La Montserrat/Antecedents (continuació)

ANTECEDENTS.

(Coninuació}

La Montserrat no havia complert encara disset anys quan donya Teresa se vejé obligada á tréurela del col·legi del Sagrat Cor contrariant los desitjos de la Madre, que prenia un disgust cada volta que surtia una educanda sense haver seguit los trámits oficials del reglament.

Pero no hi hagué remey; los disgustos que 'ls espiritistas de Larrua ocasionavan en aquella época á Mossen Jaume minaren de tal manera sa salut y sa alegria, que la seua germana, tementse majors complicacions, volgué la noya al costat seu. La Montserrat sortí donchs del col·legi sens haver termenat sos estudis, als que es precís confessar, no hi tenia l' afició que 'l seu oncle hauria desitjat, sortint del convent més educada que instruhida, tenint com la immensa majoría de las donas espanyoles molt més gust en saborejar las bellesas d' una sonatta de Beethoven, que en estudiar las complicadas solucions d' un problema de geometria. Aixó no vol dir que la Montserrat no fos de molt més instruhida que gran part de las seuas condeixebles y de moltas de las noyas de la seua edat, pero per fer sentir á son talent natural los goigs d' estudis més sérios, li haurian calgut més anys, y que la imatge d' en Felip no s' hagués interposat entre las áridas páginas de sa carpeta d' estudi.

Més alta que D.ª Teresa, ab sa cara d' una bellesa d' arcángel, educada y distingida com una primpcesa alemanya, vestint ab la senzillesa que sa posició requería, pero ab un gust que acompanyat de sa hermosura donava major reals á sa roba de cotó ó de llana segons s' ho aportava la estació, la noya Gil, á la qui sols se li podia reprotxar lo defecte d' encorvarse un xich á causa de sa rápida creixensa, s' atreya las miradas de quants forasters per rara casualitat la veyan en algun carrer de Larrua ó en algun caminet de sas aforas, ja que aixís per lo modo de ser de donya Teresa, com per lo disgust que en sa sortida del convent havia trobat en la rectoría per la enfermetat de Mossen Jaume, las duas senyoras continuavan ab la mateixa vida retreta y solitaria que havian emprés lo primer any que passaren en lo poble. Per lo demés la Montserrat no semblava may fer esment de la admiració que sa figura despertava; los colps que aixó succehía ni sos ulls donavan senyal d' haverho vist, ni sos peus detenian ó apressavan l' ayre de son caminar; en Felip al sortir del convent li havia renovat la promesa que al parlar de son viatje al Assia, li havia fet quatre anys enrera; y li havia renovat ab tota l' ánima, esgroguehintse sa fas morena, brillejant com encesas guspiras sos ulls de móra, tremolejant de emoció la má que retenía la seua y la veu ab que li deya:

— Aixó no ha de serte nou, Montserrat: jo t' he estimat desde 'l dia que tenint set anys, la meua mare me portá á la rectoría pera anar á la font de la Teula, y á mi, ja allavors me semblá que d' avans te coneixía; que 'ls rulls de tos cabells rossos ja 'ls havia vist entre los ángels que voltavan lo meu bres de nin; y encara que ma boca no t' ho deya, mon cor y mon pensament me parlavan continuament de tú, y en las salas del col·legi y en los jochs y en los llibres, jo't veya sempre com la meytat de mi mateix, com la eterna companyona de ma peregrinació sobre la terra; y per tú he estudiat y per tú he comensat ma carrera y per tú, ajudant Deu, la acabaré y seré un home com deu ésser aquell á qui tú 't dignis estimar. Sense tú jo no hauria estudiat; hauria viscut com lo meu pare y cada any hauria anat á fer un viatje al extranger y mas aspiracions haurian estat satisfetas, pero tú t' educavas, tú aprenías y jo havia de estar á la teua altura; d' altre modo jo coneixia que tú no 'm podrias estimar may, y jo volia que m' estimessis com jo 't vull, que 'm sento promte á fer tots los sacrificis pera obtenirte, promte á tornarme foll ó á morir desesperadament, á la sola idea de que un altre home que no fos jo pogués estrényer aquesta má que jo he mirat sempre com á meua...

