La Montserrat/Antecedents (acabament)
Aquestos aconteixements feren una completa transformació en lo carácter de la noya Gil, revestintla d' una serietat impropia de sa joventut é identificantla ab la seua mare, com no ho habia estat fins allavoras. Filla mimada, satisfeta en sos desitjos, ditxosa en los seus amors, s' havia deixat estimar per donya Teresa sens que sas il·lusions y sas riallas, trobessen lo seu just encaix en l' ánima apesarada de la dona que li havia dat lo ser.
— Pero mamá — li deya moltas voltas á la época de la seua felicitat, veyent que á donya Teresa no l' alegravan las cosas com á n' ella. — ¿Cóm es, que sempre fa aquest posat tan trist? ¡No entench quins motius té pera que res l' alegre!..
La senyora Gil movia 'ls llabis com si volgués portar a ells un somriure, y fentli un bes contestava:
— ¿Creus que 'm pot fer estar gayre contenta, véuret á tu sense pare y á mí sense marit?
La Montserrat acatava la solució ab un lleuger arronsament d' espatllas. Las penas eran un mon desconegut per ella, un mon al qui entrá de sobte, unint á son desengany la desagradable sensació de la sorpresa; fentli la forsa de la seguretat ab que caminava més violenta la cayguda.
Allavors comensá entre aquells dos sers una nova fas en l' entranyable amor que mútuament se professavan. La filla s' identificá ab la mare, com lo esqueix ab lo tronch del arbre en que s' empelta; la mateixa manera de veure y apreciar las diferentas cosas de la vida, uni 'ls seus pensaments, com per l' amor ho estavan los seus cors, afegint á son carinyo de filla y mare l' avinensa y esplay de la amistat més íntima. Pareixia que la pena havia fet desapareixer la diferencia de edats.
La senyora Gil, que a forsa de religió havia lograt conformarse ab la seua sort, tingué una terrible reacció ab la pena de la seua filla, sentintse revivar en lo fons de sos amortiguats dolors, un amarch condol per la pérdua dels seus interessos. En mellor posició, li semblava que hauria lograt més facilment consolar á la Montserrat portantla á viatjar ó á viure en una ciutat gran, ahont hauria pogut oferirli altres distraccions ó quan menos l' efecte de la novetat, mes en la seua situació actual, no podia pensar més que en donarli alguns dels remeys que en altre temps li havian sigut aplicats á ella per lo talent de mossen Jaume. Y á aquest fí, li traspassá un bon número dels cárrechs de tota mena dels que 'l seu germá l' havia agoviada al entrar á la rectoria de Larrua: li llegí molts capituls de llibres que ella sabia casi de memoria y que la seua filla fins allavoras no havia pogut llegir mitj quart seguit; y puig que tenia tan viva afició per la música y s' havia prou condolgut de sortir del colegi sens haber estat més forta en los seus estudis, la pobre mare posá en ressort tots los medis que tingué á má y no estalviant diners, ni recomanacions alcansá d' un dels primers mestres de Barcelona que pujés á Larrua duas voltas per setmana. La Montserrat s' ocupá, llegí, resá; lo seu oncle va comprar un armonium per l' esglesia y l' instá pera que formés y dirigís un chor de noyas en lo mes de Maig, y la pobre criatura, per la ineludible lley de la forsa, passá un dia y un altre y un altre, y s' acostumá, sino sense pena, al menys sens l' intern desespero del primer temps, á la amargor de la seua decepció.
Mes aquest paréntessis, havia de durar poch. Donya Teresa que havia soportat heróycament un bon pés de disgustos propis, no pogué ab los de la seua filla que la feriren ab triple intensitat que ho havian fet los seus, y quan ab més afany desitjava ja salut y la existencia, la malaltia de cor que de molts anys l' anava minant se despertá ab tota sa destructora forsa.
Allavoras comensá dins de las rónegas parets d' aquella antiga rectoría una lluyta verament desesperada ab la mort. Enfront de la desgracia que l' amenassava, lo sentiment de la Montserrat per la decepció de sos amors s' enxiquí d' una manera extraordinaria. ¿Qué era la pérdua d' en Felip, que tan malament li havia correspost, en comparació de la d' aquella mare que sols vivia per ella, que s' adelantava á sos desitjos, que plorava ab los seus plors, que l' aconsolava ab la efusió d' una tendresa, quals dolls de felicitat li semblava que no havia conegut ni assaborit fins allavoras?...
— Senyor Quim ¡per mor de Deu!— feya la Montserrat quan anava a acompanyar fins á la porta al metje de Larrua, que visitava á donya Teresa— pensi que la mamá ho es tot pera mi... que fora una desgracia ¡horrorosa! ¡horrorosa! — repetia la pobre noya, qui haventse proposat fer un elocuent discurs pera més interessar al metje, sols li acudian paraulas aisladas que la emoció feya casi ininteligibles.
— Fem tot lo que 's pot: — deya 'l senyor Quim bon tros conmogut. — Cregui que hi tinch tant interés, com si fos una persona de la meua familia...
Mes los remeys entravan dins d' aquell cos sens lograr los resultats que 's desitjavan. Mossen Jaume, fondament afectat, ja que la idea de la pérdua de la seua germana li feya mes coneixer lo molt que la volia, demaná consulta y feu venir de Barcelona á dos metjes de gran anomenada. Los parers de las eminencias barceloninas, foren iguals á la del metje de Larrua. S'havia fet tot lo que estava indicat... la malalta venia molt treballada de temps enrera... s' havia ja operat la rotura d' una válvula auriculo ventricular, la resistencia era poca... pero per no esser dit que la consulta no havia fet res, se li receptá la tintura de estrofantus, en lloch de la cafeina, del digital y la infusió de combalaria, que havia pres fins allavoras. Mes apesar de la bona indicació del remey, la malalta empitxorá y la Montserrat se resistí á donarli novas tomas. Seguirian ab lo senyor Quim, que li coneixía més la naturalesa... pero la malaltia seguia son curs ascendent y 'ls plans de constancia s' estrellavan devant del perill; algú parlá en aquells dias de curacions maravellosas obtingudas per un metje de Mataró y un altre d' Arenys de Mar, efectuantse una segona consulta que doná idéntichs resultats que la primera.
Allavoras comensaren una nova via ab las especialitats encomiadas en los anuncis dels diaris. Afirmavan aquestos ab tanta seguritat la certesa de las curacions, esplicavan tan be y tan minuciosament los síntomas, que mossen Jaume que més de duas voltas, quan no li interessavan per res, s' havia rigut de sas formas pomposas y afirmativas, los enviá á comprar llensantse á novas esperansas. Alguns d' ells, de primer moment semblá que l' aliviavan, pero la recayguda fou pitjor y la familia no tingué més camí que abandonarse altra vegada als rutinaris medicaments del metje de Larrua: mes allavoras algunas bonas donas, que ab tot son bon afecte anaren á visitar á la malalta, contaren á la Montserrat unas curacions tan verament portentosas portadas á cap per un pastor de Sant Cebriá, que coneixia unas herbas que ell mateix anava á cullir avans de la surtida del sol, al pich de las montanyas, que la pobre noya tornant á obrir lo cor á la esperansa, se decidí á probarlas.
Mossen Jaume s' hi oposá decididament las primeras voltas que n' hi parlaren, pero la Montserrat insistí tant, plorá ab tant desconsol pareixentli que li privavan de la darrera carta que 'ls quedava, que 'l bon rector temorós de posar un pes á sa conciencia y privar d' aquell conhort á la seua nevoda, se resigná á rebre una nova decepció que no 's feu esperar gayre. No hi havia dubte. Deu la volia per Ell, quan no li tornava la salut ab aquellas herbas, que havian fet més curas que anys de vida tenia dessobre de son cos lo vell sexantí que las administrava... Mes tot era inútil. La enfermetat seguia son curs ab inexorable perfidia: los atachs d' ofech se feren més freqüents, las forsas s' anaren debilitant y las extremitats s'inflaren; se veya á la mort atansarse á passos agegantats y la Montserrat com més aprop la veya semblava que més s' enardia pera privarli 'l pas. Ja de temps havia recorregut a las comunions, á las novenas y á las missas; ara tocava la tanda á las prometensas, que anava fent més fortes á mida que las esperansas eran més debils. Desde vestir habit pera tota la vida, fins á pujar descalsa á Montserrat, la nevoda de mossen Jaume feya totas las promesas que li sugería la vehemencia de son sentiment.
Donya Teresa pressentía de sobras la fí que li esperava, pero no 'n feya esment á la seua filla; massa que sos ulls encesos y sa cara esgroguehida li deyan lo pesar que la agoviava; y encara que tenia desitjos de dirli un sens fí de cosas, que li bullian pe 'l cor y pe 'l cervell, al matí ho deixava per la tarde y en aquesta pera l' endemá: coneixia que sas paraulas tenian que trossejar lo cor d' aquella criatura y allargava l' instant de ferho: sols quan alguna volta 's trobava á solas ab lo seu germá, estrenyent ab forsa lo bras que més aprop tenia, li deya ab los ulls negats de llágrimas:
— ¡Jaume, per Deu, la noya!
Algunas voltas, lo bon sacerdot, feya com si no la entengués y desviava la conversa; mes quan no podia passar per altre cantó li contestava; — Be, be, estígas tranquils... Ja sé lo que 'm vols dir... No hi pensis més — afegia coneixent que sols per poca estona podria aguantarse ab lo cor fort.
Feya molts dias que donya Teresa no podia ja descansar al llit, y havia sigut precís posarla en una cadira de brassos voltada de coixins. La Montserrat y una antiga criada de la rectoría feya tres mesos que 's repartian la tasca de vetllarla, encara que las nits en que 's quedava la Munda, la Montserrat se feya un catre en la sala del mitj pera estar més aprop de la malalta. Una nit li semblá sentir soroll y apesar de que donya Teresa s' enfadava quan en las horas que li tocavan de repós entrava á véurela, sentint que 'l remor continuava, la Montserrat entrá soptadament al quarto trobant á la seua mare, que havent fet arrossegar la cadira de brassos en que seya fins davant de la antiga papelera de caoba, havia obert la tapa de dalt aguantantse penosament en lo respatller de la cadira.
— Pero mamá ¿perqué no 'm cridava á mi si volia alguna cosa? — esclamá un bon xich enfadada la Montserrat sens fer esment de la precipitació ab que donya Teresa tornava á tancar lo moble y á ficarse la clau á la butxaca de la bata. La noya se disposava á demanar esplicacions á la Munda, quan vegé á la seua mare, que sens dubte ab l' esfors que tingué de fer pera incorporarse, s' acabava de desmayar.
Passat lo primer trasbals y ja fora del quarto, la criada doná los seus descárrechs; ella no havia fet més que obehir á la seua mestressa, qui ab molta energia li havia manat que li posés la cadira de modo que pogués obrir la papelera, de la que havia de tréuren alguna cosa que li interessava: en aquell instant havia entrat la noya y l' objecte havia quedat sense treure. Aixó era tot lo que havia succehit.
La Montserrat preguntá á la seua mamá si volia que li donés de la calaixera lo que ella hi cercava, més com vejés que donya Teresa evadia la resposta, ho cregué un capritxo de malalt y no torná á pensarhi més.
La senyora Gil demaná que se li administrés lo Santíssim com á Viátich: havia combregat feya un mes per la diada dels Reys; élla no 's creya allavoras estar grave... volia ferho ara ab major preparació... volia rebrer á Nostr' Amo ab tota solemnitat.
