Les deus unides/Endreces
Endreces
I.Vida plena
A Joan Montllor i Pujal,
en els seus vuitanta anys.
Heu caminat, heu caminat molts anys;
sabeu la pols de mil, camins; la història,
els vells costums i la llegenda —estranys
als més— vós els porteu a la memòria.
Heu estimat el nostre petit món,
de l’herba humil a la muntanya brava,
i del riu de l’oblit, on tot es fon,
heu rescatat tresors que hom ignorava.
Com els jorns vostres, llarga és la vostra obra
i encara sembla que el delit us sobra
—amb vós magnànim, Déu la vol més plena.
I, amb tantes presses, rera tants afanys,
no sentiu quin pes fa, damunt l’esquena,
un fardell carregat amb vuitanta anys.
II.El fill
A l'amic J. T. F.
Un jorn el fill, no pervingut encara
—fóra una vana il·lusió, potser?—,
del fons del seu no ésser t'infongué
l'alta pruïja de sentir-te pare.
I així —del seu pressentiment nodrint-se
ton cor— visqueres d'esperar-lo a ell,
com l'atzur quan, ja l'alba deixondint-se,
s'esborrona del goig del jorn novell.
Ara, però, s'ha trasmudat la sort;
el fill, adés, se l'endugué la mort,
i ell que, un temps, d'esperança et feia viure,
ara es nodreix del teu record, talment
que, a desgrat de la mort, pot sobreviure
de la substància del teu pensament.
III.El primer vol
A una donzella
De l'alba lleu, tímidament desclosa,
ens ve la llum del radiant matí;
del capoll mig obert, l'oberta rosa;
la joventut, dels tendres anys d'ahir.
Cada hora té un afany i té una cosa
que a cap més altra no li escau tenir;
corre, lleuger, l'infant; el vell, reposa;
el cel és canviant, com el destí.
Ara tu ets al llindar de casa teva;
a un bell matí d'abril el món es lleva;
mig t'enlluerna la claror del sol,
però, agençada amb tes novelles gales,
dius, com l'ocella: —M'han crescut les ales;
ja, espai enllà, puc assajar mon vol.
IV.A un amic poeta
La volença de Déu altra vegada
la prolífica esposa ha beneït
i al roser, de set roses ja florit,
l’òctuple rosa, gerdament, es bada.
Feliç de tu, Poeta, i de l'Amada,
a tu junyida en cos i en esperit!
Del plor novell aquest és el sentit:
que la deu de l’amor no és estroncada.
Et plau veure aplegats en vostra llar,
on tota cosa pren caiences d’art,
els llibres dels poetes predilectes.
Però et plau més —oh, venturós amic!—
veure créixer l'estol dels fills dilectes
que et volten com un patriarca antic.
V.A un amic pintor
He vist les teves obres, amic, abans de rebre
el sumptuós catàleg que més tard m’ha vingut.
Em plau, en primer lloc, el filial tribut
a l’ombra venerable de la qui et va concebre.
He vist les teves obres i en resto enlluernat.
Que lluny ets de la còpia servil, a tants permesa!
Més enllà del paisatge, cerques la Veritat
de l’eterna Harmonia i l’eterna Bellesa.
La llum que inunda els aires exulta com un cant;
els colors estrideixen com alarit salvatge:
tot és net, tot és fort, tot és bell, tot és gran,
car tot és com un himne fervent i un homenatge
que del teu cor es vessa damunt l’ample paisatge,
com una copa plena de most escumejant.
VI.L'arbre simbòlic
Elegia a Joan Alcover
Mort avui, fou un dia
esponerós i fort
i amb la copa oferia
l’ombra amable, el fruit d’or.
Sota l’aura, sonor,
era tot harmonia...
fins que el torb. de la mort
quatre brancs li prenia.
Fou llavors que, abatuda,
cargolada i premuda
per la mà del dolor,
amb la mòlta darrera,
va lliurar l’olivera
el seu oli millor.
VII.L'esplet
En les noces d'or sacerdotals
de Mn. Josep Homar i Duran.
La terra mai no passa i és sempre la mateixa,
és l'home que hi transita que un jorn, de cop, se'n va.
Mes, l'home té domini damunt la terra i fa
que un erm, en lloc de jull i ortigues, llevi xeixa.
Així, vós, de la hisenda que us ha escaigut menar
n'heu preparat, sol·lícit, el rendiment i, feixa
per feixa, l'heu conrada per tal que el futur gra,
amb aigües evangèliques regada, hi pugui créixer.
I ara, que sona l'Àngelus del vespre, contempleu,
amb reposada joia, l'estesa del conreu,
tot meditant quin fóra el preu de tant desfici.
Beat de vós, que un òpim esplet teniu segur!
Mig segle us rendirà molt més del cent per u:
tota una Eternitat tindreu per benefici.
VIII.La deixa
En la mort de Pere Martí i Peydró
Feliç aquell qui pot, com tu, deixar
darrera seu, el jorn de la partida,
la prova que el seu pas no ha estat en va
per la ruta atzarosa de la vida.
Els fills i els néts, la llar que edificà
tot el que d'ell va rebre l'embranzida,
diuen com fou sa missió acomplida
i com tranquil·lament pot reposar.
Ell sap per endavant que el seu record
obrirà un solc d'enyor en cada cor;
ell empendrà el camí sense tornada
resignat a la llei que diu així:
—Torna el cos a la terra d'on eixí
i l'ànima al Senyor que l'ha creada.
IX.El talismà
A Bartomeu Soler
Sí, amic, la vida és agonia,
la vida és lluita i és conquesta;
viure tan sols, és una gesta
que vol l'esforç de cada dia.
Amb pas ardit, alta la testa,
cal avançar sia com sia,
desafiant amb coratgia
l'adversitat, a cops feresta.
Al cansament, l'ombra i el dubte
cal oposar la fe incorrupta
que ens porta —màgic talismà—
vers l'ideal que el cor estima
i que, en guanyar l'última cima,
encara brilla més enllà.