La punyalada/Capítol XII

XII

El rosari que tants mesos havía qu'esgranava, estava arribant a la darrera gloria; els preparatius pera'l casori estavan molt avansats, havent lograt del futur sogre la condonació d'algunes setmanes del temps fixat. Allavors tornà a ressonar per les afraus de la Garrotxa'l nom odiós del Esparver, com un eco llunyà de la fama que corría per la baxa montanya.
Segons la veu popular, l'Esparver era un altre Serrallonga, el rey de la baxa montanya, tenint a son comando partides de cinquanta y més homes, ab los que resistía victoriosament no sols als mossos de la esquadra, sinó que també als soldats dats del Rey, que per companyíes sortían a combatrel. El cobrava forts tributs dels propietaris que volían ser respectats, com també dels mercaders que volían tranzitar lliurement, y'ls que s'hi denegavan eran assaltats, captivats y posats a preu de rescat. En Bach de Collsacabra degué pagar pera lliurarse deu mil unses; del Cavaller de Vidrà ne tragué un matxo carregat d'or, sense contar moltes altres picossades per l'estil.
Son valor personal rallava en lo heroych; semblava embruxat, donchs no se l'havía pogut ferir may, per més qu'en diverses ocasions se li havían engegat a boca de carro a cents els trets. Els minyons del seu comando eran verdaders dimonis sense por; no desdeyan may. Mes ell els tenía tant al puny, que devant seu tots tremolavan y al més petit mancament ne feya una penjarella a les branques del arbre més proper. Ademés de que feya guerra als poderosos y tirans, feya caritat als pobres y protegia als desvalguts.
De tant en tant desaparexía com si se'l dragués la terra, y allavors reposava disfrutant de ses immenses riqueses en palaus que posseía en llochs ignorats, cavats sota les montanyes, hont feya vida de rey, tenint esplèndida taula ab tot el serviment y lins dones pera ell y'ls seus.
El fonament de la llegenda massa que hi era y prou ho sabía jo pel bon conducte del Arbós. Al sortir de la Garrotxa empaytat per l'atrahut de gent que hi atragué ab les seves primeres malifetes, entrà per la comarca de Mieres recullint alguns dispersos que feyan la pràctica a la menuda. A Brions assaltà y robà la rectoría assesinant al Rector. El sometent li axecà'l coure y ell li feu cara.
Desarmà algun guardaboscos y assesinà per sorpresa a la parella de fusellers de Santa Pau. Sortí alguna forsa de la guarnició d'Olot y ajudada dels sometents; lo sorprengueren batentli la partida y fent alguns presoners que foren executats en dita vila.
Se refugià al Collsacabra hont reorganisà la partida, accentuantse no obstant la inquina entre'ls partidaris del Ibo, capità nou, y'ls d'en Briquet, capità vell. Aquest no hi estava per moure tant rebombori qu'alarmava'l país y revetllava a les autoritats; però l'Ibo no feya cas, per lo menys ostensiblement, dels consells d'en Briquet, qual tutela'l destorbava.
Poch després assaltava y assessinava uns firetayres al Grau, y en un encontre ab els mossos, hi morí en Briquet, murmurantse entre'ls de la partida de qu'era aquell qui l'havía fet perdre; però ell, que tenía la mà pesanta, ne feu penjar un parell dels més díscols assegurantse axís la quefatura.
Ell plà consegui aumentar la seva forsa y prestigi portant a cap alguns cops afortunats, entre ells el sagrest d'en Bach de Collsacabra y l'assalt del Cavalier de Vidrà que li valgueren un dineral.
L'Arbós, ab qui vaig parlar aquells díes, me digué que de lo que la gent contava se n'havía de treure la meytat de la meytat y lo demés eran falornies.
— Però axís y tot,— afegí,— tinch rahons prou series pera judicar que passarèm un mal hivern. He demanat nat aument de forsa, perque tinch avís de que l'Esparver se decanta cap aquesta banda.—
Vaig quedarme tot neguitós. Cabalment s'havía acabat la carbonada del bosch y tenint en compte'l poch temps que faltava pera cambiar la situació, havíam cregut que no calía comensarne una altra, ni sostenir inútilment tants jornalers, majorment que'l período de relativa tranquilitat de que havíam disfrutat, ens havía esbargit la idea del perill. En resum, que la defensa del molí estava del tot descuydada.
Tot cavilant quina determinació pendría y què aconsellaría al moliner, van passarse encara dos ò tres díes. Per fi, un vespre en que ja estava determinat a anar l'endemà al molí y arrancarlos ò be dexarhi gent pera sa defensa, vaig rebre avis de l'Arbós, de que no m'entretingués, perque ja teníam l'enemich a sobre, donchs, segons confidencia rebuda, se l'havía vist en direcció al pont del Llierca. Qu'ell no podía fer rès fins a rebre algun refors de gent que havía demanat y estava esperant d'un moment al altre. Aquesta nova va causarme un estupor indefinible. Mon primer intent fou dirigirme corrents cap al molí, però era ja fosch y en Pep, a qui vaig anar a veure, va dissuadirmen, ja que la cosa no podía pas venir d'algunes hores. Decidirem sortir els dos de bon mati.
No vaig dormir gens ni mica, obsessionat per idees terribles, com si pressentís una desgracia. No era hora ni altra, que no poguent tenir més al llit, saltava a terra, y arranjat de campanya, aní a trucar a n'en Pep qu'encara dormía. Poch després, trascavam a les palpentes dret al coll de Ferrerons.
Jo, près de verdader neguit, no sabía parlar d'altra cosa que dels meus pressentiments, arribant a comunicar la meva preocupació al bon amich, qu'acabà per dirme:
— Home, si ahir nit hagués entès que te les havíes agafades tant fortes, t'hauría dit: marxtèm ara mateix.
— Potser ens en penedirèm prou de no haverho fet.—
Desd'aquell punt ja no parlarem apenes, sinó que corríam més que caminavam, com si més qu'a prevenir venir anessim a auxiliar. Un y altre ens frissavam per arribarhi.
Quan el sol anava a apuntar, ja veyam la serralada darrera la qual està'l molí.
— Míra, —me digué en Pep, senyalantme una llunyana fumareda que sortía de darrera la carena,— ja bilan la carbonera, bon senyal.
—Carbonera dius?— vaig fer jo espantat de la direcció que marcava'l fum,— si no n'hi hà d'encesa. ¡Deu meu! ¡Deu meu!—
En Pep no tornà rahó, y seguirem la marxa més anguniadament que abans. En aquell moment vegerem tombar la carena en direcció contraria a la nostra a un baylet que corría esverat.
—¡Alto noy, atúrat!—vaig posarme a cridar.
El minyó's parà y, entrant en rezel, saltà del camí. Allavors, sense saber lo que'm feya, vaig tirarme cap a n'ell apuntantli l'arma, ab lo que, agafant més por, s'escorregué per dins del bosch. Comprenguent que era un missatger de males noyes, vaig tractarme a mi mateix de bestia per haverlo esquivat tant tontament. Ja no corríam, volavam ab el desitx de tombar el cayre y veure lo qu'era allò. Comensarem a sentir fortor de cremadís.
Al tombar la carena'l cor me feu un bot; el molí cremava; però lo que més m'aterroritzà, fou la soletat y silenci en mitx del que les flames s'arboravan ensenyorides de la meytat del casal. Ni una ànima viventa enlloch, ni un crit demanant auxili, ni ningú que'l prestés. Axó m'esvahí la darrera esperansa de que l'incendi pogués ser casual y de que's limités la desgracia a les pèrdues materials.
No se com ni per ahont varem recórrer el tragecte qu'encara'ns separava de la casa; sols recordo que varem intentar la entrada per la porta de baix, però les flames que venían de la quadra de la mola'ns ho impediren. Allí cremava un munt de fustàm que no pertenexía a la quadra; el sostre de posts de la cuyna havía près ja, com també'ls cayrats y vigues de la teulada. Varem dar la volta pera entrar per la porta de dalt, trobantla oberta y arrancada dels golfos. Al abocarmhi vaig sentir remor de veus.
— ¡Quí hi hà per assí!— vaig cridar ab veu casi afónica per l'esglay, preparant l'arma.
Casi al mateix temps aparegueren entrebancantse dos minyons a qui sortosament vaig regonèxer a temps. Eran dos llenyaters que, passant casualment per allí prop, hi havían acudit. Tenían les cares finades y'ls ulls esglayats.
— ¡Assí hi hà un mort!— cridà un d'ells.
Sobre'ls grahons de la escala que conduíha a les pesses baxes, jeya l'infelís moliner, boca terrosa y en mitx d'un bassal de sanch, la que regantellava per les escletxes de les posts mal ajustades. Mitx boig de terror y ab el cor batentme com un cavall desbocat, vaig saltar per demunt del cadavre en direeeló a la cambra de la Coralí, entranthi sense miraments; estava de fum que casi no s'hi veya; la roba del llit era regirada, com també la d'un catre en que hi dormía la minyona, mes ni una ni altra eran enlloch. Ben convensut d'axò, vaig sortir mitx borratxo del fum, corrent d'assí d'allà com un ximple, passant per demunt de fustes que ja cremavan, ab evident perill de caure dins de la foguera. Tot estava en renou y en certs indrets s'hi veyan els mobles y eynes apilotats ab tota la' intenció d'afavorir la crema.
En mitx de la fetor de robes y llana cremada, comensaren a pujar de la cuyna uns bafarades de carn fregida qu regirava les entranys. Convensut ab horror de que allò era algun cos humà que's consumía y no sent possible arribarhi per la escala qu'era una brasa, vaig escalar la finestra.
Y tal si cremava; era'l mosso que jeya estirat demunt del postàm esfondrat, sostenintse sols per una viga que, com a més groxuda, no havía cedit encara; tot son cap era ja mitx consumit per les flames y els humors del cos regantellavan encesos a la quadra de baix. Me retirava horroritzat y un si es no es tranquilisat de que no era la Coralí com me havía temut, mes un toch de caritat me feu intentar de recullir el cos d'aquell infelís, pera evitar la seva profanació. Era impossible, la finestra era una boca de forn y sobre l'empostissat no hi havía hont posarhi'l peu. Ademés, la bafarada de carn cremada que la finestra gitava tapava'ls esperits. Aquell espectacle encara avuy me regira les tripes.
Vaig tornar a la era sempre frissós y desesperat per lo que sería de la Coralí y vaig, toparme ab en Pep y l'altre llenyater qu'estavan auxiliant a la minyona qu'acabavan de retirar de la estable, agarrotada y sense sentits, atuhida pel fum.
En aquell moment, en Pep s'alsava y dirigintsem ab la cara verda com un mort y ab una veu que denunciava un immens desconsol, me cridà:
— ¡Albert, se'ns l'han enduyta!—
No se'm va pas ocórrer preguntar qui, ni a n'a qui. Donchs ben clar ho llegía en les alterades fesomíes del meu bon amich, y ben clar ho tenía al fons de la conciencia, que'm feya pressentir lo més terrible. Si l'hagués vista morta, no hauría pas sentit aquella terrible patacada que semblava m'hagués esberlat el cor.
¡Robada la Coralí y robada per l'Esparver!
Vaig caure de front sobre la llosa de la era.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)