Y la Montserrat ab una serenitat inalterable y sense que sa veu manifestés la més insignificant emoció, havia respost com prosseguint la idea d' en Felip:

— Si, si; á mi també m' ha semblai sempre que has estat meu de tota la vida; fins d' avans de conéixet; meu com la meua mare que es lo que 'm sembla que tinch de més propi sobre la terra. D' avans de conéixet á tú ni res sé, ni de res me recordo... Com si aquells anys no haguessen passat pera mi... No tinch un sol recort ahont tú no hi estiguis unit... En lo col·legi sols ab tú pensava, en las vacacions sols a tú 't veya... Quan apropósit de tos viatjes me digueres que 't volias casar ab mi no 'm vingué gens de nou: me semblá que no feyas més que repetir lo que jo ja de temps sabia. Sols que tú dius que t' atormenta la idea de que un dia jo pugués ésser d' un altre home y á mi ni una sola vegada semblant cosa m' ha passat per la imaginació. ¿Tardarém dos anys, quatre, deu, quinze á realisar los nostres intents? No ho sé. Pero jo tinch la seguretat íntima, la convicció ferma, de que si tú vius y jo visch, nos trobarém de costat com are, mirant abdós lo mateix horitzó; fantasiant per las mateixas encontradas...

La malaltía moral de Mossen Jaume, lo rosech que la sua susceptibilitat religiosa posava sobre la seua conciencia, pareixent que no absorvía son interés, cosa que no tingués relació ab las animas que 'ls adeptes de Allan Kardech li prenian, fou causa de que donya Teresa no s' atrevís á consultarli la elecció de la seua filla, per la que ella, donat lo seu modo de ser, ni trobava motius pera refusar, ni sabia sentirne grossa alegria; pel contrari, sos ulls se negavan de llágrimas quan la Montserrat ab la fé y entussiasme, ab que assegurava Colon la existencia d' un nou hemisferi, feya confidenta á la seua mare dels somnis de felicitat que al acabar la carrera devia realisar ab en Felip.

En aquella época la familia Bach no intimava ja ab las personas de la rectoría ab la afectuositat que ho havia fet fins allavoras. Donya Francisqueta que per fí havia lograt cambiar la catalana mantellina per lo gorro francés y que ja podia oferir la seua casa del carrer de Lauria en lloch de la botigueta de la plassa de Santa Maria; s' havia anat atansant envers aquells mitjos senyors del Balneari, que tants desprecis li havian inspirat en altre temps; y aquella societat que tres anys enrera s' hauria desdenyat d' entrar en la torreta del carrer dels Avellaners, instada per en Bach y atreta per lo doble alicient de las espléndidas diversions que en ella s' hi donavan y las que 'ls amos de la casa, ab sa ingenuitat completament menestrala los hi oferia á cada pas, invadian lo nou chalet de la enriquida familia, sense deixarli temps pera cultivar sas antiguas relacions. En honor á la veritat devém dir que en los primers istius de sa transformació, aixís donya Francisqueta com la Teresina y la Adela havian molt instat á donya Teresa y á la seua filla á assistir á las festas y diversions que á sa casa s' organisavan; mes la germana de Mossen Jaume, que havia afegit al feix de sas penas privadas lo sentiment de veure l' estat d' ánimo y de salut d' aquell germá, únich consol y apoyo de sa vida, refusá com havia fet avans ab altres familias, los convits ab que la d' en Bach volia afavoriria. Donya Francisqueta, agobiada per las ocupacions que sa nova posició y sas novas amistats li imposavan, no posá gran empenyo en continuar sa intimitat ab la gent de la rectoria, quedant reduhida la antiga untó de las duas familias á una visita d' arribada y altre de despido durant la temporada d' isitu, á alguna que altre conversa de las noyas per la part del hort y á la constancia d' en Felip, qui no 's cansava de cercar escusas pera véncer los reparos que donya Teresa, solia oposar á la assiduitat ab que las visitava.

