La punyalada/Capítol XXIII
Completament anulades les facultats de pensar y de sentir segons la naturalesa humana, y fins esvahida la idea de la propia existencia, vaig tornar a caure en la vida vagativa d'abans, però sense la poca ò molta conciencia qu'abans encara tenía de lo que cercava. Sols com una mena d'instint, sentía que m'afollava una certa necessitat d'embestir, de mossegar, de despedassar a algú que comprenía era la causa dels meus mals, y respecte als vells sentiments per la Coralí tampoch havían desaparegut, però, morta la conciencia per mancar d'aliment y de llums, desfeta per complert tota idea de propia dignitat, havían baxat tant de nivell que, més qu'afeccions humanes, eran instints de bestia engelosida, portantme a un tal grau de rebaxament moral, que sols pensat en aquell tristíssim período de la meva vida'm fa plorar encara.
Avegades, la fam me treya del bosch, fentme arrimar als pastors y als artigayres que, compadits, me donavan un rosegó de pà ò a les miserables masíes, de les que'n sortían les dones pera contemplarme ab cara de llàstima, tot afofolant les criatures que ploravan espantades de la meva figura. En certs moments semblava alsarse la boyra de plom que m'entenebrava y un raig d'alegría sense idea semblava invadir tot el meu sér. Allavors, sentía ganes de cantar y de ballar, y cantava y ballava devant dels pagesos, sentintme tot admirat de que la meva alegría no se'ls comuniqués a n'ells, sinó tot lo contrari, que se'ls allargavan encara més les cares y les criatures s'espantavan més. Allò m'exaltava, desexintme avegades ab improperis y amenasses contra'ls presents que en lloch d'indignarse, prenían un posat més compassiu encara.
Un día deguérich propassarme en materia grave; no recordo en què sols tinch idea que, després de molta brega,'m vegí tancat en un corral, hont permanesquí llarguíssimes hores alimentantme de crostons de pà que'm passavan a través d'una retxa de fusta.
En altre temps, tenía en Rafel un mastí famós com no n'hi havía d'altre en tota la montanya pera fer cara al llop. Era un animalàs ferèstech, qu'apenes reconexía altre amo que'l propi Rafel, al qui estava adherit com un esclau mimat. Quan en Rafel tornava, lo primer que feya era obrirli la porta y allavors era de veure l'esclat d'alegría selvatge d'aquella bestia que li botava a les espatlles ab empentes capasses d'aterrassar a un home menys apersonat qu'ell.
Ara be: mon captiveri y aquella retxa'm portaren a la memoria'l mastí captiu com jo, y aquella idea s'anà infiltrant de tal manera en mon pobre cervell malalt y incapàs de coordinar gayres idees, que vaig acabar per identificarme ab el recort d'aquella bestia de tal manera com si fos ella matexa. Axís, quan després de molt temps s'obrí un día la porta y aparegué en Rafel, vaig sentir un esclat de joya verament bestial y alsantme rebent vaig dirigirme vers ell ab ànim de saltarli a les espatlles com feya'l mastí, mes ell repelintme ab el peu, m'acanà la esquena crudelment ab una vara de frexe que duya a la mà.
