Les Syracusanes/Proemi

PROEMI

 Nos trobèm — llegidor amat — davant d'un dels Idilis del poeta grech Theòcrit, nascut a Syracusa, (Sicilia o Magna Grecia), en lo segle iii avans de Jesucrist. Dels trenta o més Idilis que se li atribuexen, (y molts dels quals són tinguts per apòcrifs o per imitacions de pseudo-clàssichs del Renaxement), Les Syracusanes es dels verament indiscutibles y cap dels crítichs, escoliastes y lexicògrafs hel-lenistes, ha duptat may de sa autenticitat. Tothom sab que'ls textos originals d'exes obres capdals del classicisme grech no existexen enlloch y que es precís, pera donarne una transcripció la més fidel possible, valdre's dels codis venecians, vaticans o ferraresos, (del segle xv al xvii), sobre'ls que s'han fet edicions molt acurades, que citèm en capítol apart.
 Ara bé, aclarit aquest punt, com era de lley, comensarèm per dir que l'acció de Les Syracusanes de Theòcrit passa a la ciutat d'Alexandria d'Egipte l'any 279 (avans de Jesucrist) y en lo regnat de Ptolomeu Filadelf. Feya mig segle, poch més o menys, qu'Alexandre, lo Gran Conqueridor, havia edificat exa hermosa ciutat, com a punt y nucli de comerç y clau de relacions militars entre l'Orient y l'Occident. L'element egipci no havía desaparegut ni s'havía fos encara del tot ab los elements grechs conquestadors, ans bé, redossat en lo barri del Sud-Oest, dit de Racotis, vivía en pau ab los conquestadors y ab los elements macedònichs, hebreus, grechs y també sicilians, y tots ajudaven a embellir ab monuments y ab obres de llur cultura respectiva la nova ciutat que ab el temps havía de fer ombra a les antigues de Tebes y Menfis y ser anomenada la ciutat de les ciutats y també la ciutat de les maravelles.
 En lo día de la festa d'Adonis tots los carrers d'Alexandría se veuen rublerts de gentada inmensa que, parlant sis llengües diferents, acut al Palau del Rey, en lo barri aristocràtich del Bruchium, per a rejoirse ab la festassa religiosa que s'hi ha de celebrar en honor del aymant de Venus.
 Dues dònes syracusanes, establertes ab llurs marits y fills a Alexandría, anomenades Gorgó y Praxínoa, son les protagonistes del Idili. L'una visita a l'altra pera convidarla a anar juntes a les solemnials festes d'Adonis, van abdúes en mig de la gentada, y les empentes, crits d'entussiasme, brugit d'admiració y trahut popular, lo propi que l'embadaliment ab que escolten l'hymne religios que la Aeda, sacerdotesa d'Adonis, entona acompanyat de lira; constituexen del idili Les Syracusanes l'argument extern. Dièm l'argument, o mellor, l'element extern, perque l'intern ve format per l'intenció franca y ennoblidora del poeta d'exposar per medi d'una senzilla narració popular lo tribut d'agrahiment de la societat grega, y sobre tot del estament literari, envers una ciutat y una comarca que havíen acullit artistes, poetes y filosophs ab una hospitalitat tan ampla y generosa com era la que Theòcrit, syracusà y, com ell, molts altres homes de lletres, havíen trobat a Alexandria. Per axò fa syracusanes a les protagonistes de son idili, per axò en los idilis xiv y xvii Theòcrit enlayra la generositat de Ptolomeu, la noblesa de son esperit, la bona distribució de ses riqueses, la dolsor de son tracte, son afecte a les lletres, sa predilecció per les belles arts y la protecció sense mida als qui les conreuaven. Per axò molts crítichs, sots lo mite d'Adonis, veuen en Les Syracusanes un discretíssim elogi al rey d'Alexandría.
 Exa ciutat, després de tants segles, la veyèm reviure ab sos arrabals, sos palaus, ses columnades, plasses y porxos, sa gentada cosmopolita, l'axàm de sos badochs, artistes, burgesos y militars, ab son luxe, y ab sa corrúa de poetes aúlichs, y de sacerdots y deus orientals, tot respirant estranya voluptat y aromes de llegenda. Y aquexa vida variada y exuberant, que més de vint segles no han pogut ofegar, com tampoch l'han poguda esborrar les invasions, los incendis, ni les lluytes de barbres y civilisats, desde'ls temps de March Antoni als de la Triple Entente; lo recort y l'espectacle d'aquesta viva y bullenta societat, lo debèm a les dues menestraletes syracusanes qu'anaren un jorn a veure les festes d'Adonis al Palau del Rey Ptolomeu. Dirèm ab Mr. Bellessort, (en lo prefaci de l'edicio de Les Syracusanes, de Pelletan), qu'Estrabó, lo geògraf exacte, nos dexa una descripció minuciosa d'Alexandria,—d'ell es la comparança de la ciutat dels Ptolomeus ab una clàmide extesa entre'l mar y la llacuna de Merotis, — mes les dos comares xerrayres que'l poeta Theòcrit sorprèn entre la corrúa de la gentada que va a les festes d'Adonis, reproduintne les impresions y fins la mena d'ésser, ensenyen més sobre llur temps als segles esdevenidors que totes les geografíes d'Estrabó. Ab axò's veu lo poder de les dones, que, no mes parlant entre elles, han lograt conservar la flaira íntima d'una civilisacio de l'antich Egipte, tant de temps ha desapareguda.

