La punyalada/Capítol XIII

XIII

Als infelissos subgectats al torment, l'excés del dolor els fa revenir de les basques que'l mateix dolor els hi produheix. Lo mateix me passà a mi: tot fou donar de cap a terra y tornarme axecar revingut per la forsa del mateix dolor que m'aclaparava. La primera impressió fou un accés de rabia que'm feu cloure'ls punys disposantme a embestir tot quant se'm posés al devant, però lo que tenía més aprop no eran més que imatges dolorosament simpàtiques, ben impropies pera desfogarhi'l meu furor. Els dos llenyaters esgroguehits y concirosos, no sabent a qui atendre, si a nosaltres ò a la criada qu'arraulida a un recó de la era estossegava'l tossegava'l fum qu'havía dragat y gemegava dolorosament. Ens miravan compassius sense rès fer. En Pep sanglotava com una criatura.
Entontits y esmaperduts, seguíam corrent d'assí d'allà empaytats per les turbonades de fum espès y pudent que, cargolades per les bufades de llevant, a moments ens envolcallavan. Recordo, sense tenir idea clara d'hont exían, qu'ara un, ara un altre, anavan apareguent nous espectadors, que fets uns enses com nosaltres matexos, contemplavan els progressos del foch, sens ni pensar en fer rès pera deturarlos.
Per fi'l cadavre del moliner fou retirat d'entre les flames y algú tragué a brassats llensols y altres robes ab que tapar el cos horriblement desfigurat del mort y les carns nues de la infelis minyona qu'avergonyida's negava a moures del seu recó.
En quant al atach, poca cosa'n deya la criada. Quan ella's despertà per les detonacions que ressonavan dins del molí, deya, que la Coralí era fòra de la cambra. Ella's llensà a fòra cridant esverada, sentintse al moment tapada de boca y agarrotada. Sols recordava haver vist a la Coralí darrera de la taula de la cuyna, ab una destral a la mà, envoltada de tres ò quatre homes queli parlavan. El mosso ja era mort aprop d'ella; després perdé'ls sentits y al tornar en si's trobà al corral de les cabres tirada per terra y sense poguerse remenar. De la Coralí deya que se l'havían enduta dalt de la mula, mes no sabía pas explicar com n'havia hagut esment.
Faltava un indivíduu del personal de la casa, el baylet que guardava'l bestiar. Era inútil y impossible buscarlo; sería mort y carbonisat entre les runes, com el bestiar que no havía pogut fugir.
Una mena de fatalisme pahorós s'havía apoderat de tothom; per grupos assí y allà's reunían els homes, ab els ulls fits en la immensa foguerada, sèchs uns, plorosos altres y alguns llampegant de rabia. Però tothom parlava baix, com si tinguessin por de ser espiats; algunes dones qu'anaren arribant ploravan desesperadament retorsantse les mans y estirantse'ls cabells.
Més tart arribà en Rafel esbufegant gant, animantse allvors un poch la escena.
Aquest parlava a crits y estava nerviós y vert de coratge.
— ¡Albert, axò es una embestida de llop carnicer!— digué tan bon punt me vegé, obrint els brassos dintre'ls que'm vai llensar com una criatura;— ¡que no hi hagi terra que's dragui semblant bestia! Emprò fés el cor fort, fill, y buscarèm la torna, que no maduran totes per Sant Joan. Aquest lladre malehit vol sanch, y jo't juro que n'hi haurà pera menjar y pera beure.—
Va dexarme pera llensarse vers les flames, intentant després rompre la paret de la bassa pera inondar la casa, però convensut aviat de que axò no era practicable y que per altra part no hi havía rès a salvar, va dexarho.
Ab tot axò jo que seguía près de una mena d'ensopiment que'm llevava la voluntat y casi la conciencia de temps y lloch, vaig dexondirme un moment al sentit aprop meu algú que deya qu'a la porta de la cabanya hi havía un paper escrit. Vaig llensarme vers el rotllo que l'envoltava tava, tractant alguns de llegirlo sense atrevirse a tocarlo, y vaig arrencarlo d'una revolada.