Durant l' hivern la Montserrat rebia diariament una carta d' en Felip: ni un sol dia havia fallat ab lo número del Correo Catalan dirigit á Mossen Jaume, la enamorada epístola procedent de Barcelona. La senyora Gil apesar de que sa trista esperiencia de la vida y lo nou modo de ser de la familia Bach no la deixavan del tot satisfeta, ho aceptava sino de bon grat, per amor á la seua filla y per lo convenciment de la impossibilitat de desarrelar en una ánima del tremp de la d' aquella noya, una passió tan forta per lo fonda, com per la cega fé ab que estava fomentada. Moltas voltas al sentir á la inesperta joveneta parlar dels seus amors y fer plans pera 'l pervindre, son cor de sobra ensinestrat ab lo mudables que solen ésser les passions en l' home, glatia dins de son pit, pera deixondarla un poch d' aquella contiansa ilimitada, pera esplicarli alguna cosa de la diferencia tan immensa que va de las il·lusions á la realitat, pero la nevoda de Mossen Jaume estimava ab una fé tan cega, tan fonda, tan ferma, que la pobre mare usava de tota sa forsa de voluntat pera tornar á dins de si mateixa, la paraula que més de duas voltas havia ja entreobert los seus llabis.

— Lo códich no ho pena — se deya llavors interiorment donya Teresa — pero devant de Deu tal volta tinga tan cástich qui mata un cor, com qui detura la circulació de la sanch al miserable embolcall que s' anomena cos. ¿Ab quín dret puch arrebassar jo de l' ánima d' aquesta criatura aqueix ramell d'il·lusions que son lo seu goig, la seua felicitat, la seua vida? ¿Ab la dolorosa certesa d' haver vist trossejadas las meuas? ¿Quí m' assegura que tinga d' ésser tan infelís com ho he estat jo? ¿Per ventura la meua mare no 'n sabia també alguna cosa d' aquesta desoladora ciencia que se 'n diu veritat de la vida y á mi no me 'n digué may res? ¡Ditxosa mil voltas jo si tothom me l' hagués amagada com ella!

Y donya Teresa temorosa de que ni l'alé de sa paraula entelés lo seré llach en que navegava lo cor de la Montserrat, ab lo seu rublert ab las amarguras de la més negra decepció, donava somrient á la seua filla junt ab lo bes ab que la despertava, la quotidiana carta d' en Felip.

Si la senyora Gil hagués estat un xich indiscreta, si hagués llegit una per una las cartas que durant tres anys havian vingut de Barcelona y se li hagués acudit lo compararlas unas ab altres, sens dubte que hauria trobat una notable diferencia entre las últimas y las primeras. Y no perqué l' estil fos menos vehement ni perqué 's traslluhís més graus d' amor en las del primer any que en las del tercer, sino que ab la fredor del qui llegeix desapasionadament, hauria vist com las teorías del antich mantegayre, las dels companys de la Universitat y la concurrencia á teatros y cafés, havian efectuat ab dos anys la devastadora feyna de arrancar de l' ánima de 'n Felip totas las ignocencias, totas las ingenuitats y delicadesas que durant tant temps, havian lluytat pera enriquirla los pares Jesuitas del col·legi de Manresa. Aixís, mentres en las cartas del primer hivern d' ésser a Barcelona hi havian párrafos en que deya á la seua estimada:.............................................

