La punyalada/Capítol XIV
Capolat de fadiga y debilesa y vensut per una pesadesa al cervell que em tenía les potencies enterbolides, havía arribat atrencar lo sòn, mes sols cosa de breus moments, perque aviat les terribles impressions que duya gravades al enteniment se posaren en jòch, produhintme somnis horrorosos. Per un cas extrany, que podríam dirne d'estravisme moral, la imatge de la Coralí, qu'era l'eix entorn del que giravoltavan de molt temps totes les preocupacions de la meva ánima, no aparexía per rés el camp de la visualitat de mes potencies ensonyades. Tota l'acció se desenrotllava pels pendissos del Alzinar vell en aquella tarda memorable ble en que l'Ibo y jo, agarbonats com llop y gos, anavam a revolcons. La naturalesa del cà s'encarnava tan be ab la idiosincracia dels propis sentiments, que com una obsessió atàvica, sempre era en la imatge d'aquella bestia que's personalisava el poch raciocini del meu esperit en aquells moments de metamòrfosis passional. Eram dues besties que'ns jugavam la vida en defensa d'un predomini purament carnal; jo sentía la xardor de sos brutals desitjos, traduhintse en rogallosos ruflets y en renechs de significació casi sols ascequible a la inteligencia de la bestia, com sentía també ses dents de dragó fentme presa al coll, arborantme ab un dolor rabiós completament deslligat de tota manifestació intelectual. Algunes vegades, ab desesperats esforsos arribava a alsapremar ab el meu el seu cos, volcantlo, y allavors era jo qui clavava les dents, ruflava y renegava, fins que un altre tom tornava a posarme en la situació del vensut sota'l seu cos que'm gravitava fexuch sobre la boca del cor. Y axís, rodolant sempre rostos avall y dexant darrera enllà una estela de carn sanchnosa, el terreno acabà per mancarnos y, com un allau quan arriba a la cinglera; sortirem botent per un abim sense fons entre esvahiments del cap y laxituts del cos.
Allavors vai despertarme horroritzat de mi mateix y ab la clarividencia del alucinat vaig comensar a recapacitar sobre les peripecies d'aquella jornada luctuosa, representantsem tota la tràgica historia reconstruhida per modo admirable per elements testimonials propis y agens y pels deduhits gracies al conexement que posseía de les coses y les persones. Veya a la Coralí saltant esglayada del llit als primers espetechs de la invasió y dirigirse a la cuyna pera armarse de la destral; al seu pare, atacant coratjosament als lladres escala amunt y morint sense esbategar esclafat pel número; al pobre mosso, tractant de defensar a la mestressa ab més bona voluntat que valor y morint a sos peus clamant pietat, mentres que la pobra noya, ja sola y sense valiment de ningú, seguía encara defensantse parapetada darrera del escon, ab el posat heroych de verge feréstega ab qu'aquell día reptava al aborrible Esparver; després ..... y aquí aparexía un xich borrosa la visió, disfuminada entre dubtes que'm punyían més que tots aquells horrors. ¿Com s'havía rendit la Coralí? Com hava consentit en dexarse robar, sense esberlar d'una destralada'l crani d'algun dels seus raptors, anch que fos a truco de la propia vida? Y en el fons de l'ànima sentía que mon egoisme tirava a regatejar a la pobra víctima quelcom de la grandesa del seu infortuni, semblantme que la meva rabiosa pena sentiría algun conhort de veure els cossos del Ibo y sos sayons revolcantse en la sanch de la Coralí, destralejats per ella matexa. Era sols una rufagada de la meva imaginació febrosa que prompte s'esvahía avergonyida, redressantse en son lloch el recort de la seva imatge dolorosament púdica quant, sota l'entexinat del bosch, plorava la seva lleugeresa y pressentía la seva desgracia, y, tocat d'un esperit més justicier, la veya rendirse sacrificantse pel seu pare a qui tant estimava y'ls butxins li feyan creure qu'era presoner y que d'ella dependía la seva vida. Allavors sentía reinflarsem el cor a impuls de onades d'amargura que m'ofegavan, dolentme de veure a la meva estimada rodejada de la doble aureola dels martres sense profit ni gloria.
Mes ¿què deu ser d'ella,— seguía reflexionant,— en aquests moments, a negre nit, sola y sense amparo, en les grapes del Esparver en el fons d'alguna cova ò d'alguna d'aquelles tutes d'artigayre perdudes al mitx del bosch, hont hi vivían gent que, ab apariencies de miseria ò d'imbecilitat, eran els millors confidents y lloques de la lladregada? ¿Quína situació més desesperada la seva, presa d'un crapulós sense frè ni lley, sense entranyes ni conciencia, que de tant temps apetexía la seva carn, com el llop la del anyell guardat a la cleda? ¿Què sería d'ella en aquell precís moment? ¡Potser lluytava coratjosament! ¡potser defallía! ¡potser!..... ja era vensuda, acabades ses forses després de clamar inútilment al cel y la terra, privada fins del sacrifici de la propia vida!
Un violent cop de nervis me feu portar els punys closos sobre'l pit, ensemps que, pernejant com un epilèptich y esbufegant, saltava del llit. En Pep s'alsà també esverat preguntantme que tenía, lo propi qu'en Rafel sortint de la seva arcoba.
—¡Què voleu que tingui!— exclamava jo sens poguer casi confegir les paraules:— ¡què voleu que tingui, sinó tots els dimonis dins del cos! Devía estar borratxo ò no se què, que poguereu donarme entenent d'enllitarme com una partera en semblant diada. Ara a la pena que em devora s'hi afegeix la vergonya d'haver abandonada a n'aquella infelissa a les garres del llop..... ¿Que ahont vull anar? al infern ¡viva Deu! a..... a, a regirar el món, allà hont senti farum de cabró, qu'allà serà ell..... y ella.—
En Pep, qu'era tant fervent devot de la meva persona, se disposà a imitar mos desordenats esforsos pera vestirme. En Rafel, més fret ò més reflexiu, procurava retreurem les paraules del Arbós, qui temía que certs treballs fets a la esbojarrada, a més d'inútils, fossin perjudicials y comprometedors pera la sòrt de la noya. —L'Arbós que fassi'l que vulgui!— deya jo entre gemechs y imprecacions;— vosaltres també fèu lo que vulgueu, mes jo juro no descansar fins que n'hagui l'entrech ò hi dexi la vida. Més perills dels que corre, no'ls correrà pas per lo que jo fassi, que ni viva ni morta pot sortirne be de les mans d'aquell brètol.—
Ni sabía lo que'm feya, ni trobava manera d'acabar de vestirme. En Rafel, de peu dret, descals, en cos de camisa y sols ab les calses posades, seguía ab la vista tots mos moviments, pintantse en son posat una fonda compassió y un estat d'ànim febrós, però dominat y serè. Al veure que jo com més me bellugava menys me sabía sortir de la feyna y més m'excitava, se m'acostà diguentme ab veu reposada y afable:
—Crèume, Albert, repòrtat, ò sinó aniràs malament y hi anirèm tots. ¿Vols que fem quelcom? ho farèm; en Pep y jo t'acompanyarèm allà hont sía convenient, però has de esser més home ¡redeu! ò sinó no farèm rès de bo. Ens les hem de heure ab un qu'es tan murri com llest y que de corretja'n te molta.— Aquestes paraules me produhiren algun efecte y, fentme gran violencia,
vaig lograr sobreposarme una mica y vestirme ajudat d'en Pep.
Era tan negra nit que ni's conexía encara per ahont havía d'apuntar el día. Atravessarem la era, després un pastorim d'herba amollegada per la rosada, seguirem un camí de carretes que'ns conduhí part d'amunt dels conreus y seguint un corriol planer arribarem al coll de Malherba desd'ahont, a la dèbil claror de les estrelles, se veyan retallades les llunyanes serralades de Talaxà, les Canals, Bestracà y Costa bona: allí'l camí's partía en tres, y en Rafel qu'anava al devant, parantse's girà en rodó, preguntant:
—¿Y be, cap ahont la donem ara?—
Que ho sabía jo! Mentres caminava sentía cert apayvagament de nervis que responía a una satisfacció interior, com la del home que fa quelcom, mes al ser reptat per en Rafel, vaig sentir de cop el descoratjament del caminant que, atrapat per la nit boyrosa, s'adona de que's troba esmaperdut, sense nort ni guía. Allavors la imatge malehida del dubte, d'aquell dubte que tantes vegades m'havía jumit al jou del home fatal qu'ara'm perdía, y qu'havía cregut esvahida per sempre més, la vaig veure redressarse de nou devant meu, exacerbada encara pel dolor de la impotencia. Venía a ser com una nova manifestació del etern problema de la meva vida; un ideal difús envolcallat de tenebres, un obgecte de perpètues cobejanses separat per un abim, un desitx foll d'obrar, de lograr, mancat de tota orientació.
Y l'ànim se m'anà enxiquint, les cames comensaren a tremolarme y'l cos se m'aclofà al bell devant dels tres camins.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |