La Montserrat/La familia Bach

LA FAMILIA BACH.

Don Joaquim Bach y Brucells, era en la época en que comensém la nostra narració, persona molt coneguda entre la classe mitja de Barcelona. Sos antecedents, eran los de la majoria dels menestrals enriquits.

Comptava apenas dotze anys, quan los seus pares, pajesos dels voltants de Lleyda, lo portaren á Barcelona, pera posarlo d'aprenent en una d' eixas botigas molt en boga, per los anys de 1840, anomenadas de mantegayre, en las que 'ls amos, regularment fills de Cerdanya, entremitg de mantas, flassadas, tapabocas, géneros de punt y enfilalls de moradas y vermellas barretinas, hi venian saborosa mantega, que directament rebian del seu pais. Los aprenents, sempre catalans, pero de montanya, entravan pera menjar y dormir á la casa, en la que si eran honrats y aixerits, regularment hi passavan los quatre anys del aprenentatje; sortintne tant espabilats, com estalviadors y poch vanitosos, en lo relatiu á no donarse vergonya de fer tot lo que creyan podia conduhirlos á la realisació de sos ideals, que en aquella época de gustos moderats, se reduhia senzillament á lo que se 'n diu fer diners.

En Joaquím, fill extern, qual llegítima, no passava de tres á quatre centas lliuras, vingut á Barcelona ab lo propósit de fer estalvis, per los que, desde petitet, havia mostrat decidida afició, se posá á treballar ab tant afany y bon acert, que als vint y sis anys se trobava ja amo d' una acreditada botiga, situada en los voltants de Santa Maria del Mar. Algú ha dit, si en aquella época, s' havia enamorat, mes ó menos fondament, d' una bonica noya, fadrina sastressa d'una botiga vehina; pero en Joaquím, sabia molt de comptar; havia vingut á Barcelona, per fer diners; lo género de la botiga, no era encara tot seu; la noya, no sols era pobra, sino que també ho era la seua familia, ab lo que sempre tindria un pobre á la porta, y com tot justament per aquell temps, s' escaygués que la propietaria de la casa del davant, morís, deixant á una neboda, única hereva seua, la finca y un capitalet de dos ó tres mil duros en diners, lo bon Joaquím, obrí uns ulls com unas taronjas y com era ja entrant de la casa y molt ben reputat en ella, per sas qualitats de honradesa y laboriositat, apesar de que la noya no tenia res de guapa y comptava tres ó quatre anys més que éll, lo nostre home reflexioná, y deixant de part los enamoricaments ab la sastressa, demaná y obtingué la má de la neboda de la difunta propietaria, ab la que s' hi casá sis mesos després.

La núvia, anomenada Francisqueta Guix, era lo que se 'n diu una bona xicota. Contenta de trobarse ab marit, pe 'l que feya anys suspirava, s' hi entregá en cos y ánima; y quan ab lo temps la prosperitat de la casa li confirmá la aptitut de 'n Joaquim pe 'l negoci, sa natural timidesa decliná en un cert acobardiment, que contribuhí á que l' espós, ensuperbit per l' éxit cada dia creixent de la seua fortuna, únich goig y aspiració de la seua vida, se constituhís en rey absolut de tot lo que 'l rodejava, cregut de bona fé, que puig tenia diners, ho tenia tot.

La primera educació dels tres fills d' aquest matrimoni, un noy y duas noyas, corregué esclusivament, baix la direcció paterna; ja que per la idiossincracia de la dona y la infatuhitat del marit, la mare no exercí ab los seus fills, mes que 'ls cuidados que 's reservan á una criada distingida. En Joaquím s' enmiscuhí, donchs, en la criança moral de las criaturas, en la que, com es de suposar, donada la seua manera de ser, ab los diners ho feya tot. Ab diners los feya creure; ab diners los feya pendre las medicinas quan estavan malalts; ab diners los recompensava lo seu bon comportament; y com es natural, prenentlos los diners, los castigava al fer entremaliaduras ó malesas. Difícil es preveure fins ahont l'hauria portat lo seu entussiasme per aquesta educació monetaria, si aconteixements més afortunats encara, no haguessin cambiat del tot la vida modesta y metódica de la familia.

