La fabricanta/Il-lusións y realitats
CAPITOL XII
· · · · · · · · · · · · · · ·
Si, es necessari que las donas llegexin
peró... esquisit, selecte, pur...
Dupanloup
LA filla de la senyora Madrona, follament aficionada á llegir en sa primera jovenesa, las novelas de Fernández y González, Jorge Sand, Dumas, Sué, Víctor Hugo, y demés autors de moda en aquella época, havía omplert sa pensa de noya, d'aventuras extraordinarias, d'unas virtuts ó vicis escepcionals, y sobretot de enamorats promptes als més grans heroismes pera conseguir l'amor de las sevas damas. Y aixó, que entre setmana ho llegía en los llibres, los diumenges ho veya representat en lo teatret del Olimpo, al que era constant abonada; y, encara que cap d'aquellas imaginarias creacións se li apareixía encarnada en las personas que la rodejavan, ab la més ingénua bona fe ella creya que aquéstas eran las escepcións, y que en la immensa generalitat del món que ella no coneixía, ni tractava, era ahont residían los éssers que obravan ab aquella exageració de sentiments; quins fets li tenían captivat lo cor y encisat l'enteniment.
La Florentina, que desde sa naixensa havía viscut en relativa abundancia, y ab una mare que s'adelantava sempre als seus desitjos, desconeixía per complert lo valor del diner, repetidament abominat en la major part dels llibres que passavan per las sevas mans; per lo que al casarse, los seus ideals sols s'havían concretat en tenir un marit guapo, que prosseguís ab centuplicat aument l'adoració que per ella sentía la senyora Madrona, y en que'l seu nou estat de casada li donaría llibertat pera esmersar en llegir novelas, moltas més horas de las que, ab tota sa extremada condescendencia, la seva mare li permetía.
Las quatre setmanas que, una volta efectuat lo seu matrimoni, passá á París en continua intimitat ab la seva amiga Sofía, persona que desde criatura se n'havía endut totas las sevas admiracións y á la que las circunstancias acabaren de idealisar, al tornarla á trobar en sa casa, rodejada d'una societat tant diferenta de la que ella havía vist, y casada ab un home distingidament educat, que semblava complaures en fer pública ostentació de sa galantería envers la seva muller, acabá de convencer á la Florentina de la existencia d'aquell món que havía llegit y que ab tota sa realitat, ab sos propis ulls acabava de veure á París.
Aixó feu que, al retornar á Barcelona, ideal nuvia se sentís com estranyada del efecte de disgust que li produhí la seva modesta casa de la plassa de Junqueras, enfarfegada ab tot un mobiliari comprat als ebanistas del carrer dels Banys, y en la que, pera'l seu servey, hi trobá una minyoneta de la provincia de Lleyda, que prosaycament l'anomenava senyora Florentina. Las antigas relacións, casi totas de menestrals acomodats, li semblaren ordinarias, y més desitjosa de passar lo temps llegint que enrahonant ab aquella bona gent que li parlava de cosas que en rés la intressavan, apenas retorná cap de las visitas que se li feren, ni ab motiu del seu casament, ni ab lo de la mort de la seva mare, que tingué lloch pochs mesos després del seu retorn á Barcelona.
Morta la senyora Madrona, la pubilla Batlle, mancada del fervor religiós que ilumina, omple y aconsola, se trobá desarmada pera sufrir lo traspás, sempre dolorosíssim per la dona, del apassionat amor del promés á la sossegada estimació del marit; lo que, ajuntantse á la soletat en que's trobá, la feu adonar ab més amargor de que en Corominas, malgrat lo molt fondament que la volía, no duya camí d'ésser lo continuador de las adoracións de la seva mare per ella, ni d'encarnar á cap d'aquells folls enamorats ab que s'havía fet il-lusió de casarse. Home de bon apetit, no deixava el dinar ni'l sopar per més que ella, un xich delicada de salut, se queixés de tal ó qual dolencia; y, no sols no's prenía cap afany pera endevinar los seus desitjos y pensaments, sinó que s'enfadava ¡y fins renyava! quan s'esqueya'l motiu. ¿Y per aixó s'hi havía casat?... ¿Ahont era aquella adoració que fou lo seu únich ideal y que fin la seva mateixa mare li havía ajudat á ferli creure que n'obtindría la realitat? ¡Ah! ¡Qué desgraciada, qué desgraciada era!...
