La fabricanta/L'ideal de la Florentina

CAPITOL IX

No hi ha rosa
sens espina.
Popular

L'IDEAL DE LA FLORENTINA

UN animat tragí portava revolta la espayosa casa de la viuda Batlle. Ab motiu del próxim casament de la Florentina, s'havían exposat las robas y'ls regalos; y la seva mare, plena de satisfacció, ensenyava á las amigas y conegudas las dotzenas de camisas, armillas, enagus y demés pessas de roba blanca, que, guarnidas ab puntas y brodats, estaban arrengleradas á cada part d'una llarga taula colocada al centre de la sala principal; mentres que arrán de las parets y dessobre de cadiras y maniquíns, s'hi veyan los trajos, los abrichs y demés vestuari d'us extern, fet á la rigorosa moda de l'època.
Las personas que ho havían anat á veure ho inspeccionavan detingudament, y després de comentarho ellas ab ellas, se giravan envers la mestressa de la casa, exclamant:
— ¡Vaja, senyora Madrona, que ja no hi ha més que mirar!...
— Aixó es una preciositat!...
— Ja li asseguro que lo que hi ha aquí ¡val una borratxada!...
— No hi haurá de pensar may més en ferse robas! ¡Ja's coneix prou que es filla única!
— La viuda Batlle movía'l cap en senyal de assentiment á las admiracións de las amigas; y, anant d'una part á l'altra, ficava las mans per dessota de las puntas, pera ensenyar que eran fetas al cuixí; y desfeya'ls plechs de las camisas, pera mostrar la finor de la tela; y bellugava'ls estotxos de las joyas, pera fer lluhir la marca del argenter; y quan las visitadoras havían recorregut tota la sala, agafantlas per la ma, las portava al devant d'un trajo de llana de color cendrós, y, separant lo sach de la faldilla y mirant en la cara de las personas que la rodejavan l'efecte que anavan á produhir las sevas paraulas, deya ab marcada importancia:
— Aquest... ¡es lo vestit per'anar á París!
— ¡A París y tot! — exageravan las amigas. — ¡Caramba! ¡Aixó sí que es un casament ab tota regla! No tothom ho pot fer aixís... Pues digui que'l seu nebot ¿deu ésser un potentat?
— Tant com aixó... no; — responía la senyora Madrona ab ayre de fer entendre que sí — peró, com que es propietari y fabricant y ara vol engrandir lo negoci, anirá á Fransa pera portarhi á la senyora, y de pas hi comprará la maquinaria.
Per sa part, la Florentina, després d'haver ensenyat lo nuviatje á las noyas, ab un si es no es de misteri; se las enduya envers la sala de la dreta y entreobrint un xich las vidrieras, deya sens entrarhi:
— Aquest es lo quarto que ha fet amoblar en Pepe. ¿Veyeu? es tot de domas blau... Com es lo color que á mi m'agrada... No vos hi faig entrar perque hi faltan moltas cosas que la mama las hi fará posar mentres serém á viatge... ¡perque nosaltres marxém á París!...
— ¡A París! — repetían las jovenetas, ab lo mateix tó d'admiració que ho havían dit abans las sevas mares.
— Sí, sí; en Pepe m'hi vol portar de totas maneras. Ell sí que no més pensa ab lo que'm pot agradar...
— ¡Ay, filla! ¡Tu si qu'ets ben felissa! ¡Cor que vols, cor que desitjas!... ¿Y que ja feya molt temps que us estimavau?
— Ell diu que de sempre... Jo, de petits no m'en havía adonat may... ¡Cá! ni de grans tampoch... Si casi vaig estar a punt de prometrem ab un altre... Y ¡ves! allavoras va ésser quan ho vaig veure pel clar que estava bojament enamorat de mí, perque'n deya unas cosas dels meus pretendents!.... Cap n'hi agradava prou... Y's va posar més trist!...
— Be, peró. ¿Y tu?