 La mitología grega fou feconda en invencions de caràcter elegíach. L'aymador malhaurat que pert la vida sense assolir l'objecte de sa passió, (Leandre, Orfeu, etc.) se reprodueix en Adonis, personificació de la virilitat, bellesa, enginy y dolçor, destruits o malmenats per la fatalitat, l'imprevisió y la dissort. No oblidèm tampoch qu'Adonis, lo malhaurat aymador de Venus, mort en una cassera, de la mossada d'un senglar excitat contra d'ell per lo deu Mars, té la personificació del Sol en los primitius mites hel-lènichs. La faula d'Adonis vingué de Siria, segons pot probarse per los monuments de Biblos, y per l'estatua de Venus, plorosa per la mort de son amant, que Macrobi vejé en una de les ciutats del Líban. En lo llibre del Jesuita Bourquenoud, Mémoire sur les monuments du culte d'Adonis dans le territoire de Palebiblos (Paris, 1861), se descriu lo monument funerari trobat en exa darrera ciutat, compost de tres esculptures en baix relleu, cisellades en una roca, representant la lluyta d'un cassador ab una fera, ab lo cassador ja mort, mentres una dona plora desolada al peu del cadavre.
 En les regions de Judea se troba també establert lo culte d'Adonis, segons veyem per Ezequiel, qui se plany (cap. viii, vers. 5) de que les dònes israelites ploren a Adonis, enlloch de plorar per los pecats de llur poble. Los fenicis espargiren aquest culte per lo Mediterrani. Res té donchs d'estrany que a Grecia, Sicilia, Roma y fins a Iberia, lo trobem representat en varies manifestacions de l'art y de les lletres. En los Himnes Orfichs, segons l'edicio dels Poetae graeci veteres, (Orleans, 1861), hi ha un himne a la mort d'Adonis; Praxilas de Sicione n'hi endressà un altre, cinch segles ans de Jesucrist; Theòcrit li composà lo que traduirèm, Dionis d'Esmirna escrigué la elegia més suau y fondament desenrotllada que'ns ha tramés l'antigüetat clàssica, y's diu que'l rey Ptolomeu Filopator compongué una Tragedia ab lo títol d'Adonis, que no ha arribat fins a nosaltres. Res afegirem dels molts poetes llatins qu'escolliren la mort d'Adonis per argument d'elegíes. Ovidi val per tots. En les etats modernes, l'italià Marini escrigue el poema Adone, qu'imitaren, en francès, Focrou y'l duch d'Estouteville en l'obra Les vrais plaisirs ou les amours de Venus et d'Adonis (Paris, 1748) y també La Fontaine, mentres lo gran Shakespeare aprofitava l'argument grech pera una de ses més ben cisellades produccions descriptives. En castellà, Pedro Soto de Rojas segui a Marini, ab una obra que no ha perdurat, malgrat sa solemnitat d'expressio y son lirisme just y, per cert, gens gongorista.
 No parlarèm de les representacions d'Adonis en la esculptura, la pintura, la glyptica y la numismàtica. Tots los artistes y arqueòlechs les tenen prou conegudes y no hi ha pas museu en lo món que no mostri l'imatje del malhaurat aymador de Venus reproduída en primoroses joyes d'or, argent, àgatha, marbre y bronze, o plena de vida agradívola ab la màgica combinació del color, la ratlla y la perspectiva.