A trenta mil duros, aproximadament, havia ascendit la fortuna d' en Bach als deu anys del seu matrimoni; pero aixó que en la seua primera joventut hauria estat lo Non plus ultra de las seuas aspiracions, li era ja poca cosa, desde 'l moment que ho possehía. La Bolsa, aqueix Monte Carlo, California per uns, abim de deshonra y de pobresa per altres, començá á atraure la ïnmensitat de las seuas ambicions. Havia sigut afortunat en tot y no podia perdre: la idea lo seduhí, ho probá y l' éxit va coronar sas primeras tentativas. Las ganancias l' enardiren y en son magi hi formiguejá la idea de fer un colp gros, que 'l permetés deseixirse de la botiga de mantegayre, ahont la seua vanitat, hi vivia ja anémica y encongida. La sort sempre propicia per ell, seguí afavorintlo en jugadas de major entitat y gracias á arreplegar en una d' ellas la fusió de las martorells y fransas en Joaquim se trobá ab un respectable capital de un parell de cents mil duros.

Donats los seus antecedents, en Bach distava molt de ésser un home instruhit; sabia escriure pera fer ab cert rasgueig los comptes y rebuts de la casa; sabia llegir lo suficient pera enterarse dels encárrechs que li feyan y fins de la crónica y dels partes telegráfichs del Diario de Barcelona, mentres després del dinar, ab quatre ó cinch companys, saborejava sa tassa de Moka, en una de las taulas del arrecerat Café Español de la plaça Real. Peró la picardía y un notable sentit práctich, lo portaren ahont segurament no l'hauria portat la ciencia, ni 'l talent; que fou á la conservació de la fortuna que acabava d' adquirir, apartantlo de la Bolsa tant bon punt realisá lo capital que hi habia fet, assegurant ab tan sabi procediment, las pérduas que més ó menos tan hi hauria tingut; y, un xich malhumorat de no haver estat més atrevit en sas últimas jugadas, passá á preocuparse, puig que ja era rich, de ferse senyor.

Venuda la botiga y feta sa instalació en una casa de sa propietat, al carrer de Lauria, en Bach doná una mirada á son entorn. Era precís que la senyora, que ja desde aquells moments podia anomenarsela D.ª Francisqueta, se posés l' indispensable sombrero y 's pensés en la educació dels fills, també indispensable á son entendre, pera que á son degut temps poguessen establirse matrimonialment, segons ho requerían las exigencias de sa nova posició.

Las qüestions religiosas, ja may havian preocupat, ni un sol instant, lo cor ni l' enteniment del enriquit mantegayre. Quan prenia criadas, las hi preguntava si anavan á confessar y á missa, perque creya que las que aixis ho fessin, serian més fiadas que las altras, y res més. En quant á ell, tots los diumenjes acompanyava la senyora á missa de dotze, á Sant Jaume ó á Santa Agna; quan passava Nostr' Amo, se treya 'l barret de copa, encara que fes fret y vent, y cada any menjava de peix lo dijous, y divendres de la Setmana Santa., Relativament á sos sentiments caritatius, en un cólera que havia passat en un poblet de la costa, havia donat cinch duros per una suscripció pública que s' havia fet entre la colonia barcelonina, y ab aixó y alguns xavos y quartos donats als pobres que l' escometian pe 'l carrer, lo bo de don Joaquím, estava completament satisfet y s' hauria barallat ab qualsevulla que hagués posat en dubte los seus sentiments de cristiá, católich, apostólich y romá.

Ab lo dit, no es d' estranyar, que al pensar en la educació del fill y de las duas fillas que Deu li havia donat, fixantse en que la majoria de las familias ricatxas de Barcelona posavan los noys en los col-legis de religiosos y las noyas en los convents de monjas, en Bach tingués lo bon acert de fer lo mateix; y una volta 'ls fills á pensió y comprats dos sillons al Liceo, pera tenir ahont passar las vetllades d' hivern y agafar relacions més iguals á sa nova posició, don Joaquím y sa muller, no tingueren que pensar ja més que en fer castells a l' ayre, relativament als ventatjosos casaments, que, al tenir la edat, podrian realisar los seus fills, ab lo diner y educació ab que estarian enriquits, y més á més, quan lo seu fisich no deixava que desitjar al més exigent.

Dos anys feya que s' havia tret del convent á la més jove de las noyas anomenada Adela, en lo moment en que aném á començar la nostra narració. En Felip, lo fill més gran, ja de vint y cinch anys, havia fet lo batxillerat en lo col·legi dels pures Jesuitas de Manresa, ahont havia estat fins als disset, començant allavoras per gust propi la carrera d' enginyer industrial, quins primers dos anys havia guanyat ab notas de Notable y Sobresaliente; no aixís en los demés, ja que a l' época que 'l trobem feya tres anys que 's matriculava pe 'l quart, del que encara no havia eixit, gracias á las distraccions que'l voltavan y als continuats viatjes efectuats al extranger, ahont havia passat molt llargas temporadas.

De Biarritz acabava d'arribar feya pochs dias, quan trobá á la seua familia preparantse pera marxar á Larrua, bonich poblet de la costa de Llevant, ahont la familia Bach possehia un magnifich chalet que havia estat senzilla torreta en los anys de sa botiga de mantegayre, y ahont, al cambiar de posició, arquitecte y ebanistas havian fet prodigis, si no de bon gust, de costosos mobles y enfarfegats guarniments. Encara que don Joaquím havia anat ab sa familia algun any á Fransa, la escursió no havia passat may del mes de Juliol; l'Agost y'l Septembre, en Bach, per res del mon, los hauria passat en cap altre lloch. En son chalet de Larrua hi eran presentats tots los forasters richs ó luxosos que anavan a la població; en sa casa 's donavan balls y concerts; en sa casa s' organisavan excursions; en sa casa se donava una expléndida festa lo dia de Sant Joaquím, que fins la ressenyavan en las correspondencias d' estiu alguns periódichs de la capital, y en sa casa, en petitas reunions d' intimitat, se sabian y comentavan los més insignificants detalls, de quantas familias actual y anteriorment havian posat lo peu en lo poble de Larrua, y per fí, don Joaquím y sa familia, que á Barcelona passayan desapercebuts entre tants d'altres, eran no sols adulats y festejats entre la colonia forastera , sino que tinguts per casi indispensables.

Ab aquestos antecedents, pot judicarse ab quina satisfacció, donya Francisqueta y sas duas fillas de vint y divuyt anys respectivament, preparavan en diversos calaixos, colocats sobre cadiras, los vestits y robas que havian de ficar en tres grossos mundos, oberts en lo centro de la sala.

— ¡Rediantre! ¿tot aquest vestuari vos en habeu d' emportar? — exclamá don Joaquím, que en companyia del seu fill acabava d'arribar del carrer. — ¡Ni que hi anessim pera passarhi la vida!

— ¡Ja ho pots ben dir! — saltá donya Francisqueta que desde feya molts anys trobava sempre ben dit y ben pensat tot lo que s' ocorria al seu espós. — ¡Jo 'm marejo solament de véurho!

— Ja li asseguro, mamá ¡que se li acudeixen unas cosas á vosté!..¡Sembla que cada any li sia nou! — feu la més gran de las duas noyas anomenada Teresina. — ¡Sempre té por que 'ns emportém massa roba y sempre som las que aném més mal vestidas! Si tenim d'anar als balls ¡be 'ns havém d'emportar roba per ball! Aném á missa ¡donchs nos havém d'emportar vestits per anar á l' església! ¿Y per passeig? ¿y per estar á casa?.. ¡No li dich res! ¡Y nosaltres que rebém á tanta gent! ¿Qué podríam estalviar, limitantho molt? ¿tres vestits? ¡Y semblaria que havém tornat a menos!

— ¡Te molta rahó la noya! — esclamá don Joaquim, que la idea de tornar á menos fins en sentit figurat lo mortificava — los diners son pera quan s' han de menester! Després que tants se'n gastan, no es cosa de fer un paper ridícul per un parell de vestits més ó menos... lo que habeu de íér es vigilar que no vos falti res.

— ¿Veu, mamá, com jo li deya que 'ns podiam haber quedat aquells dos modelos de la Madame?— saltá l' Adela, tot prenent de las mans de la cambrera un plech de camisas planxadas, ab las que deixá curullat un dels calaixos del mundo.

— Si, si, 'l teu pare tot vos ho compraria; pero quan veu los comptes ja ho pensa de una altre manera!... y; ben fet que fá, — prosseguí D.ª Francisqueta adonantse de que sens pensar acabava de criticar al seu marit — ¡Perqué si ho deixava á las vostras mans!... ¡Ay Deu meu! ¡Ja caldrá que vos caseu ab un potentat, per qué sino...

— Com que si no ho es; ja no 'ns hi casarém!

— ¿Veritat papá? — interrompé la Teresina, deixant un vestit á mitj plegar, pera dirigirse á don Joaquim, que esclamá ab complaguda satisfacció:

— ¡Ben dit! ¡ben dit,- noya! La qüestió son diners, diners y diners! Ab lo temps tot passa... lo temps tot se 'n ho emporta... y res, alló que diuhen los castellans: Los duelos con pan son menos.

