La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XIII

← Capítol XII

Capítol XIII La tradició catalana - Llibre primer

Capítol XIV →

CAPÍTOL XIII

Moralitat de les costums públiques basades en l'esperit regional

L

A diversitat de sentiment dels diferents paíssos, així com els matiços que'l pensament presenta en quiscún d'ells, originen en la vida pública i pràctica del poble costums propries, peculiars i personalíssimes de la regió. Quan aquesta té una substancia propria i és ben caracteritzada i posseeix una vida verdadera, no sols constitueix una persona jurídica, és a dir, un sér abstracte capaç de drets i obligacions, sinó que se'ns presenta vivent, un sér típic que nosaltres personifiquem en un home-idea, perfecta representació de sa raça. Així Jonh Bull és la raça britànica. En quant un poble té més vigor de vida, en tant aquesta és més característica, propria i distinta. Tal és la llei general a tots els sers de la naturalesa, lo mateix en el regne vegetal que en el regne animal: els sers rudimentaris gairebé no tenen notes característiques, sembla que's confonen els uns amb els altres, mes així que's puja en l'escala de la perfecció, cada individuu és distintíssim del seu immediat. Tal veiem que passa en els paíssos més il·lustres de que'ns fa honrosa memoria l'historia; encara ara viuen amb una vida singularíssima en la pensa de l'home estudiós, i el romà i l'ateniense, per exemple, són dos personatges que distingiríem en mig d'una turba d'homes de diversos paíssos. Mes quan els pobles van baixant de categoria, quan perden la vigor i esplendor, quan sa substancia nacional va dissipant-se, aleshores aquesta vida característica i personal va desapareixent, l'un poble no's diferencia de l'altre, i quan arriben a l'estat selvatge, aleshores bé pot assegurar-se que s'arriba a la confusió de pobles, i fins podríem afegir, sens falsejar l'argument, que una raça d'homes degradada en sa vida i costums, gairebé s'aveína a la vida i costums dels irracionals: és a dir, queda reduida a la satisfacció dels apetits i necessitats animals. Gran generalització que és l'última conseqüencia de certes escoles.

 En contra d'això nosaltres amem la vida característica i propria de la nostra regió, puix en ella veiem un signe indestructible de vigor de vida i plenitut de substancia, i creiem fermament que la conservació d'aquesta vida en tots els seus aspectes posseeix una influencia moral de gran potencia. D'aquí que, en nostre sentir, sía un gran despropòsit i una falta de sentit pràctic i fins de bons sentiments envers la patria, la tendencia, per desgracia avui molt general, de deixar les antigues consuetuts de la terra, les quals fins en les coses més petites i en els detalls més insignificants eren fruit saborosíssim que nodría perfectament la vida de nostre país. Es avui de bon to, a lo menos entre'ls simples, que, segons el testimoni de la Sagrada Escriptura, sempre són la majoría, l'adoptar maneres extrangeres, llenguatge foraster, noms dits en altres llengües, diversions i espectacles vinguts de lluny, i lo de nostra propria casa és mirat amb menyspreu i tingut per cosa grossera, per costums pageses, i els tals se creuen els homes més avançats del món si saben afectar un aire diferent del dels seus paisans.
 ¿Què més ridícol que usar noms castellans, i fins de vegades francesos o anglesos, per anomenar a persones nascudes i que han de morir en el cor de Catalunya? Amb l'intel·ligencia que en quant als diminutius de que sol usar-se pels nens i per les nenes, difícilment pot trobar-se, fòra de l'italiana, llengua que'ls tingui més graciosos que la llengua catalana. Comparem, per exemple, Marieta i Antonieta amb Mariquita i Antoñita. Mes la fatua moda arriba a corrompre el bon gust natural dels homes. La vanitat en aquesta materia arriba a fer-se insoportable amb lo que passa amb les cançons; avui Catalunya està farcida de cançons castellanes; pels carrers, per les escoles, en les cases particulars, no s'ouen altra cosa que cançons castellanes, i els hermosos i honestíssims cants catalans són oblidats, i fins molta gent ni arriben a capir la poesía que's troba en els cantars de la terra. En bona part passa amb aquests lo que amb els monuments artístics: se'ls col·lecciona, se'ls estudia i alaba, mes son ús queda abandonat, essent, no obstant, una humiliant veritat que les cançons castellanes d'ací són un rosegall dels castellans, que arriba a Catalunya quan a Madrid ja les canten les niñeras del Retiro. Però encara convé més alçar el crit contra les representacions, cançons i dances que comunament anomenen de gènero flamenc. No hi ha rès més antitètic que elles al caràcter català, ni pot trobar-se cosa alguna més destructiva de la severitat i fermesa de la nostra raça. Ja Juvenal, fuetejant als romans de la decadencia, tronava contra les sensuals diversions de les cabrioles i cants amb espetecs de castanyoles de les filles del Betis, qui arribaren també a fer les delicies dels degenerats descendents dels patricis romans. Tal volta no li desplaurà al curiós lector llegir en aquest lloc els versos de l'eloqüentíssim satíric (Sàtira 11):

