Iliada/Cant XV
| ← Cant XIV | Cant XV Iliada |
Cant XVI → |
______
Quan los fugitius hagueren passat l' estacada y 'l fosso, ahont caigueren molts d' ells, varen detenirse y s' agruparen junt als seus carros, blanchs de terror. En aquest moment Júpiter se desperta en lo cim del Ida, al costat de Juno. S' alsa; estén la vista y veu als Troyans fortament apretats, al darrera d' ells los Grechs que 'ls persegueixen, y en las filas d' aquestos lo potent Neptú. Veu també en la plana, rodejat dels seus companys, á Héctor estés demunt l' arena, sense sentits, respirant apenas y vomitant sanch negrenca, perque l' ha ferit una má robusta. Al veure semblant quadro, 'l pare dels deus y dels homes se conmou de compassió; dona á Juno una mirada terrible y esclama:
«¡Insensata! tú y ningú mes ab tas dolentas manyas has allunyat del combat al diví Héctor, y l' host seva está fugint. ¡No sé si ara deuria ferte recullir la primera 'l fruit dels teus detestables enganys magullante á colps! ¿No 't recordas ja d' aquell dia en que, llansada en l' aire, ab una enclusa á cada peu, las mans encadenadas, ab lligaduras d' or intrincadas, jo 't mantinguí sospesa entre l' éter y 'ls núvols? Las divinitats indignadas en l' espayós Olimpo, se 't acostan y no poden deslligarte, sense considerar que al primer que ho intentá, vaig agafarlo, y vaig llensarlo del llindar diví, y caigué defallit damunt la terra. Mes la meva ira causada pe 'ls mals sens treva que ocasionas al diví Hércules, no quedá apaciguada. Ajudada pe 'l buf del Boreo, habias entregar á aquest héroe al furor de las tempestas, l' habias llensat á la mar inmensa, l' habias tirat á la platja de l' illa populosa de Cos, y procuravas la seva perdició. Mes jo 'l treguí d' aquest lloch de desterro y 'l vaig conduhir á Argos, despres d' haber passat nombrosos afanys. Ten present aquestos recorts y renuncia á las tevas astucias; no cregas aprofitarte de tas pérfidas caricias, perque vanament has abandonat la mansió dels Deus.»
A aquestas paraulas, l' augusta Juno tremola y respón en aquestos termes:
«Poso per testimoni á la terra, al ample cel que la cubreix y á las onas infernals de l' Estigia, jurament lo mes ferm, fins pe 'ls mateixos deus: poso per testimoni la teva testa sagrada y 'l llit de nostre himeneo, pe 'l que jamay juraria en fals, que no ha sigut per la meva voluntat que 'l poderós Neptú, ajudant als Grechs, posa en derrota á Héctor y als Troyans. Aquest deu segueix los impulsos del seu propi cor, habent pietat dels Aqueus als que mira apurats prop de las sevas naus. Mes, per compláuret, l' exortaré perque s' allunye ¡oh poderós Júpiter! y se 'n vagi ahont tú li manarás.»
Lo pare dels deus y dels homes sonriu y contesta:
«Augusta Juno, si 'l teu pensament correspongués al meu, quant t' assentas entre las divinitats. Neptú, qualsevols que fossen los seus propósits, cambiaria tot seguit de parer per posarse d' acort ab nosaltres. Si son sinceras, donchs, las tevas paraulas, ves á l' assamblea dels inmortals y fes venir aqui á la llaugera Iris ab l' ilustre arquer Febo, á fi de que la deesa se 'n vage á las filas argiuas y que digui al rey Neptú que abandone 'l camp de batalla y se 'n entorne al seu palau. Apolo, per altre cantó, excitará á Héctor á combatre, li donará nou vigor y li fará desapareixer los dolors que are tenen abatuda la seva ánima. Aquest héroe al moment embestirá als Grechs incitant en contra d' ells al pálit Terror. Aquestos fugirán, sucombirán al peu dels vaixells del fill de Peleo: Aquiles allavors enviará pera socórrelos al seu company estimat. Petroclo morirá devant de las murallas de Troya, baix los colps del ilustre Héctor, despres d' haber fet caure á una munió de joves guerrers, y entre ells á mon fill, lo diví Sarpedon. Per últim, Aquiles, furiós, matará á Héctor. Desde aquest instant, concediré d' allí endevant la victoria als Argius, fins y á tant que, inspirats per Minerva, hagen destruit la superba Ilió. Mes, en tant no siguin cumplertas las pregarias fetas per Aquiles, no calmaré la meva cólera, ni permetré que cap dels inmortals ajude als Grechs. Vaig fer aquesta promesa, ab una senyal d' assentiment ab lo cap, lo dia en que Tétis, abrassant los meus genolls, me suplicá que desagraviés al valerós Aquiles.»
Diu aixís: y Juno, dels brassos blanchs, ab docilitat á aquestas ordres, se 'n va del cim del Ida vers al Olimpo. Del mateix modo que vola 'l pensament d' un home, quan habent recorregut moltas encontradas, diu en son interior: «Me trobo en tal lloch», y li venen nombrosos recorts, aixis mateix vola l' impacienta Juno. Arriba al cim del Olimpo; se 'n va á l' assamblea dels inmortals en lo palau de Júpiter. Al véurela tots s' alsan, la reben ab agrado y li ofereixen las copas plenas. La deesa refusa las copas de tots los demés pera aceptar la de Témis, que, corrent al seu devant li dirigeix aquestas paraulas:
«Juno, ¿perqué tan prompte has tornat? ¿Per quína causa sembla que estás agitada? ¿Es tal vegada que 'l fill de Saturno, ton espós t' ha inspirat terror?
—Témis, respon l' augusta deesa, no continues preguntantme; tan be tú com jo coneixes lo cor imperiós d' aquest deu crudel. Mes presideix lo festi dels deus, y sabrás, al mateix temps que 'ls altres inmortals, los successos funestos que Júpiter anuncia. Crech que no poden alegrar á ningú, ni als homes, ni á las divinitats, per mes que prengue part ab goig en l' espléndit festí.»