La germana de Mossen Jaume tenia molt fondas simpatias á Larrua: ella no visitava á ningú; en tos catorze anys que era al poble, sols pera comprar alguna que altra cosa ó en cas de mort havia atravessat lo llindar de algunas casas, pero de punta á punta de la població, tots sabían ahont anar á buscar una almoyna, un consol ó un bon consell quan l' havian de menester. Lo rector la havia nombrada lo primer any de estar en la seua companyia tresorera dels pobres, y donya Teresa havía complert l' encárrech ab una diligencia, una equitat y una tendresa tan afalagadora, que fins los caps més calents la posavan en lo lloch á que catorze anys de virtuts l' havian fet acrehedora: aixís fou que lo seu combregar sigué una manifestació de carinyo com may s' havia vist á Larrua.
Las senyoras del metje, del apotecari, del jutje, las dels propietaris de tots los partits y homes y donas del poble agregats á diferentas confrarías, demanaren á Mossen Jaume que digués una Missa de Comunió, en la que tots los confrares la oferirían per la malalta y al termenarse, ab los ciris encesos acompanyaren al Santíssim fins á la sala immediata al quarto de donya Teresa.
La concurrencia fou tan nombrosa, que 'ls vells no recordavan que s' hagués fet al poble cap combregá ab tan gran número d'acompanyants; fins molts dels qui comptadas voltas se veyan á la esglesia, enfervorisats per l' exemple, volgueren contribuhir ab sa presencia á aquesta mostra de pública estimació.
Donya Teresa no 'n sapigué res aquell dia; més afectada de lo que ella mateixa creya y recullida en los goigs de la Visita que acabava de rebre, s' escusá de parlar. Més com un xich refeta al endemá, preguntés detalls á la Montserrat, y aquesta al fer la ressenya no pogués aguantar per més temps las llágrimas que li nuavan lo coll, la malalta l' atansá envers ella y passant dolsament sa febrosa má per la cara de la seua filla, li digué ab un tó en lo que desplega tota sa forsa de voluntat, pera ferlo lo més natural possible.
— Pero criatura: ¿qué no fá tres mesos que t' ho veus venir aixó?.. Cent vegadas he tingut la boca oberta pera dirte un sens fi de cosas que 't vull encarregar... No 'm tapis la boca, ¡pobreta!.. no 't deya res perque no succehis lo d' ara... pero ja que aixis com aixís esiás feta una Madalena deixa que 't parli un rato de la separació que aném á sufrir y creu que 'm semblará que 'm trech un pes de sobre. Mira, aixó que feu aixís tu, com en Jaume de no deixarme parlar de lo que vull, ¡es una crueltat! ¡Si hi penso tot lo dia! ¡Guardo tantas cosas per recomanarte, que tinch la seguritat de que es lo mellor que't puch deixar!.. Y privarme de dirho es pitjor; perqué ho tinch aquí, com un nus que m' ofega!— feu donya Teresa senyalant lo coll, entant que, prenent entre las seuas las mans de la Montserrat que seguía plorant, li deya esforsantse en demostrar una tranquilitat que sols Deu sap fins á quin punt la tenía. — ¿Per ventura desde 'l jorn que naixem no tenim lo convenciment de que hem de morir? Y per los qui habém tingut la sort de enriquir la nostra ánima ab las consoladoras ensenyansas y prácticas de la religió cristiana, no sabém que la mort no es més que un tránsit á una altra vida, en la que tenim l' asseguransa de tornarnos á reunir pera no separarnos ¡may més! ¡may més! ¡Si sapiguesses ab quin consol repeteixo aquestas paraulas! Ay, Montserrat, filla meua — feu donya Teresa deixant lo tó pausat que fins allavoras havia sostingut — jo sé lo que tu vals, lo cumplidora que ets dels Manaments de la lley de Deu, fonament de nostra salvació, pero ets jove, ets bonica, lo teu oncle está delicat... pot faltarte... pots quedarte sola al mon... ¡Montserrat, pels claus de Jesús! — exclamá donya Teresa exaltantse per moments — lo separarnos temporalment nos trosseja 'l cor, pero ¡ay filla meua! ¡qué fora horrorós que haguessim d' estar separadas allá ahont sense penas, podrém estar juntas per una eternitat! ¡Per una eternitat!— repetí la senyora Gil deixant corre 'l doll de sas contingudas llágrimas.