Y ja una volta concebuda aquesta idea, clavada per sempre més se li quedá en son
pensament; y com, si alguna vegada havía prés la resolució de queixarse al seu marit, aquest li respongués, ab sa acostumada dita, de — ¡Vés! ¡Vés!...¡Vaya unas ximplerías!... ¡Dels pochs mals-de-caps que tens te queixas!...— La Florentina ajuntá á la perfidiosa idea de que era desgraciada, la de que'l seu marit no tenía la suficient elevació de sentiments pera compendre'ls seus ideals; y com aquestos, sols los trobava en los llibres d'imaginació, lo seu afany pera llegirlos aná aumentant de día en día, no sentint verdader gust, ni positiu plaher en altre cosa que'n la narració d'aquells fets que més s'apartavan de tot lo que la rodejava, y que, sens donarsen compte, creavan en son esperit un febrós desitx d'aconteixements y sensacions parescuts als que llegía.
Lo naixement dels seus dos fills y'ls naturals cuydados deguts á sa primera infantesa, donaren un paréntessis de sossegada calma á las exaltacións de la seva imaginació; més, quan ja passats set ó vuyt anys, cregué del cas pendre una institutriz pera educarlos, y de Fransa n'hi enviaren una, tan imposada del seu cárrech, que no'ls deixava del matí al vespre, lo descans moral y material que aixó li proporcioná, li oferí major espay de temps pera retornar ab més delit á sas antigas aficións que, com era de preveure, fomentaren y engrandiren l'instrucció d'aquella pubilla Batlle, que ja estaba molt lluny de donar lo nom d'historias á las novelas que llegía, peró que arribada á la plenitut de la vida, tant vivament s'identificá ab aquella mena d'apassionament intelectual, que'l seu esperit seguí sens esfors la mateixa evolució que la literatura imperant; puig lo traspás que ja en aquella época s'havía iniciat de la novela romántica á la calificada de naturalista, que li feren conéixer las obras de Balzac, Flaubert, Zola y altres autors de la mateixa escola, si be tingueren lo privilegi de transformar la bonhomie de son novelisme de soltera, en las tristesas, aclaparaments y malaltissos pessimismes que informan la moderna literatura, no esmenaren en rés la somniadora idealitat del seu judici; ja que de unas novelas á altres, malgrat sas més ó menys cultivadas bellesas en la forma, positivament en lo fondo, no hi existeix altra diferencia que la del enaltiment de la criatura-héroe á la glorificació de la criatura-passional.
En lo primer cas, tot es fill de la forsa del sentiment; en lo segon, gracias á un escorcollador análissis d'horrorosas aberracións morals, tot queda llegitimat per los monstruosos desbordaments de la passió. Y abdúas tendencias resultaren iguals pera la Florentina; abdúas se sortían de lo comú, de lo usual; y per lo tant la portavan de plé al món de lo extraordinari, tan diferent d'aquell en que ella estava subjectada á viure y en lo que, á pesar del marit y dels fills, acabá per trobarse en una mena d'aislament moral: en la desaquilibrada situació que'ls francesos califican ab lo mot de una dona deplacée.
Sempre acorada per la melangía, poch amiga de visitas y passeigs, peró afinada de gustos, la pubilla Batlle era entussiasta per la naturalesa, en quina poética soletat li pareixía que trobava major afinitat ab sos pensaments; essent moltas las vegadas que, al baixar ab lo llibre que llegía al jardí de sa casa, asseguda en un dels assientos rústichs de la glorieta, sens donarsen compte, sos ulls s'apartavan de las obertas páginas pera endinzarse, tan prompte per las ombriuas siluetas dels arbres, com per las verdosas ayguas del surtidor, per quina arenada plasseta los seus dos fills hi solían voltar corrent darrera'ls cércols ó cullint la pilota de goma que, botant en la paret de la casa, s'amagava per entremitx de las voradas d'euras y geranis. Y, no obstant la fixesa de sa mirada, l'abstreta llegidora no tenía esment de rès de lo que la rodejava. Los crits y riallas de aquells rossos infants, bonichs com ella mateixa y als que, mare al fí, estimava ab tota sa tendresa, los sentía sens enténdrels; las magnolias y mimosas que, malgrat la impuresa del ayre ciutadá, lo cuydado y enginy del jardiner feya florir, las mirava sense véurelas; perque aixís baix lo lliure espay del cel, com dins las parets de sa casa, en la retina del seu pensament sols s'hi dibuixava un punt fixo, inesborrable: l'ideal del romántich aymant dels llibres de sa jovenesa ó'l del home passional de la época present, qua ella esperava sempre, sense assolirlo may...
En aquest estat d'ánimo, pot compendres que en rès havían enaltit al espós las concesións qua afanyós de la pau matrimonial, feu als gustos ó capritxos de la seva muller: las relativas al luxo, la Florentina las conceptuava naturals y hasta obligatorias, una volta que ella portá al matrimoni bona part del capital, y que la casa qua habitavan á la Ronda de Sant Pare s'havía edificat ab los diners cobrats de la venda de la meytat del terreno, qua aixís mateix havía format part del seu dot.
