La fabricanta/En Pere Joan Grau
CAPITOL VI
Los que no senten y riuhen
la volen que fassa goig,
los que no riuhen y senten
la volen que tinga cor.
F. Casas y Amigó
LA Mariángela Font, viuda d'un honrat mariner del poble de Vilassar de Mar, anomenat Pere Grau, que morí víctima d'un naufragi en lo golf de Rosas, esferehida de que'l seu únich fill volgués seguir la exposada vida del seu pare, abans de que s'aficionés, més de lo que ja ho estava, á la salabró del aygua y al balanceig de las barcas, després de vendre com mellor pogué la caseta y una vinya que li havía pertocat del seu dot, se'n vingué á Barcelona, ahont ab totas las penas corresponentas á sa desvalguda posició, treballant día y nit en lo cuixí, en lo que hi feya blonda negra, lográ donar al seu noy l'ofici de veler, de gran estima en aquella época; y en lo que en Pere Joan Grau, va sortirne, als dinou anys, un expert fadrí. Com regularment succeheix, sempre que la mare, á més de son entanyable amor, té un xich de lluch, la Mariángela, s'atragué per complert la estimació del seu fill, que, ben convensut de lo molt que li debía, tan bon punt se trobá en estat de ferho, s'esforsá en recompensarli los afanys que li havía costat.
— Mira Noy — li deya la bona puntayre, quan lo dissapte li posava tot satisfet la setmanada á las mans — fins avuy no hem pogut fer més que coure y menjar; pero ara hem de pensar en refer un xich la casa y arreplegar alguna coseta pel día de demá: lo que no arreconem tot seguit, ja no ho podrem arreplegar després, quan tu fassis altres pensaments...
En Pere Joan, que no entenía ó no volía respondre á la indirecta, trobava sempre ben encertats los propósits de la Mariángela; y quan aquésta, al cap de dos ó tres anys de fadrinatge, li ensenyá en hermosas dobletas de cinch duros, los estalvis que ab sa economía havía reunit, lo jove en tingué una grossa alegría; perque, per una extrany lligament de ideas difícils de desnuar, la grogor d'aquellas monedas portava á son pensament un clap de taronjers que ab flayrosos fruyts d'aquell mateix color, allá, enllá, seguint amunt de la mar blava, ombrejavan una caseta blanca, blanca com las gavinas que veya de nin, desde la platja de Vilassar, besant ab alas extesas lo grandiós enfilall de transparentas onadas, que's perdían al lluny, boy ajuntantse ab lo derrer espay del cel; d'un cel quin tó de blau safir sols tenía comparansa ab los ulls d'una noyeta anomenada Rosa, que en los anys de sa infantesa l'esperava en lo portal de sa casa, ab lo devantalet estés pera rebre las petxinas que recullía pera ella entre la caldejada sorra de la platja; y que després, quan ja instalats á Barcelona ab la seva mare hi pujavan pera la Festa Major, la trobava cada any més crescuda y bonica, fent saltar entre sas mans enmorenidas pel sol, los boixets de son coixinet de fer puntas ó perseguint l'avirám per entre mitg d'aquell clap de tarongers...
Sense dirse res l'un á l'altre, mare y fill esperavan que'l pilonet de las dobletas arrivés al límit que s'havían proposat, pera parlarne quelcom, d'aquella Roseta en la que abdós hi tenían lo pensament fixat; mes un día al retornar lo minyó del seu treball, se trobá ab la porta oberta y'l pis omplert per las vehinas de la escala, en la que la seva mare hi havía caygut, sobtada per un atach de feridura.
La Mariángela estigué sis ó set días lluytant entre la vida y la mort; en los que, malgrat los pronóstichs del metge, la gravetat passá; mes la terrible malaltía aná fent perfidiosament lo seu fet y de mica en mica, avuy un xich y demá un trós, seguí sa vía fins á deixarla impossibilitada del tot.
En Pere Joan comprengué que'ls seus estalvis no eran prous pera soportar los gastos d'aquell mal estat de salut y contraure novas obligacións; y ferit moralment al plé de las més hermosas il-lusións de la vida, pujá ab una mena d'heroyca fieresa lo calvari d'aquella traydora malaltía, prodigant á la seva mare, ab totas las tendresas del seu amor filial, un veritable luxo de cuydados: mes; quan després de cinch anys de sufriments, la Mariángela tancá'ls ulls, lo pobre minyó's trobá ab que no sols s'havían acabat los diners estalviats; sinó que, en lloch d'aquestos, s'havía fet un gros munt de deutes.