...Seguiré las teus concells; estudiaré pera fer una carrera pera bastarme á mi mateix. Verament ha d'ésser molt hermós gastar los diners guanyats, sino ab la suor del nostre front, ab lo treball de la nostra inteligencia. Los Padres me deyan en lo col·legi moltas de las cosas que 'm dius tú. Aixó m' estranya algunas voltas ¿á la teua edat com se 't poden acudir las cosas que se 'ls ocorren á ells, ab tan diversos anys y tan diferents estudis? Tú no t' ha assemblas á cap altra dona ni per la cara, ni per ton pensar. Per aixó t'estimo tant... Comprench que 'l treball es la essencia de totas las virtuts... Ademés, ni tú ets ambiciosa, ni jo tampoch: lo necessari es lo que tinch desitjos de possehir; lo supérfluo, com tú dius molt bé, es lo camí que porta á tots los vicis. Are 'm fixo moltas voltas en lo enfeynats y neguitosos y malhumorats que viuhen molts homes richs y no puch menos que pensar ab l' hortolá que cuydava l' hort del col·legi de Manresa. ¡Qué felís! ¡qué content! La seua tranquilitat, y las seuas riallas francas y espansivas no las he vistas en cap dels amichs del papá, ni en cap dels meus y aixó que tenen joventut y diners... Jo treballaré; seré un home de profit ja que veig que es aixó lo que tú desitjas que jo sia y tú ho cuydarás tot, tú ho disposarás tot y tal volta fins arrivarém á fer los nostres estalvis...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

En Felip, que tals ideas esmersava en lo seu primer any de carrera, en los primers del mes de Novembre del tercer escribía á la Montserrat:
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

...Me fas pena quan te veig gastar dos fulls de paper pera donarme concells ¡Malaguanyats! Valia més que 'ls haguesses omplert dihentme: ¡T estimo! ¡T' estimo! ¡T estimo! Aixó no 'm cansa may de sentirho, ni de véuretbo escrit. ¡Pobre Montserrat meua! ¿Qué saps tú dins d' aquesta esclofolleta de nou, que se 'n diu Larrua, tancadeta dins d'una rectoría, aspirant la olor dels altars, sentint la evangélica paraula de Mossen Jaume y rebent los carinyosos afalachs de la santeta de la teua mare, lo que es aquesta Babel, aquesta foguera que se 'n diu mon?

Es precís que pensis que la vida es molt diferenta de com la veus tu y de com la veya jo desde 'l col·legi de Manresa y fins en lo primer any de ma estada á Barcelona. ¿Es més bonica? No ho sé. Lo que tinch es la certesa de que jo ja no la puch tornar á veure com allavoras y que no puch menos de riurem de lo molt que tu y jo hem passejat á voladurías... Més aixó que es molt natural en tu, que vius en eixa Tebaida, no sols no 'm seria disculpable si no que fins fora ridícul en mí. La experiencia, la práctica, fa veure la vida molt diferenta de lo que la véyam nosaltres tres anys enrera. Es precís tenir molt talent, una gran forsa de voluntat y un bon tros de sort pera guanyarse la existencia ab una carrera: y avuy per avuy casi s' hi ha de afegir un' altra condició y es la d' ésser pobre: ja que en veritat sía dit, son los únichs que s' hi fan á mossegades... Jo no 'm sento ab prou forsa pera seguirlos en aqueix pugilato cada dia més creixent. Y la veritat es perque tampoch gracias á Déu, no 'n sento la necessitat. ¿De que 'm serviria ésser fill d' un home que té dos ó tres cents mil duros, si hagués d' estudiar com lo fill del nostre porter, que trevalla pera guanyarse la carrera de Farmacia? Aixó es molt digne y molt llohable, jo soch lo primer en admirarlo, pero jo no tinch necessitat de amohinarme com éll. A casa meua de més ó de ménos bona gana m' haurán de donar lo diner que necessiti pera casarme. Lo meu pare es lo primer que no vol que 'm mati á estudiar coneixent de sobras lo poch rendiment que avuy donan las carreras. Está cansat de dirme que 'l dia que ell falli, prou feynas tindré ab cuydarme dels meus interessos. Y per altra part, si jo tot lo dia estigués enfeynat, com te podria atendre á tu, vida meua? Jo vull que tu disfrutis; que lluheixis, que gosis la vida de un mon que no has vist ni 'n pots tenir esment. No es pas possible figurarte lo que penso ab tu quan acompanyo a la mamá y á las noyas al Liceo. ¿Creurás que 't recordo més allí qu' en cap altra banda? Y es que penso que tu ets molt més hermosa que totas la que en palcos ó butacas atrauhen las miradas de tothom: y que tu ab la teua figura, ab los teus ayres de primpcesa y vestida com cal á la meua posició y al teu gust refinat, has d' ésser l' admiració de la bona societat barcelonina. No hi pensis en tots aquestos ideals d' economia y de treball. Gracias á Déu la meua posició nos permeterá una vida molt diferenta; y créume estimada Montserrat meua, una vida ab molts més hermosos atractius, dels que tu pots somniar reclosa dins de las rónegas parets d' eixa vella rectoria...