Ditas aquestas paraulas, la magestuosa Juno s' assenta en son trono; 'ls deus s' afligeixen en lo palau de Júpiter. L' augusta deesa te 'l sonrís en los llabis, mes no 's pinta l'alegria en son front, demunt de sas negras cellas, y plena d' indignació, diu á tota l' assamblea:
«¡Insensats de nosaltres, que follament nos indignem contra Júpiter y 'ns acostem á n' ell pera subjugarlo per medi de la forsa ó de la persuació! Apartat de nosaltres, nos desdenya, nos desprecia, 's gaudeix d' esser lo mes fort y l mes poderos dels deus. ¡Sufriu, donchs, las afliccions que us envia á cada un! Ja are tinch por de que la desgracia hage atrapat á Marte. Lo seu fill, aquell dels homes que mes volia, Ascalafo, que segons se diu fou engendrat per l' impetuós Marte, ha sucombit en la lluyta.»
A aquestas paraulas, Marte ab sas mans se pega un colp á sas robustas cuixas, y plorant esclama:
«¡Deus habitants del Olimpo! no 'm reprobéu pas que corre á venjar la mort del meu fill; me disposo á baixar vers als vaixells dels Grechs; encara que degués, ferit pe 'l llamp, caure estés entre 'ls cadavres barrejat ab la sanch y la pols!»
Diu aixó, y ordena al Espant y al Terror que li disposen los corcers: ell se posa un' armadura esplendenta; y sens dupte hauria excitat contra 'ls inmortals la mes terrible cólera de Júpiter, si Minerva, mirant per la bona armonía de tot l' Olimpo, baixat del trono, no s' hagués colocat en lo paviment diví. Arrenca 'l casco del cap de Marte, li treu l' escut de las espatllas, li pren de las mans la formidable llansa, y 'l detura ab aquestas paraulas:
«¡Deu sense entranyas! ¡insensat! ¿No tens orellas pera sentir? ¿Has perdut tota mena de sentiment, tot pudor? ¿No has comprés lo que ha dit l' ilustre Juno, que ara mateix vé del costat de Júpiter? Desitjas per ventura, plé de desgracias, retornar després, per forsa, contristat lo cor; fent caure sobre las altras divinitats calamitats crudels? Aviat lo senyor dels trons deixará als Grechs y als Troyans, y vindrá á posar perturbació en l' Olimpo, féntnosho pagar á tots, l' un després del altre, culpables é ignocents. Te mano, donchs, que procures calmar l' ira que 't causa la mort del teu fill. Considera que altres de mes valents y mes esforsats que ell n' han mort, y que encara 'n morirán d' altres. Difícil sería lliurar de la mort als que han nascut entre 'ls humans.»
Diu aixó y obliga al impetuós Marte á sentarse en son trono. Juno, habent cridat fora del palau á Apolo y á Iris, misatjera dels inmortals, los hi dirigeix aquestas paraulas:
«Júpiter us mana que aneu rápidament als puigs del Ida. Aneu, presentéuseli cara á cara, y cumpliu lo que us ordene.»
Diu aixó, torna á entrar en l' assamblea y s' asenta en son trono. Las duas divinitats se deixan anar y vólan vers al Ida, abundós en manantials y alberch d' animals salvatjes. No tardan á arribarhi, y troban á Júpiter assentat en la cresta del Gargaros, rodejat d' un núvol olorós. S' acostan al ven que forma y desfá las nuvoladas y se li deturan devant. Júpiter en son interior está satisfet de véurels, perque tots dos han obehit promptament á Juno, la seva estimada esposa. Primerament parla aixis á Iris:
«Vola rápidament, llaugera Iris, porta al rey Neptú l' ordre que vaig á donarte y tén compte en ésser misatjera infidel. Mánali que se allunye dels combats, que s' entorne á l' assamblea dels deus, ó en lo espayós seno del mar. Si no obeheix las mevas paraulas, si las desprecia, que considere en son esperit y en son cor que, malgrat la seva forsa, no podrá oposarme resistencia, perqué 'm gaudeixo d' esser lo més poderós y 'l mes gran. Que no probe de cap manera volguérsem posá al meu igual, quan devant de mi tremólan los altres deus,»
Diu aixó: Iris, dels peus rápits com lo vent, obedienta á la veu de Júpiter, baixa del Ida als camps sagrats d' Ilió. Aixis com cau de dalt dels núvols, á impuls del buf impetuós del Boreo, la neu gelada ó la pedra, aixis mateix vola rápida, plena d' impaciencia, la llaugera Iris; s' acosta al ilustre Neptú y li diu:
«¡Oh tú que conmous la terra, deu de cabellera blavenca! te porto un misatje de Júpiter: t' ordena que t' allunyes dels combats, que te 'n entornes á l' assamblea dels deus, ó en l' espayós seno del mar. Si no obeheixes las sevas paraulas, si las desprecias, t' amenassa ab que baixará prop teu pera contenirte; ab aixó 't prevé que procures evitar la forsa del seu brás, perqué 's gaudeix d' esser lo més poderós y 'l més gran. Que no probes de cap manera volguerte posá al seu igual quan devant d'ell tremolan los altres deus.»