⁂

 Judicades literariament, son Les Syracusanes una vera joya del classicisme. Es empresa poch menys que impossible la de encloure en tan pochs versos tanta veritat descriptiva, tanta naturalitat d'expressió y tanta elegancia de llenguatje. Rathier anomena als trenta idilis que de Theòcrit se conexen un roser de trenta flors, de les que Les Syracusanes ne son la rosa verament alexandrina. Y Girard, en sos Etudes sur la poesie grecque, ne diu «narració d'una sublimitat enginyosa», Lecluse l'anomena, en son Resumé de l'histoire de la littérature grecque, «digne del pinzell aristofànich», Stievenart, diu que «es un resplandent brillant», (en son llibre Une comédie de Theòcrite), y'l saberut Alexis Pierron (Histoire de la littérature grecque), afegeix que'l considera com l'obra capdal del poeta sicilià y que'l traduex ab recança, tement ferli perdre l'ingenuitat de son perfúm dòrich. Efectivament, l'idili està escrit en dialecte dòrich, parla propia de gent humil y pagesívola, (veja's a Anacreó fent parlar en dòrich als venedors de figures de cera, en sa oda Eis Erota, quan diu: Os eipe doriadson).
 L'expressió de l'anima popular no més ab llengua popular podia ferse y després del diàlech familiar y senzill de les dues dones de Syracusa, ressalten més y més la majestat y pompa severa de l'hymne sagrat que tanca l'Idili.

