La punyalada/Capítol XXV

XXV

 Una tenebra impenetrable, un silenci absolut y una buydor immensa envolcallavan mon esperit sepultat en les negacions del no-rès. Poch que tinch conciencia de lo que va durar aquell estat, perque les tenebres, el silenci y el baucis, signes de mort, anulan la idea del temps qu'es el darrer signe de vida, ni tampoch tinch idea de per hont se filtrà en aquell caus una porció microscòpica de llum que disolventse en aquelles tenebres les tornà en grisalla fosca com vesllum de nit d'hivern, ni de còm, ponderantse aquesta essencia lluminosa, com les nebuloses en la formació del món, formà taques grises que dansavan estranyament per l'espay fins a conglomerarse en una sola de major potencia que, fugint sempre de la visual, resseguía una òrbita magestuosa a mon entorn.
 Y aquella taca, semblava pendre formes positives com de signes cabalístichs indesxifrables pera una inteligencia majorment atrofiada com la meva, per més que sentía iniciarse en mon sér com una voluntat rudimentaria de penetrarlos. Anys, sigles, potser, d'evolució penosa'm semblava que representava guanyar camí en la revelació d'aquell enigma, revelació que pressentía, que desitjava y fins que perseguía ab una obsessió de cervell enfebrat, però que la falta de pressió del medi ambent en que'm debatía, engendrant sols unes ansies malaltisses qu'ab tot pesavan dolorosament sobre ma conciencia embrionaria, no'm permetía assolir sinó per modo lent y mesurat. Poch a poch, no obstant, anava prenent nova forma aquella taca cabalística y la idea comensà a apuntar entre la enravessada xarxa del enigma, idea representativa de una forma humana. Era ella.
 ¿Quí era ella? Jo ja no ho sabía; sols trobava qu'aquella forma s'identificava ab quelcom que jeya mort dintre meu; que s'emmotllava ab algunes de les despulles d'allò que abans en mi vivía, com la forma del poll acabat de néxer s'ajusta encara a les clofolles del ou que l'ha emmotllat. Però a mida qu'avansava la gestació d'aquella idea, semblava irradiar sobre'l meu cervell una major energía que tornava en major acelerament del período evolutiu de aquella. Després de la vista, comensà la reacció del sentit del oido; de primer, era sols una munió de sons indeterminats que comprenían desde la confusa brahó de la cascata fins al estrident metàlich ressò del rotllo de la iglesia qu'arribavan de quan en quan a ponderarse fins a formar la paraula ¡Albert! que jo tampoch comprenía lo que significava, però que l'esquifinyay de conciencia que se m'estava formant, recullía com a pertinent a la idea que'm subjugava; per fi entre la buydor del espay, alguns cops sentía contactes que semblavan coadjuvar a la obra de resurrecció que tan treballosament s'estava realisant; y la idea acabà per aparèxer, encara que confusa y disfumada potser per falta material de llum ò tal volta deficiencia dels òrguens destinats a apreciarla. Era la Coralí que tenía al devant.
 Una volta precisada la fòrmula qu'obrava'l miracle de ressucitar les meves potencies mortes, semblà que aquestes caminavan dretament vers la plenitut de llurs ideals.
 Recordo haver recullit no sé hont una llegenda extranya qu'arranca de les foscors de la mitología índica; se refereix a n'aquells temps en que les pestes assolavan aquella terra cubrint els camps de morts, pitjor que les més cruentes batalles. Suryà, divinitat representada per el sol, se condolía de tanta matansa y volía posarhi remey retornant la vida a tants infelissos; però Agni, qu'es el foch, y Indra, qu'es l'admòsfera, se negaren a coadjuvar a la piadosa obra del sol, y aquest, no atrevintse a posarse de cara als seus companys de trinitat, facultava a la seva filla, la lluna, pera que es lo que pogués, y aquesta de nit pretenía vivificar els cadavres descompostos que cubrían el sol. Però, aquests mancats del alè Agni ni, que representa la vida espiritual, y del d'Indra, que representa la corporal, sols contava ab l'impuls del seu pare, el sol, que representa la potencia reproductora, les passions carnals. Allavors, exèrcits innombrables de cadavres corromputs, ab les carns mitx rosegades per les feres, se despertavan sols per ses passions innobles y, sense dexar de ser cadavres, s'entregavan a danses extranyament esgarrifoses y a les més espantoses bacanals.
 De la matexa manera jo, mancat d'ànima y mancat de cor, semblava ressucitar sols per la materia. Tornaren a reinflarse les passions, tornaren les immundes cobejanses, però no tornà ni un fil de sana rahó a imposarse als impulsos de la carn podrida. L'acció restauradora de la meva estimada no's retrotreya més enllà de quan jo l'havía donada per prostituhida en brassos del Esparver y sos companys. Ses fesomíes xuclades y malaltisses me donavan be idea del balafi de la seva joventut, son somrís dolorosament contret me semblava una vella y gastada fòrmula posada estudiosament al servey de la seva vida de depravació, y la solicitut en cuydarme, com una servil adulació al deu èxit. Es clar: de primer, quan l'Esparver triomfava y lluhía, la Coralí era per ell; després jo vaig vèncer al Esparver y fou pera mi; tornà ell a guanyarme ventatge y altra volta sigué tota seva y dels seus. Ara, jo havía vensut per segona vegada al Esparver y, com entre'ls selvatges el capdill triomfant guanya per aquest dret totes les esclaves del vensut, venía la Sultana a rendir homenatge al vencedor.
 Per intuició arribava a compendre que'm trobava en alguna petita masía perduda al mitx del bosch, hont m'haurían dexat els meus companys per ser la més propera al lloch hont se resoilgué mon plet ab l'Ibo, quals carns me semblava sentir encara carrisquejar entre mes dents, y axís m'explicava que, faltada la Coralí del recés del seu protector, s'hagués arrimat ab mi, tractant de guanyarme la voluntat. No'm dexava may, entrava y sortía de ma cambra, trista y fosca, enllumenada sols per un petit porticó de la finestra sempre tancada cada, passant llargues estones sentada al capsal del llit. Per lo demés, la casa semublava casi sempre deserta, per estar sens dubte la gent ocupada en les feynes del camp. De tant en tant se sentían remors y veus en la pessa immediata, que sería la cuyna, y de tant en tant aparexía al llindar de la porta un cap que mirava a dins y se'n tornava sens dir un mot. Llevat d'una dòna vella qu'ajudava a la Coralí en certes feynes, sempre era ella que'm servía mirantme ab ulls desficiosos y tapantme ab la mà la boca si anava a parlar, circunstancies que, d'acort ab el meu estat d'ànim, traduhía jo per fòrmules de seducció.
 Ab tot y la desfeta que'ls darrers temps havían causat en la figura de aquella noya, abans fresca y roja y ara emmorenida y malaltissa; ab tot y qu'havía perdut aquell garbo en el vestit, presentantsem esllanguida y endolada, y qu'aquells cabells abans estufats y brillants com ala de corb, eran ara llisos y descuydats; encara quan la contemplava ab mos ulls gelosos, trobava que'm removía la carn y qu'era un rosegó ben aprofitador tador. En alguns d'aquests cassos, sobrexintme'ls interiors desitjos, la interior luxuria, se'm deslligava la llengua y li parlava... no sé de què li parlaría, qu'ella alsantse procurava tancarme la boca pregantme que callés y, sortintse de la cambra, s'abstenía d'entrar més que lo precís pera servirme aygues y remeys.