Espantat del pes que li quedava á sobre, en Grau enterrá modestament á la seva mare y, sapiguent que en las confrarías á que ella perteneixía, tenían obligació de resar alguna Missa en sufragi de la seva ánima, no's preocupá de ferho per la seva part; mes, al atansarse'l sant de la difunta y ensemps segon aniversari de la seva mort, lo jove, que ja havía retornat moltas de las cantitats enmatllevadas, comensá á semblarli que no havía pas complert ab tots los seus debers de bon fill; y vuyt ó deu días avans de la Mare de Deu dels Angels, se'n aná á trobar á Mossen Vicens, y allargantli l'almoyna embolicada ab un paperet, li digué:
— Miri: jo hauría volgut fernhi dir més de Missas á la mare, ja que á n'ella li agradavan tant; pero vosté ja sap ab los arrassos que'm vaig quedar, y dels que encara m'en restan alguns... peró com la setmana que vé es lo seu sant, m'ha semblat que es la única cosa que li puch oferir, y encara que sía poch, vull que tinga aquest recort meu...
Mossen Vicens, que per la seva germana estava enterat de que en Pere Joan, segons confidencias de la Mariángela, feya quatre ó cinch anys que no cumplía pas ab tots los preceptes del cristiá, semblantli que estava en lo dever d'aprofitar la ocasió que tant inesperadament se li presentava, li digué, recalcant sas paraulas:
— M'agrada més de lo que't pensas que't recordis tan santament de la teva mare; peró encara hi ha uns altres bons-días ab que podrías acabar de ferla més contenta...
— Més contenta.... — repetí maquinalment lo jove.
— Sí; y que sembla que sía providencial: ja que'l día del sant de la Mariángela, hi ha'l Jubileu de la Porciúncula... Potser no'n deus estar gayre enterat tu, de lo que es aixó?... Donchs, res; aquest Jubileu es una gracia alcansada á prechs de Sant Francesch, pera que els cristians, ab sols una bona confessió y comunió, poguém treure als nostres difunts de las penas del Purgatori... Ja veus si hi poden haver uns bons-días més hermosos, que'ls de lliurar á la teva mare de la pena que li hagi estat imposada pels seus pecats!
En Pere Joan Grau aixecá sobtadament lo cap que tenía inclinat dessobre'l pit; y, mirant entre sorprés y ayrat al sacerdot, afirmá secament:
— La mare era una santa dona! La mare no feya pecats!
Mossen Vicens comprengué tot lo profit que podía treure d'aquella exaltació d'amor filial, y digué ab certa solemnitat;
— Los que vivím entre'l llot de las miserias humanas no'ls podem compendre may tots los graus de purificació que necessitem pera poguer passar á reviure á la presencia de Deu!... Jo també ho sé, que era una bona dona la teva mare!... Y tant ho sé, que casi t'asseguraría que las sevas propias faltas potser ja las hi té de redimidas... peró ¡no m'atreviría assegurarho aixís mateix respecte de las tevas!
— ¿De las mevas? — repetí ab major sorpresa en Pere Joan.
— Sí; sí; de las tevas! — insistí'l sacerdot, pressentín que's trobava en un d'aquells suprems instants de la vida, que poden decidir la salvació d'una ánima — de las tevas; per haver estat negligenta en ferte cumplir com debía, ab tots los preceptes de la iglesia... Ja ho veus si hi estás obligat á deslliurarla de la expiació de faltas comesas per culpa teva!...
En Pere Joan Grau no era un ateo ab qui s'ha de lliurar campal batalla, ni un heretge que s'ha de convertir á la verdadera relligió; era sols un home que, com tants d'altres, de jovenet havía anat á cumplir ab la seva mare lo precepte Pascual; que més endevant li semblá del cas anarhi sol; y que després, sense sapiguer perqué, no hi havía tornat més.
Mossen Vicens tan senzillot com era, sapigué penetrar fins al fons d'aquell cor que, per especials circunstancias, no havía fruhit més que l'amor filial, y que la soletat en que restá després d'aquella mort, acabá d'avivar ab major forsa; y una volta fora de la presencia del capellá, y sol ab sa conciencia, la idea de que la seva mare pogués sufrir en l'altre vida las consecuencias de la seva negligencia, s'ampará ab tanta forsa del seu enteniment, que á ella's degué que, en la diada de la Mare de Deu dels Angels, la Antonieta passés per la sorpresa de véurel agenollat en lo confessionari del seu padrí y pel goig de trobársel al seu costat en l'acte de rebre la sagrada Comunió.
