no era el programa del bolxevisme. En aquest article la redacció no es contenta pas en aprovar el famós manifest del soviet de Petrograd Als pobles del món sencer (manifest impregnat per l'esperit del defensisme revolucionari); la redacció se solidaritza amb les resolucions netament defensistes adoptades a dos mítings fets en Petrograd i un dels quals declarava: “Si les democràcies alemanya i austríaca no escolten nostra veu [és a dir la veu del govern provisional i del soviet conciliador, LT] defensarem nostra pàtria fins l'última gota de nostra sang.”

Aquest article no és una excepció. Expressa exactament la posició de la Pravda fins el retorn de Lenin a Rússia. Així, en l'article “Sobre la guerra” (Pravda, 16 de març de 1917), que, amb tot, conté algunes consideracions crítiques sobre el manifest als pobles, es troba la següent declaració: “Hom no pot més que aplaudir la crida feta ahir pel soviet dels diputats obrers i de soldats de Petrograd que invita tots el pobles del món sencer a forçar els sues governs a cessar la carnisseria.” Com trobar una eixida a la guerra? El mateix article respon així: “L'eixida consisteix en una pressió sobre el govern provisional per tal de fer-li declarar que consent en obrir immediatament negociacions de pau.”

Es podrien fornir quantitat de cites anàlogues en caràcter defensiu i conciliador poc menys poc més emmascarat. En aquells moments, Lenin, que encara no havia pogut fugir de Zuric, s'alçava vigorosament en les seus Cartes des de lluny contra qualsevol concessió al defensisme i al conciliacionisme. “És absolutament inadmissible [escrivia el 8 de març] dissimular-se i dissimular al poble que aquest govern vol la continuació de la guerra imperialista, que és l'agent del capital anglès, que vol la restauració de la monarquia i la consolidació de la dominació dels propietaris grans terratinents i dels capitalistes.” Després, el 12 de març: “Demanar a aquest govern que concloga una pau democràtica equival a demanar virtut als amos dels bordells.” Mentre que la Pravda exhorta a fer pressió sobre el govern provisional per tal d'obligar-lo a intervenir en favor de la pau davant de “tota la democràcia mundial” Lenin escriu: “Dirigir-se al govern Gutchkov-Miliukov per a proposar-li concloure el més ràpidament possible una pau honorable, democràtica, és actuar com un rector de poble que proposés als grans terratinents i als mercaders viure d'acord amb la llei de Déu, amar al proïsme i posar la galta dreta quan hom els pega en l'esquerra.”

El 4 d'abril, a l'endemà de la seua arribada a Petrograd, Lenin s'enfrontà resoludament a la posició de la Pravda en la qüestió de la guerra i la pau: “No cal aportar cap recolzament al govern provisional [escrivia], cal explicar la mentida de totes les seus promeses, particularment la que concerneix la renúncia a les annexions. Cal desemmascarar aquest govern en comptes de demanar-li que deixe de ser imperialista (reivindicació pròpia únicament per a fer nàixer il·lusions).” Inútil dir que Lenin qualificà de “fosc” i “confús” la crida dels conciliadors del 14 de març, tan favorablement acollida per la Pravda. És una formidable hipocresia invitar els altres pobles a trencar amb els seus banquers i crear, al mateix temps, un govern de coalició amb els propis banquers. “Els homes del centre [diu Lenin en el seu projecte de plataforma] juren pels seus déus que ells són marxistes, internacionalistes, que ells són a favor de la pau mercès a tota mena de pressió sobre el seu govern a fi que aquest “manifeste la voluntat de pau del poble””.

¿Un partit revolucionari renuncia a exercir pressió sobre la burgesia i el seu govern? Podria objectar-se de primeres. Evidentment que no. La pressió sobre el govern burgès és la via de les reformes. Un partit marxista revolucionari no renuncia pas a les reformes, però les reformes tenen com a objectiu qüestions secundàries i no les qüestions essencials. Hom no pot fer-se amb el poder mitjançant les reformes. Hom no pot, mitjançant la pressió, forçar la burgesia a canviar la seua política en una qüestió de què depèn la seua sort. Va ser, precisament, perquè la burgesia no havia donat possibilitat d'una pressió reformista que la guerra havia creat una situació revolucionària: calia o bé seguir fins al final a la burgesia o bé revoltar les masses contra ella per tal d'arrancar-li el poder. En el primer cas, hom podia aconseguir de la burgesia certes concessions en política interior, amb la condició de sostenir sense reserves la política exterior de l'imperialisme. Per això és que el reformisme socialista es transformà, obertament, des del principi de la guerra en imperialisme socialista. És per això que els elements vertaderament revolucionaris es veieren obligats a crear una nova internacional. El punt de vista de la Pravda no és proletari-revolucionari sinó democràtic-defensista malgrat que equívoc en el seu defensisme. Hem enderrocat el tsarisme, es deia, exercim una pressió sobre el poder democràtic. Aquest últim ha de proposar la pau als pobles. Si la democràcia alemanya no pot exercir una pressió suficient sobre el seu govern, nosaltres defensarem la nostra “pàtria” fins l'última gota de la nostra sang. La realització de la pau no estava plantejada com la tasca exclusiva de la classe obrera, tasca a acomplir per dalt del cap del govern provisional, perquè la conquista del poder pel proletariat no estava plantejada com una tasca revolucionària pràctica. Tanmateix, les dues coses eren inseparables.