 Axò acabà per donar una nova virada a les meves bestials reflexions, prenent peu dels retrets del Esparver quan me deya que no era bo per llop ni per ovella y que tirant per ase havía d'acabar boig.— Es vist,— me deya jo,— qu'ab mi tothom s'hi creu ab dret, fins aquesta mala pua qu'un temps jugava ab mi fentme pretenir lo que després prodigava a tothom y avuy encara sembla que vulgui acabalar lo que ja no te cap valor.....— y per aquest camí, vinga donar tortura al poch magí de que disposava, tot a la mercè de la carn, sense que per en lloch vingués una espurna de rahó sana a posar frè al maligne esperit que'm corsecava la carn enfebrada.
 La mina s'anà carregant. Un día, l'absolut silenci que regnava en la casa denotava qu'era deserta. Sols la Coralí feynejava per la cuyna y de quan en quan entrava atansantse fins a mon llit. Potser la matexa mala intenció del progecte que covava'm feya aparèxer més sossegat, per lo qu'ella's mostrava confiada, fentme alguna qu'altra pregunta y dirigintme algun amorós somrís que m'acabava d'encendre'ls apetits. Un moment en qu'ella havía sortit vaig probar de posar en moviment mos membres entumits, que respongueren millor de lo qu'era d'esperar després de tant temps d'inacció. Allavors la febre demoníaca qu'interiorment me devorava pujà de punt y, llensant les robes d'una revolada, vaig saltar del llit.
 La remor inusitada atragué a la noya, qu'al veurem en tal estat, llensà un crit.
 — Què fas, desventurat! ¿Què vols morirte? ¡tórna al llit, Albert, per Deu!—
 Intentà obligarmhi, però jo vaig posarli la grapa a sobre. Que tal devía ser el meu posat, que la noya esferehida's feu enrera vers la porta; mes jo, ab una llestesa qu'ella no podía esperarse, vaig guanyarli l'acció tancantla ab clau y llensant aquesta sota'l llit. Allavors, igual qu'una bestia gelosa, tirantme sobre d'ella, vaig atrèurela ab una forsa a la qu'ella inútilment tractà de resistir, volcantla demunt del llit, ensemps qu'ella, pugnant com una víctima, exclamava:
 — ¡Verge del Coral, amparèume!—
 Una terrible fiblada semblà partirme'l cor; una sensació agudíssima penetrantme per entre dues costelles invadí tot mon sér posant en vibració tots mos nervis, arribant el paroxisme del dolor a produhirme un esvahiment de cap fins a perdre'l món de vista. Fou sols curts moments; al revenirme'm trobava de peus a terra estontolat sobre la màrfega y sentía un doll de sanch encesa que, lliscantme pel cos avall, s'escorría per terra. En mitx del greu dolor qu'encara'm doblegava, sentía una mena de sensació benfactora com la del malalt a qui'l doctor d'un cop de llanseta ha reventat un tumor ple de pusterma. Aquesta sensació benfactora semblava afectar directament el cap, qual potencia se m'aclaría com si despertés d'un pesat sòn.
 Allayors vaig adonarme de la pobra Coralí que, de genolls en terra y ab la testa alta, semblava parlar al cel. En les mans a l'alsada del pit, en actitut d'ofertori, hi tenía un punyal tot sanchnós, aquell mateix punyal que jo vaig regalarli un día y que jo mateix vaig presenciar quan el feya passar per les mans de la Verge del santuari del Coral. Estava descolorida, esblaymada com un desenterrat y la cabellera se li havía estufat com enherissada d'horror. Va recordarme aquell altre jorn que, en circunstancies consemblants, jo vaig ferli d'àngel de la guarda. Com allayors, també duya la cofia de gayrell y la roba espellofida y desfardada per la lluyta, però axís com allayors en sa desesperada excitació s'hi notava una veu de protesta com de fera burxada, ara era més be la imatge dolorosa d'un cor aclaparat per la immensitat del darrer sacrifici. Sos llavis se movían penosament tot parlant de cara enlayre, com un penitent in articulo mortis.