Era un paperàs rebregat, hont ab un carbó hi havía escrit tot un enfilall d'amenasses y d'imprecacions en un llenguatge brut y barbre, capàs de posar pell de gallina. Comensava: «Albert del Cortals, malehit sigues; ets un quart, un fill de..... y jo t'escorxaré viu com a Sant Bartomeu, mes abans has de veure la teva..... a les meves mans com una mula de lloguer, y has de veure lo del teu cremat y assolat y'ls que t'ajudan, en Pep, en Rafel y l'Arbós y tots, escorterats y cremat y assolat lo del llur perque sapigueu tots qu'al Esparver ningú li fa tort que no ho plore. Vull rentarme les mans ab la vostra sanch ..... »
En Rafel me l'arrencà dels dits y després de llegirlo'n feu una pilota, rosegantla y escupintla ab rabia, cridant:
— ¡Ja ho veyeu, noys! quina mena de llop corre per nostres terres! ¡Vol la nostra sanch! mes jo li juro que la meva l'ha d'enfitar abans de bèurela. ¿Què hi dius, Albert? ¿y tu, Pep? ¿vos acobardiu devant de les paraulades d'aquest lladregàts malparit del burdell?—
Jo no podía dir rès perque la rabia'm nuava la gola y no feya més que mastegar renechs que, no podent exir, me recremavan les entranyes. Per primera vegada vaig arrepentirme de veres de no haverlo escanyat allavors que'l tenía sota'ls genolls.
—¡Jurèmho, jurèm tots!— anava cridant en Rafel,— tu, Albert, qu'ets el més castigat, y que jo crech que Deu te castiga per la lley que li tenías quan feyan àlies y perque no'n vares passar els taps quan ho tenías a mà; tu, Pep y tu, Joan, y totes les persones honrades, que totes perillan per un igual, com aquest pare de familia qu'aquí jau y aquests pobres noys que ja son cendres de la foguera, jurèm no dexarlio de petja y enastarlo com una guilla a la molta de la pallera pera que'ls, corbs se n'afartin.....—
Jo li jurava de tot cor, ab extremituts que'm feyan suhar d'angoxa; en Pep, tot ploròs, axecaxa la mà ab energía y alguns dels presents, joves y vells, també hi feyan chor. Altres s'apartavan horrorizats y cabilosos y les dones ploravan, algunes a crits y picantse'l cap.
En axò arribà l'Arbòs acompanyat d'alguns mossos. Sa aparició'ns feu l'efecte d'una taula salvadora y tots dexarem la feyna pera enrondarlo com al doctor una familia atribulada que te un indivíduu in extremis. Y ell, com el doctor, avansava grave y mut, movent el cap per tota resposta, tot sortejant ò apartant suaument a les persones que se li posavan al pas. Semblava impassible, mes un lleuger to verdós de cara, una mena de tremolor a la barbeta y els llavis closos entre'ls que hi estrenyía un brotím de romaní, denunciavan una ira concentrada y retinguda sols per una gran forsa de voluntat. Arribà a la era de dalt, hont se li plantà al devant en Rafel ab qui es dignà creuar algunes paraules reconeguentli autoritat coma batlle de Bassegoda. Se dirigiren primer una persistenta y muda mirada d'inteligencia; després l'Arbós comensà a moure'l cap pausadament de dalt a baix, diguent per fi ab veu baxa y seca:
— Amigo, aquesta es grossa.
— ¿Si es grossa? — feu en Rafel ab veu reconcentrada; — el molí, ja'l veyeu; assí n'hi hà un que ja no ho contarà; entre la foguera n'hi hà un altre fet cendra; a la minyona l'han salvada per miracle agarrotada y mitx morta, y encara'n manca un altre, el mossicot, qu'encara que no es comprobat, es de creure qu'es per allà dintre fet una torrayna.
— No, aquest s'ha escapat y es el que m'ha dut el parte;— respongué'l subcabo ab certa indiferencia, mentres dirigía una mirada al cadavre del pobre moliner, al qui un dels mossos havía destapat la cara.