La nova que, en lo vespre de Tots Sants, la senyora Angeleta havía donat al seu germá, relativa á las confidencias de la seva fillola y als bons oficis que ella pensava empendres respecte á en Pere Joan, sobtaren á Mossen Vicens; peró li posaren en clar lo que li havía semblat un xich fosch en la conversa tinguda ab la Antonieta, lo día de la Mare de Deu dels Angels. Lo sacerdot comensá á lligar caps, y ab lo molt que coneixía á l'un y á l'altre, no li semblá la cosa tan desacertada que en pogués resultar un disbarat; per lo que resolgué parlarho detingudament ab la noya; y, després d'haverse plenament convensut, de las fondas arrels que'l etern sentiment de la jovenesa havía endinsat en aquell cor assedegat de las tendresas de familia, se decidí á empendre l'assumpto pel seu compte.
Fet avisar per la senyora Angeleta, lo fill de la Mariángela s'hi presentá'l mateix vespre al sortir del seu treball, trobant á Mossen Vicens, qui, ab prou recansa de la seva germana, que tenía grans desitjos d'assistir á la conferencia, se'l emportá al seu quarto, ahont, després dels consegüents preliminars, li preguntá sobtadament:
— Y bé ¿qué vols dir, que t'hi trobas satisfet en la soletat que vius?
— ¡Satisfet!... — repetí en Grau, arronsantse d'espatllas. —¡Com que no puch passar per altre cantó, ¡m'en haig de conformar, si's plau per forsa!...
— ¿Y perqué no hi pots passar per un altre cantó?... ¿Per qué no l'has de buscar una noya que't convinga, y fer lo que fá tothom?... Me sembla que ja comensas á tenir la edat pera casarte...
— Sí... si no hagués estat per la desgracia de la malaltía de la mare, á bon segur que ja faría temps que hi hauría entrat al gremi dels casats...
— ¡Ah!.. es á dir ¿qué ja tens alguna cosa embastada?
— L'hi tenía!—respongué en Pere Joan Grau, ab ayre de contrarietat — peró ¿sab? es alló que diuhen «Be vingas pena si vens sola». De molts anys que hi mirava jo costa amunt... per enllá... per la platja del meu poble... peró 'm vaig descuydar de lligar a la gavina quan era hora... y ¡miri!... com era lliure, va volar !... Res; potser ha valgut més que fos aixís... Tot just ara he acabat de pagar los atrassos que'm van quedar ¡y s'hauría hagut d'esperar massa! Y créguiu: las donas, si s'esperan, es sempre á falta d'altri.....
— ¡Bah! ¡donas ray! — feu ab indiferencia Mossen Vicens. — Donchs ¡ves! jo t'havía enviat á buscar, perque l'altre día pensant ab tu, me vaig dir: ¿y qué fá aquell xicot, tot sol com una óliva, guanyant un bon jornal y tenint una casa ben arregladeta que, cuydada per gent extranya, tot se li fará malbé?... Y á més, es alló que va dir Nostre Senyor, després d'haver creat á Adam: «No está pas bé que l'home estiga sol».
— Sí; peró, veurá; á mí la primera il-lusió ja m'ha passat; y si vol que li digui francament, avuy per avuy, las donas me fan més rabia que altre cosa...
— ¡Pst!... Una mica d'amargor que't passará tan bon punt te'n vegis al costat una que t'estimi de veras!... Pues com te deya, pensant ab aixó, se'm va acudir una noya, que'm sembla que't convindría... Una bona minyoneta, ben ensenyada... y ab lo seu dotet... que aixó may hi es de massa!...
— ¡Doncas per mi, m'hi fora de sobres! perque, no tenint jo res, com no tinch ara, no m'agradaría pas que ningú's pensés que'm fá un favor de casarse ab mi!
— ¡Ta! ¡Ta! ¡Ta! Tot es segons per allá hont s'enfila!... Ella, portante'ls diners tots d'un colp, y tú duhenloshi cada setmana, á comptes y á bescomptes, éssent tu un home com cal, encara ella en sortiría guanyadora;.... y en fi, que si no li vols lo dot, me'l donas á mi y veurás que aviat que'l tinch repartit... Vaja, que per aixó no has pas de quedar!... Lo que un home que tinga bon judici ha de menester, pera casarse, es una noya que valga moralment, y ....