De lo que'm dius relativament á la meua familia, no'm apar prudent dirlos res encara. Donat lo caracter del papa, prefereixo no parlar del nostre matrimoni fins que jo tinga vinticinch anys ó hagi acabat la carrera, que 't fio que si no fos per tú, no la cursaria pas... No 't pots pensar lo cansada y lo dificultosa que de dia en dia se 'm va fent
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Cinch mesos després d'escrita aquesta carta envers lo vinticinch de Mars, diada de la Encarnació, per primera volta en los dos anys y mitj que anavan y venian cartas de Barcelona á Larrua, mancá á la Montserrat la d' en Felip. La cosa era tan nova, havia mediat tant rarament la coincidencia de no haverhi hagut ni un retrás del correu ni un mancament de la part del noy Bach, que donya Teresa no sabia decidirse á despertar á la seua filla sens portarli la carta d' en Felip. Pero no hi havia remey, lo número del Correo Catalán havia arrivat; á instancias seuas lo carter havia llegit duas ó tres voltas las direccions de las sis ó set cartas que havian vingut aquell dia, y la d' en Felip no hi era. D.ª Teresa no sabia com entaular á la noya aquella mala nova, més en contra de lo que esperava, la Montserrat si be li sapigué greu, no hi doná la importancia que la seua mare temia. En Felip li havia dit sempre, que en lo cas desgraciat d' estar malalt li faria escriure per algún amich; sovint veya que 'ls diaris se queixavan de la irregularitat dels correus; ella no n' havia tingut may cap y no era d' estranyar que un dia ó altre li toqués la tanda; ó hi hauria hagut estravio ó lo més probable que l' ensendemá ne rebria duas. Més en lo correu del dia vint y sis tampoch la carta arrivá. Donya Teresa comensá á abrigar interiors recels, la Montserrat á pensarho tot, escepte res que pogués assemblarse á descuyt, á indiferencia ó a infidelitat d' aquell noy á qui ella judicava y creya com á si mateixa.

Es veritat que algunas voltas havia sentit comptar de enamorats que havian renyit, que després de tant ó quant temps de relacions havian deixat la seua promesa, pero ella creya que aquestos no s' haurian conegut de nins, no haurian aprés á pensar y á sentir junts com ho havian fet ells; no estimarian en fi, com en Felip li havia dit y li havia demostrat en cent ocasions, en mil delicadesas fetas sens interrupció en lo transcurs de tants anys... La Montserrat no podia pensar mal del seu company de la infantesa; pero vingué 'l dia vint y set y la carta tampoch arrivá y las duas senyoras sobradament afectadas, no pugueren amagar ja á Mossen Jaume lo que passava.