L' ilustre Neptú fá un profon sospir y exclama:
«¡Per ma vida, que encara que sigui tot poderós, lo seu llenguatje está plé d' orgull! ¡Com! contenirme per la forsa, á mi, igual seu en honors! Saturno engendrá á tres germans que Rea portá en son ventre: á Júpiter y á mí; lo tercer es Plutó, que regna sobre 'ls morts. L' herencia paterna va dividirse en tres lots y cada un tingué la seva part de honors. Se feren sorts y á mi 'm tocá habitar la mar escumosa; á Plutó li correspongueren las inmensas tenebras. Júpiter obtingué l' espayós cel, rodejat d' aire y de núvols; la terra y l' ample Olimpo 'ns quedaren en comú. Jo no estich subjecte á la voluntat de Júpiter; que gose en pau, orgullós de son poder, de la part que per sort li esdevingué, y que no intente ferme por ab la seva forsa, com si jo fos un cobart. Mes li valdria que's dirigís al seus fills y fillas, y que per ells guardés las paraulas amenassadoras, que ells deuhen escoltarlo quan los repta.
—Neptú, contesta la llaugera Iris, dels peus ágils com lo vent, ¿dech portar aquestas frases altaneras? ¿no'n cambiarás alguna? L' esperit dels bons deu doblegarse fácilment, y tu sabs que las furias están sempre al servey dels germans grans.
—Iris, respon lo deu que conmou la terra parlas segons la prudencia; y es bó que'l portador d' un misatje coneixi la justicia. ¡Mes, quin terrible dolor no ha de sentirse en lo cor y en l' ánima quan aquell á qui la sort y 'l destí l' han fet vostre igual, vos ultratja ab paraulas irritants. ¡No obstant, á pesar de la meva indignació, cediré; mes vull ferte una amenassa que 'm surt del fons de l' ánima: si contra la meva voluntat, la de Minerva y de Juno, de Mercuri y del rey Vulcá conserva á la gran Ilió, si refusa destruirla y concedir als Grechs una inmensa victoria, que sápiga que la nostra cólera es implacable.
Ditas aquestas paraulas, Neptú abandona l' armada y 's sumergeig en l' Helespont. Los héroes aqueus tot seguit sentiren la seva ausencia.
En aixó Júpiter donava órdres á Febo:
«Ara, estimat Apolo, corre á trobar á Héctor. Lo deu del element que volta la terra, es dintre l' aigua, evitant aixis la meva impetuosa cólera: si, la nostra lluyta hauria ressonat fins á las moradas dels deus infernals, corteig de Saturno. Sens dubte ha sigut millor per mí y per ell mateix, que en lloch d' escoltar á la seva indignació, hage cedit: sino aixó no hauria acabat sense molta suor. Mes, oh Febo, posa en tas mans lo meu escut de franjas d' or; móstral devant dels Grechs y ómplels de por. Cúidat tot seguit del ilustre Héctor, reanima 'l seu vigor, fins y á tant que 'ls Argius, fugint, se 'n entornen á sas mans y á las marges del Helespont. Allavors ja pensaré de quina manera 'ls deixaré respirá de la fatiga.»
Tot seguit Apolo, dócil á las órdres de son pare, baixa del cim del Ida, del mateix modo que l: esparver disparat, terror dels coloms, lo mes ágil dels aucells; troba al noble Héctor, no pas estés, sino assentat. L' héroe está retornantse; reconeix als companys que 'l rodejan; respira; se li calma la suor; la voluntat de Júpiter lo reanima. Apolo 's posa al seu costat y li diu:
«¿Perqué, fill de Priam, estás apartat, lluny de la batalla? ¿has de restar aqui defallint? sens dupte que un viu dolor t' haurá vingut.
—¡Ah! respón Héctor ab veu oprimida ¿qui ets tú ¡oh 'l millor dels deus! que 'm dirigeixes aquestas preguntas? ¿Ignoras que prop dels vaixells, mentres jo matava als seus companys, lo valent Ayax m' ha tirat al mitj del pit una grossa pedra que sobtadament ha contingut lo meu impetuós valor? ¡Me. creya que avuy veuria als morts y 'ls palaus de Plutó, perque exhalava l' ánima.
—Retórnat ara, respón lo deu. Lo fill de Saturno, desde 'ls puigs del Ida, envia, per vindré á ajudarte y á defendrerte, un protector tal com Febo-Apolo de l' espasa d' or. ¡Jo só 'l que sempre us salvo á tú y á la teva patria! ¡Alsat, brau Héctor! excita als teus nombrosos escuders á que menen fins als navilis los corcers fogosos. Jo aniré al vostre devant, us aplanaré 'ls camins que seguirán los carros, y faré fugir als héroes aqueus.
Ditas aquestas paraulas, Febo dona al pastor de pobles una forsa divina. Del mateix modo que un corcer, retingut en l' estable, y alimentat ab ordi abundant, si logra rompre las lligaduras, s' escapa vers al camp, tot patejant; acostumat com estava á banyarse en las cristalinas onas d' un riu, corre brillant d' orgull; alsa 'l cap superbo; la crinera li volateja al voltant de sas espatllas, y, segur de la seva hermosura, las camas lo portan per ellas mateixas als prats que de costum va á pasturar: aixis mateix Héctor, reanimat per la veu del deu, recobra l' agilitat dels seus membres y dona órdres als escuders troyans. Molt sovint los gossos y 'ls cassadors persegueixen á un cervo cornut ó á una cabra salvatje, á qui resguarda una roca espadada, en lo fons d'un bosch impenetrable; pero la tremolosa bestia no está destinada á caure baix los seus colps; perqué, guiat pe'ls crits d' ells, compareix al seu devant un lleó d' abundosa crinera, que, malgrat lo valor d' aquells, los obliga á fugir: aixis los Grechs, que fins aquell punt persegueixen en tropell als Troyans y 'ls fereixen sens descans ab las espasas y ab las llansas de doble punta, al moment de veure á Héctor recorrent las líneas dels seus guerrers, l' espant s' apodera d' ells, y 'l cor se 'ls abat. Allavors Toas, fill d' Andremon, pren la paraula; es lo mes brau dels Etolis, sobressurt en combatre cos á cos y en tirar la llansa; molts pochs Grechs l' aventatjan en las juntas magnas, quan los joves héroes rivalisan en mostrarse eloqüents. Plé per ells de la major bona intenció, 'ls arenga y dia:
«¡Oh deus, quin estraordinari prodigi esclata á la meva vista! Héctor s' ha alsat, habent lograt lliurarse un'altra vegada de las Parcas. Certament tots esperavam que hauria sucombit baix los robustos brassos d' Ayax; pero alguu dels inmortals l' ha salvat y ara veig que aquest héroe, que ha fet morir áuna munió d'Argius, se trova disposat á fer altre tant. ¡Sense l' aussili de Júpiter, no reapareixeria en las primeras filas ab l' ardor ab que ho fá! Creyeume donchs, y fem lo que vaig á proposar. Ordenem als nostres guerrers que reculen fins als vaixells. Mentrestant nosaltres aquí, en lo camp de batalla, nosaltres que som tinguts pe'ls mes valents, agrupemnos, abaixem las llansas, y resistim la primera embestida. Héctor, malgrat lo seu ardor, no s' atrevirá á penetrar en las columnas dels Grechs.»