En quant á la més dolorosa per en Corominas, com fou lo deixar d'ésser fabricant pera posarse á bolsista, la seva dóna la tractá com á cosa de gran valor mentres tingué de lluytar y de posar en joch tots los seus recursos femenins pera apartarlo d'aquella industria, que ella la creya contribuhidora á la vulgaritat del seu marit; peró una vegada obtinguda la concessió, lluny de sapiguer apreciar lo sacrifici que aixó representava en los antecedents y modo d'ésser d'en Corominas, com la fábrica se la quedaren ab excelentas condicións los seus cunyat y'ls rendiments obtinguts á la
Bolsa havían superat de molt als cálculs exposats per ella, la cosa no tingué altre resultat que enorgullirla més y més per l'encertat éxit dels seus consells. Y ab tots aquestos mérits ¿lo seu marit no l'admirava, no l'adorava y no's desvivía per ella com los enamorats dels llibres que llegía?... ¡Ah! ¡qué desgraciada, qué desgraciada era!...
Un gran pensador y gran literat, ha dit: «l'amor que ompla tota la vida de la dona, passa tan sols com un epissodi en la existencia del home.» ¿Havía estat aixís en l'espós de la Florentina? ¿Verament la destructora passa dels anys havía acabat ab l'amor y la paciencia del antich fabricant, més desitjós de trobar en sa llar los goigs casolans d'una existencia tranquila, que'ls passionals esclats de aquellas somniosas il-lusións?
¡Insondables misteris del sentiment humá! En Joseph Corominas, á la seva manera, ab aquella aspresa innata en ell, tal volta per estranya lley de contraposició, estimava ab tota l'ánima á aquella dona bonica, elegant, delicada, de gustos especials, peró afinats, aristócratichs, y ab exigencias que'ls deu anys d'edat que ell li avansava, li feyan excusar ab la calificació de capritxos de criatura mimada: peró també per sa part se creya volgut, considerat pel seu valer moral y per aquell carinyo seu del que may n'havía escatimat las probas; per més que'ls seus llabis aixuts, no haguessen sapigut adornarlas ab lo floreix d'una oratoria que'l seu temperament no li havía concedit. Per aixó,'l ferí ab més intensitat la depreciativa opinió que, ab tota sa cruesa, la seva muller li tirá en cara lo día del Divendres Sant; éssent la gota d'aygua que feu sobreixir la copa de la discordia matrimonial; y de que, en contra de lo que ella esperava, amargat fins en lo més íntim del cor, no la busqués pera desagraviarla, com tantas voltas ho havía fet, ni manés que en nom seu l'anessen á cercar pera tenirla á taula, ni aquell vespre, ni en los demés menjars dels días successius; ab lo que, al cap de sis días de no haverse vist, ni parlat, habitant abdós á la mateixa casa, la Florentina, que á la fi's trobava en plé conflicte novelesch, peró conflicte en lo que'l marit no feya cap pas pera resóldrel, més y més convensuda de lo molt desgraciada que era, no escoltant altre veu que la de sa exaltada imaginació, s'esforsá en donar voltas á la gravetat de las sevas desventuras, y, recordant la restallera d'heroinas que, desde'ls autors francesos als dramátichs espanyols, havía llegit y vist en llibres y teatres, comensá á pensar que la seva situació era intolerable, que el matrimoni, com deyan la major part dels escriptors de las modernas escolas, era un dogal asfixiador: que en lo seu, no sols hi havía incompatibilitat de carácters, sinó de sentiments, de delicadesas, d'aspiracións que feyan impossible la continuació dels seus sufriments sagellats ab la injuria de las darreras paraulas qu'en Corominas li havía dirigit. Comprenía, ferida en lo més íntim de l'ánima, que'l seu espós no l'estimava; y si altras donas vivían y sufrían baix lo despotisme d'un marit vulgar y grosser, ella tenía més dignitat, més amor propi, més altesa de sentiments, y contra aquell nú indeslligable, hi sabría oposar las estisoras de la separació y fins las del divorci, si era necessari.
Y la pobre Florentina, la febrosa somniadora assedegada de quimérichs ideals, en lo paroxisme del sentiment, plorant ab lo desconsol de Hero per la mort de Leandro, la de las sevas il-lusións ofegadas en la corrent de l'amarga realitat de la vida, després d'aquells sis días en los que apenas havía menjat ni dormit, possehida d'una forta agitació nerviosa, prengué la teatral resolució d'abandonar al marit, anantsen ab los seus fills, després de deixarli escrita una llarga carta, ahont, en lo sentit que havém exposat, li formulava un gros capítol de cárrechs; assegurantli que ella també l'aborría tant com l'havía estimat; que la seva resolució era irrevocable; y que, una volta arreglada la qüestió de interessos, se'n aniría á viure al extranjer, pera no tornarlo á veure may més....