Les deus unides/Sonets dispars
Sonets dispars
I. Quina cosa més bella...
Quina cosa més bella no fóra, a la tardor,
quan la fulla tremola malalta, esgrogueïda
i s’inflamen les postes d’una rara encesor,
veure al jardí una rosa superbament florida!
Símbol de joventut i de gràcia exquisida,
fóra més noble encara la seva formosor
vora la crisantema retallada i marcida
i la dàlia pomposa sense mica d’olor.
Així talment ressaltes —entre tanta donzella
que es fa artificiosa, volent semblar més bella,
i es tenyeix i s’estuca fins a fer-se malbé—
oh, tu, que conservares la natural bellesa
i esguardes compassiva llur vana niciesa,
com una rosa autèntica les roses de paper!
II. Així aquestes dones...
Sota un cel arrasit i avar,
als camps eixuts l'herba rosseja;
el doll de les fonts escasseja.
La pluja, vindrà massa tard?
Així aquestes dones, que tenen
un aire cansat i afligit
i encara, obstinades, sostenen
llurs fruits macil·lents sobre el pit.
Les veiem, dretes, sobre el camp.
Les sotgen la guerra i la fam?
Llurs tristos ulls apar que cerquin,
camins enllà, —i amb quina fe?—
una adventícia mercè
abans llurs fills no se'ls enterquin.
III. De tan present...
De tan present el món ens acapara
i ens lliga com remences al seu feu,
i ens allunya de Vós, i ens en distreu,
com el fill pròdig deseixit del pare.
Amb mil colors Us va esborrant la cara;
amb mil sorolls Us va ofegant la veu.
Ens costa creure ço que l'ull no veu
i vivim com si l'únic temps fos ara.
Mes quan, sostrets al cercle que ens envolta,
per uns instants Us recordem tal volta,
veiem que un jorn, inversament, serà,
el món d'ací, definitiva absència;
l'oblit de Vós, indefallent Presència;
l'avui que fuig, perpetual Demà.