La punyalada/Capítol XXIV
| ← Capítol XXIII | Capítol XXIV La punyalada |
Capítol XXV → |
Un bell matí de Maig sortirem encara fosch de la masía dels Plans, hont havíam fet nit, y atravesarem el Llierca per sota'l pas del Duch. La riera portava molta d'aygua per causa de les passades pluges y tement en Rafel que sería impossible remontar el rieral per les feréstegues gorges del pas d'en Roca sense passar l'aygua a gual moltes vegades, m'es-
tava consultant, igual que si parlés ab son mastí, de la conveniencia d'empendre les marrades de Lliure.
Tot just la primera llum del día comensava a posar de relleu les vertents de les montanyes y, estant el cel serè, sols s'ovirava una lleugera filagarsa de núvol que's gronxava mandrosament arran de cingle per demunt del Celler de l'Admetllada, que ve a ser una depressió d'aquesta montanya, tal com si una punyada de gegant li hagués enfonzat les costelles. En Rafel, fixantshi, me la senyalà ab el dit, preguntantme:
— ¿Que't sembla qu'es allò que s'esfuma part d'amunt del Celler, fum ò boyra?
— Es fum ò... boyra,— vaig fer jo, badant com un encantat.
— ¡Au, anèm!— reprenguè ell al cap de poch, quan ja casi era fosa aquella lleugeríssima taca, y tornarem a caminar.
S'anava fent día clar; el cel era puríssim, d'un blau fosch reglassat. La temperatura era tan flonja y agradosa que jo comensava a sentir un revifament interior com si'm toqués l'alè de resurrecció que respirava lo esplèndit del primaveral panorama que's desplegava a nostra vista. A la esquerra s'estenían les Corbateres, com un muradal immens figurant una fortalesa ab sos reductes, terrasses y marlets; al primer terme caminavam per conreus abandonats que groguejavan com catifa de Corpus ab la florida de la llitja y la gata rabiosa. Aquesta riquíssima nota daurada s'anava ponderant erms enllà agropantse en torn de les mates de godules que també en plena florida flamejaven com foguerades, anant algunes d'elles a esclatar com bombardes als peus del puig de Molins, qual vegetació gegantina d'un vert intens s'enlayrava com un cimall devant de Castell s'Espasa montat sobre un cayre com tall de cimitarra. Darrera d'ell, la negrosa boscuria de l'Admetllada, mitx tapant el reclòs del Celler sobre'l que rogejavan les esmicolades cingleres com una nafra mitx resseca; y per damunt d'aquesta montanya, les espantoses verticals del salt de la Nuvia esblaymantse ab tornassols de perla; y més lluny encara, entre les fosques cingleres de Lliure que limitavan el quadro per la dreta, apuntavan el nas les canals d'Uja aperduades y finament enrogides per els primers reflets de l'aurora qu'anunciava la sortida del sol del fons del mar de Roses.
No sé per què m'ha quedat memoria d'aquell quadro de luxuriosa primavera, d'aqull ayre embaumat que'm vivificava'ls pulmons, d'aquella armonía d'exuberants colors que semblavan gronxarse dins d'una admòsfra saturada de polsina d'or, d'aquella xerradissa d'aucells que m'afalagava'ls sentits com un pessigoleig de mare amorosa. Jo'n fruhía d'aquell ambent de poesía que semblava desvetllarme quelcom d'adormit al fons de les entranyes, però'n fruhía com de frau, ab l'ansia y trascor del baylet que guayta pel pany de la clau les esplendideses del palau barrat a les seves plantes. Encara en les foscors del meu enteniment aclucat tornava a pressentir la existencia d'una super-naturalesa, d'un món idealisat per una vida ultra-orgànica, espiritual, accessible sols a uns sers d'escala superior a la meva; però en l'aniquilament de totes mes passions, no ho agreujava com abans, però'm complavía de disfrutarne d'amagatotis, com el cà fidel de les riques olors qu'exhalan les viandes que ja sab que no's couen pera ell.
Fins en Rafel, aquella naturalesa refractaria a tota exquisitat, semblava va tot transformat y com si li'n arribés bona cosa d'aquell exuberant cant de vida. Caminava satisfet, xiulava y fins a moments taral-lejava ab veu desentonada algunes cansons de la terra y de tant en tant, fregantse les mans, deya com pera ell tot sol:— Minyons de Deu, quína matinada més maca! axò revifa'l cor.—
Al anar a empendre la primera marrada, sobresortiren per damunt dels cants de l'aucellada'ls picarols d'un remat de cabres y la veu joyosa y metàlica de la seva pastorel-la que entonava armoniosament montanyenques corrandes.