La cara de ferro y lo insòit d'aquell «Deu vos guart» del amich de tota la vida, ressonà dolorosament en la buydor de mon cor, com una maledicció dins d'una tomba. La decepció, més encara que'l dolor, me feu caure per terra, exclamant:
— ¡Rafel, tu també'm pegas?—
No sé quines inflexions de veu devían vibrar en aquell gemech d'ànima morta qu'encara pogué exhalarse de entre les consumides despulles de mon sér. La veritat es qu'en Rafel esdevingué groch com la cera y que, llensant la vara a un recó,'s tapava ab una mà la cara. Després, girantsem de nou, me digué ab to sèch y contingut:
— Seguèixme, Albert.—
Sortirem a fòra. A la era hi havía varies persones, que'm miravan calladament y ab compassió barrejada de rezel. Un home arranjava un matxo ab una albarda; un altre tenía a la mà una forta cordilla. Per algunes mitges paraules y per certes llambregades entre compassives y desconfiades que'm donavan, comprenguí de lo que's tractava, donchs semblava que la garrotada d'en Rafel tingut la virtut d'obrir una lluherna en mon conturbat enteniment. Se tractava senzillament de durme al hospital de Girona, de recluirme a la bogería. Aquesta revelació'm dexà aglanat, despertantme una desesperació fonda però impotent, tan impotent, que ni tan sols concebía la idea de revolta, lo que la feya més dolorosa. Prou que l'havía vista d'estudiant aquella casa fúnebre y desvirondada, ab aquells corredors foscos y de parets brutes y aquelles finestres petites, altes y enretxades, hont s'hi debatían macilents y mal aconduhits els pobres malalts del cervell, y prou vegades m'havía condolgut y fins capficat ab la sòrt d'aquells infelissos enterrats en vida, per no posarsem els cabells de punxa sols al pensar que'm tocava per final de la meva desventurada vida anar a sumarme ab aquelles ànimes difuntes. Per axò, quan en Rafel se dirigí envers mi ab pas insegur, com el de qui va a executar una missió dolorosa, però necessaria, vaig comensar a sanglotar y de genolls per terra, ab les mans plegades, com quan de noy el mestre m'anava
a castigar per una malifeta, li deya:
— Perdónam, Rafel; perdónam per pietat, que no hi tornaré més.—
Les dones comensaren a plorar, els homes se giravan d'esquena pera amagar la cara y'l mateix Rafel ab els ulls llagrimejant anava y venía no sabent què ferse. Jo continuava agemolit per terra com el cà qu'espera una tunda, però que son instint de bestia complertament atrofiat per la superioritat del home no'l porta a resistirse ni tan sols a fugir, sinó a arrossegarse balejant el sol ab la cua y somicant com pera inspirar interés y compassió.
Per fi, en Rafel, com qui pren una resolució, se m'encarà, dihentme:
— Adréssat, Albert home, y no fassis més el criatura. Si'm promets fer bondat y no fer més bestieses, vindràs ab mi; però si tornas com abans a rodar pels boscos com un llop, sense menjar ni beure a riscos de devenir foll, insultant y molestant als que no t'han fet cap mal, allavors, garrotat com un Cristo y a clot de bast te portaré hont no veuràs més el sol, t'ho juro. Te vull al meu costat com un home ¿estàs? y a la primera que manquis...—
Encara continuà sermonejantme, y jo, que vegí'l cel obert, me llensí a ses plantes que pretenía besar, com feya aquell mastí d'altres temps.
Y aquell home original que may m'havía manifestat un afecte exagerat y que, semblant sacrificarho tot a ses conveniencies, havía agafat la meva causa ab una tossudería a proba de sacrificis, me feu una vegada més la caritat de carregar ab la creu de la meva,persona. Jo'l seguía per tot arreu com la ombra al cos; quan me deya ¡apa! ja estava dret; quan me deya ¡alto! m'aturava; menjava quan menjava ell y fins fumava quan ell m'omplía la pipa. Me tractava sense afalachs, però ab molta consideració, y fins quan algunes vegades la minestra escassejava, ell me feya la millor y més abundosa part. Me tenía sempre a dormir en sa cambra, de primer ab algun rezel, y després sense cap precaució'm feya part en son propi llit. Algunes vegades intentara donarme conversa que plegava tot seguit, vegent que no'n sortía rès de mon enteniment complertament paralisat, en estat de complerta nirvâna, sense passions, ni reflexions, ni idea casi de la existencia. Era tal el seu domini sobre mi, que si alguna vegada, per una causa qualsevol ò sense causa ni motiu, se m'iniciava un moviment espasmòdich d'alegría ò d'exasperació, bastava un gesto ò una mirada del amo pera que'ls nervis tornessin a son lloch. Jo'l sorprenía avegades mirantme silenciosament y allavors també li clavava la mirada, mes tan sense intenció, qu'ell segurament al veure que no reflectava cap guspira d'inteligencia, girava'l cap tot entristit.
Axís passarem molt temps, fent algunes estades en sa casa ò en la meva, hont rès me despertava cap recort, ò anant pel negoci del frau ò millor dit rastrejant, ab escuses d'aquest , la petja del Esparver que, segons vaig saber després, ja tenía ell esment de que s'havía escapat de la matansa, encara que molt mal parat, y estava curantse Deu sabía hont. En una paraula, semblava que talment en Rafel hagués recobrat son vell mastí.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |