Les deus unides/El plany de Dafnis
El plany de Dafnis
I
Dret bellament enmig de la ramada
i amb una cabra presa per la mà,
així, davant de Cloe (la vesprada
queia damunt els camps), Dafnis parlà:
—Si no t’és prou la meva fe, jurada
pel déu que la Siringa percaçà,
jo faig mos vots per cosa més sagrada:
la cabra que, d’infant, em va alletar...—
Així, refets els amorosos llaços,
tornen a casa, entrelligats de braços,
el pas tardívol, els folcats entorn,
i amb la trista recança de deixar-se,
senten alhora el goig de retrobar-se
demà, al bell punt que s’esparpelli el jorn.
II
Per l'estret badaluc de la cabana
guaita Dafnis enllà: tot és blancor;
hi ha neu a les muntanyes i a la plana;
ni un sol ocell travessa l'horitzó.
Desalenat i consirós, demana
—ell, que era, anit, tot ple d'il·lusió—:
—Per què l'hivern cruel? ¿Per què, inhumana,
ha fet la neu del meu sopluig presó?
Perdut al lluny, el seu esguard divisa
—lleu fumerol sota la boira grisa—
el casull on habita l'amor seu.
Prou el seu cos vers ella volaria;
però l'hivern, tot d'una, els departia
i el neguit del seu peu barra la neu.
III
Sols el record de Cloe l'acompanya,
si no els seus braços i el seu llavi ardent.
I el pensament li diu: —Com es deu plànyer
d'aquest nostre forçós isolament!
«Debades, ai!, mon flabiol de canya
la cridaria, travessant el vent:
ella no podrà eixir de la cabanya
fins que el fogony la neu vagi desfent.—
Els records del bon temps li són tortura;
gira l'esguard endins, com resignant-se,
i atia el foc, son hivernenc company.
Però el record, que el seu voler no atura,
ara li evoca, amb una esgarrifança,
la nuditat de Cloe dins el bany.
IV
Quan l'ombra espessa de la nit davalla
i els altres dormen sobre blans coixins,
dins son cor desolat l'amor treballa
com la llavor colgada terra endins.
Cloe, com ell mateix, sospira i calla;
pensa en els dies que li manquen fins
que amb l'escalfor de sa brillant rialla
el sol fongui la neu d'aquests camins.
A través de les fosques nits gelades,
quin idil·li secret, de llit a llit!
Dues ànimes cremen, desvetllades,
dos cors panteixen d'un mateix neguit;
de l'un a l'altre van les abraçades
i els besos arrencats del fons del pit.
V
Les nits s'escurcen; l'aigua, desglaçada,
baixa cantant pel riu i pel torrent;
un nèdol tendre va cobrint la prada;
pertot, un aire renadiu s'estén.
Avui, així que ha despuntat l'albada,
Dafnis i Cloe surten novament:
cabres i ovelles fan una ramada
que un rastre deixa d'esquellincs d'argent.
Vessen llurs cors de càndida alegria;
ja l'inhòspit hivern fa l'agonia;
torna el bon temps, llargs dies esperat.
Sota la vella alzina els passos menen
i, amb nou delit, llurs jocs d'amor reprenen,
orfes d'enginy i de salacitat.