— ¡Y que li agradi! — interrumpí ab vivesa en Grau.
Mossen Vicens contragué las ceyas. — Vetaquí un entrebanch del que no n'havía fet esment. Acostumat á mirar las conciencias, ab lo del físich, com no hi era molt pèrit, no hi havía donat cap importancia; mes, en aquell moment, en que'l jove acabava d'expresarse ab tanta claretat, ja li semblá que'n comensava á traslluhir alguna coseta més; y un xich desconcertat, digué:
— Es clar! que agradi... Pero has de pensar que tot aixó de las boniquesas no son pas lo que fa la felicitat; y que...
— ¡Bah! ja conech que la seva recomenada es lletja! — saltá mitx rient en Pere Joan.
— Mira, Noy — feu un xich picat lo capellá — jo m'he cregut que era una cosa que per tots cantons te podía convenir; y t'ho he dit!... ¡Deu vulga que'l día que't casis, trobis la meytat de lo que ara refusas!
— Però ¡si jo no li refuso á ningú!... ¡Si vosté encara no m'ha dit qui es!
— N'hi ha necessitat de que t'ho diga!... Si tens la fatlera de las boniquesas, no hi ha que enrahonarne més, perque la noya de que't parlo no'n té res de maca! — afirmá ab resolució'l sacerdot.
En Pere Joan Grau, restá uns curts moments en silenci y preguntá:
— Y ella'm coneix y'm vol á mí?
— Te coneix, y penso que si tu li parlavas, te diría que sí, — respongué, aventurantse Mossen Vicens.
— Y ¿jo la conech á n'ella?
Lo sacerdot mogué'l cap en sentit afirmatiu; y'l jove ja un xich més interessat, prosseguí:
— Doncas, miri: si vosté no'm vol dir qui es, ja no hi haurá res á fer; perque á vosté mateix no li podría pas agradar que jo li digués que sí, sense sapiguer de qui's tracta...
Mossen Vicens comprengué la rahó, y, persuadit de la necessitat d'anar fins al cap-devall, digué:
— La noya de qui't parlo, se diu Antonieta Corominas y viu al carrer Mitjá de Sant Pere; y si no vaig errat, crech que á l'estiu tu li vas fer algun servey al Euterpe.
Lo jove restá sobtat; mes tot seguit, extenent la má casi á l'indret de sa cintura, preguntá, exagerant:
— ¿Aquella noya tan menuda?
— Aquella noya tan menuda! — recalcá ab sequetat lo capellá.
En Pere Joan comprengué que ab apreciacions d'aquella mena, anava á camí d'ofendre al sacerdot, que tant interés li demostrava; y digué cambiant de tó:
— Vosté ja coneix que aquéstas no son cosas que's decideixin de qualsevulga manera... M'hi pensaré; y li tornaré una resposta...
Lo fill de la Mariángela, sortí de la casa de Mossen Vicens, ben convensut de que la resposta ja la podía haber tornada tot seguit.
Aquell compás d'espera, era sols una atenció ó mellor dit, un modo d'atenuar la negativa.
Aquella noya, que havía vist un moment á l'Euterpe y que, per la coincidencia de la cayguda del rodet, saludá alguna que altre vegada passant pel carrer Mitjá, si be es veritat que no li causava un efecte repulsiu ni molt menos, era lo cert que, al recordarla, sols li apareixía sa desnerida figura. Era en vá, que volgués fer esment de sa cara, del color dels ulls ó del cabell, de la forma del nas ó de la boca: tots los perfils desapareixían pera restarne un de sol, lo que marcava la distancia dels peus al cap. Tant era aixís, que al anarsen aquell vespre á casa seva, en la allargada sombra que á la llum dels fanals, projectava sa figura alta y fornida dessobre las llosas del carrer, en Pere Joan pensava involuntariament al indret que arrivaría la d'aquella noya, si la portés al costat seu; y, sense tampoch sapiguer com, se li presentá tot seguit á la imaginació la regular alsada de la Roseta de Vilassar, ab la que, segons los seus amichs d'allá dalt, tan bona parella feyan quan, per la festa Major, ballavan junts á l'envelat; y un estrany somriure, amarch y trist al mateix temps, contragué adoloridament sa expressiva fesomía.....