— ¡Oh! á mí sempre m'havía agradat!... Perque de guapo, pels meus ull ja no'n pot ser més... Ara, que te un xich de punt en vestirse , hi ha vegadas que talment sembla en Villahermosa quan fa de Diego á La flor de un día... Jo no ho sé si ne estava enamorada, pero es lo cert que quan algun jove me obsequiava, sens donarmen compte, se'm acudía'l pensament que en Pepe era més guapo que ells... Y quan vaig sapiguer que, á pesar de veure que jo no'n feya cas, y que bromejava ab tothom, ell no havía deixat may d'estimarme, per més que no tingués cap esperansa d'ésser correspost, no m'hi vaig pensar gens á dirli que sí... perque á mi sempre m'havía fet molta ilusió d'esser estimada d'aquest modo...
Las tandas de visitadoras s'anaren succehint unas á altres, tot repetintse ab lo mateix motiu parescudas esplicacións, fins que á prop de las nou, ja fora la concurrencia, y quan la senyora Madrona y la seva filla, se preparavan pera menjar las postres del sopar, en Corominas entrá en lo menjador. Lo germá de la Antonieta havía sofert una visible transformació, aixís en lo vestir, com en lo bigoti y pentinat, en lo que s'hi notava un cuydado que contrastava ab son habitual descuyt d'abans. Al entrar, saludá á la viuda Batlle ab un copet á la esquena, y tot seguit aná á pendre lloch al costat de la seva promesa.
— ¡Qué tart que has vingut! — feu aquésta, mirant lo rellotge penjat á la paret.
— Pues, mira; no he fet més que plegar de dalt, sopar ab una esgarrapada y arreglarme pera venir; ¡Cóm que tu t'empenyas en ferme vestir com si hagués d'anar al teatre!
— ¡Y es clar! ¡No faltava més, sinó que compareguesses de qualsevulga manera! Ja saps que á mi tot m'agrada bonich. Las cosas lletjas, no hi puch fer més, me sembla que'm crispan los nervis.
— Sí... peró creu que quan un acaba de treballar, ¡es molt pesat tenirse de vestir de aquest modo!... Per un día res es res; ¡peró per sempre!...
— ¡Ay, Deu meu! Sí que poca cosa't mortifica... Si me estimessis, com dius, lo que m'agradés á mí sempre ho trobarías be y ho farías de gust... Vetaquí'ls inconvenients d'ocuparte en un treball, que per ferlo tens de anar de qualsevol manera... No, no; no'm miris aixís, ni t'enfadis de que t'ho digui! Ja saps que jo lo que tinch al cor tinch á la boca; la única cosa que'm fa pena del nostre casament es que tu tingas fábrica. Sempre tractant ab treballadors, s'agafa una mena d'ayre més ordinari...
La senyora Madrona, que molt lluny de capir las finesas de la Florentina, estaba un bon tros cofoya de la industria que exercía'l seu nebot y que tot seguit notá la cara fosca que li havían fet posar las paraulas de la seva promesa, saltá pressosament.
— ¡Vaja! ¡Vaja! no digas ximplesas. ¡Ordinari!... ¡Ordinari!... ¡Los quartos de la butxaca es lo que s'ha de mirar! ¡Ja'n podrías tirar un bon tros á l'olla de molts que tenen carrera y no saben ahont cáures morts! — Y ab desitg de cambiar de conversa, afegí. — ¡Valdría més que contesses á n'en Pep, las noticias que havém sapigut de la nova fabricanta... Lo que'ns ha esplicat avuy la senyora Marieta; la que está al primer pis...
— ¡Ay! sí, de la teva germana — confirmá desdenyosament la Florentina. — Res, que diu, que ja te criada... Es á dir ¡criada! una mosseta de dotze ó tretze anys que li fa l'escarrás... Peró, de tots modos, val més aixís que no pas avergonyirnos, anantsen á comprar ella mateixa, com ho ha fet fins ara y...
— ¡Vaja! ¡que ab tres mesos, be han adelantat prou! — va interrompre la senyora Madrona, sempre amatenta al lucro del negoci. — ¡Oy! que diu que treballan de valent... ¡Veyám, si encara't pendrán la feyna!...
— ¡Aixó, sí que fora estrany! — saltá ab sequedat en Corominas — perque ells fan mocadors de pita y jo fa molt temps que'ls hi deixat... ¡En fí, no hi ha perque ocuparsen! — afegí ab ayre manifest de que tampoch li plahía la nova orientació que s'havía donat á aquells enrahonaments.
— ¡Oh! ja veurás; aquestas noticias sempre son una satisfacció per la familia!... per aixó t'ho hem dit... — insistí irónicament la Florentina.
— Pues, mira, — feu en Corominas desitjós d'acabar ab aquellas fibladetas, que s'encalsavan l'una al derrera de la altre — m'estimo molt més que'm parlis de cosas relativas al nostre casament. ¿Qué se m'endona á mi de tot lo altre?... Lo nostre es lo que me interessa. ¿Qué no t'han fet cap més regalo avuy?
— ¡Oy! ¡Sí! ¡Sí! ¡Y que no tenía res més al cap que dirtho! Sinó que...
— Donchs vaja ¡cóntamho! ¡cóntamho! Es prou que, poguent ésser felissos, nos empenyém en mortificarnos — digué en Corominas, vejent l'ayre animat que havía pres la noya. — Y pues ¿qué es lo que t'han regalat?
— ¡Oh! avuy duas cosas molt hermosas!... Comensém per la primera que he rebut; ja que tant li toca per ordre com per venir de la respectable persona del meu testimoni. Donchs has de sapiguer que D. Magí s'ha lluhit y m'ha enviat un rellotje de sobretaula ¡que es magnífich! Tot daurat, ab una pila d'amorcillos que fan servir la esfera com de llanterna mágica. ¡Te dich que es una monada!... Y ¡mira! ab tot y ésser aquest tan bonich, lo que he rebut á la tarde, encara'l guanya.
— ¿De debó?... ¿Y qué es?
— Aixó sí que no t'ho diré pas. Primer l'has de veure... Ves si m'ha agradat, que de poch no t'envío un recado pera que vinguesses tot seguit... ¡Peró com hem tingut tanta gent! Creu que m'han marejat... Sort que demá es l'últim día d'ensenyar las robas, perque sinó'm penso que fins hi cauría malalta!...
— ¡Bonas ganas d'atropellarte. Ja no las ensenyaría més... Y be, digas ¿qué es lo que t'han regalat?
— No, no; primer ho has de veure. Mama — feu la noya girantse envers la senyora Madrona — digui á la Manela que'l porti; peró ficat dins de la capsa ¡que no's vegi!
— Valdría més que hi anesses tu á buscarlo; perque la xicota no sabrá de lo que li parlas.
— ¡Ay, mama! — esclamá ab displicencia la futura nuvia — ¡no'm fassi pas aixecar, perque estich més cansada!...
— Bueno, bueno: no't moguis, ja hi aniré jo. — digué la senyora Madrona ab sa habitual condescendencia per la seva filla.
Quan abdós joves restaren sols, en Corominas, atansá un xich més de lo que ja ho estava, la seva cadira á la de la Florentina, y agafant entre sas mans la dreta de la noya, li preguntá, apassionadament:
— ¿M'estimas?
La pubilleta Batlle, enretirá la má y respongué ab manyaguería:
— No ho sé... perque'l cas es que no t'ho mereixes gayre!...
— ¿Y per qué no m'ho mereixo?
— Perque ets de lo més prosaich que s'ha vist... Mira ¡que no habérset ocorregut enviarme un mal ram de flors pera posar á la taula de las robas, sapiguent que m'agradan tant! Sort que quan he vist que á las dotze no m'en havían dut cap, n'he enviat á comprar un per la Manela.
En Corominas la mirá com estranyat y digué ab tota senzillesa:
— ¡Com que no era diumenje!... Y á més, tu ja'm coneixes y saps que jo no hi entench res ab aquestas cosas... Si'l volías, ¿perqué no m'ho deyas ahir?...
— ¡Sí que fora bo que jo mateixa t'hagués de demanar que'm fessis obsequis!... Si m'estimavas, ja hi pensarías sense que t'ho diguessen... ¡Ay! escolta ¿ja t'ha portat lo traje de color lo sastre?
— No, peró m'ha promés que demá no'm fará falta.
— ¿Ja li vas dir que era pera anar á París?
— Dona, en dihent que es per viatje ¡me sembla que ja n'hi ha prou!... peró ¡no'm parlém més de robas, ni de rams! parlém de nosaltres; de la nostre felicitat; de que'ns estimém ¡molt!... ¡molt!...
— Vaja ¡aquí hi ha'l regalo! — va interrompre la senyora Madrona entrant en lo menjador y deixant dessobre de la taula una gran capsa de fusta blanca y forma quadrada.
La vista del objecte portat per la seva mare, semblá alegrar á la Florentina que, posanthi las mans dessobre com pera resguardarlo de las del seu promés, que havía fet moviment d'agafarlo, digué:
— No, no; ¡endevina lo que hi ha!
— ¡Oh! sí aixó es una capsa d'embalatje! — feu en Corominas, tornant á l'actitut de péndreli.
— ¡Ja t'he dit que primer vull que ho endevinis!
— Pues, mira; es difícil encertar lo que es, peró de quí ja t'ho diré tot seguit. ¡Es de la teva amiga Sofía!
— ¡Oy! ¿Y cóm ho saps?
— ¡Aixó sí que no costa gayre!... Esperavas un regalo de Fransa, y aquest ve embalat y ab lletras que ho diuhen... Me sembla que no's necessita ser molt sabi pera coneixeu... ¡Vaja! ara, ¡déixamel veure!
— No, no; ¡ja t'he dit que primer vull que ho endevinis! — insistí tercament la noya.
En Corominas, que s'havía aixecat de peu dret, torná asseures ab tota tranquilitat, dihent ab indiferencia:
— ¡No m'hi farás pas amohinar!... Be prou que'l deuré veure un día ó altre...
— ¡Vaja, dona, ensényal! — feu la senyora Madrona ab ayre conciliador — ¡sinó ho destapo jo!
La Florentina, vejent que no podía passar per altre cantó se resigná á treure'l regalo de la capsa, dihent, mentres lo desfeya dels papers de seda ab que estava embolicat:
— Ja t'ho he dit sempre que la Sofía tenía molt gust... ¡si quan venía al colegi totas las noyas la prenían per modelo!... Y ja veurás ¡quina carta mes carinyosa que m'ha escrit! Diu que li envihém un parte avisantli'l día que hi arrivarém, perque ella y'l seu senyor, volen anar á rebrens á la estació de París. ¿Oy, que es hermosíssim? — afegí la noya, deixant dessobre de la taula una sumptuosa cistella d'alabastre ab artística montura de plata.
En Corominas se la mirá de tots cantons y tornantla á deixar en lo mateix lloch d'hont l'havía treta, preguntá:
— Y ¿perqué serveix aixó?
— ¡Ay, Jesús! Bona sort que estem sols... si hi hagués algú de fora casa, se pensaría que baixas de montanya... ¿Qué no ho veus que es una panera pera posar flors á la taula?
— Jo'm pensava que las flors s'hi posavan en gerros á las salas!...
— Peró, ¡si no es per la sala!... Es pera posarla com á centre en la taula de menjar! ¡Ay, Verge María! ¡Sembla que may hajes vist res! — replicá ab acentuada acritut la pubilla Batlle.
En Corominas, que durant lo temps del prometatje s'havía excedit en fer tos los esforsos possibles pera complaure á la Florentina, á quin afany sacrificá fins á la seva mateixa germana, aquell vespre al veure que en lloch de parlar, com s'havía fet ilusió, del seu amor y dels preparatius del casament, la conversa's concretava á morfificadoras puerilitats, no sapigué sobreposarse á aquell seguit de punyidas fetas al seu amor propi, y digué ab tó un bon xich aspre:
— Com jo no he menjat may en casas de marquesos, aixó de las flors á taula no ho he vist més que á las fondas y no'm dono cap vergonya de la meva ignorancia en aquest punt... Crech que ab lo molt que'm coneixes, ja pots sapiguer que no soch home de falornias; y com res de lo que dich ni faig t'agrada, me sembla que valdrá la pena de t'en fassis ben be'l cárrech, abans d'anar á la iglesia...
— ¡Ay, ay! ¿qué vols dir ab aixó? — esclamá esgroguehintse la Florentina. — Si es que t'has repensat, ja ho pots dir clar, perque ab mí no vull que ningú s'hi casi per compromís!...
— Sí, sí; ¡te molta rahó la noya! — saltá vivament la senyora Madrona. — Si es que t'has repensat, val més que ho digas clar; que...
— Jo no m'he repensat ni tinch cap interés en mudar los determinis que he fet — reprengué ab la mateixa violencia en Corominas, — peró tinch por que, ab tota la meva bona voluntat, no'm surti ab lo meu desitg de fer ditxosa á la meva cosina.
— ¿Y ara t'en adonas? ¿A las vigilias de casarte?... — preguntá agrament la viuda Batlle á la que la cara fosca y'l tó pujat del seu nebot, comensavan á inquietar un bon xich.
Las paraulas de la senyora Madrona y'l accent ferm y aixut del seu promés que, per la primera volta sentía usar ab ella, impressionaren á la noya que, en mitg de una dolorosa sorpresa, se li representá sobtadament la idea del seu matrimoni desfet; los trajos del nuviatje sense estrenar; lo viatje á París, perdut; las amigas y conegudas xiuxejant ab somriure mofeta..... y un bon xich nerviosa del tragí d'aquells días, sentí que'l cor se li encongía, y comensant per negárseli'ls ulls, acabá ab un desconsolat seguici de plors.
No hi ha res que ablani tant com la rosada de las llágrimas; y més, quan aquestas son llensadas per una dona jove, bonica y estimada. En Corominas que, desde que la Florentina sortí dels anys de la infantesa, no l'havía vista plorar may, al mirarla ab tan sentiment y al pensar que aquell desconsol era per culpa seva, se sentí tot seguit corprés y desarmat, recriminantse interiorment l'haverse deixat portar d'un instant d'enuig y de superbia, per quatre tristas paraulas d'aquella criatura tan hermosa, tan mimada y tan felís fins allavoras, y que, ab sa hermosura y la seva posició, s'havía complascut en volerlo á n'ell, que, no havent fet altra cosa que treballar tota la vida, 's criá ab un carácter sech, aspre, ignorant de totas aquellas cosas de societat que á n'ella tant li agradavan; y que ell, en lloch de donarli gust ab tan poca cosa, no sols s'hi enfadá, sino que havía estat causa del sentiment en que la veya; y, dsitjós d'esmenar lo que li semblá horrorosa culpa seva, y esteriorisar la pena que li causava, s'esforsá ab tota la vehemencia del seu primer y únich amor á disculparse pera alcansar un perdó que, malgrat la valentía de sas darreras declaracións, aixís la senyora Madrona com la seva noya, estigueren ben contentas d'otorgar...
Aquell mateix vespre, mentres mare y filla, que dormían juntas, se tancavan al seu quarto pera ficarse al llit, la viuda Batlle digué, sentint á la Florentina que suspirava:
— ¿Encara't dura?... Me sembla que pots estar ben contenta de tot lo que ha passat, tan sols per haber tingut ocasió de veure lo que t'estima. ¡Y quín deliri pera que'l perdonesses!... ¡Y tu que dius que es tan sech!... ¡Si't descuydas!...
La Florentina, com desitjosa d'esvahir qualque penosa visió, passá sa ma fina y delicada pel dessobre de sos ulls, encara mitg humits per las llágrimas, y digué ab tó reflexiu:
— Sí, sí; potser may l'he vist tan enamorat com avuy... Peró, vegi, tampoch may hi havía pensat y ara'm sembla que'm fa com una mena de por de casarmhi...
— ¡Ximpleta! — saltá confiadament la senyora Madrona. — Ja pots pensar que jo ho he sospesat prou y prou tot aixó del teu casament... Y sempre he estat ab lo mateix: que ni ningú t'estimará tant com ell, ni per casa hi ha ningú que tinga las sevas condicións; perque regularment pera que's vulgan ficar á dins, han de ésser uns noys sense ofici ni benefici, que, en lloch de portar pa á casa, lo que fan es menjársel ab tot regalo; y ell es bó, treballador espavilat; que donantli un xich la ma, d'aquí un parell d'anys se fará un fabricantás de primera; que per cada duro que tu li hages portat t'en guanyará cent... Y després ¿que't pensas que m'adormo á la palla jo? Has de sapiguer que, abans de prometret, vaig anar á casa de la Baltasara y, no ab un joch de cartas, no; ab las xicas y ab las grans, seguidament va sortir que sí que't convenía. Y ja sabs que quan hi vaig anar allavoras d'en Dominguito, sempre hi sortían destorbs, malasvolensas, gent que ho embolicava... ¿Y veus com no va ésser res?
— Y ¿qué vol dir que alguna vegada no s'equivocan?
— Ab mi no s'han errat may — confirmá ab gran seguritat la senyora Madrona. — La mare, que Deu la perdó, sempre contava que quan eram petitas una gitana nos havía dit la bonaventura y ¡mira! á la Pepa, á la meva germana, li digué que havía de fer un gran viatje abans dels vint anys ¡y ves si'l va fer gran que's va morir als dinou! Y á mí, que'm casaría ab un home que tindría molt que veure pel mar; y encara que'l teu pare no havía passat may de la Riva, las fustas que compraba ¡totas hi venían pel mar!... ¡No s'erran, no! Lo que passa es que de vegadas un hom no ho enten prou be lo que li diuhen!...
Y la viuda Batlle, molt satisfeta de tenir tan bons oracles, se senyá molt tranquilament al devant d'una escaparata de la Mare de Deu del Carme, mormolá un parell de Parenostres y's despullá pera anarsen á dormir.
La Florentina, que havía restat á peu dret en un dels ánguls de la caleixera, comensá á despentinarse maquinalment, y una volta se hagué tret la monya dels rissets, la pinta y las agullas, s'atansá á l'espona del llit y, tot allisant ab sas mans la gira del llensol, digué ab una mena de preocupació que irradiava intensament en lo fons de sos hermosos ulls blaus:
— La Baltasara li digué que aquest casament me convenía; peró potser no ho va dir sinó atenent á la part dels interessos; y á mí lo que m'hauría agradat sapiguer es si en Pepe m'estimará sempre ¡molt! ¡molt!; perque en aquest mon cadascú es com es; y per mí, lo meu únich ideal pera casarme, es tenir un marit que estigui ben bojament enamorat de mí... Miri: ara llegeixo una historia en que hi ha un tal Armando, que si vosté sapigués tot lo que fa per una senyora que li diuhen La dama de las camelias, veuría lo que ha d'afalagar veures estimada ab tanta passió. ¿Y vol dir que en Pepe á mi m'hi estimará d'aquest modo?
La senyora Madrona obrí'ls ulls que ja'ls tenía mitg emboyrats per la son, y'ls ficsá obertament en la seva filla. Alashoras, á la tremolosa llum de l'espelma, la mare resseguí la figura verament esculptural de la Florentina, son coll finament contornejat, sa cara ab líneas d'estatua grega, sos ulls blaus, brillants, somniadors; son front coronat de rossos y ondejats cabells; sas galtas, que mostravan ab tot son esclat los encesos colors d'una forta y sanitosa jovenesa, y en lo exaltat entussiasme de son amor maternal, esclamá ab tota convicció:
— ¿Estimarte?... ¡T'adorará! ¡T'adorará!...