Durant llarga estona sols se sentí en lo quarto los plors de mare y filla, més donya Teresa que s' havia proposat preparar y consolar á la Montserrat pe 'l colp que la esperava, y que tenía vehements desitjos de dir lo que durant tres mesos de malaltia havia anat apilotant sobre son cor y sa imaginació, signá á la Montserrat que li donés un xich de la medicina que li havia receptat lo metje per alentarla, y tan bon punt li hagué calmat un curt atach de sofocació, que per breus moments la tingué privada de parlar, prosseguí esforsantse pera mostrarse serena.
— Vaja que tan tonta soch jo com tu. ¡Ay filla meua, si no hi haguessen en lo mon cosas molt més horrorosas que 'l morir! ¡Y morir com ho faig jo! havent rebut los sants Sagraments, morint de mort natural, en la meua casa ¡y cuydada per tú!
Creu que Nostre Senyor ha estat molt compassiu ab mí. Dónali gracias Montserrat y agraheixli forsa al bon Jesús, que m' hagi deixat viure fins á deixarte gran y educada en las veritats del cristianisme, creyent de bon cor sens duptes, ni vacilacions, lo que la nostra religió nos ensenya. En ella, en la seua doctrina, está la única riquesa que ningú 't podrá robar, la nau pera passar las penas y las lluytas de la vida. ¡Si sapiguessis, pensant que havia de deixarte, lo que he pregat á Deu perqué t' inspirés la fé de Abraham, de Marta, de la Cananea!.. La fé, Montserrat, la fé, que quan jo no sía al costat teu, ha de ser lo teu únich consol, la única llum que ha de guiarte y de ferte veure la meua mort com una separació passatjera, com un viatje que inevitablement tu has de fer un altre dia y en quin terme hem de tornar á reunirnos pera no separarnos ¡may més! ¡May mes!
Feya estona que la Montserrat escoltava sense sentir. Sas faccions esgroguehidas, se tornaren blancas, lo cap li caygué dessobre 'l pit, son cos vacilá y donya Teresa feu un violent esfors pera brandar la campaneta. Quan la Munda acudí, trobá á la noya que acabava de perdre 'ls sentits.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Deu dias després la senyora Gil havia entregat son esperit á Deu. En totas las familias en que l' interés del diner no fa d' enmaranyador, la mort d' un individuo apar que acosta més als que quedan; pero quan la familia es tan curta com la del rector de Larrua, lo nus se fá encara més estret. Mossen Jaume, delicat de salut y ja casi als sexanta anys, de pare de talent que havia estat per la seua germana, passá á esser per la seua nevoda l'avi amant, carinyós y complascent de la neta única, á la qui estima per ella, per la necessitat de son cor, y per la idea constant de que ha de suplir en aquell sér volgut, lo lloch tan impossible d'omplir de la mare morta...
Mossen Jaume passat lo natural sentiment del primer temps, pera consolar a la Montserrat, tragué delicadesas d' afecte que ell mateix no hauria cregut may que existissin en son cor. Desde 'l primer moment, no volgué que la noya tornés á dormir en lo quarto ahont havia mort la seua mare; s' empenyá en que n' ocupés un de la part de darrera, que 'l feu enrajolar y pintar, donantli la sorpresa de ferli dur de Barcelona un senzill, pero elegant mobiliari de Viena, compost de llit, cadiras, lavavo, secretaire y armari de mirall.
Ell passaria á dormir á la cambra en que havia mort la seua germana, pensant molt atinadament que la feyna y tragí que aixó portaría, fora un gran recurs si no pera distréurela, pera ocupar á la desconsolada orfa.