Aquest que com hem dit avans per lo seu mal estat de salut havia ignorat fins allavors las relacions amorosas de la seua nevoda ab en Felip; posá un bon xich la cara fosca, tant per no haverlo consultat, com per no mediarhi 'l consentiment de la familia Bach; més com vegés que ab lo seu disgust, no feya més que aumentar lo de la seua germana y 'l d' aquella noya volguda com a própia filla, lo bon rector després de ferse esplicar municiosament las promesas qu' en Felip havia fet, no sols á la Montserrat sinó á la seua mare, y las probas de carinyo donadas sens interrupció en lo transcurs de tant temps y, més que tot, per semblarli al bon sacerdot cosa verament excepcional que aquell Felipet á qui ell també tenia bona part d' afecte, pogués fer semblant desllealtat á una noya de las condicions de la seua nevoda, després d' un bon rato de reflexió, digué á las excitadas senyoras que's perdian en conjecturas:

— Miréu; jo 'l camí recte es lo que trobo sempre més curt; y aquí lo més dret es enviar á n' en Biel á Barcelona á preguntar á casa en Bach si hi ha hagut alguna novetat en la familia ó si en Felip está malalt, y si no ha succehit cap d' aqueixas duas cosas no cal pas que vos hi encaparréu; será un fet més dels molts que 'l mon dona de si... ¡Ba! ¡Ba! Si t' ha fet eixa partida no val pas la pena de que hi tornis á pensar may més ab semblant persona! — afegí Mossen Jaume ab la mateixa senzillesa, que si 's tractés d' emmidonar més ó ménos fort las estoballas dels altars.

Y es que 'l rector de Larrua com totas las personas que han tingut la fortuna de no sentir enamoraments més que per las cosas santas y que com á tals, cap dolor ni cap decepció 'ls hi han proporcionat may, acoscumadas á identificarse ab lo etern é immutable, si be senten y compadeixen los sentiments per las cosas humanas, ho fan sens donarhi altra importancia que la que creuhen pot valdre en mitj d' una eternitat, la pasatjera onada, que ab més ó ménos forsa ha d' anar inevitablement á finir á la platja sa carrera.

La senyora Gil se conformá ab lo parer de Mossen Jaume, y apesar de que á sa natural altivesa li hauria plagut més trobar un' altre manera de obtenir noticias d' en Felip, se resigná á enviar á en Biel á cercarlas, encara que fenthi alguna modificació, com fou la de preguntarho á la porteria, en lloch de pujar al primer pis y la de fingir que ho feya per compte propi, en lloch de anarhi de part de la rectoría. Si com ella comensava á temer, lo noy Bach havia mudat de pensar, no era cosa de afegir á aquest malaventurat assumpto, la humiliació de pareixer que se 'l anava á cercar.

La Montserrat ni 's fixá ni féu esment dels escrúpols de donya Teresa; lo que ella volia era que no entretinguessin á en Biel: que aquest marxés desseguida, que tornés á la major brevetat possible y que 'l tren vingués depressa, depressa com lo seu pensament que neguitós y febrosench volava á la casa del amich de tota sa vida y allá lo veya al llit sense coneixements, malalt de gravetat, tal volta en perill de mort, tal volta agonitzant y cridantla... y ella s' estava allí ab tota calma, escoltant á la seua mare á qui se li acudían una infinitat de paraulas, que ella trobava absurdas, vuydas, sense sentit comú, veritables follías que segons ella, á la tornada del tren, havian de veures desfetas com un borralló de neu cayguda dins de la boca de un forn.

La Montserrat volia anar á la estació á esperar á en Biel; aixís no sols ho sabria tot minuts avans, sino que si la gravetat era tan forta com ella temia, podrian veure si era més convenient pera anar més aviat á Barcelona, esperar lo tren descendent ó pendre una tartana pe 'l seu compte.

Donya Teresa, per primera vegada en sa vida, s' oposá resoltament als desitjos de la Montserrat, declarant qu' esperarían á en Biel dins de sa casa.

La Montserrat, contrariada, abaixá 'l cap y 's tancá dins del seu quarto pera llegir per centéssima vegada en aquells tres dias, las darreras cartas que havia rebut d' en Felip, per mirar lo seu retrato, per obrir la capsa ahont guardava los ramets de flors secas vingudas de Barcelona ó cullidas pe 'ls encontorns de Larrua... Més per aquellas cartas que sabia de memoria, sos ulls hi passavan aquell dia sens casi enténdrelas; las llegia y son pensament indómit, en lloch d' analisar y treure deduccions del cambi d' ideas que entranyavan, corria cap aquella Barcelona ahont havia anat en Biel ¡que no tornava!

Abrusada per la impaciéncia pensá allavoras que tal volta al costat de la seua mare, parlantne, comentant lo que succehia, las horas correrian més depressa, més un nou temor la detingué encara en sa cambra, Donya Teresa, tornaria á insistir en sos duptes, en sas desconfiansas, y la Montserrat no volia sentir las follas suposicions que s' ocorrian á la seua mare y que á ella la martirisavan com si ab un ferro rohent li atravessessin lo cor. May havia vist á donya Teresa mantenirse ab un parer tan en contraposició del seu. ¡Quins detalls, quinas minuciositats se li acudian pera acusar á en Felip, pera cercar comprobants, pera fer certesas de las suposicions!.. No hi havia dupte, la seua mare que no tenia en lo mon altre consol, altra il·lusió que ella, s' havia engelosit del amor que profesava al noy Bach y la gelosía li feya veure la qüestió baix tant diferent aspecte...

¡Pobre mamá! Ara ja ho comprenia tot... Ja sabia perque judicava tant malament al pobre Felip... Més ella l' aniria á cercar; s' estarian juntas... Ne tornarian á parlar... Sí, sí; era preferible fins sentirne dir mal, que aquella quietut, aquella inactivitat que al mirar lo relotje, fins li havia fet semblar que per ella s' havia detingut la roda del temps...

La Montserrat no trobá á la seua mare, ni al menjador ni al despaig de Mossen Jaume; més promtement endeviná ahont era. Atravessá per lo quarto de mals endressos y eixint per la sagristía aná á trobarla al seu lloch predilecte; al banch de roure del altar dels Dolors. Donya Teresa semblá que ja de temps li esperava y signantli que s' asentés al seu costat y passant carinyosament per sas galtas una de sas aflaquidas mans, li allargá ab l' altra los rosaris que tenia dessobre de sa falda dihentli:

— Resa: l' oració es un gran consol...

La Montserrat agafá la má que afalagava sa cara, la besá y comensá á passar entre sos dits los grans de la primera desena, mes al cap de breus moments los retorná á la seua mare dihentli nerviosament:

- Résil vosté... Jo no puch...

La roda del temps, no s' havia detingut com la noya Gil pensava y tocaren dos quarts de cinch y 'l tren arribá y en Biel ab tota la senzillesa del qui no sap la importancia de lo que diu, comptá ab totas sas lletras que 'l porter li havia dit que feya tres dias que 'l senyoret havia marxat en companyia de dos amichs seus al extranger: havia sentit parlar de Londres y de Paris; no sabia en qual d' aquestas poblacions havia anat; si á en Biel l' interessava saberho facilment se podria preguntar al pares d' en Felip... Mes com l' escolá major havia rebut l' encárrech de fer las preguntes com á cosa seua y sense demostrar interés, no havia insistit... si las senyoras ho volian sapiguer ab més pormenors, tornaria á l' endemá á Barcelona per aclarirho del tot...

Verdaderament la tornada d' en Biel havia estat lo borralló de neu desfeta sobre una brasa ruhent. La Montserrat restá anoreada. Li semblá que ab una navaja fina, fina, li feyan á trossets com grans de blat, lo cor que sentia bategar ab inusitada farsa dins son pit. Més contra lo que era de témer, ni 's desmayá, ni digué una paraula, ni menos una llágrima aparegué en la brillant esfera de sos hermosos ulls blaus.

— ¡Plora! ¡plora! — li digué donya Teresa, quan després d' haverne enterat á Mossen Jaume, pujaren á son quarto de dormir. — Aquí estém solas y podém esplayar lo nostre disgust... Plora!

— ¡No puch!... ¡No 'n sé!— feu la Montserrat movent ab neguit sa rossa testa. — Tal volta demá... Quan m' en doni compte...

Y la noya Gil tardá temps y temps en donarse rahó d' aquella destralada, que en un moment acabava d' arrebassar del florit arbre de son cor, totas las flors, totas las brancas, deixantli en lloch d' aquella fé omnimoda, cega, ingénua, que desbordaba goigs y esperansas per tots sos tendres branquillons, una mena de tronch d' Aloes que ab sa fosca rehina, inundava d' amargor y negrura, totas las fibras de son cor...

Set ó vuyt dias després lo carter portá una carta segellada a París. Era d' en Felip y en ella deya á la Montserrat que havia tingut unas grossas qüestions ab lo seu pare, que ja varias vegadas (encara que ell no havia volgut dirli) li havia prohibit que sostingués relacions ab ella, alegant que necessitantse molts diners pera viure y essent la seua enamorada una noya sense dot, no li convenia per casa seua, per més que era lo primer en regonéixér las seuas bonas qualitats... Que en aquestos darrers temps, veyent que ell no feya cas de las seuas amonestacions, los disgustos havian aumentat y que ultimament li havia donat resoltament á escullir, entre deixarho corre y anar al extranger á passar dos ó tres anys, ó sortir per sempre més de casa seua.

«Jo 't dech parlar ab tota sinceritat, deya en Felip al arrivar á aquesta part de la seua carta, no m' he sentit ab prou coratje pera poguerme guanyar la vida com estich acostumat á tenirla y pera abocarte á tu á un abisme de privacions... Si al sortir del col·legi, m' hagués trobat sol y sense recursos, de segur que 'ls nostres castells enlayre s' haurian tornat realitats... Ara hi han moltas cosas de las que conech que no 'n sabria prescindir... Ademés, lo meu pare m' ha ensenyat á véure la vida ab sos verdaders colors. Los diners son més necessaris de lo que tu y jo haviam pensat may, y tinch que confessarho, per més que aixó m' humilli al teu devant, tampoch me conech apte pera guanyarlos. Jo no 'm creya que 'l papá portés la qüestió á aquest terreno y més éssent que la mamá y las noyas han estat de la meua part y han fet lo que han pogut en aquesta qüestió. Ellas te coneixen á fons y t' estiman; pero ja saps lo autoritari que es lo meu pare y al veure per la primera volta en son matrimoni, que la mamá y las noyas s' atrevian á sostenir una idea contraria á las seuas, hi ha hagut una escena que no vull donar lloch á que 's repeteixi...

Pots creure que sento més vivament de lo que tu pots pensar lo disgust que 't dono; pero preferesch serte franch que ferte passar temps sense probabilitats de poguer cumplirte la meua paraula... De primer moment no 'm vaig veure ab ánimo per escríuretho, pero reconech que 'l meu silenci fora més imperdonable que la meua franquesa, y com tinch la evidencia de la mala passada que involuntariament te faig, prefereixo dir la veritat... me sembla que aixís tinch més dret al teu perdó y apesar de que t' estimo com sempre y me revolto al pensar que 't pots casarte ab un' altra, tinch lo convenciment de que 'l meu deber es retornarte la teua paraula: tu tens qualitats de sobras pera trobar partits dignes de tu, pots casarte y ser felis: jo no 'm casaré may. Sé que una altra Montserrat no la tinch de trobar en lo transcurs de la meua vida.

La noya Gil no havia pogut plorar en los vuyt dias transcorreguts en aquestos nous y penosos aconteixements; la seua especial manera de ser; la brusquetat de la sorpresa y més que tot, aqueix aconhortador raig de esperansa que rellueix sempre entremitj de las més negras vicisituts de la vida, l' havia sostinguda fins allavoras; més al veurer confirmats per má d' aquell mateix home á qui tant estimava, los negres recels que tan dolorosament la oprimian, sens acabar de llegir la carta, se deixá caurer en los brassos de la seua mare y ab tota la forsa de sa primera pena, plorá amargament sa fé trahida, lo dol de sas il·lusions perdudas...