La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XIV

CAPÍTOL XIV

Antítesis entre la revolució i el regionalisme

E

s impossible avui día en un estudi social no fixar-se en l'estat, uns diuen morbós, altres diuen benanant, que presenta la civilització europea, i que ha arribat a afectar fins les més íntimes fibres de l'organisme social: l'estat produit per l'influencia de la Revolució.

Dos són els homes qui amb més claredat han vist i explicat el gran aconteixement que ha transformat la societat, o per millor dir, que ha deformat la societat desequilibrant l'humanitat: el comte de Maistre i el positivista Taine. L'un volant, com l'àliga, pel cel, vegé la gran falsedat de la gegantesca construcció que a sos propris ulls alçava la superbia humana; Valtre ficant-se, com minaire que vol escorcollar les entranyes de la terra, analitza, en nostres dies, els homes, les coses i les teoríes d'aquesta Revolució que semblava una creació heroica, per cantar sobre de sa immensa buidor el pulvis, cinis, nihil de la malicia humana, que involuntariament porta a la memoria la conclusió d'aquell verset de Job: Scio autem quod Redemptor meus vivit et de terra surrecturus sum, única esperança sòlida dels nostres i de tots els temps. En efecte, aquests dos homes, d'intel·ligencies molt distintes, cors informats per sentiments diferents, seguint cada hu d'ells camins gairebé oposats, arriben a un mateix punt: la jerarquia social antiga quedà sofocada perquè li faltava l'aire vital del cristianisme. I veus-aquí un cas en que bé pot aplicar-se el principi de que tots els camins porten a Roma, és a dir, la recta operació intel·lectual mena a la Veritat, que és Déu. Mes per la gent contemporania potser el camí que segueix el Taine és més practicable, i sobretot porta més al cas particular que nosaltres estudiem del regionalisme destruit per la revolució homicida. I al parlar de revolució no s'entengui solament el fet material que regà la terra de sang humana, sinó principalment el maligne esperit que l'anima.
Descriu el cèlebre positivista francès l'antic règimen de la societat amb amorosa simpatía; reconstrueix amb admirable evidencia aquell món ja desaparegut, format baix les maternals ales de l'Iglesia, aon resplandeix un regionalisme com mai s'havia vist en la terra, ni en els mateixos bons temps helènics; cada encontrada era una familia, units tots sos membres amb dolços llaços i sots la presidencia i direcció dels Prelats temporals i espirituals, verdaders pastors dels pobles, en mig dels quals vivíen, participant tots la sort els uns dels altres, essent el govern no per ministeri de la llei cabezuda, segons l'expressiu mot de Fra Lluis de León, sinó per l'immediata i personal providencia del qui era cap de l'encontrada. La vida regional era aleshores completa; mai com en aquell temps se pot parlar del govern del país pel país, segons la frase que després s'ha aplicat amb més retòrica que veritat; i si bé és cert que amb el progrés del temps, que amb el creiximent social, devía modificar-se l'antiga manera d'ésser; no obstant, és evident que en la substancia podía i devía continuar, i de fet continuà en alguns punts armonitzant amb les noves circumstancies. Mes les encontrades foren desamparades; l'antiga simplicitat de vida desagradà als qui per raó de son estat teníen la direcció dels diferents paíssos, i aleshores volgueren mantenir-se en la possessió dels mateixos drets, abandonant el compliment de ses obligacions; se trencà el vincle entre'l cap i els membres, i aparegué aquella plaga de la no residencia, anatematitzada pels sagrats cànons, i que'l Taine amb admirable exactitut aplica també a l'ordre civil. La desaparició del Regionalisme fou, segons l'escriptor francès, una de les més poderoses causes generatives de la Revolució, ja que aquesta, en son concepte, i ho creiem profundíssimament cert, no fou la concepció grandiosa de que'ns parlen alguns historiadors, sinó ni més ni menos que una miserable disolució social. Fou la mort espontania d'una societat, d'un ordre civil que havía espelit l'esperit de vida; i la destrucció subsegüent que atemoritzà a l'Europa entera, la caiguda de tantes antigues i venerables institucions, no fou deguda a cap vigorosa força, sinó senzillament a la descomposició del cos que al més petit impuls de les baixes passions no tenía resistencia que oposar. Finà, doncs, desastradament el cos, perquè abans havíen ja mort els membres, les diferentes encontrades de la nació quedaren sens vida; París vingué a ésser, usant la desdenyosa frase de Tertulià, qui l'aplicava a Atenas, una ciutat xerraire; els filosops, llegistes i poetes cortesans eren admirables per entretenir i galantment distreure a aquella gent qui no tenia rès més que fer sinó divertir-se; mes el cos social i l'edifici polític anaven desfonamentant-se, i dins de poc no tindràn resistencia que oposar a uns quants malfactors disfreçats de patriotes i filosops. L'argument més fort contra'l centralisme és la revolució moderna; aquesta era impossible amb l'antic sistema social regionalista, com és impossible una malaltia grave quan els humors