—Després,—continuà en Rafel,— han robat la Coralí,— y s'apartà pera dexarme al descobert a mi, que restava aclaparat y mut darrera d'ell ab les mans caygudes y'l cap jup, com la estàtua del dolor.
L'Arbós me dirigí una intensa mirada, en la que de primer hi vaig llegir tota la severitat d'una recriminació. ¡Per ase! semblava qu'anés a esclatar; mes ben prompte, com sentintse tocat del meu desconhort, sos ulls se tornaren pietosament dolsos. — ¡Pobre Albert! — digué,— sempre t'ho vaig dir que de la tornada del Esparver, tu'n serías la primera victima.—
La fonda pietat qu'entranyavan aquelles paraules en boca del home endurit en els espectacles d'una lluyta selvatge y brutal de tota la vida, repercutían en lo més fons de mes entranyes; me vaig fer llásstima a mi mateix, trobant que s'engrandía encara la immensitat de la meva desgracia. Gropades de llàgrimes sentía pujarme cap als ulls y no trobanthi sortida, tornavan a baxar en remolins produhintme sacudides nervoses y tremolament de cames. En Pep y algun altre m'agafaren allavors amorosament, obligantme a seure sobre'l catxapit de la bassa.
Seguit d'en Rafel, l'Arbós s'allunyà, dirigintse vers el molí qu'enrondaren, tornant a la era; allavors comensaren les diligencies oficials. Un mosso tragué un tinter de banya y una cartera ab paper d'ofici, comensant a redactar el parte prenent declaracions a alguns dels presents, entre ells a n'en Pep y a mi, si be l'Arbós portà la seva delicadesa a l'extrem d'amohinarme lo menys possible. Una de les declaracions més importants va ser la del baylet, que resultava ser el mateix a qui nosaltres havíam topat y esporuguit a l'arribada.
Aquest creya que'ls lladres havían entrat pel teulat, escalantlo per la part de dalt hont per rahó del pendís del terreno alsava pochs pams, y apartant algunes teules. Però ell, que dormía sobre un jas de palla a la cort de la mula, no s'havía despertat sinó al terratrèmol de les primeres escopetades. Espantat, corregué a amagarse sota'l rodet qu'estava parat. Desde son amagatall sentí l'espetech de la terrible lluyta. El moliner y'l mosso moriren lluytant, sobre tot el primer, coratjosament, cridant y figurant veus de comando a gent que no existía, sens dubte pera fer por als assaltants; el mosso, darrerament, quan el rematavan a la cuyna, clamava pietat. A la Coralí també li sentí fer grans crits com defensantse; els altres li parlavan dihentli que no li volían pas fer mal; sobre tot un d'ells li parlava ab veu grossa y reposada. Després li vingué com una obehina, perque entengué qu'anavan a engegar la mola, lo que, donat lo lloch qu'ocupava, era la seva mort. Se revingué sentint remor a la cort de la mula, que guarnían aquesta y que hi muntavan a la Coralí qu'exhalava dolorosos gemechs demanant al seu pare; el de la veu grossa la enganyava dihentli que ja era endevant y que l'assolirían abans d'arribar a Coll de Dou.
Quan les veus ja feya molta estona qu'eran apagades, li semblà al noy que la casa cremava y fugí. Al topar ab nosaltres, esverat, se creya qu'eram de la partida y s'amagà bosch endins.
A tot axò jo sentía qu'una mena d'inconciencia m'anava enfosquint l'enteniment. A la desesperació impotenta que fins allavors me dominava, l'anava substituhint una mena d'entontiment, pesadesa de cap que fins me donava sòn. En un d'aquests moments, al alsar el cap tenía al devant el bouer del mas Pedrals, aquell infelis gollut, que mirava ab sos ulls esgroguehits y un posat caricaturesch, hont semblava reflectirshi tota la llàstima de qu'era capàs aquella ànima rudimentaria. Al creuarse nostres mirades, arremangà'ls llavis posant més de manifest la seva brillant dentadura y adquirint sa fesomía encara un ayre de major condol. Com assuara ab la mirada del Arbós, aquella manifestació de pietat de qu'era obgecte, m'arribà a l'ànima, donantme noves ansies de plorar. De plorar sense saber de què; perque, com he dit, degut a la debilesa del cos, que feya vint y quatre hores que no havía tastat rès, al insomni y al rosari de emocions a qual més terrible que venía sufrint, jo no sabía de quin món era; sols sabía qu'havía perdut quelcom qu'era l'ànima de la meva vida, que m'havía succehit una desgracia molt grossa, tan grossa que fins donava dret a aquell infelís degenerat a compadirse de mi.
Esbargida ja la gent per ordre del Arbós, aquest, en Rafel y en Pep se'n vingueren a asseures aprop meu.
— ¿Y ara qu'hem de fer?— exclamà en Rafel,— ¿com ho agafem pera encorralar a aquest llop y ferli desmossar la presa? Jo estich en que n'hem de fer una de sonada ò sinó no anem enlloch.—
Va semblar qu'aquestes paraules me despertavan d'un somni, aclarintsem les potencies lo suficient pera ferne renàxer tota la rabia y esclatar en crits de venjansa. En Pep era del mateix pensar; era precís posar en peu de guerra tot el país, pendre totes les collades y engegar ahuques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores y coves de la comarca, que batessin totes les conques y afraus, fins a trobarlos, anch que fossin amagats sota terra.
L'Arbós comensà a rodar el cap, dibuxant una mitja rialla de llàstima.
—Sembla mentida que sigueu tan criatures y que, nascuts a la terra, vos figureu qu'a sò de tabals se poden agafar llebres; ¿qu'us penseu hèurevosles ab un cadell? Aquest esparveràs ja fa un any y mitx que s'esbatega ab els millors cassadors de la provincia y encara que sovint li han fet plomes, no l'han pogut tombar may, y quan va comensar ja era més murri que vosaltres. Ademés, si no hi hagués bones lloques els polls no arribarían a be, y que aquí hi hà bones lloques no ho dubteu pas. Ja heu sentit al baylet que deya qu'entre les veus n'hi havía semblat regonexer la d'algun dels matexos que mesos passats aquí's guanyavan les caxalades y'ls teníau per guardians. ¿Y qui vos assegura qu'entre'ls matexos qu'aquí han vingut a portar auxili, no hi hà'ls seus confidents? Desenganyèuvos: com més fressa farèu, pitjor; no es pas aquest el camí qu'hem de seguir. A murri, murri y mitx.—
Tot y reconeguent el bon sentit del parlament del subcabo, va courem com una vergassada. Jo que'm frissava pera entrar tot seguit en acció, desesperantme la sola idea de que la meva estimada hagués de passar aquella nit en poder de son raptor! Vaig comensar a estirarme els cabells y sanglotar tot cridant:
—¡Però, sants del Cel! què serà d'ella en mans d'aquest malehit cabrò!— y en un accés d'egoista follía vaig afegirhi:— ¡be la podía haver morta coma n'al sou pare, tant de bò! menys patiríam jo y ella!—
En Rafel y'ls demés estavan capbaxos baxos, com tocats de lo terrible de la situació. L'Arbós també manifestava tot l'interés compatible ab el seu caràcter fret y avesat a espectacles d'aquella naturalesa.
— Míra,'m digué, posantme afablement la mà sobre'l muscle,— pots contar que jo far tot lo que de teulades en avall ferse puga, tant per obligació com per la lley que't tinch; fins el cor me diu que jo tinch d'haver la entrega d'aquest criminal, mes tot ha de venir per sos passos contats. Lo succehit es una terrible desgracia, mes ja no te aturador; per no apesararte més, no vull fer esment de les meves advertencies que podían evitarla. Dexèmho y anèm a lo que fa bon sò; ni'n traurèm rès d'axecar el coure cridant «al llop» «al llop», ni tampoch de tirar el cap per les parets, ni plorar com criatures. Siguèm homes, prenent les coses tal com son y plantegèm la qüestió.
El teu mortal enemich t'ha robat la promesa y't matarà quan pugui, a tu, y a mi y a n'aquests, després de cremar y robar quant li vingui a mà. ¡Axò es la veritat, no al donarli voltes! (veyent que jo'm reblincava) ho ha jurat y te prou mala sanch pera cumplir el jurament y prou gent pera ajudarli. Cal confessar que nosaltres per nostra part no li portem pas millor voluntat a n'ell y que farèm alguna cosa pera segarli la ventatja. De pit, no'n manca, me sembla, y de gent no'n mancarà tampoch si vosaltres m'ajudeu. Veritat qu'ell ha fet la entrada y'ns porta aquesta ventatja.—
Axò'm tornà a posar sobre'l terreno de ma dissort y'm feu esclatar de nou en singlots y esbufechs. Ell, després de pararse un moment, reprengué:
— Escóltam be, minyó, jo tinch més experiencia que tu y't vull be y per axò't parlo axís, per lo demés jo soch esclau de la ordenansa, desempenyo un càrrech de confiansa, tinch facultats, tinch autoritat y també tinch responsabilitats. Vull dir que jo de tots modos obraré segons el meu criteri; si'm voleu creure y ajudar, crech que tots n'anirèm millor, sinó..... tampis, acampi qui puga.—
L'home parlava be, tots reconexíam xíam que no hi havía altre camí que obehirlo, per més que la sanch me rebullía, cada vegada que'm representava a la meva Coralí en mans d'aquella lladregada comanada per un home brutal, ple de males intencions y d'infernals desitjos.
— Míra, Albert,— reprengué. l'Arbós tornantme a posar la mà a la espatlla,— no siguem pas besties sempre; la teva promesa es ara en poder del Esparver, no hem pas de posar en dubte les intencions que porta, mes si reflexionas serenament lo que diuen haver sentit els dos únichs testimonis de la feta, ne treurás la conseqüencia de que l'Ibo, ara com ara, la vol a les bones. La proba n'es que no li ha dexat entendre que'l seu pare es mort, sens dubte per no exacerbar la seva resistencia. Lo probable es que la endressarà hontocom ben arrecerada, esperant guanyàrsela. Es de suposar que deus tenir confiansa sobre la noya y que creus que's dexarà matar abans que donarse; aquella mala bestia no s'aturarà pas per escúpols, vullho, mes axís y tot, encara'ns quedan alguns díes de coll y aquests díes hem d'aprofitar per si a la quieta girem la garba, ¿ho entens?—
No se si'l bon home creya lo que deya, mes es lo cert que les seves reflexions me feren algun pes, si no pera apayvagar ma desesperació, per lo menys pera acceptar l'actitut passiva que'm demanava.
Encara seguirem parlant bona estona sobre'l mateix tema, exposant l'Arbós, si be molt reservadament, algun indici dels seus plans. Un moment se parà y girarem tots el cap, atrets per un lleuger soroll que venía de darrera de la cabanya. Era en Bilot, el bouer, que semblava terrejar ab la punta del gayato.
— ¿Qué gratas tu aquí?— feu l'Arbós ab veu amenassadora.
L'infelis alsà'l cap, arreganyà les dents blanques ab son mitx riure d'idiota y tot balansejant el goll, feu alguns passos mostrant un parrach de roba d'indiana, dihent ab la seva veu de nas:
—Part d'allà he trobat axò que deuría ser de la molinera y he pensat: qui sab si'ls janfosques l'han treta pe aquí.—
Be ho havía sigut d'un vestit de la Corali, prou que'l conexía, mes la troballa no tenía cap importancia; era un retall rebregat que'l vent hauría dut bosch enllà; fins se veya que hi havía cobsat la pluja.
— ¡Tu pla ets un janfosca!— li digué l'Arbós, rebotentli'l parrach per la cara.— Arri a jaure, malehit gollut del bordell!
— Míra, Bilot, agàfa'l trapau dret a casa,— afegí'l seu amo,— y digas qu'amanexin sopar per sis. ¡D'ayre, eh!—
En Bilot, ab sa mueca de ximple, atravessà la era trepitjant fexuch y balancejat el cap com un os y enfilà corriol avall.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)