 Forsitan expectes, ut Gaditana canoro
Incipiat prurire choro, plausuque probatae
Ad terram tremulo descendant clune puellae
Irritamentum Veneris languentis…
Testarum crepitus cum verbis…

 Lo mateix que Juvenal, s'indignava també contra aquesta diabòlica diversió, propria tant sols, a lo menos fòra del seu país, de generacions decadents, el poeta Marcial, gairebé conterrani nostre; i avui nosaltres, cristians, veiem com tal cosa abunda a Catalunya, que en la capital d'Espanya s'ensenya als extrangers com si fos la diversió nacional del poble ibèric, fort, auster i honestíssim; i, no obstant, aquells escriptors gentils s'escandalitzaven de veure tal moda introduida en la corrompuda i ja moribunda Roma pagana.
 Les diversions catalanes indígenes són senzilles, populars i hermoses, i, no obstant aquesta generació nostra que's titula democràtica serà, segons totes les apariencies, la que les veurà desaparèixer i substituir per altres que ni moral ni estèticament poden amb elles comparar-se. Les solemnes festes majors, les animades fires, quadros esplendents de vida i de color local, en els que en gran manera i feliçment s'augmentava l'esperit de familia i les bones relacions de poble a poble, en que totes les classes socials preníen part, rics i pobres, desde'l grave clero al divertit jovent, festes verament democràtiques en el bon sentit de la paraula, informades d'un esperit enterament cristià, o van desapareixent o queden molt alterades, perdent la fesomía que les distingía i prenent el fastigós caràcter uniforme que argüeix, generalment parlant, un país sens esperit propri. Deixem perdre lo de casa i ens gastem diners per importar lo foraster; ja avui no's veuen les representacions populars vulgarment anomenades balls; ja's van perdent les gralles, fluviols i tamborins i altres instruments molt propris de díes de gatzara; i, en cambi, fem venir tàgalos o altres semi-selvatges de Filipines a fer en nostre país ses maniobres i a tocar sos instruments pesadíssims; mirem amb indiferencia lo típic de la nostra raça, i ens interessa molt i llegim amb fruició i contemplem amb interès lo propri dels pobles japonesos i xinos de l'altra part de l'Assia; els castells de xiquets, viril manifestació, símbol de la força i de l'aplom del nostre poble, són ofegats per les corridas de toros, simbòlica expressió de l'atreviment i lleugeresa d'una noble raça, mes que és molt diversa de la nostra. Cal fer honrosíssima excepció, com a conservadora de les costums públiques del país, de l'encontrada ampurdanesa aon viuen encara amb tot vigor i força les diversions i música més típiques de Catalunya.
 Tal volta el lector s'estranyarà de totes aquestes raons i no sabrà entendre què tenen que veure totes aquestes coses amb la moralització del poble català. Mes salta a la vista que, essent el fí ètic deia diversió pública i privada el mantenir l'equilibri entre les forces humanes, serenar els esperits i fomentar i estimular les bones inclinacions, és clar que tot això s'ha d'atènyer molt més fàcilment per medi d'unes diversions congènites amb el poble, i que conseqüentment estimulin al sentiment de patria, de familia i d'amor a la societat particular en que's viu; i ademés convé admirablement en aquest lloc una observació pràctica, que'ns ensenya l'estudi de l'historia i que'ns sembla que té el caràcter d'una gran generalitat. A tots els pobles la desmoralització pública i social, que porta la degeneració i la mort del país, els ha vingut de fòra; la moda de lo foraster ha introduit els gèrmens de decadencia; la perdua de les costums indígenes i l'adopció de les estrangeres senyala les darreríes d'una raça. Els escriptors de la decadencia romana estàn plens d'imprecacions contra Grecia, que'ls encomanà la lepra de l'immoralitat; fins el dialecte del vici, el flamenc, com ara diuen, estava empedrat de paraules gregues; i avui día no hi ha qui no reconegui que la moda parisenca, gran destructora de les costums i vida regional de tot Europa, ha sigut al mateix temps el vehícul que ha boi igualat per tot arreu les costums públiques amb agravi de l'esperit patri i de les venerandes costums de cada terra, i portant en son sí el llibertinatge públic.