La Montserrat comprengué la idea del seu oncle y s' esforsá en ferli veure lo molt que li agrahía aquella delicadesa, que en altre temps hauría tan complascut sos gustos aristocrátichs, pero que allavoras per més que ella se guardava prou de dirho, pareixía que més l'apeserava.
Lo bon sacerdot feu tot quan estigué en la seua má, pera apartar de la Montserrat totas las malas impressions inherents á una mort; més com á mestressa que havia passat á ésser de la rectoria, foren pocas las que pogueren evitárseli.
Lo cambi de quarto de Mossen Jaume, feu necessaria la traslació de las robas d' aquest, á la antiga papelera de donya Teresa.
Feya dias que la noya Gil passava del matí á la tarde y de la tarde al següent dematí, pera obrir aquell moble que apareixia á sos ulls com un arca de sagrades reliquias, y quan no fou possible retardarho més, se trobá ab que de las duas claus, sols hi havia la dels panys dels calaixos, sens que en cap lloch de la casa se trobés la que corresponia á la tapa de dalt.
La Montserrat se disposava á enviar per lo manyá, quan á la Munda se li acudí la sospita de si tal volta la clau que 's buscava fora en la butxaca de la bata de tartans, que portava donya Teresa la nit que vetllantla ella, havia obert la calaixera. La criada estigué en lo cert; la clau se trobá ahont ella sospitava y la Montserrat ab una agitació que ella mateixa no sabia esplicarse, la prengué de las mans de la Munda, entrá en lo quarto de la seua mare, tancá la porta y una volta convensuda de que estava sola, se disposá á obrirla. Per duas vegadas obrí 'l pany, sense determinarse á pujar la tapa. Fins á aquell instant la Montserrat no havia fet esment de que esceptuant algunas joyas de familia, ella may havia vist lo que la seua mare guardava en aquella part de moble. Si alguna volta donya Teresa l' havia obert devant seu, sens deixar la tapa de la má, havia tornat á tancarla.
Tot aixó no enclohía en si res de particular y no obstant semblava que en aquell moment la Montserrat se sentia cor-presa y se li acudian com escrúpuls de fer lo que per altra part estava convensuda que no podia ésser més natural. ¿Per ventura no era ella la seua única y llegítima hereva? ¿Alguna volta la seua mare, li havia fet alguna prohibició, li havia indicat alguna petita cosa relativa á aquell moble, per la que ella pogués deduhir, que allá s' amagava quelcom, que donya Teresa no volia que ella vejés? Follia era pensarho, ja que la seua mare no havia may tingut secrets per ella: pero ¿y aquella nit que la sorprengué ab la clau á la má y que verament va semblar que se 'n amagava al véurela? La Montserrat, estigué temptada d' esplicar al seu oncle los escrúpols que la soptavan; pero si era cert que hi havia allí alguna cosa que la seua mare tenia ab tanta reserva que ni á la seua filla havia dit, ¿no era natural que quants menos fossen los enterats, més cumplerts quedarian los desitjos de la morta?... La Montserrat acudí allavors al recurs de sempre que 's trobava atribulada; se senyá, resá un parenostre per l' ánima de la seua mare y obrí resoltament la papelera. Com tots los mobles d' aquesta classe, al aixecarse la tapa, quedá al descubert lo centre, vuydat en forma de pont, ab dos petits calaixos a dreta y esquerra ab sa corresponent anella de llautó pera estirarlos. Al fixar los ulls en los calaixos, la Montserrat notá que 'l segon de la part esquerra, no sols no era tan ben tancat com los altres, si no que per un de sos ánguls eixia mitj doblegada la punta d' un paper blanch. No hi havia dubte, aquell era lo calaix que la seua mare tancá al véurela entrar aquella nit y de consegüent, allí hi havia alguna cosa, que ella ignorava. Sens saber per qué la Montserrat, en lloch d'obrir aquell calaixet, comensá per lo primer de la part dreta, en lo que hi trobá diferents objectes de quan ella era nina: una cadena y bergancí de plata, alguns rinxets de sos cabells tallats en diferentas épocas, una capsa ab las dentetas caygudas als set anys, un plech lligat ab una cinteta de color de rosa, ab varias felicitacions escritas per ella en la diada de Nadal y de Santa Teresa, y una altra ab los premis y diplomas obtinguts en lo col·legi del Sagrat Cor. La Montserrat sentí que 'ls ulls se li omplian de llágrimas y besant aquells plechs y aquellas capsas tan gelosament acondicionadas per las mans de la seua mare, passá á obrir lo segon calaix. Lo que hi havia en aquest, no li era desconegut, ja que 's tractava de recorts de la familia Villadó: joyas que per sa poca importancia se havian lliurat de vendres quan la ruina de la casa, com eran antiguas monturas ab camafeos, topacis, corals y alguna amatista, amen de duas ó tres capsas ab cabell y cartas dels avis Villadó.
La seua neta tancá 'l calaix ab lo mateix piadós respecte que ho havia fet ab lo primer y passá als dos de la part esquerra. Apesar de que 'l cor se 'n hi anava á obrir lo de baix, la Montserrat, tal volta per las mateixas ganas que' n tenía, no volgué alterar l' ordre del seu registre y comensá per lo de dalt que obrí penosament, tal era lo curullat que estava per diferents plechs de cartas, cópias d' escripturas y diversos documents que á la primera ullada, convencentse del molt temps que 's necessitava per enterarsen, lo torná á tancar passant per fi á obrir lo que de tan llarga estona, sens saber perqué, la tenía ab completa inquietut. També aquest costá d' obrir, no per estar plé, puig sols contenia un plech ab cinch ó sis cartas, sinó per duas d' ellas que separadas de las altras y ab los fulls arrugats de modo que deixavan veure lo nerviosament que havian estat reclosos dins del puny, sens dupte al tancar soptadament lo calaix, s' havian enclós per una punta en l' ángul del mateix. La Montserrat no tocá 'l plech, prengué resoltament las duas cartas arrugadas en forma de pilota, las posá sobre 'l plá de ta tapa y aguantant lo paper ab los dits de la má esquerra, passá en totas direccions la palma de la dreta fins á deixarla en estat de poguerse llegir, y ab un bategament de cor que per sobre de son ajustat cos de casimir negre, feya més visible lo moviment de son pit, emprengué la lectura de las duas cartas. En breus moments estigué enterada de son contingut: la una era un anónim fetxat á Madrit setze anys enrera, curt, sech y contundent dirigit á la seua mare, indicantli la manera de cerciorarse per sos propis ulls de las relacions criminals del seu marit, ab la viuda de un militar que havia estat vehina seua. L' altra estava fetxada tres anys després á Buenos Ayres y portava la firma de un vell amich de la família Villadó, secretari del representant d' Espanya en aquell país. Aquesta tenía casi plenas las quatre caras, hi havia filosofías y consells y carinyosas frases de consol, pero la noya Gil se fixá tant sols en un párrafo que deya: suficientemente enterado, tengo el sentimiento de afirmarle que no la han engañado al darle noticias de su marido; este vive en Buenos Ayres con una señora que dice ser su esposa y de la que tiene dos hijos...
La Montserrat sentí que l' esmortuhit dolor de las seuas decepcions, se li revivia ab tota sa primitiva forsa y sens acabar lo full que estava llegint, arrugá més estretament de lo que ho havian estat, aquellas duas cartas que li semblavan en aquell moment, duas espasas que com las que la Mare de Deu dels Dolors porta clavadas al pit, havian traspassat durant tants anys lo de la seua infelís mare, y tirantlas á terra y apicotantlas ab lo peu com ho hauria fet ab lo més verinós reptil, esclamá en alta veu tot aixecant sas afiladas mans envers una hermosa imatje de Jesús crucificat:
— Pero Deu meu ¿de qué está compost lo cor d' aquest ser que s' anomena home?