Les deus unides/L'ofrena a Cloe
L'ofrena a Cloe
Un aire fresc l'ardor del sol mitiga;
el dia es va escurçant; l'estiu és fuit;
hi ha com un deix de plàcida fatiga
damunt les terres que han donat llur fruit.
El doll flamíger de l'estiu és ara
com diluït en el setembre clar;
cada paller n'és un record, encara;
cada fruit d'or, com un present tardà.
Travessa els aires una esgarrifança;
esdevé freda la corrent del riu;
tristes, les vinyes van esgroguissant-se
i en el bosc escotxega la perdiu.
I ara se'n van, plegats, a la pastura
Dafnis i Cloe, en un creixent de llum.
Quina abundor de fruita ja madura
pertot on passen, i quin grat perfum!
No colliran les estivals cireres,
les maduixes i els gerds primaverals,
però arreu descobreixen, llamineres,
les saboroses fruites autumnals:
les figues que degoten com a bresques;
els préssecs darrerencs, tot borrissol;
els raïms túrgids i les peres, fresques,
i les pomes que brillen a ple sol.
Les unes són encara entre el brancatge
—amb un sacseig caurien tot seguit—;
mig sutzes i escampades per l'herbatge,
les altres moren en un dolç oblit.
Al bell mig d'un erol, com una crida
al cor de Dafnis, que és d'amor malalt,
hi ha una pomera tota desguarnida
amb una sola poma al branc més alt.
Grossa i rodona com cap més i bella,
per massa enlaire no la cull ningú.
—¿És —pensa Dafnis— perquè fos per ella
que romania intacta en l’arbre nu?—
S’acosta a l’arbre, ràpid; l’estimada
copsa, a l’instant, l’audaciós anhel
que il·lumina de Dafnis la mirada
com un llampec la fosquedat del cel.
I, preveient el risc, diu-li, intranquil·la:
—Deixa a l’arbre la poma; no la vull!—
Desoint els seus precs, Dafnis s’hi enfila
i, quan és al bell cim, la fruita cull.
Cloe l’esguarda, pàl·lida i corpresa;
Dafnis és àgil com un esquirol
i davalla de l’arbre amb gran destresa
fins a tocar la fermetat del sòl.
I diu, mostrant-li el bell trofeu: —Oh, aimia!
aquesta poma era per tu només;
per tu, només, al tronc més alt creixia
perquè, en prova d’amor, jo l’abastés.
»En pagament dels nostres homenatges,
Pan i les Nimfes l’han defesa així,
fresca i altiva, dels estranys ultratges,
com un senyal del nostre bell destí.
»Ella és penyora de bellesa insigne;
un jorn, en premi, Venus l’obtingué;
del mateix premi tu no ets pas menys digna;
si Paris fou pastor, jo ho sóc també.—
La fruita d’or li dóna, perfumada,
i Cloe el besa llargament. —Bé val,
més que cent pomes —diu-li— ta besada;
bé val el risc d’haver pujat tan alt!