— Bé papá, pero á mi 'm sembla, que en aixó també hi poden haber las seuas excepcions — intervení l' Adela, abaixantse pera arreglar los plechs de un matiné de batista, á fi d' amagar la rojor que se li habia pujat á las galtas. — A voltas, hi ha joves, que si no tenen un gran capital... tenen porvenir... que se'ls hi veu que farán carrera...

— ¡Farán! ¡Farán!... ¡Lo que ja está fet es lo que m' agrada á mi!... ¡Me 'n rich plá be jo dels homes aixerits, si no tenen quartos! ¡Lo positiu!; ¡lo positiu!... En lo sigle en que vivim, los diners son la clau de tot... lo demés ¡tot son falórnias!... Lo que es per casa no cal pas que s' acosti cap burinot, que no tinga la seua posició ben assentada, perqué se 'n anirá ben esquilat. ¡T' ho asseguro!

— ¡Ay, Joaquim! — exclamá ab veu compungida D.ª Francisqueta — ¡Y que 'n tardarás d' anys á casar á las noyas ab aquestas pretensions! Perqué jo ho veig ben bé ab totas las nostras amistats. ¡De casaments com tu voldrias, no 'n corren gayres!

— ¡Se traballan, dona! ¡Se traballan! Y lo que no suri un dia, surt un altre... Aixó dels casaments, també vol la seua ciencia... Si com jo crech, realiso un negoci que tinch entre mans, desseguida 'm posaré á aixecar duas casas en los terrenos del carrer del Bruch. Ja sé que no 'm produhirán res... Si avuy per avuy, las fincas no donan per las contribucions... pero desde ara, ja comensaré á dir que las edifico pera donarne una á cada noya, lo dia que 's casin y ¡ja veurás! ¡Los dots es menester que 's vejin al dia d' avuy!

— ¡Ay, papá méu! ¡Y que bé que ho pensa tot, vosté! — exclamá la Teresina, deixant un mundo á mitg tancar, pera fer una forta abrassada á don Joaquím, que la rebé embabiecat de satisfacció, en tant que l' Adela interposava temerosament á mitja veu: —Si, vosté ja ho diu; pero, vaja ¡per mi no es del tot afalagador tenir que pensar que la volen á una pe 'l dot!

— ¡Pe'l dot! ¡pe 'l dot! ¿Y donchs, ximpleta? ¿Que 't pensas que 'ls joves no saben de comptar al temps que sóm? Me sembla noya, que tens unas dérias que no son gayre del cas... En la vida real no hi ha més que lo positiu. ¿Ho entens? tot lo demés son ximplesas. Mira, jo 'm vaig casar ab la teua mare, perque vaig coneixer que anava á fer una cosa ben encertada. Jo 'm vaig dir: Es una bona noya y te setze mil duros lo dia que 's casará. Ella va pensar: es un bon jove y te una galan botiga que 'n val altres tants... Y dit y fet; nos varem casar. ¡Y ja me 'n rich de matrimonis que hajan viscut mellor que nosaltres!

En Felip, que desde sa entrada en la sala no havia parat d' esfullejar lo Brusi y que per las contraccions de sa fesomia y la mofeta rialla que més de duas voltas havia entre-obert sos llavis, deixava veure lo poch atractiva que li era la conversa, al sentir las darreras apreciacions del seu pare, s' aixecá sobtadament preguntant:

— ¿Y que no s' ha de dinar avuy?

— Tens rahó, noy. ¡Si ja es prop d' un quart de tres! — exclamá donya Francisqueta, aixecantse darrera seu y cridant: — ¡Pepa! ¡Ramona! ¿Qué feu per aquesta cuyna? ¿No he dit que haviam de dinar á las duas en punt? ¿No sabéu que havém de marxar en lo tren de las cinch?

En Felip se posá al costat de la seua mare y passantli carinyosament la má per la cintura, li digué á mitja veu:

— Vinguim á donar una mirada á la maleta que he portat de Biarritz, pera veure si hi tinch tot lo menester; perque jo me 'n vaig ab vostés á Larrua.

Donya Francisqueta se quedá com qui veu visions, en tant que don Joaquím, que per ésser al altre extrém del cuarto, no havia entés las paraulas del seu fill, pero que per la cara y actitut de la seua dona comprengué que passava quelcom d' extraordinari, preguntá:

— ¿Qué diu aquest?

En Felip, paregué que ab la veu del seu pare se refeya d'un cert empaig, que visiblement havia deixat traslluhir al parlar ab donya Francisqueta, y prenent lo tó ferm del qui ha molt pensat lo que va á fer, digué acentuant paraula per paraula:

— Que aquest any ¡jo també hi vaig á Larrua!