— Sents com refila la Dindarella?— feu en Rafel, mitx girantse;— sembla talment que fins els rossinyols se parin pera escoltarla.—
Al cap de poch, ens trobavam sota la llisera hont la Dindarella, ab la filosa engallada y la mà dreta fent dansar el fus, esplatjava la seva alegría cantant dreta damunt d'una pedra, com una cogullada dalt d'un terròs.
— ¡Visca la Dindarella!— cridà en Rafel, alegrament encarantshi.— ¿Que ja tens galindó, que tant refilas, maca? — Axò plà!— feu ella també joyosament.— Faig crida per si'm surt.
— Donchs, aquí'n tens un que, si no't fes mala astrugansa, poch se faría enrera;— digué ell, plantantse ab afectada fatxenda.— ¡Alsa, pom de flors!
— Se coneix que no us sent la vostra Mònica, que no les malvestaríau axís les amoretes;— tornà ella rihent.— Anèu allà, conco!
—Què vols dir de la Mònica? y que no's pot morir ò plantarme de semblant faysó? y que no es de prudencia buscarse una poma per la set? y tu ho ets be una poma camosina, batua'l drach! una moxina refistolada com un esquirol; ja't diuen be la Dindarella, rossinyol cantayre ¡digam que sí!
— Es que no li escauría la Dindarella a la gola d'un marrà; li anirà millor la borromba.
— ¡Mirèu la patarrella!— feu en Ralel girantsem y rihent de gust,— may cap mossa m'havía servit una carbassa tan ben amanida.—
Després, tornant a ella.
— Be, poncella,— li digué,— veig que tens el tel ben trencat, però ja n'hi hà prou de blaga; bàxa, que t'haig de donar un recado.—
Ella's resistía, tement una bromada; mes a la fi, veyent la insistencia d'en Rafel, baxà tot continuant la tarola, seguida del seu cà. S'atansà poch a poch tot dirigintme a mi de gauxell llambregades receloses, mentres son gos venía a ensumarme com si fos de la seva casta.
— Dígam, axerida,— li feu en Rafel quan la tingué aprop,— ¿qui te més gana, tu ò les cabres?
— Au, enllà, jan fuma!— feu ella regirantse per marxar, tot fentli gonyes.— Ja m'ho havía pensat que m'ho dèyau per folga.
— Nó, nó, escóltam,— feu ell ab posat d'agafarla; mes ella, armantse ab la filosa:
— Mans curtes, eh!— li digué,— ò us estacaré un truch.
— Escóltam, dòna,— repetí ell posantse serio,— prou de barloca, que va de veres, ¿a quína hora engegas?
— Va com va; avuy ja era fòra abans de trench de día; com que tinch de tancar a les vuyt per mor de la munyida... — Dígas, y deus mirar al cel per si dona senyals de pluja ¿oy?
— ¡Y ara! a vos què us fa? ja hi tornem?
— Va de serio; be ho deus llucar si'l Bestracà porta caputxa, si'l Bassegoda fuma ab pipa, si les fondalades de Bruy suspiran... tots els guardians fan lo mateix. Que va que avuy has vist una filagarsa de boyra part d'amunt del Celler.
— Avuy y altres matinades també,— feu ella després de fitarli la mirada y ab un posat un xich encuriosit.
— ¿Veus, dòna? donchs, també l'hem vist nosaltres desde dejús del pas del Duch; oh, y que disputavam sobre si era fum ò boyra ¿què't sembla a tu qu'era?
— Fum ò boyra,— feu ella mitx rihent ab mueca, com si hagués sentit la meva resposta de llavors.
— Es lo que nosaltres hem dit; però a tu qu'ho has vist altres díes, què te'n apar?— digugé ell ab insistencia extranya.
— ¡Y ara, a mi què'm fa!— feu ella rihent y fent posat d'esmunyirse,— anèuho a veure, y si era fum be prou trobarèu la cendra.— En Rafel la retingué ab el posat y insistí:
— Però si tu creus qu'es fum, com s'explica; jo no sé pas qu'hi haja carboners, ni artigayres, ni escapiadors... y de bandolers... desde la estenellada de Bruys o se'n canta gall ni gallina. Ademés qu'allí no hi hà cau, ni tuta, ni una mala gaserna...
— S'ho sab si n'hi hà;— feu la noya per tota resposta.
En Ralel baxà més la veu y desde aquell moment no vaig sentir rès més.
Semblava tenir subgecte a la noya a una seria confidencia y ella, ara seria, ara riallera, contestava ab poques paraules, com si les hi arranqués ab ganxo, regirantse sovint com si volgués esmunyirse.
Els detalls de tota aquesta escena els ha reconstruhit després mon magí, perque allavors escoltava y sentía com qui sent ploure; sentat damunt d'un roch, m'entretenía jugant ab el cà com si fossim germans. Però recordo be que la vista d'aquella joveneta, menuda, esparpillada y escayenta, me despertava com un confús recort agredols d'altra figura consemblant. Bona cosa estigueren els dos parlant, fins que la noya logrà escabullirse, mentres qu'en Rafel en veu més alta li deya:
— Ah, gran polserera, com t'ho tenías calent tot axò!
— Encara may n'havía set preguntada;— respongué ella. Y tot guimbant cap amunt, aclamava al gos aquissantlo vers les cabres escampades pel terme, fent ressonar sa veu metàlica per la encontrada.
— Mustí, vòlta la morena; ara la bigarra passa per dalt; mustí, dalt, dalt, dalt, dalt, pízcalaaaa.....—
En Rafel vingué ab mi y encarantsem ab cara animada, me digué a mitja veu:
— Fum y no boyra era lo que veyam ¿sabs?—
Jo vaig mirarlo com qui ve del hort y ell, reflectintse, donà per acabada la conversa, arronsant les espatlles y diguent mentres se carregava'l retaco:
— ¡Au, anèm!—
Y desfent bona part del camí fet, no pararem de caminar fins arribar a una masía grossa.
Allí en Rafel se tancà ab l'amo de la casa, quedantme jo badoquejant per la porxada sons que ningú'm digués feste ensà ni feste enllà. Després sortí mentres l'amo s'arranjava a peu de marxa, ell me digué que jo'm quedaría allí fins a la tarde, en que vindría a buscarme. M'encarregà en gran manera que fes bondat, que no inquietés a ningú y que no'm mancaría rès. Jo vaig vèurel partir ab aquella recansa del gos que veu marxar al amo, però ab la inconcient y ben infiltrada idea de que devía obehir ses ordres.
En efecte, rès me mancà. Los dones me serviren esmorzar y després vaig posarme a jaure al sol com un cà desfeynat. El coll me dolía molt y sentía una pesantor al cap que'm feya aclucar els ulls. A mitx día'm serviren dinar y, en acabat, vínga jaure de nou ab les mans apretades a la gargamella, hont somniava que hi tenía un llop arrapat. En sent a mitja tarde's presentà un minyó prou conegut meu, dihentme que'm venía a buscar de part d'en Rafel que'ns esperava cap a la Riera d'Escales. Partirem y sens cambiar paraula caminarem més d'una hora y mitja, fins que trobarem a en Rafel junt ab altres indivíduus armats, entre ells una parella de mossos de les Esquadres, part d'amunt del pas de Prius. En quant ens ajuntarem, en Rafel prengué un fusell, que prou el coneguí, perque era'l meu, y entregàntmel, digué:
— Té, Albert, aquí tens la teva arma, carregada y encepada. Avuy veurèm al llop; te posaràs al agoyt allà hont te diré y en quant el tinguis a tret, viva Deu!..... que'ls ulls no't fassan pampallugues. T'ho vaig prometre y t'ho tinch.—
Igual que Samsó, que diu que tornà a recobrar ab la cabellera la forsa perduda, al recobrar jo la meva arma'm semblà recobrar bona part de les meves energíes d'abans. Tornaren a rebrollar en mon cor les rancunies mortes ò dormides y clapes de sanch passaren com llampades devant de mos ulls. Quelcom d'axò's degué traslluhir en mon exterior, perque en Rafel encarantsem, afegí:
— Y qu'hi hagi seny ¿eh? perque t'hi va la pell.—
Dexarem la riera, emprenent costa ta amunt cap al Celler, caminant bosch a través enginjolantnos pulit a pulit entre alzines centenaries y moxals impenetrables. La colla s'anà reduhint per parelles qu'a dreta y esquerra s'escampavan a pendre punts. Quan quedavam ja sols en Rafel, els mossos, el minyó que vingué a recullirme y jo, eram ja a les envistes del Celler y allí'ns pararem bona cosa pera donar temps a que les parelles escampades arribessin a llurs punts de parada. Després caminarem encara mitx quartet y en Rafel, senyalantme un petit corregay que desembocava de la gran depressió de la montanya:
— Tu't quedas aquí ab el teu company; el llop, si no queda al jas, serà sens dubte per aquí que buscarà sortida! Dochs, ull viu y bona sòrt!— y desaparegué ab els mossos entre la espessura.