 —¡Verge Santa!—deya,—ja sabeu Vos que no era pas per ell que duya aquesta eyna, sinó per l'altre. De les embestides del enemich me n'haveu salvada Vos per vostra gracia, y de les del estimat heu volgut que me'n lliurés per mi matexa, potser perque bevent fins la darrera gota del càlzer de l'amargura, me fes més digne de Vos. —
 N'hi havía tanta d'amargura en sos ulls amarats, era tan punyent el tremolós accent de sa veu y era tan horripilant tot el seu posat, qu'a mi semblava despedassarme l'ànima.
 Y la sanch que seguía escolantsem per la ferida, malgrat la pressió que feya ab la mà pera deturarla, desenfarfegantme les entranyes, semblava dexarles pera son funcionament ab una llibertat que may havían tingut. El cervell sobre tot, ab una elasticitat desconeguda, semblava vibrar com una copa de cristall, reflectant les idees ab la trasparencia del diamant. Tota la meva trista historia, la enormitat de la meva conducta, tot se'm feya present ab una puresa de contorns verament admirable.
 Allayors, entrant en comparanses, vaig comensar a compendre que per grosses que fossin les meves desventures, encara hi havía un ser pera qui ho havían sigut molt més. Allavors vaig midar la gran distancia que entre jo y ella hi mediava, trobant qu'eran poques y merescudes les meves penes devant de les seves incommensurables, y per primera vegada una pietat immensa vers ella invadí'l meu sér; per primera vegada de la vida vaig treure'ls ulls de les propies necessitats pera condolirme de les necessitats agenes.
 Doblegantsem les cames, vaig trobarme aviat de genolls sobre ma propia sanch, allagant els brassos vers la noya que continuava pregant en dolorós èxtasis.
 —¡Coralí!— vaig cridarli, y ella tota's commogue com una víctima que pressent un nou atach.—¡Coralí! no temis, que ja soch curat; el meu cos, purgat de la sanch endemoniada pel mal esperit, ha obert els ulls a la veritat; ni ara, ni abans, may he estat digne de tu, però fins ara no ho he comprès; ab la mort me dons la vida y te'n sento ben grat, perque val més un instant de llum que tota una vida de tenebres; perdónam y encomànam a Deu y compadèixme com jo't compadexo a tu.—
 Y entre mitx de les boyres que m'entelavan els ulls, encara la vaig veure que venía a mi y'm mirava ab els seus grans ulls negats en plor; vaig mirarla sobre'l pedestal de ses desventures, sublimada per ses virtuts, condolintse de mi infelís a qui les matexes desventures, per falta de virtuts, havían precipitat al fons del abim; la vaig veure surgir immaculada d'entremitx dels xarbots de llot ab que tots, fins jo, el seu estimat, havíam volgut cubrirla; vaig adorarla desde'l fons del cor com un sér sobrenatural, reflexo d'una divinitat en que comensava a creure. Comprenía qu'havía de dexarla, però ara que la mirava ab els ulls de l'ànima no'n sentía recansa com quan la mirava ab els ulls de la carn, perque entreveya la esperansa de fermen digne un cop deslliurat de la podridura del cos. La seva compassió no'm mortificava com en altre temps, ans al contrari m'enternía arrancantme dolls de llàgrimes, d'aquelles ditxoses llàgrimes que no havían pogut brollar may del meu cor asserrehit per l'egoisme y les contrarietats mal soportades.
 Y les potencies se'm tornaren a cloure com els pètals d'una sensitiva qu'ha esclatat uns moments a la llum del sol, arrastrantme de nou a la inconciencia del no ser, però nó com abans entre baucis tenebrosos y retrunys infernals, sinó envolcallat de celisties lluminoses, dolses armoníes y rufagades d'oreigs primaverals. Encara vaig sentir una dolsa pressió sobre la ferida del cor, que'm feya be. Després, una veu que a cau d'orella'm cridava per mon nom; y com en somnis, una rosada de gotes tebies que'm queya demunt de la cara, y sobre'l front el pessigoleig d'uns llavis com de mare amorosa; y després ..... rès més.

31 Janer de 1902.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)