Una onada de carmí enrajolá 'l rostre de don Joaquím, que exclamá ab violencia:

— ¡Si jo ho vull hi anirás! ¡Bona 'n fora que després de quatre anys de gastarme 'l mar y las arenas per aquestos mons de Deu, fent viatjes y més viatjes y esguerrante la carrera, ara tornessim á las andadas! Si t' ho has posat al cap, ja t' ho podrás baixar als peus. ¡Encara no n' habém tingut prou de disgustos!

— Ningú parla de que vulga donarli disgustos, ni que vulga tornar á las andadas, com vosté diu — replicá en Felip ab calma, pero, sens deixar son tó de fermesa — ¡Veliaqui lo que fan vostés! Fer pensar moltas vegadas, ab lo que un ja no pensaria... ¡Y no tornem á parlar mes d' aquesta qüestió, perque tots nos hi enfadariam! ¡Es prou pesat, que á vinticinh anys un tinga que donar part y quart de tot com si anés á estudi! ¿No he fet lo que vosté ha volgut, perqué aixís li ha semblat bé? ¿No 'm va dir que 'ls homes s' han de divertir y que de donas lo mon n' estava plé? ¿No va ser vosté 'l qui 'm feu viatjar quan jo no 'm volia moure? Donchs mentres fassi lo que vosté mateix m' ha predicat, no hi ha per que enfadarse! A mí aquest estiu me convé passarlo á Larrua y com no hi haig de fer res de lo que vosté no vol, crech que val més que m' estigui á casa meva, que, fent parlar á tothom, me 'n vaji á la fonda.

D. Joaquim restá un breu espay de temps sense respondre. Per duas vegadas obrí la boca y, com arrepentit de la idea que anava á esplayar, torná enrera la començada paraula fins que, fregantse las mans, digué, dirigintse envers al menjador.

—Bé... Bé... ¿Es á dir que en lloch d' anar á Sant Hilari, com havias dit, vens á Larrua? En fi, tu mateix: crech que ja tens edat de sapiguer lo que 't convé... Y si no vas dret ¡pitjor per tu! Perque jo de disbarats, no te 'n deixaré fer ¿m'entens? Lo que no ha de ser, no será ¡Si qu' estariam frescos!... Si m' haguessis cregut á mi ¡qué 'n fora de diferenta la cosa!... ¡Quan penso que jo m' he tingut que fer tot sol... y tu, un xicot que ab la teva posició, ó, mellor dit, ab la meva, — feu en Bach repensantse — podias fer un mágnifich casament... trobar un primer dot...

— Y bé, papá ¡no li passa pas la edat! ¡que 's diverteixi! ¡Si tots fan lo mateix! -interposá l' Adela, desitjosa d' acabar aquell incident, que habia vingut á rompre l' animació de la familia: y tot allargant una cadira á don Joaquim, li passá carinyosament la má per sa grisenca barba, dihentli á cau d' orella:

— ¡Se torna més lleig, quan se enfada!...

Lo començament del dinar transcorregué en mitg de un embarrassós silenci: semblava que tots tenian por d' entaular conversa, temerosos tal volta de que qualsevulla paraula fes remoure un assumpto que 's veya visiblement que tota la familia tenia interés en ofegar. Mes la nuvolada aná aclarinise: lo sol de la jovenesa, trayent sa mirada riallera per los hermosos ulls d' aquellas duas noyas, plenas de totas las il-lusions y felicitats de la vida, espargint per son entorn aqueix impalpable no sé qué de infantivola alegría, parescut á cants d' aucells y á flayre de gessamins que 's desprén de la joventut ditxosa, fongué las boyras que havian enfosquit per llarga estona la faç de pare y fill, y quan duas horas després, dins de un enxarolat faeton, s' hi acomodavan D.ª Francisqueta ab l' antuca, lo bano y un petit sach de má; don Joaquim ab una pesanta maleta ahont s' hi habian tancat los cuberts de plata y las joyas de las senyoras; en Felip ab un bonïch gos de casta inglesa, que no parava de remenar la cúa; las noyas ab dos grossos rams de flors, que 'l porter y jardiner á l' hora de la casa, las hi havia donat al baixar la escala; y en lo cupé las minyonas, ab lo cistell de las provisions, las capsas dels sombreros y un gros farcell de roba, que no s' habia pogut enquibir en los tres mundos, dos bauls y una cistella, que omplia lo dalt del faeton, tan sols en la cara y posat del hereu Bach se comprenia que 'l curt altercat hagut entre pare y fill tenia las arrels més fondas de lo que á primera vista semblava.