Les deus unides/La mort de Dòrcon
La mort de Dòrcon
I
Al bell mig de la vall gerda i florida,
vora el riure d'argent d'un rierol,
ara que tot és neguiteig de vida
i els fruits maduren sota l'or del sol,
hi ha una vida quieta que s'escola,
uns ulls que cerquen desoladament
i un gemec que llangueix i que tremola,
mig ofegat pel fressejar del vent.
Hi ha un minyó que agonitza damunt l'herba;
sagna son cos acoltellat i serva,
amb gelosa recança, entre sos dits,
—únic conhort de ses millors diades—
la flauta de pastor, que amb ses tonades
omplia, adés, aquests tocoms florits.
II
¿Qui és el trist que exhala amb tal desfici,
de cara al cel, el seu inútil clam?
Dòrcon és el seu nom i el seu ofici
treure el ramat a pasturar pel camp.
Cap més com ell per fer sonar la flauta
i per llançar la fona amb braç segur
i per posar paranys al llop més caute
quan son ull brilla dintre l’aire bru.
Dòrcon, oi més, era gentil, adret,
fort com el roure, gràcil com l’avet...
Només la joia li era estat negada,
car tot això, ai las!, no li serví
per merèixer de Cloe la besada
que el feble Dafnis, més sortós, collí.
III
Dòrcon, dreçat penosament, esguarda
totes les coses que li són entorn
i la llum refulgent de mitja tarda
fa, en els seus ulls, com si morís el jorn.
Enllà, veu les carenes llunyedanes
on l'isard percaçava i el senglar;
el bosc, sonor d'ocells i de fontanes;
les prades i les vinyes, més ençà.
I, a l'altra part, besant els flancs de l'illa,
la mar serena, que panteixa i brilla;
i, brandant entre escumes, els vaixells
on els corsaris han portat llur presa
—els bous de Dòrcon, sa millor riquesa—
abans de malferir-lo amb llurs coltells.
IV
Sobtadament, oh, joia inesperada!,
entre el brogit del riu i el ventijol,
Dòrcon encara pot percebre el vol
d'una cançó tranquil·la, refiada.
Dintre la tarda d'or canta una noia;
omple l'aire el perfum de la cançó
i Dòrcon sent una inefable joia
que assuauja una mica el seu dolor.
—Jo diria talment que és la veu d'ella...—
I eixampla Dòrcon, plens de meravella,
els ulls, en veure, dreta al seu davant,
com per Venus mateixa conduïda,
Cloe, que amb pas incert es va atansant
amb la mirada tota esfereïda.
V
—Les meves hores, Cloe, són comptades
i, sense sang, va defallint mon cor.
Per defensar mos bous de llurs arpades,
uns fers pirates m'han ferit de mort.
Atansa't, Cloe, que et vull dir com era
d'ardent l'amor que vas fer néixer en mi,
i com mon viure esdevingué mesquí
quan ton desdeny n'acugulà la xera.
Ara, però, seràs més compassiva,
car tot mon cos és una llaga viva
i ja d'amor no et parlaré mai més.
I puix que en temps millors em fou vedada,
posa en mon front tan sols una besada
per fer menys tristos mos instants darrers.
VI
—Jo en pac et donaré per recordança
la flauta que aquests aires van oir.
Sigui ella el present de nuviança
que us faig, a tu i a Dafnis, en morir.—
Cloe pren en son braç —fina garlanda
avesada a les danses i a l'amor—
la testa que el voler ja no comanda
i aparta els rulls del rostre moridor.
Després, veient que el seu alè demanca,
tomba la dolça testa, com la branca
que amolla el fruit i es corba del seu pes
i, de profunda pietat vençuda,
besa aquells llavis pàl·lids i, al seu bes,
somriu la boca, ja per sempre muda.
VII
Abans que el sol hagi tombat la serra
i floreixi d'estels el firmament,
el cos de Dòrcon és cobert de terra
vora el canyar per on flauteja el vent.
Dafnis i Cloe —trasmudats de pena—
espargeixen damunt el malastruc
roses i llet, oh delicada ofrena!,
i dels raïms verdosos l'aspre suc.
Després s'allunyen, enllaçats de braços;
sota una alzina, deturant llurs passos,
es besen tímids, consirosament...
Dafnis sona la flauta abandonada
i els bous de Dòrcon, amb llur veu planyent,
d'un llarg braol esquincen la vesprada.