⁂

 Diguèm quatre mots sobre la present versió. Es costum que l'autor d'un treball expliqui al públich lo perquè y lo com, la finalitat que perseguí en sa tasca. Jo't dire aqui — lector amich — no lo qu'he fet, en la versió de Les Syracusanes, sinó lo que hauría pogut fer, mercès als ensenyaments rebuts. L'iniciador d'exa traducció de Theòcrit en llengua catalana, es l'excel-lent amich En Pau Font de Rubinat, expert bibliòfil, erudit historiayre, infatigable col-leccionador de joyes bibliogràfiques de Catalunya, animat en aquest cas pel desig de que's fes en català una verdadera edició d'art.
 En quant a mi, no vull passar per hel-lenista; però sí per dexeble (poch aprofitat malhauradament) de grans hel-lenistes. En lo Col-legi de S.ª Maria, de Veruela d'Aragó tenia en 1885-1890 la Companyia de Jesús un centre d'estudis superiors de literatures clàssiques. En aquell recer de virtut, ciencia y puríssima caritat, nos hi axamenavem per aquells anys un esbart de joves estudiants, espanyols, francesos, alemanys, italians, mexicans y argentins, tan freturosos d'estudiar seriosament, com agermanats per uns llassos d'aspiracions santes y apostòliques. ¡Felissos dels qui, per ses grans virtuts, les assoliren!... Los mestres d'aquell veritable Athenaeum de saviesa eren religiosos sacerdots, tan competents y experts com han mostrat abundosament los llibres qu'escrigueren y los dexebles que formaren. Seguint aquell plan d'estudis tan ben pensat y establert que la Companyia de Jesús anomena Ratio Studiorum, dividíen nostres seccions en tres cursos: Gramatical, d'Humanitats y de Retòrica. Cada curs durava desde'l 15 de Setembre al 31 de Juliol, es a dir: deu mesos y mig, ab cinch hores diaries de classe y cinch més d'estudi privat. En los dijous no més se suprimíen les classes de la tarda. Ab uns desitjos vius d'apendre y d'ensenyar, tant mestres com dexebles, y ben clavada en lo cor aquella regla Ne sibi gratius Deo facturos in Collegiis, dels estudiants jesuites, no cal dir còm anirien los avenços y los fruyts de tant de treball, tan ben esmersat y tan ben encaminat A. M. D. G.
 En lo primer curs, lo de Gramatica, lo P. Manuel Carceller, fill de Fatarella (Tortosa), un dels homes mes abnegats y competents en l'art de saber veure belleses lexicogràfiques, fins allà ahont n'hi havien poques, nos ensenyava lo mecanisme gramatical de l'obra del P. Gretseri, y després d'estar ben imposats en declinacions y conjugacions de verbs regulars y irregulars, en ses tres formes activa, passiva y mitja, nos feya fruir gramaticalment les Faules d'Isop, alguns discursos de S. Joan Chrysòstom, o algun diàlech de Llucià. La gimnasia mnemotècnica, y'ls exercicis de lectura ràpida y correcta a que'ns subjectava, anaven tan ben encadenats y graduats ensemps, que no era possible substraure's a la fascinació de l'hel-lenisme, que s'anava apoderant de nosaltres y de part d'alguns conseguía que fins resessim les oracions litúrgiques ordinaries en llengua grega, ja per medi del Pieux helleniste, del canonge Cognet (París, 1874), ja per l'Enchiridion d'en Lhomond. Qui no feya axò, llegia l'Evangeli de Sant Lluch en l'original grech, ab una destresa y perfecció com no s'ha vist may en cap Universitat del món, als pochs mesos de freqüentar les aules de gramatica grega.
 Ans d'acabar lo curs de gramàtica, sabiem analisar de dret y de tort los autors que mes amunt he anomenat, y no hi havia cas difícil, ni temps ni persona de verb, subjectes a equivocació o amfibología, que no'l desentranyessim ab prestesa y exactitut. Al topar ab la primera faula d'Isop: Georgou pais opta cojlias, ja sabien tots en l'opta, com los verbs en ao's distingexen dels d'eo, y dels d'o, y com y ahont lo titllet de contracció debia anar posat. Les lleys de formació dels freqüentatius, intensius, mots compostos, etc., eren cosa de noys pera tots los dexebles y alguns se'n anaven ja fins a compondre imitacions d'aquells autors per a treure'n alocucions parenètiques de caràcter ascètich o moral. Recordo d'un condexeble que agafà l'exhortació que Xenofó fa als soldats grechs, estemordits despres de Cunaxa, encoratjantlos per a sofrir lo qu'esdevinga, fins a panta poiétea, y'n feu una bella exhortacio al martiri, per l'amor de Jesucrist.
 Lo Pare Francesch Falgueras, (d'Hostalrich), temperament de mestre pacientíssim y d'erudit tan refinat com extens, nos dava'l curs d'Humanitats, en lo que, suposantnos destres en los rams de la lexicografía, sintaxi y prosodia, nos feya ascendir a l'interpretació dels poetes y prosistes grechs d'estil menys clar y senzill que'ls del curs anterior. Les cartes de Sinesi, los panegirichs y homilies de Sant Basili y Sant Gregori Nazianzé, les relacions de Polibi y Tucídides y les odes d'Anacreó, Alceu y Safo, lo propi que'ls epigrames de l'Antologia, eren estudiats ab tot deteniment y cura. No solsament nos imposava en l'art d'interpretarlos literalment, sinó que l'estudi de llurs belleses y dificultats de concepte nos era obert ab una amplitut de criteri estètich y ab una riquesa d'exposició, que la tinch present encara com una de les mes espléndides manifestacions de la vera cultura clàssica. Lo P. Falgueras esbrinava fil per randa tot lo tresor de arte dicendi que tancaven aquelles joyes del classicisme grech y'ns demanava la repetició fidel, però modificada per l'apreciació o impressió personal de cada dexeble, de l'obra o del fragment preellegit. Y la colometa d'Anacreó, en los trevalls d'imitació poètica d'algún condexeble, en lloch de portar cartes de Batil, deya: Episcopoyo tinos — Epístolas comidso, davant d'algiin Prelat benefactor que venia a presidirnos les solemnitats acadèmiques que de tant en tant se celebraven a Veruela.
 En aquells anys lo curs de Retòrica, (que era'l darrer dels tres d'aquell cicle d'estudis literaris), tancava la formació literaria. A molts pochs joves, que's destinaven a professors futurs en los Col-legis de l'Ordre, se'ls concedia la repetició del meteix. Un ilustre fill de cert poblet d'aprop de Xàtiva (Llosa de Ranes), lo P. Vicens Agusti, era'l professor d'aquell darrer any. Lo preceptista adoptat era noresmenys que'l meteix Aristòtil, en sa Rhetórica y sa Poética, comentades y aclarides en llatí soptadament y de correguda. Píndar, Bion y Homer, eren los autors ab que'l començavem, y los grechs tràgichs, Sófocles especialment, nos duyen los materials d'estudi y de comparació y anàlisi de tota la dramaturgia grega. Lo sentit gramatical, al arrivar aquí, era pera nosaltres joguina d'infants, y'ns endinzavem en lo comentari estilístich y en lo pensament filosòfich y estetich, sempre guiats per l'erudició, lo bon gust y l'alt sentit critich del P. Agusti, d'una mena y fayso que recordava les sessions del Areòpag o les dels temps de l'escola d'Alexandria. Entaulavem disputes sobre temes de preceptiva, disertavem sobre'ls trevalls d'escoliastes o imitadors, preníem l'Andròmaca, l'Ifigenia, l'Electra o l'Antígona y n'escorcollavem a través del teatre llatí, anglès, francès, alemany o castellà, los vestigis, imitacions, deformacions, variants y coincidencies. Sols axís es pot explicar que'ns atrevissim a posar mà en lo Prometeu encadenat d'Eschyl, en nostra versió estampada a Barcelona, en 1898, y en Los Perses, del meteix. No mancà qui'ns dongués imitacions del stásimon, del párodos y d'altres parts de la tragedia grega, en llengua castellana o catalana, aplicantlos, ja a epissodis de la vida y mort del Beat Edmond Campió, martre jesuita; ja al triomf de Sant Pere Claver, o de Sant Francesch de Borja.
 En nostre curs escatirem y esbrinarem fins ahont pot arrivar l'enginy y la paciencia, ademés de les formes dialectals jònica, dòrica y eòlica, tota la teoría dels accents y esperits grechs, la no menys difícil de les quantitats prosòdiques y de la mètrica, y un jorn, fins varem permetre'ns representar al viu lo primer llibre de l'Iliada d'Homer, que, per sa forma dialogada, tan bé s'hi emmotlla, y fent l'un, d'Agamenó, l'altre, d'Aquiles, l'altre, de Crises, l'altre, de Néstor, despres d'haver declamat en grech lo paper respectiu, disertarem sobre llochs difícils del text, sobre variants del codis, sobre imitacions y plagis de l'obra, no mancant qui, com lo qui firma, arrives a escriure en llatí una disertacio sobre coincidencies ab Homer, escorcollades en Virgili, que, per cert, anys després, va incloure en lo mot Eneida de la gran Enciclopedia Universal dels Fills d'en Joseph Espasa, de Barcelona.
 Y aquells bons y sants religiosos, ab gran generositat y altesa de mires culturals, no tan sols posaven en nostres mans les col-leccions y antologies impreses dels PP. de l'ordre, sinó que'ls llibres dels Villemain , Batteux, Madame Dacier, Pierron, Dubner, Lancelot, La Harpe, Budeus, Muret y molts altres, los teniem a ma, en edicions rares a voltes y en les mes noves y complertes, tot sovint. ¡Y encara hi ha qui'ls diu obscurantistes y enemichs de l'il-lustració ben entesa!...
 Com era molt just, Theòcrit també fou interpretat y estudiat com calia en aquells anys de tan bells y profitosos trevalls, y desde son Idili A penia Diophantes, mona tas tejnas egueire, fins a Les Syracusanes, sa tendror y senzillesa de ceramista beoci, sa mena de dir y de pintar, que l'han constituit en prin- cep de la lírica-bucòlica, nos fou tramesa per l'inoblidable P. Agusti, ab un art, un caliu d'entussiasme y una mestria crítica, que fan de la meva ignorancia y la meva manca d'expressió estètica al tractar d'aquestes joyes, un veritable pecat. La consignació de tant de zel per l'ensenyanca, sia la flor tardana del agrahiment més íntim y més estimable envers tan venerats mestres.
 Dit axò, es comprèn lo qu'hauria pogut fer de la traducció catalana, si la inspiració hagués respost al meu bon desig.

⁂

 Les precedents noticies d'aquells estudis, encara que sien tan grollerament exposades, tenen molt d'interès pera l'historia de les idees estètiques contemporanies; justifiquen en part nostre atreviment en haver posat mà a Les Syracusanes de Theòcrit.
 Los versos d'aquest mestre de la lírica grega, concisos, enèrgichs y expressius, els trobaràs en prosa a les pàgines següents — amat llegidor — menys un petit nombre — l'himne a Adonis — on m'ha semblat que l'estrofa catalana corria a les meves mans menys perill de ser infidel a l'original. Tant de bo qu'una part y altre et dexin entreveure les belleses qu'han suscitat tantes admiracions.

 Reus, 1 de Febrer de 1921.