¿Per quína rahó, al despertarse al següent matí, la primera idea que's presentá á la pensa del fill de la Mariángela sigué, junt ab la conversa tinguda ab Mossen Vicens, la silueta de la noya Corominas? ¿Per qué desde lluny, mirá sa casa al passar pel carrer Mitjá? ¿Per qué dos ó tres días després, vejentla penjar al balcó la gavia de la cadernera, s'adoná de que tenía'l cabell negre y'ls ulls bonichs; y, mirant caminar al devant seu un minyó de baixa estatura, pensá que al costat d'aquell jove, la Antonieta no hi faría pas tant mal paper?... Si no sabíam, que no es possible que's mogui una sola fulla del arbre sense la voluntat de Deu ¿còm nos explicaríam la prodigiosa gestació de las ideas ni las extranyas evolucions dels nostres sentiments?...
Passats vuyt días, en Pere Joan pensá que estava en l'obligació de tornar al sacerdot la resposta dels seus determinis, que, en veritat sia dit, no n'havía fet cap; y, tot donant voltas al assumpto, li semblá que, sols fos per agrahiment de haverse interessat per ell, que, sol y vern en lo món, no rebía semblants solicituts de ningú, debía fer que sa contesta li sigués lo menys desagradable possible; perque á la fi, ben reflexionat, no se li ofería pas una cosa tant despreciable. Una noya bona, ben ensenyada y que tenía alguna coseta... ¡Y dir que no la volía, perque era massa petita!... Ja es veritat que era una rahó com qualsevol altre; peró Mossen Vicens semblá que s'hi enfadava, quan ell li havía dit... ¿Y si fos possible trovar una escusa de més pes?... ¿Y si després de haverhi enrahonat, digués, que la seva conversa no li agradava?... Aixó ja pareixía que'l posava en millor lloch!...
Y'l jove veler, content d'ensopegar un medi de mostrarse més desitjós de compláurel, li digué que abans de tornarli una resposta definitiva li agradaría tenir ocasió de parlar ab la noya.
Mossen Vicens alabá'l seu bon sentit en aquest concepte, y li feu sapiguer que tots los diumenges de quatre á cinch de la tarde, la Antonieta tenía per costum anar á sa casa, ahont ell podría conversarhi la festa que ho tingués per convenient.
A las pocas noyas ab que fins allavores havía enrahonat en Pere Joan, aixís del seu poble com de Barcelona,'ls faltava molt pera que s'assemblessin en sa conversació á la Antonieta, que á la fi havía rebut una bona criansa, que era seria, reflexiva y ab sentiments finament delicats. Aixó fou causa de que, sens donarsen compte, lo jove veler, després del encarcarament natural als preliminars d'una primera entrevista, escoltés ab agrado á la noya Corominas; la que, ab sa acostumada dolcesa, li parlá de sa difunta mare, perfidiant en coneixer detalls de son carácter, de sa malaltía y de sa mort; y escoltant ab visible atenció tot lo que ell li contá relatiu á sa vinguda á Barcelona y á las penas que havía sofert pera donarli l'ofici de veler de seda. Aquest tema doná ocasió á que la Antonieta s'explayés també per la seva part. Tampoch ella tenía pares... també'ls seus la estimavan ab aquell amor que no té igual y'ls había perdut en poch temps de diferencia l'un de l'altre, sens que ningú hagués tornat á ocupar en lo seu cor, lo buyt que aquells hi deixaren!...
En Pere Joan Grau trobá que las paraulas de la noya, no sols eran molt encertadas, sinó que li queyen com á una mena de ressó de lo que ell sentía, encara que no ho sapigués explicar tan be com ella; y trobá que li agradava d'escoltarlas; y trobá també que las duas horas que passá al seu costat s'havían escorregut ab una pressa y una dolsor que feya llarch temps que no havía fruhit.
Mes, una volta fora del seu costat, sentí que tampoch s'animava á tornar cap resposta al sacerdot, ja que era'l cas que, per inesplicable extranyesa, tot lo relatiu á aquell ensaig de prometatge li renovava'l recort del que se li havía desfet...
Es clar que era ben be per demés lo pensar ab la Roseta de Vilassar, que ja feya aprop de dos anys que s'havía casat ab un pilot del Masnou!... ¡Be prou que la veya la inutilitat del seu desfici!... pero res ¿quí'l detura aquest cavall desenfrenat que s'anomena pensament?... ¡Ves si n'era de poca solta, que malgrat l'ésser més diferentas que la mar y la terra, cada cosa d'aquésta, li portava á l'altre á la memoria!... Tant mateix, lo millor era deixarho corre.