estàn equilibrats y degudament distribuits per tots els membres del cos; a la naturalesa, ni individual ni socialment considerada, se li pot fer violencia; quan l'ordre social, quan l'humana jerarquía es funda en la naturalesa, quan la societat dels homes se desenrotlla en virtut de ses lleis essencials, ella gaudeix de llarga i sana vida; quan els homes volen organitzar un artifici social, per ben organitzat que sembli, la vida de la societat no és ni ordenada ni llarga: lluita per recobrar sa forma natural, i per això veiem quasi bé sempre la reaparició del regionalisme després de la disolució de les grans unitats. Tenen aquestes en l'historia un fí providencial; Déu es val d'elles per exercir una influencia més general i forta sobre'l món, però usant una fórmula escolàstica, podem dir que són formes vials, és a dir, transitories, i amb caràcter de medis per arribar a un fí. Mes la forma natural i permanent de l'humana societat, com pensem deixar clarament demostrat, és indubtablement la forma regional.
La Revolució, doncs, vingué a conseqüencia de l'aniquilació de l'antiga societat regionalment organitzada, i, per lo tant, en virtut d'aquest pecat en que fou concebuda i que forma part de sa naturalesa, és necessariament anti-regionalista. No és una institució indígena, nascuda espontaniament en el sí de l'humana societat en aquestes o en aquelles circumstancies històriques, en aquesta o en aquella regió; no és fruit d'una generació ni raça; no és l'encarnació d'una civilització determinada: és una pura i estèril negació, és un disolvent poderosíssim; no és el sentiment de l'amor que feconda i engendra, és la torpíssima passió de l'odi que mata. La Revolució ni és francesa, ni alemanya, ni espanyola; no és ni tant sols humana; no és la planta o rebroll que naix en una terra convenient i creix fins a convertir-se en arbre frondós; no la parí la terra; com el llamp, se formà en la tenebrosa regió dels núvols amb els fluits malignants que's desprengueren de la fermentació de la carn i de la superbia humanes; vingué, doncs, de les altures, no nasqué del poble, i per lo tant, que no's cansen el positivista i el folk-lorista en cercar-la estudiant els sediments o capes socials; en tal cas, en el poble trobaràn les senyals d'haver patit la malaltía, com en un home veiem les senyals d'haver passat la verola.
El principi per la Revolució sagrat i característic d'ella és l'igualtat, principi negatiu i essencialment anti-regionalista. Es aquesta igualtat negativa, perquè no significa que per adequar-se a la mida, deguin allargar-se els petits, sinó escurçar-se els grans, ja que, segons la paraula evangèlica, ningú potest ad staturam suam adjicere cubilum unum; els homes, a una comarca que té una constitució social determinada, una manera de ser propria, no li poden llevar aquesta forma natural sinó amb violencia, i aleshores no n'hi comunicaràn una de nova, perquè cada país necessita una forma que li és convenient, com cada home té menester un vestit, i el de l'un no serveix per l'altre. Fixem-nos amb lo que passa amb les llengües i amb les infinites varietats de cada una d'elles, com cada encontrada té accent diferent i paraules i modismes diferents; i si això succeeix amb la paraula, que és sempre en bona part espiritual i generalitzadora, ¿què ha de passar amb les relacions socials i jurídiques, que, com expressives d'un element més particular i material, per força presenten una verdadera varietat? No ignorem, perquè salta a la vista de qualsevol qui consideri la cosa, que la nova manera d'ésser de la societat, el comerç, l'industria, la facilitat de comunicacions, han donat a l'humana especie un caràcter generalment més uniforme del que abans tenía, i per això no sostenim que degui restaurar-se la multiplicitat que presentava el regionalisme de les edats passades; però sí sostenim els furs de la naturalesa contra'l principi i el sentiment torpíssims de la Revolució, que vol amb violencia, sacrificant usos, sentiments i antigues lleis plenes de vida, introduir noves formes de vida civil que pugnen amb el temperament dels pobles, ni tenen altra raó d'ésser ni més mèrit que'l d'haver brollat dels caps dels capitoços i patriarques de la revolució moderna. I aquesta, en son entusiasme uniformista i centralista, no obra per pur sentiment i sols per realitzar uns principis que creu salvadors; no, fa temps que ella està apoderada del govern de les nacions, i essent concupiscent per naturalesa, sens trava que limiti ses concupiscencies, xucla constantment la vida de les regions; ella, que's califica de lliberal, vol que sa voluntat imperi en les afraus més apartades, odia el govern del país pel país, i pretén el govern del país per la secta. La forma regional, repetim, és una extensió de la familia, es basa en ella; cada regió és una federació de families unides entre sí amb estretíssims llaços naturals, venint potser totes d'un mateix origen, i ¿còm voleu que una tal forma no degui ésser aborrida de la Revolució, l'ideal de la qual és l'abolició de la familia natural i cristiana i la constitució del falarnsteri d'una manera més o menos núa?