Ja comensava a llustrejar y la selva prenía l'aspecte misteriós de les soletats al caure'l día. Jo estava en una mena d'inconciencia extranya que, no obstant, no'm permetía perdre cap incident ni dexar de desxifrar cap de les remors que del sota bosch se desprenían. Sentía una mena de rabior fonda que'm feya frissar el moment de poguer botar com una pantera sobre la presa; però ab tot, aquesta presa, en l'estret camp de la meva imaginació, no prenía una forma ben definida de bestia ò de persona.
Passaren llarchs moments d'espera sense qu'ab mon company ens creuessim paraula xica ni grossa; els dos, arraulits al peu d'una soca, escoltavam atents, quan ja'ls ulls comensavan a perdre la forma dels tronchs més llunyers. Per fi s'axecà una vaga remor, allà lluny, cap a les profonditats de la vessant al peu de la cinglera, sonaren alguns trets y entre l'alabray de crits ininteligibles se percibí clara una veu que deya:
— Talaya avall, els del córrech!—
Ens posarem de peu y passaren encara alguns minuts sense que poguessim orientarnos. Després se sentí cap a nostre indret un rossegall de verdisses, com el rastre d'un sanglar encalsat, cap a la dreta un poch amunt. Vaig dirigirme cap allí corrent, mentres mon company me cridava: — ¡No'ns moguem d'aquí! es el córrech qu'hem de vigilar.—
Però'l meu instint de gos me portà dret a la tragectoria que duya la pessa. Vaig esperarla en una petita clariana y allí'ns toparem tu per tu, quedantnos parats, estemordits, com horroritzats de mirarnos l'un al altre. Ell caminava a grosses batzegades com un ayreferit, obrintse pas entre les verdisses ab la empenta de un allau, tot dexanthi un rastre de pellingos de roba y de carn. Duya unes barbasses cargolades a badíes que penjavan d'una cara reduhida a la pell y l'òs, com una momia de frare caputxí. Dins de les conques de sos ulls, que de tan foscos semblavan buydats, hi ballavan dues guspires de foch y ab ses mans de calavera armades ab ungles d'esparver empunyava, ab la esquerra un boscall ab el que s'ajudava pera fer el saltiró y ab l'altra'l retaco engallat.
Brevíssims instants durà nostra suspensió.
— ¿D'hont surts?— digué ell ab veu que li baumejava dins del pit.
— ¿Hont vas?— vaig fer jo casi al mateix temps. — Al infern y tu al darrera meu!— va respondre ab veu sinistre, ensemps qu'engaltantse simultàneament les dues armes, ressonavan els dos trets en un mateix barbol.
Vaig sentir que l'arma'm desaparexía de les mans feta estelles ab una sacsejada forta que'm feu trontollar, y per entre'l fum de la pólvora vegí al Esparver que també esgarrapava per no caure, y'm llensí sobre d'ell, comensant els dos a rodar a capgirells per damunt de la gleva. Aviat vaig poguer aferrussàrmeli al coll, comensant a rosegarli la carn ab una forsa inconcebible; me sentía més gos que may, y l'esfrimolar entre mes dents aquella carnassa dura com sola,'m produhía una sensació de plaher intensa enterament propia de les besties. A poch sentí als polsos el refrech d'un canó de fusell que s'introduhí en la boca blexanta del meu enemich; després, un retrò que feya esclatar quelcom com si fos un carbassot podrit, semblantme qu'era'l meu propi cervell que's desfeya ab un xarbot de fanch; després... rès més... el meu sér quedà desfet, com engolit per les tenebres del no-rès.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |