La punyalada/Capítol XV

XV

Ho resseguirem tot. Quinze díes passarem recociant boscuries y furant caus, desde la Muga a Santa Bàrbara y Baget, desde Corsaví a Riu, Oix y serralada del Cos. Igual que gossos ratoners, furgavam sà y enllà entre maleses, baxavam a les timbes, escalavam els espadats, ensumavam totes les coves conegudes y moltes que'n descubrirem de nou, en busca sempre d'un rastre, d'un indici de rastre tant sols, que pogués donarnos una mica de llum, una mica d'alè que'ns encoratgés en nostra tasca; y ni'l rastre, ni l'indici, ni llum ni fum aparegué, may per en lloch. Parlo de rastres frescos, d'indicis certs y positius, perque que de rastres falsos ò passat y de veus mentideres ne vingueren massa sovint.
La partida era senyalada en un mateix temps en llochs oposats, no mancanthi may la dòna tapada y garrotada dalt de la mula, ni tampoch l'Esparver fent ò dihent assò y allò. Alguns d'aquests dits y fets eran innegables y consistían en malifetes y en recados que per sa índole acusavan la mà veritable del Esparver y sa tàctica diabòlica pera desorientarnos.
En nostres investigacions emapleavam de primer totes les habilidoses precaucions propies del temperament fret y precavut d'en Rafel. No seguíam may cap camí; sempre bosch a través. Avegades abans d'arriscarlo passavam hores enteres espiant la boca d'un cau ò rotllantlo per tots cantons, buscant una petja que'ns pogués fer suposar un passatge de fresch. Altres vegades ens posavam al agoyt desd'un collet esbrossat ò a la punta d'un cingle que donés vista als corriols ò viaranys, dels que suposavam freqüentats pels malfactors ò gent de frau. Axís alguna vegada perderem hores y hores seguint la petja que després resultava d'ignocents contrabanders, als que donarem veritables espants. En algunes coves ferem troballes que probavan l'estatge més ò menys recent de gent fonedissa, però may cap de data prou fresca que pogués interessarnos. Resíduus d'ossamentes de besties qu'haurían servit pera alimentació, trossos de llauna ò de ferro rovellats, fragments de fusta tallada ab ganivet, papers cremats, senyals de foch ò caps de teya rehinosa, axò abundava molt.
Passant els díes, com si anessim perdent la fe en la nostra tasca, comensarem a dexar les precaucions que la prudencia'ns dictava. Les inspeccions se feyan més al vol y sovint aprofitavam els camins afressats pera fer més vía, y moltes vegades ens dirigíam, sitiantlos a preguntes, als carboners bosquerols y als artigayres de les masíes que'ns responían ab el recel y manca de franquesa de la gent acostumada a nadar entre dues aygues. Per aquest camí tampoch avansarem rés y en Rafel comensà a donar senyals de cansament ment y d'impaciencia; el pobre Pep, més pacient ò potser més afectat pel meu esat d'ànim cada día més aclaparat, s'aguantava encara.
Un día, després d'estar aquest separat algunes hores de nosaltres, se'ns presentà més animat que de costum, faltantli temps pera comunicarnos qu'estava sobre una petja y que, si volíam, l'endemà estaríam sobre la jassa dels trabucayres.
— ¿La jassa dels trabucayres?— feu en Rafel, desconfiat;— no busquem pas altra cosa, ¿mes, qui pot saber la jassa que tindràn els trabucayres demà? de segur que ni ells matexos.
—Donchs no manca qui la sab,— respongué l'altre, escapàntseli l'ànima pels ulls;— ¿sabeu aquell carboner sort que li diuen l'Ase, ab qui varem parlar d'allà ahir y que us vaig dir que semblava que'm guinyava l'ull? Donchs vaig tornarlo a veure ahir quan anava a cercar pà a Riu, y varem quedar d'envistarnos avuy, que potser me'n diría alguna de nova, encomanantme en gran manera que no us parlés de rès. Tal dit, tal fet; mirèu lo que hi hà; ¡heu! fèuse compte que no sabeu rès, perque axís m'ho ha fet jurat; demà anirèm al coll de Clarioles, devent serhi abans de tres hores de la tarde y parar ferm, perque ell no pot assegurar a quina hora serà que la partida baxarà per la Collada roja, però sí que serà abans de fosch; podrèm seguirla de lluny y veurèm hont s'aclata.—
En Pep feya posat de tota la confiansa, mes en Rafel continuava manifestantse desconfiat.— ¿Y què demana l'Ase per aquest servey?— feu després de meditar un bell moment.
— Lo que nosaltres volguem, ho dexa a la nostra mà— respongué l'altre ab la satisfacció del home que ha previst tots els punts.
— Be, be; però l'home que sab hont passarà demà la partida del Esparver, per forsa ha de saber moltes coses més; ¿per què no les diu, si vol servirnos, enlloch de quedarse tant curt?
— Senzillament, perque diu que primerament vol darnos una penyora de lo que sab. Després diu que ja parlarà.—
Aquesta rahó semblà fer forsa a n'en Rafel, mes no per axò desarrugà la cara y contnuà posant reparos que l'altre procurava desfer, a voltes ab més bona voluntat que fortuna, y comensà a veures encorralat.
—Menys m'agrada axò,— afegí encara en Rafel,— de parar hores enteres en lloch senyalat per qui està en relacions més ò menys descubertes ab l'Esparver. Si aquest home es un murri, com sempre he cregut, axò es un llàs. La Collada roja s'ovira de molts indrets a més del coll de Clarioles ¿per què vol, donchs, aquest Ase del dimoni que siguem justament allí?
Perque, diu, qu'ha de saber hont soms si convé donarnos alguna contraordre ò fernos alguna senya.—
Passaren alguns moments de silenci en que tots reflexionavam. Jo, portat pel desitx de fer quelcom, me dexava seduhir per aquella perspectiva d'acció y m'inclinava a agafarme confiadament a n'aquell fil d'esperansa. La confiansa ingènua d'en Pep m'encantava y per altra part volía convèncerm de que la oposició d'en Rafel, a més d'esser filla de son caràcter desconfiat, previndría d'un sentiment d'amor propi ofès per no hayer sigut ell el prefert per l'Ase pera depositarhi sa confiansa. No obstant, fou el mateix Pep qu'acabà per tirarme a sobre la galletada de aygua freda. Com home que vol treures de sobre un pes, digué somrient ab la convicció de que donava un argument de pes al seu propi contrincant:
Per alguna cosa m'ha fet jurar de no dirten rès ¡ets tan desconfiat!..... Era jo qui us hi devía portar com a cosa meva.
— ¡Ah ja!— feu aquest ab expressió triomfal.— ¿El veus ara'l parany? ¡Redeu, si no t'arriba a fer mal la llengua!.... tu pla'ns portavas al mitx del fanch. Donchs, veus? ara comensa axò a engrescarme; ara som jo qui us dich: demà veurèm al llop. Senti la veu del Esparver que'ns crida per boca del Ase y cal no ferli mals averanys. Cal fir el pollí y preparar unes altres morralles pera'l que sia més ruch.—
Y's fregava les mans de satisfacció tot rientse del jòch de paraules que li havía sortit.
Se convingué en executar les prescripcions cripcions del Ase, però separantse en Rafel que cuydaría de recullir més gent y preparar una segona ratera prou grossa pera enganxarhi al cassador.
El mateix Rafel, que no hi veya de goig de poder sortir d'aquella vida que l'ensopía,'n trassà'l plan que nosaltres seguirem al peu de la lletra.
Degut a la forta tensió a que havía estat sotmès durant aquelles setmanes, tirant sempre al descoratjament y à la debilitació de la fe en la meva sòrt, se m'havía agrejat de més a més el cor ab una mena de desesperació sorda y fonda que sols per un excés de forsa de voluntat no esclatava ab violencies. Però la idea de qu'anava a trobarme devant del enemich, de que l'anava a veure, encara que no fos més que pera expiar els seus mohiments, me tenía del tot preocupat, com desatinat y fòra de rahò. Unes vegades me dexava portar per l'optimisme, pensant que de allò n'havía de venir la redempció del infern que duya a dins y allavors la imatge de la Coralí venía a ballarme devant dels ulls, encisera com may, prometentme una nova era de ditxa y felicitat; els nervis de tot el cos semblavan deslligarsem per efecte d'una laxitut morosa y'l cor se'm expandía de goig. Mes ben aviat el més negre pessimisme tornava a ensenyorirse de totes mes potencies; comprenía qu'aquella operació, fins realisantse tal com preteníam, distara molt encara d'esser la resolució del problema, y allavors la meva estimada, després de tant temps de captiveri en mans d'un monstre que no la volia més que per son valor carnal, se m'aparexía com un obgecte riquíssim, delicat, porquejat y fet malbé entre la femta y sota'ls peus de les besties més immundes, impossible de restauració. El cor se'm restrenyía y no poguent plorar, se m'espessía l'enteniment entre negrors desesperadores.
Però, per més que tots hi posarem el nostre seny, aquella operació sortí fallida, donchs l'Esparver malfiantse de nostres segones intencions, ens parà una tercera ratera en la que de poch ens hi enclou. Tingué, no obstant, la ventatja de posarnos cara a cara ab l'enemich.
La meva desesperació no'm privà pas de compendre'l fracàs de la operació, ja qu'encara que teníam l'enemich a tret de bala, tot era gastar pólvora en salves. La espessor del bosch no dexava veure a ningú: sols per los foguerades se podía compendre la posició d'uns y altres, y uns y altres feyam foch a la bona de Deu vers hont veyam el fum, y les bales rebotent per soques y branques, cap dany causavan als que s'amagavan darrera d'elles. Lo verdaderament perillós era'l descubrirse, donchs era presentar un blanch segur. Axís tothom s'estava quiet contentantse en galejar de debò.
— Axò es perdre'l temps y les municions debades, Rafel!— vaig cridar a n'aquest, a qui sentía disputarse a crits ab els trabucayres,—¡tirèm avant!
— Tal dich jo,—feu ell,— y ja qu'aquesta bretolada no te pit pera venir, hi anirèm nosaltres. ¡Apa, minyons, amunt y foris! Alto'l foch y avant!—
La veu ressonà per la boscuria y'ls més coratjosos comensarem a avansar, saltant d'un arbre a l'altre, a la quieta y ab l'arma encarada prompta ta a fer foch. Avegades s'ovirava un llampech y na bala xiulava prop de nostre orelles; de tant en tant se reparavan algunes ombres que s'apartavan amparantse ab les soques a mida que nosaltres avansavam; allavors feyam foch, si fa no fa ab el mateix profit qu'ells.
Ab tot, s'escursavan les distancies y com la selva's trobava cada vegada més nèta de brolla, si be més ombrívola perque anava cayent el día y la volta de verdor que descansava sobre les robustes soques dels faigs era més espessa, per moments ens veyam menos, però se sentían més clares les veus, fins al punt de poguernos parlar.
Jo no sé lo que'm passava, però al pensar qu'allí a tan curta distancia hi havía un home que disposava de la meva sòrt, que possehía la clau de tota la meva desesperació, qu'ab un acte de la seva voluntat podía desfer ò afluxar aquell dogal que m'escanyava,'m tenía del tot conturbat. La dignitat ofesa, la xardor de la bofetada rebuda y l'odi reconcentrat ab tants díes de sufir, negantme'l cor ab onades de fel, m'impulsavan a tirarme avant y ho feya seguit dels meus fidels companys que, no poguentme retenir, sols procuravan amparararme com podían; però a intermitencies, descoratjat per la impotencia de mos esforsos, me sentía impulsat a aplacar els meus rencors, a demanar parlament, casi a pidolar clemencia ab una baxesa d'intencions que sols podía dictar un egoisme innoble que's cubría sota la falsa capa d'una puresa d'intencions.
—¡Ibo! ¡oh l'Ibo!— vaig comensar a cridar quan ja era tan llustre que les fogonades que de clar en clar esclaravan, iluminavan el bosch.
— ¡Esparveràs del infern, malehit gastament de dimoni!— reprengué al mateix temps en Rafel, ab veu desentonada,— hont ets que no ronas, malehit rebrech del bordell, escapat de la forca? ¡súrt, cobart escanya-rectors, vína ab els que vulgues de la teva llopada! ¡déxat veure tan sols! ¿que no hi es l'Esparver, lladres? ¡Esparver!
— U u u .....— feu aquest, responent a la crida, ab veu sarcàstica que ressonà per la boscuria com l'udol d'un llop.— Som assí que no'm puch moure, tinch un, espina al peu ¡veniu si us plau! ¿Y en Pep, que tal? tu sí qu'ets més home y't merexes el premi que't donaré un día; ¿volías cassarme al agoyt, oy?—
Comenshà un diàlech estrany entre uns y altres, impossible d'escriure, y jo ¡misarable de mi! afectat en aquells moments per l'encongiment ingènit en mon caràcter, casi m'indignava dels insults que com pedra seca llensavan els meus companys sobre l'Esparver y'ls seus, que per sa part no eran pas mancos pera esquivarse les mosques.
— ¡Ibo! oh, lbo!— vaig repetir,— escóltam, què n'has fet de la Coralí?—
La emoció del meu esperit, la fadiga, ò potser lo fals de la meva situació'm trahiren, afectantme la veu, que'm sortí afinada y fins se'm trencà, acabant ab un gall.
—¡Oh, là, là!— exclamà la veu del Esparver en la foscor del bosch, estrafentme la veu.— ¿Sentiu el Picolí com miola? d'hont ixes, cuch fangós? encara te'n recordas de la Coralí? Déxatho córrer, home; que està millor que tu: ¡què n'has de fósqueren tu d'una mossa tan maca, mitja femella!— y engegà algunes brutalitats del seu repertori, corejades per les riallades dels seus.
Una glopada de foch me pujà a la cara, avivada per l'avergonyiment de mi mateix. Anava a llensarme com un boig cap a una mort segura, però en Rafel va retenirme per un bras, en tant que ressonava encara la veu del Esparver que xiulava aclamantme com a un gos:
— Té, Picolí, té.—
En aquells moments ressonaren més amunt xiulets d'altra mena que acallaren la gatzara dels trabucayres, als qui sentirem allunyarse corrents bosch amunt. Com ja fosquejava, era ben debades anàrloshi al darrera.
Més tart ens reuníam ab l'Arbós, qu'ab la seva esquadra arribava pel camí de la Muga. Aquest, per tot consol, ens tractà de ximples y criatures, declarant qu'ab gent axís no's podía fer rès.
Com resum de la jornada, un centenar de bales perdudes inútilment, el galliner esvalotat y jo ab l'amor propi més rebregat qu'abans.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)