Diu aixó y 'ls Aqueus l' obeheixen; los uns rodejant á Ayax, al rey Idomeneo, á Teucro, Merion y Méges, igual á Marte, reaniman lo combat, juntan als mes valents y fan cara al fill de Priam y als demés Troyans; darrera d' ells, los altres, la multitut se concentra prop dels vaixells.
Los Troyans, en columnas compactas, avansan. Al devant seu Héctor camina ab pas superbiós, mes Apolo 'l precedeix rodejat d' un núvol y portant l' horrible escut, plé de franjas, obra admirable de Vulcá, que va donarlo á Júpiter, pera terror dels mortals. Febo l' aguanta ab sas mans divinas y dirigeix l' host troyana.
Los Grechs, en columnas compactas, se mantenen ferms. D' una y altra part una cridoria estridenta s' alsa. Las fletxas volan, al impuls dels nirvis tirants, y nombrosas llansas s' escapan de mans atrevidas; algunas tocan al pit dels joves guerrers, y las altras cauhen en mitj de la sorra avans d' arribar als combatents, y encara que desitjosas d' assaciarse de carn enemiga, quedan clavadas en l' arena.
Mentres que en las mans d' Apolo l' escut inmortal permaneix inmóvil, d'una part y altra 'ls darts volan y 'ls guerrers moren. Mes quan lo maneja, passejant las miradas per entre l' host dels Argius, quan pe 'l seu demunt llensa un crit formidable; lo cor dintre dels seus pits s' abat; perden la memoria del seu impetuós valor.
Del mateix modo que's posa en desórdre un remat de bous ó d' ovellas, demunt del qual un parell de bestias feras se tiran, durant las últimas horas d' una nit fosca, aprofitant l' ausencia del pastor, aixís mateix fugen los Argius esparverats, perque Apolo dirigeix cap á n' ells al Terror, y entre 'ls Troyans hi porta la victoria. Allavors la batalla s' esten, se dispersa, y cada un dels capdills Troyans mata á un guerrer. Héctor mata á Estiquios y á Arcesilao: l' un, capdill dels Beocis, acorasats de bronzo; y l' altre, fidel company del magnánim Menesteo. Eneas fá mossegar la terra á Medon y á Jasos. Medon , fill bastart del diví Oileo, es germá d' Ayax, mes habitava en Filacia, lluny de la seva patria, desde que habia donat ab la seva má ferida mortal al germá de la seva madrastra Eriopis. Jasos, manava als Atenienses y passava per fill de Bucolis. En la primera fila Polidamas mata á Mecisteo y á Polites Equíos; l' ilustre Agenor, tomba á Clonios; per últim, quan Deyocos se gira volguent fugir, Páris fereix ab la seva llansa, per demunt de la espatlla y li enfonsa en las carns lo bronzo per enter.
Mentres que 'ls vencedors los hi treuhen las armas, los Grechs se tiran al fosso, travessan l' estacada y fugen en confusió, obligats á tancarse en sas murallas. Héctor, ab veu atronadora encoratja als Troyans:
«Tireuse demunt dels vaixells, deixém estar aquestas despullas ensangrentadas; lo qui vege que s' aparta de la flota, prometo que morirá; los seus germans y las sevas germanas no encendrán la seva pira, sino que 'ls gossos lo trocejarán enfront de las murallas de Troya.»
Dient aquestas paraulas, fueteja lo llom dels seus corcers y en las filas dona órdres als Troyans. Aquestos lo segueixen tots, y fent grans crits, posan en marxa 'ls seus carros. Una terrible cridoria ressona. Devant d' ells, Apolo va avansant, y ab los seus mateixos peus tirant en mitj del fosso la terra del costat, estent á son pas un pont espayós, ample d' un tret de dart disparat per una má robusta. Las sevas falanges estesas hi passan, y al devant d' ellas, Apolo agita 'l preciós escut. Lo deu destruheix la muralla dels Grechs sense mes esfors que 'l que fá un nen que, á la entrada del mar, ab los peus y las mans ensorra, tot jugant, los edificis d' arena que ha aixecat fácilment. Aixís mateix ¡oh poderós Apolo! arruinas aquesta muralla que ha costat tantas penas y tants esforsos als Argius, y tú fás que fugen. Ab tot, se deturan al peu dels vaixells; allavors s' exhortan los uns als altres y, ab los brassos estesos, imploran en veu alta á tots los deus. L' anciá de Gerenia, Néstor, sobre tot, salvaguardia dels Grechs, alsa las mans vers al cel y prega en aquestos termes:
«¡Oh poderós Júpiter! si alguna vegada en la fértil Argólida los héroes Grechs, cremant per tú cuixas suculentas de bous y d' anyells, t' han pregat pe 'l seu retorn á l' estimada patria; si ab una senyal de consentiment tu 'ls hi has promés lo que 't suplicavan, no ho deixis en oblit, rey del Olimpo, allúnyalshi 'l seu darrer jorn, no permetes que 'ls Troyans los destruheixen.»
Tal sigué la pregaría del venerable fill de Neleo. Lo prudent Júpiter l' escolta, y fá ressonar un estrepitós tró. Los Troyans, al espetech del llamp, se tiran á la lluyta ab mes furor y sols pensan en combatre. De la mateixa manera que las inmensas onadas de la plena mar, excitadas per la violencia dels vents, perque aixó sobre tot es lo que las infla, se desbordan per sobre l' orla d' una nau, aixís mateix los perseguidors, fent grans crits, passan la muralla. Quant han fet passar los seus corcers, combaten cos á cos prop de la flota. Desde 'ls carros, també atacan armats ab las sevas llansas de doble punta. Los Grechs, desde las sevas naus. los detenen ab las llargas picas que guardan depositadas en los fons dels vaixells per las batallas navals, armas sólidas ab robustas puntas de bronzo.
Patroclo, mentres que 'ls Grechs y 'ls Troyans combateren al voltant de la muralla, fora del cercle que estrenyía las naus, permanesqué en la tenda del valent Euripilo, entretenintlo ab la seva conversa, y tirant demunt de la ferida 'ls bálsams que calman los mes aguts dolors. Mes al veure que 'ls Troyans travessan la muralla, y 'ls Grechs fugen en tropell fent grans crits, fa un profon sospir, y pegantse un colp en las cuixas ab sas mans robustas, diu plorant:
«¡Euripilo, veig que 'm necessitas, pero no puch permaneíxer un moment mes aqui! La lluyta s' ha posat furiosa: que qualsevol dels teus companys se 't pose al costat y 't dongue 'l confort necessari, que jo tinch de corre al costat d' Aquiles pera induhirlo á combatre. Tinch confiansa de que favorescut ab l' ujuda d' una divinitat benfactora, los meus prechs li arribarán al cor. Molt poderosos son los consells d' un amich.»
Diu aixó: las camas se l' enmenan. Mentres tant los Grechs sostenen l' embestida; mes encara que 'ls acometedors siguin en menor nombre, 'ls altres no poden ferlos recular. Los Troyans, pe 'l seu cantó, ni poden rompre las falanges, ni penetrar á las tendas y als vaixells. Del mateix modo que está tirant recte 'l cordill d' un hábil y sabi obrer que, inspirat pe 'ls consells de Minerva, prepara la viga de la que n' ha de treure l' pal d' un navili, del mateix modo es l' aspecte de tota la batalla, que d' una part y altra 's sosté per atacar y defendre la flota.
Héctor s' encamina vers al ilustre Ayax: lluytan ab furor al peu de una nau: tots dos sou impotents; Héctor, pera allunyar á Ayax y pegar foch als vaixells, y Ayax pera fer recular á Héctor que's veu menat per un deu. De sobte 'l ilustre fill de Telamón travessa d' una llansada 'l pit de Caletor, fill de Clitios, que anava á posar foch á una nau: lo Troyá cau ab estrépit y se li escapa de las mans la teya encesa. Héctor veu un héroe dels seus rodolar per la pols devant del negre vaixell; tot seguit ab veu atronadora encoratja als Licis y als Troyans:
«¡Troyans. Licis, valents fills de Dardanos, que cap de vosaltres en aquest reduhit espay abandone ara la lluyta! Salveu lo cadavre del fill de Clitios, que acaba de sucombir en aquesta terrible batalla. ¡No volgueu sofrir que 'ls Grechs s' apoderen de la seva armadura!»
Diu aixó, y dispara contra Ayax la seva llansa esplendenta: lo dart no toca al héroe, pero al seu costat fereix en lo cap, al demunt de la orella, á Licofron, fill de Mastor, fidel company d' Ayax. Aquest guerrer habitava en Salamina, lluny de la divina Citere, la seva patria, desde que habia mort á un ciutadá d' aquesta illa. Cau d' espatllas al devant de la punta del vaixell; la forsa abandona 'ls seus membres.
Ayax s' extremeix y cridant á son germá:
«Teucro, li din, la mort nos ha robat á nostre fidel company: al fill de Mastor, que de Citere vingué á habitar en nostre palau, y á qui nosaltres obsequiavam com á nostres parents benvolguts! ¡Lo magnánim Héctor l' ha ferit! ¿Ahont son las fletxas mortals y l' arch que t' ha donat Febo-Apolo?»
Teucro 'l sent, y corre al costat d' Ayax portant en la má l' arch flexible y 'l carcax plé de fletxas. No tardan los seus darts en volar dret als Troyans. Clitos, ilustre fill de Pisenor, es lo primer á qui alcansa. Menava 'l carro del valent Polidámas, y per complaure á Héctor y als Troyans se dedicava á dirigir las eugas fogosas, allá ahont era major lo desordre de las falanges. L' infortuni cau demunt d' ell rápidament, y 'ls vehements desitjos dels seus companys no li poden preservar. La fletxa xiula y li fereix lo coll per darrera; cau del lloch en que 's trobava, las eugas reculan y 'l carro vuit ressona estrepitosament. Lo rey Polidámas se 'n adona tot seguit, corre devant dels corcers, y los confia á Astinoos fill de Procion.
«No 'm perdes de vista; ves conduhint lo carro sempre prop meu, en tant jo torno á combatre en la primera fila.»
Teucro, al mateix temps, treu del seu carcax un' altra fletxa que destina al ilustre Héctor; perque si l' hagués mort quant aquest tant se distingia, hauria posat fi á aquesta lluyta que 's sosté tant terrible entre la flota. Mes no pot amagarse á la previsió de Júpiter que vigila per la salut del héroe, y priva de la victoria al fill de Telamon. Al moment en que Teucro estén lo seu arch infalible, 'l pare dels deus li trenca 'l nirvi entre las mans, l' arch s' escapa, y la fletxa, de bronzo carregada, 's desvía. Teucro allavoras furiós esclama:
«¡Ay, Ayax! alguna divinitat sens dubte 'ns inutilisa 'ls medis de combatre. M' arrenca l' arch, y 'in romp 'l nirvi nou que jo mateix hi habia posat al trench d' auba, esperant que donaria impuls volador á gran nombre de darts!»
—«Amich, respon lo magnánim fill de Telamón, deixa descansar lo teu arch y las tevas lleugeras fletxas, puig que algún deu las fa tornar inútils: cubreix las tevas espatllas ab un escut, agafa una prolongada llansa, vina á combatre als Troyans y á donar coratje al restant de l' armada. Encara que vensuts, no deixém que se 'ns apoderen sense perill de nostras superbas naus, y no pensém mes que en resistir valerosament.»
Diu aixó; Teucro corre á deixar l' arch en la seva tenda, 's tira demunt munt las espatllas un escut de quatre planxas, cubreix lo seu noble cap ab un casco espléndit de flotanta crinera, y ab la cimera que ondula terriblement. Agafa una robusta llausa de punta de bronzo, y tot seguit vola al costat de son germá.
Quan Héctor veu que un deu ha privat á Teucro de las sevas fletxas, encoratja ab veu atronadora als Troyans y als Licis:
«¡Troyans, Licis, valents fills de Dardanos, portéuvos com homes, amichs! Prop de la flota dels Grechs rernembreu lo vostre impetuós valor; ja veig un terrible arquer á qui Júpiter ha privat de las sevas fletxas. Es fácil donchs de veure á quins mortals lo fill de Saturno ha volgut donar ajuda, no solament concedeix als uns una inmensa gloria, sino que abat als altres y refusa protegirlos. Ara donchs, debilita als Grechs, y á nosaltres nos assisteix; ataquen donchs la flota ab columnas compactas. Aquell á qui la llansa ó 'l dart fereixi mortalment, que more, que no morirá sense gloria si l' alcansa 'l destí fatal lluytant, per la patria. Per altre part, si 'ls Aqueus vensuts han d' entornánsen á las sevas naus, allavors aquell combatent, haurá salvat á la seva dona, á las sevas criaturas, la seva posteritat; haurá conservat intacte la seva casa y 'ls seus bens.»
Aquest discurs reanima las forsas y fa reviure 'l coratje de tots los seus. Ayax, pe'l seu cantó, exhorta als seus companys:
«¡Aqueus, quina vergonya! ara sí que es necessari morir ó salvarnos allunyant la flota del perill. ¿Espereu tal vegada, si 'l brillant Héctor s' apodera de las naus, recular á peu fins á la patria vostra? ¿No sentiu de quina manera Héctor excita 'ls seus? ¿cóm la seva rábia 'l dú á calá foch á nostres vaixells? No es la dansa no á lo que indueix als seus companys, sino á la guerra. Un sol medi 'ns queda, que es lo d' agafarnos cos á cos ab los enemichs; morim aviat ó salvem ardidament la vida nostra, avans de consumirnos en un llarch combat, en una lluyta indecisa, contra guerrers menys valents que nosaltres.»
Aquestas paraulas reaniman las forsas de tots y fan reviure 'l coratje dels seus. Allavors Héctor mata á Esquedios, fill de Perimedes, capdill dels Focis. Ayax mata á Laodamas, capdill dels peons, ilustre fill d' Antenor. Polidamas mata á Otos de Cileno, company de Méges, magnánim capdill dels Epeus. Al veureho, Méges se tira contra l' héroe troyá, mes aquest s' aparta, y la llansa contra d' ell tirada, no 'l toca. Apolo no permet que more en la primera fila; lo bronzo 's clava en lo pit de Cresmos, que cau ab estrépit. Tot seguit Méges li treu las armas. Al mateix temps, un impetuós combatent, destre en lo maneig de la llansa, nascut del generós Lampos, fill de Laomedon, Dolops, s' hi tira y forada l' escut del fill de Fileo; mes lo bronzo no logra penetrar á través de las mallas de la seva espessa corassa. Fileo habia portat un jorn d' Efira, banyada pe'l riu Seleis, aquesta bona armadura, regalo del rey d' aquella ciutat, perque ell se la posés y 'l defensés en las batallas: avuy, salva á son fill de la mort. Méges, tot seguit aixeca la seva llansa punxaguda y la fá pegar en lo cim del casco de Dolops; la crinera salta, y brillanta d' un viu color de porpra, rodola per terra. Lo Troyá persisteix en combatre, esperant obtindre victoria, quan lo marcial Menelao arriba, ab la llansa en la má, al socors de Méges: sense esser vist se deté al darrera de Dolops y 'l fereix de l' espatlla. Lo bronzo li surt per devant del pit; lo guerrer se desploma de cara en térra, y 'ls dos capdills se tiran demunt d' ell per tréureli l' armadura. Héctor, al veureho, exhorta als héroes descendents de Laomedon. Las sevas vivas reprimendas se dirigeixen especialment al fill de Hicetaon, al generós Melanipo. Durant la pau, Melanipo feya pasturar en Percota sos remats de bous. Mes, tan aviat com l' armada dels Grechs s' habia acostat als camps troyans, torná á Ilió y s' adestrá en las batallas. Priam lo vá rebre en son palau, y 'l tractá com als seus filis. Héctor li dirigeix aquestas paraulas:
«¿D' aquest modo, Melanipo, abandonem la victoria? ¿Lo teu cor no está afligit per la mort d' un héroe de la teva sanch? ¿No veus com treuheu l' armadura al cadávre del generós Dolops? Segueixme donchs, que no 'ns tè de satisfer lo combatre de lluny, fins y á tant que no deixem exterminats del tot als Grechs, ó bé que ells no hagen assaltat las altas murallas d' Ilió passant per demunt dels nostres cadávres.»
Diu aixó y va avansant. Melanipo 'l segueix, semblant á un deu. Lo magnánim fill de Telamón, pe'l seu costat, encoratja als Argius:
«Amichs, porteuvos com homes, conserveu l'ánima imperturabble que l' honor vos sostinga en aquesta violenta batalla. La mort salva mes que no destrueix als guerrers que témen l' infamia; y fugitius, ni 'ls val la forsa ni arreplegan gloria.»
Diu aixó: los Grechs frisan pera embestir al enemich, aplegan aquestas paraulas en la seva ánima, y cubreixen los seus vaixells ab una muralla de bronzo. Al mateix temps Júpiter reanima als Troyans; y pe'l seu costat, lo valent Menelao exhorta á Antíloco á combatre:
«Antíloco, d' entre tots los Grechs ets tú 'l mes jove; cap d' ells t' aventatja en correr, cap te sobrepuja en valentía. ¡Procura tirarte demunt d' un héroe troyá y logra matarlo!»
Després d' haberlo exitat ab tals paraulas se 'n vá; Antíloco salta devant de las filas, y, llensant miradas al seu entorn, dispara la seva llansa brilladora. Los Troyans procuran fugir del seu dart, pero aquest fuig y uo está tirat en vá; se clava en lo pit del magnánim Melanipo que s' avansa pera combatre: l' héroe cau ab estrépit, y al seu demunt l' armadura ressona. Aixis com un gos cassador se tira demunt d' un cervo que 'l cassador acaba de ferir mortalment al sortir de son jás, del mateix modo demunt do tú. Melanipo, l' intrépit Antíloco 's tira per tréuret l' armadura; mes se 'n adona 'l diví Héctor, que atravessa corrent lo camp de batalla y vá á embestirlo. Antíloco, á pesar del seu valor, no l' espera y fuig. Aixis com una bestia fera, que ha mort un cá, ó bé al mateix pastor que vigila 'l remat, empren la fugida avans de que una munió de gent s' ajunten per tirarse contra d' ella, aixis mateix s' escapa 'l fill de Néstor. Héctor y 'ls Troyans fan caure demunt seu una pluja de darts mortals, y aixecan gran cridoria; mes ell no 's detura ni 's tomba fins haberse ajuntat á las filas dels seus companys.
Los Troyans entretant, del mateix modo que lleons afamats, se tiran demunt dels vaixjlls; cumpleixen los propòsits de Júpiter, que sense parar los hi reanima las forsas y aplana 'l cor dels Argius: pren d' aquestos la victoria y encoratja als seus enemichs. En son esperit, vol donar á Héctor, fill de Priam, la gloria de tirar demunt dels negres vaixells l' infatigable foch, perque la pregaria inconsiderada de Tétis se vege cumplerta. Espera la flama, que devant d'ell, deu arborar los vaixells.
En aquest esperat moment, se proposa perseguir allavors als Troyans y donar als Argius la victoria. Anima, donchs, perque ataque 'ls vaixells, á Héctor, que ja 's sent plé d' ardor. Lo fill de Priam se llensa ab la furia de Marte, ó com lo foch destructor que, en la montanya, esclata en l' interior d' un bosch espayós. La seva boca escumeja; los ulls. sota 'l seu front amenassador, brillan ab una lluentor terrible; demunt del seu cap lo casco llensa raigs esplendorosos. Lo mateix Júpiter l' ajuda: perque, entre tots los héroes es l' únich á qui honora y li dona gloria. Pero 'ls seus dias serán de curta durada; ja Minerva apressura 'l seu instant fatal, y li destina en contra 'l bras robust d' Aquiles. L' héroe frisa per rompre las filas dels guerrers; intenta penetrar allá ahont veu las columnas mes compactas, las armas mes formidables. No obstant se deté, malgrat lo seu ardor; per llarch temps los Grechs, compactes com una muralla, resisteixen l' embestida. Aixis com una roca espadada, en las marges escumosas de la mar, desafia la violencia dels vents sonorosos y de las grossas onadas que s' estrellan al seu demunt, aixis mateix los Grechs permaneixen ferms y no pensan en fugir. Mes per últim Héctor, ardorós com la flama, se tira sobre d' ells per tots los costats á la vegada. Aixis l' infatigable mar, somogut per la tempesta, rebot las aiguas pe 'ls costats d' una nau llaugera y la cubreix tota d' escuma, mentres que 'l vent s' arremolina ab un terrible soroll per las velas tremolosas, y allavors los espantats marins temen en lo fons de l'ánima, perque vogan apenas separats de la mort, com ells tenen los Grechs torturat lo cor. Moltas vegadas un lleó devorador ataca de sobte á las innombrables badellas que pasturan en l' herba fresca d' un espayós prat: entre ellas lo pastor, veyentse inhábil pera combatre á la bestia febrosenca, no poguent defendre 'l bestiá, corre ja al devant, ja al darrera del remat, mes lo lleó salta entremitj y devora á una badella, al mateix temps que las altras fujen esporoguidas. D' igual manera tots los Grechs al cap y al fí fujen perseguits per Héctor y pe 'l poderós Júpiter. L' héroe troyá, ab tot, solzament ha mort un guerrer, Perifas de Micenas, fill de Copreo, que un dia había portat al diví Hércules los misatjes del rey Euristeo. Fill d' un pare indígne, Perifas sobressortia per tota mena de virtuts. Llauger en corre, valent en las batallas, sabi entre ls primers de Micenas, proporciona á Héctor una inmensa gloria. Al girarse, ensopega ab lo cantó del ample escut que cubreix tot lo seu cos y 'l defensa dels darts; los peus se li entrabancan; cau d' esquena y 'l casco fa un ressó terrible. Al moment que Héctor lo veu caure, se li tira al demunt, li enfonsa la llansa en lo pit y li arrenca la vida al costat mateix dels seus companys, los qui, á pesar del seu dolor, no poden socórrelo. ¡Tant es lo que temen al diví Héctor!
Los Grechs se troban entremitj dels seus vaixells, que fins los darrers han sigut portats demunt de la riba, quals costats los protegeixen. Espargits en las clarianas que deixan las naus, la crudel necessitat los forsa á abandonar la primera línea dels vaixells; pero 's deturan, tornan á afilerarse devant de las tendas y deixan de dispersarse pe 'l campament. La vergonya, lo temor los detenen, y no paran d' animarse 'ls uns als altres fent grans crits Néstor, sobretot, salvaguarda dels Grechs, invoca 'l nom dels seus pares y dirigeix á tots los guerrers la seva ardorosa pregaria:
«Amicha, esclama, porteuvos com á homes, y, en vostre esperit, temau la censura dels homes. Recordeuvos de vostras criaturas, de vostras donas, dels bens que habeu deixat en vostra patria; recordeuvos de vostres pares, vius ó morts. En nom de tots aquestos, que aquí no 's troban, jo us suplico que permanescau inflexibles, que us guardeu d' empendre la fúgida.»
Aquestas paraulas reaniman las fursas de tots y vigorisan tots los coratjes. Allavors Minerva dispersa la boira espessa que una divinitat había estés demunt deis Grechs; una viva ratxa de llum aclareix per un cantó 'ls vaixells, y per l' altre 'l camp de batalla. Héctor, febrosench de valor, y 'ls seus companys se presentan devant dels que poch há s' han retirat de la lluyta, y d' aquells que sostingueren lo combat fins al peu de la flota.
Mes de cap manera Ayax vol, en son cor gran, permaneixer en lo lloch ahont los seus s' habían detingut. Avansa á grans passos per sobre las cuberías de las naus y maneja una llansa de combat naval, llarga de vint y dos cólsers, reforsada ab claus. Aixis com un destre caballer, ajuntant quatre caballs de rengla, los dirigeix á través de la plana, cap á la gran ciutat, seguint la via pública, y 'ls homes y las donas hi corren á collas y l' admiran; ell, sense detíndrese y sense titubejar, salta, y mentres que 'ls seus corcers volan, passa llaugerament del un al altre, del mateix modo 'l fill de Telamón, recorre á grans passos la cuberta dels vaixells llaugers. La ven seva arriba fins al éter; sense parar dona crits terribles y ordena als Grechs que salven lo campament y la flota. Héctor, pe 'l seu costat, no s' está quiet entre las filas dels Troyans. Aixis com un' áliga negre se tira en mitj d' un vol d' ánechs de bosch, de gruas, ó de cisnes de llarch coll, que pe 'l costat d' un riu buscan menjar, aixis mateix Héctor se tira entre 'ls Troyans y 's posa al costat d' un vaixell. Júpiter lo dirigeix ab sa poderosa má, y detrás d' ell empeny á la seva host. Lo terrible combat se refá més ardent que may en mitj de la flota. Al veure tal furor, qualsevol hauria dit que, arribats tots de fresch s' embestían los uns als altres per primera vegada. Aquestos son los pensaments que s' agitan en una y altra part: los Grechs no creuhen escapar de la matansa; tots temen morir; los Troyans no dubtan que pegarán foch á la flota y que exterminarán als héroes argius. Aixó es lo que tenen per segú ó esperan, y s' embesteixen ab estrépit. Héctor se manté á l' extremitat de la superba nau que ha portat á Protesilao als camps troyans, y que no deu tornarlo á sa patria. Disputantse aquest vaixell los Grechs y 'ls Troyans s' instigan y 's matan los uns als altres. Las fletxas y las llansas no son prou pera satisfer la seva rabia; tenen un sol esperit y combaten cos á cos ab las destrals afiladas, las llansas de doble punta, las destrals de dos talls y las llargas espasas. ¡Quánts magnífichs coltells s' escapan de las mans dels héroes moribundos, ó rodolan ab lo cos del qui 'ls porta atravessats! La terra está ennegrida pe 'ls dolls de sanch. Mes Héctor no abandona la nau de que s' ha apoderat; porta ell mateix la bandera y dona ordres als Troyans:
«Porteu foch, ajunteuvos, sostingueu lo combat. Júpiter nos concedeix la victoria per fi, en aquest dia en que vá á caure en nostras mans la flota que, vogant cap aquí, contra 'l voler dels deus, nos omple de dolor, per culpa de la feblesa dels ancians. Si, sempre 'ls ancians s' oposaren á que jo lluytés prop de las naus y retingueren los nostres guerrers; més Júpiter habia enterbolit nostres esperits y ara ell nos encoratja.»
Aquestas paraulas los ubriagan, y cauhen ab mes furor demunt dels Grechs. Ayax está rendit, perque una pluja de darts l' oprimeix; més recula pás á pás y no espera lliurarse de la mort; abandónala punta y la cuberta de la nau y 's posa dret demunt del banch de set peus. Allá 's detura, y mira per tots costats; y quan s' adona d' un Troyá que porta la flama infatigable, lo deté ab la seva llansa, y no para, ab veu terrible, d' encoratjar als guerrers:
«Héroes,fills de Danaos,favorescuts de Marte, porteuvos com homes; amichs, recordeuvos de vostre impetuós valor.¿Pot ser penseu que darrera vostre hi trobareu aliats ó una muralla mes sólida que la nostra, un inexpugnable baluart? No, no, no hi ha cap ciutat fortificada pera donarnos defensa ab las sevas torres ni socors ab los seus guerrers. No; tancats per la mar en los camps troyans, nos trobem allunyats de nostra estimada patria. Nostra salvació está sols en nostras mans, y no en la tibiesa del combat.»
Diu aixó y maneja ab ardor la seva arma formidable. Lo Troyá á qui Héctor excita, y que per compláurel avansa ab la flama en las mans, se veu ferit per la grossa llansa d' Ayax. Aixis mata á dotze guerrers enfront de las naus.