Y per aquell día en Grau procurá no pensar en res que s'assemblés á casaments; mes com la burxa ja hi era, per qualsevulla motiu tornava á sa pensa la proposta de Mossen Vicens, y allavores convenía en que, com havía dit molt be lo capellá, estava sol com una óliva; y que lo poch que tenía en robas y mobles se li anava perdent... y en fi, que era cert que
com més temps passava, pareixía que més malament li esqueya aquell viure de mussol; ab lo que un día ó altre tindría que fer un pensament... y pera ferlo ¿á qué esperar millor acert?...
Ab aquestos divagaments, los días anaren passant, fent ocasió de tornarla á veure alguna festa més; y á pensar que aquella noya, que ab tant delicats sentiments s'explicava, per forsa havía d'ésser tan bondadosa com entenimentada; y, d'una conjetura á l'altre, arribá á convenir ab lo capellá en que també podía ésser que la boniquesa no fes la felicitat... Y, ja posat en aquest camí, no li costá gayre de trobar que la Antonieta, ab aquell vestit d'Orleans de color de cendra, ab sa agulleta d'or posada sobre'l pit, ab las arrecadetas de corals, que li bellugavan al llarch de sas galtas morenetas y sa grossa mata de cabell negre, cuydadosament allisat en las trenas que passantli pel damunt de l'orella se li caragolavan pel monyo, si no era de molt tant bonica de cara y figura com aquella altre que no podía acabar de treure del pensament, duya un ayre de curiosa y endressada, que, per ell, que havía sigut criat ab l'innata llimpiesa de las donas de marina, li podía ésser lo suficient agradosa pera ferla sa muller. A més á més, lo capellá havía parlat de que tenía alguna coseta... y encara que en Pere Joan era segur que pels diners sols no s'hi hauría casat, trobava que no li farían cap nosa, y que verament representaban una qüalitat més. Per lo que, una festa que hi aná abans que la noya, digué al sacerdot que, habent pensat ab tota detenció en sa proposta de casament, si ell, ab la seva experiencia del món, creya que, per la bona marxa d'un matrimoni n'hi havía prou ab la simpatía y consideració que la Antonieta li inspirava, quan ho cregués convenient, ja la podía demanar en nom seu.
Mossen Vicens, quan se trobá sol, se refregá las mans y contragué las ceyas tot d'un colp. Tant mateix en Pere Joan havía dit molt més de lo que's creya, ab alló de lo que era prou pera la bona marxa d'un matrimoni!... ¡En bon apuro'l deixava!... Vetaquí que altras nits, tantost posar lo cap al coixí, s'adormía com un sant, y, en la que seguí á aquella conversa, vinga á girarlo d'un cantó á l'altre, sense que la son li fes mercé d'aclucarli las parpellas, tot pensant en los molts matrimonis que, per un concepte ó altre, n'havía tingut de sapiguer las becerolas... ¡Uy! ¡y quánts y quánts, ne sabía á la curia demanant lo divorci, que s'havían fet precedits d'uns enamoraments que semblava que'ls tenían de fer viure, en perpetua adoració...
— ¡Bah! ¡Bah! — mormolá per fi'l sacerdot, cansat d'aquell nuar y desnuar caps, que no'l deixava dormir — tant mateix en aixó, com en tot lo d'aquest món, lo únich verdaderament necessari es la gracia de Deu, las virtuts cristianas y un bon sentit per abdúas parts!...
Y com al llevarse al ensendemá dematí, li semblés que d'aquestas condicions, los seus protegits n'estavan en complerta possessió, se decidí á posar fil á l'agulla; ben convensut de que, una volta que en Joseph Corominas tirava avant lo seu matrimoni ab la Florentina, á tots los agradaría prou de treures á la germana soltera del devant; y, encara que Mossen Vicens comprenía que en Pere Joan Grau no era lo que s'en diu un partit pera entussiasmar á una familia acomodada, trobava que era una coseta bastant regular, donat las sevas prendas morals y'l bon jornal que guanyava; qüalitats més de tenir en compte, ja que la Antonieta, ni pels seus anys, ni pel seu físich, semblava que pogués aspirar á cosa de més empenta.