Iliada/Cant XIV

CANT XIV

______

Encara que l' anciá Néstor se 'n habia anat á beure, no deixá de sentí 'ls crits, y diu al fill d' Esculapi:
«¡Considera, diví Macaón, com finirá aquesta batalla! La cridoria dels joves combatents va aumentant prop dels vaixells. Quédat aquí descansant y beu ví generós, fins que la rossa Hecamede t' haje escalfat l' aigua del bany y rentat la pols y la sanch de que estás plé. Jo me 'n vaig en siti desde ahont ho pugui veure tot.»
Ditas aquestas paraulas, se posa l' escut de Tranimedes, que l' habia deixat allí, y lluyta va ab lo de Néstor; agafa una forta llansa, ab punta de bronzo, y's deté á l'entrada de la tenda, desde ahont se presenta á sa vista un crudel espectácle. Los Grechs vivament apurats, mes enllá 'ls fers Troyans que 'ls persegueixen, y derrera d' ells, la muralla caiguda. Aixis com en l' ampla mar, quan li pegan al demunt los colps rápits dels vents sonorosos, y sas onas silenciosas han anat tornantse negrencas, sense decidirse á anar per un cantó ó per un altre, esperant lo vent impetuós que per mes potent ha d' escullir Júpiter; aixis mateix l' ilustre anciá 's detura indecís, dubtant en son esperit si 's posará á lluytar entre 'ls fills de Danaos, ó si anirá á trobar al rey dels guerrers, Agamemnon. Per fi li sembla preferible anar á trobar al Atrida.
Los combatents entretant se matan los uns als altres; lo bronzo impenetrable ressona demunt dels seus pits colpejats per las espasas y las picas de doble punta. En aquest moment los reys, deixebles de Júpiter, ferits pe 'l bronzo, Diomedes, Ulisses, Agamemnon, que venen de las sevas naus, troban á Néstor. Una primera línea de vaixells estava disposta, lluny del camp de batalla, demunt las marges de la mar escumosa. Las altras estavan esglaonadas fins á la plana, y la muralla tocava á las extremitats de l' última línea. La riba, á pesar de la seva estensió, no hauria pogut contenir la flota entera en una sola línea; l' armada habia sigut reduhida á un espay massa estret. Los vaixells, están, donchs, disposats en rengleras y omplen del tot las vastas costas del golf que rodejan á dos promontoris. Los reys, pera contemplar la batalla, van tots junts apoyats en las sevas llansas y ab lo cor nafrat d' afligiment. L' aparició del venerable Néstor los hi gela l' ánima.
«Fill de Neleo, esclama Agamemnon, honor de la Grecia ¿com es que abandonant la batalla destructora, tornas al nostre camp? Tinch molta por de que 'l fogós Héctor portará á cap l' amenassa que ha fet en la assamblea dels Troyans de no anársen d' aquí per entornársen á Ilió avans d' haber incendiat las naus y exterminat als Argius. Aixó es lo que ha dit y porta camí de cumplir la seva paraula. ¡Ay! sens dubte que tots los Grechs han concebut en l' ánima la seva cólera contra de mí, y, com Aquiles, s' escusan de combatre prop de la flota.
—¡Ay! respon Néstor, aixó de que tens por ja se ha cumplert y ni 'l mateix Júpiter podría desfer lo fet. La cerca del campament, que habiam alsat, per defensa nostra y de la flota, una muralla inespugnable, está ja desfeta. Are 's combat ab furor y sense treva vers als vaixells. Per mes que miresses, no podrías dir de quin cantó mes que de quin altre los Grechs flaquejan; per tot cauhen en tropell, y l' estrépit arriba fins al cel. ¡Considerem, donchs, com acabará aquesta lluyta, y mirem si un prudent consell pot salvarnos! De tots modos, no pretendí exhortarvos perqué torneu á la lluyta. No es pas als ferits als qui convé combatre.
—¡Néstor, contesta l' Atrida, ja que la batalla té lloch, prop de las popas de nostras naus, aquesta muralla, aquesta fossa que han costat tantas fatigas als Grechs, aquesta cerca, que esperavan que defendria á la flota y als guerrers han vingut á ésser inútils! ¡Ah, sens dubte 'l tot poderós Júpiter vol que 'ls Grechs moren sense gloria lluny d'Argos! Avans sabia jo que protegia de bon cor als fills de Danaos; més are veig que després d' habernos subjectat los brassos y ofegat las nostras forsas, honra als Troyans com si fossen divinitats. Creyeume, donchs, y fem lo que vaigá proposar: portem los vaixells cap al aygua, tirémlos á la mar, posem las áncoras, y esperem la nit divina: tal vegada aquesta fará que 'ls Troyans suspenguen lo combat. Allavors podrem tirar la aygua 'l resto de la flota. No es cap vergonya que'ns aprofitem de la nit per evitar la nostra ruina, y la fugida es preferible á la captivitat.»
Ulisses, abundant sempre en útils consells, li tira una mirada de indignació y exclama:
«¡Oh Atrida, quina paraula ha sortit de la teva boca! ¡Desgraciat! ¡Com no ets lo capdill d' un exércit sense honor, y no de nosaltres, á qui Júpiter ha destinat desde l' infantesa á la ancianitat, á sostindré las mes penosas guerras, fins á tant que la mort nos acaba! ¿Tens, donchs, veritablement lo propósit de abandonar la gran ciutat dels Troyans, per la que habem sofert ja tant y tant? ¡Ah! calla de por que'ls demés Grechs no senten aquestas paraulas que un home que sápiga lo que deu dir, un rey que porta ceptre, un capdill d' un exércit, que te baix las sevas ordres tanta gent, com aquí hi ha d' Aqueus somesos á ton poder, no hauria pas deixat sortir de la seva boca. Si, no hi poses dubte, reprobo 'l consell que'ns donas de tirar nostres vaixells al aygua mentres dure la batalla, en mitj del bélich clamor. ¿No es per ventura la vista de las naus, sobretot, lo que conté 'ls troyans, per mes que 's creguin victoriosos? ¿No es aixó que has dit, donchs, assegurar nostra ruina? ¿Com vols que 'ls Grechs resisteixen l' embestida, metres tirarem al aygua 'ls vaixells? Veuran al enemich darrera d'ells y abandonarán lo combat precipitadament. ¡Lo teu consell ¡oh rey dels homes! es, donchs, funestíssim!
—Ulisses, respon lo fill d' Atreo, las tevas greus reprensions penetran en l' ánima meva; pero jo no he ordenat de cap manera als fills dels Grechs que tiren, contra sa voluntat, los vaixells á la mar. Que qualsevol de nosaltres, jove ó vell, esplane aquí un consell millor y estigui segur de que m' omplirá de satisfacció.
—Aquest home que demanas lo tenim prop, esclama 'l belicós Diomedes, y no tindrém de buscarlo molta estona; si voleu créurem sense desdenyarme, perqué só 'l mes jove de tots vosaltres. També jo tmch á molta honra l' ésser decendent de noble sanch y de un pare ilustre: de Tideo, que en Tebas te tancat un, ample tomba. Tres fills valerosos naixeren de Porteo y habitaren en Pleuron, en l' elevada Calidon. Los dos mes grans fóren Agrios y Mélas; lo escuder Eneo, pare de Tideo, sigué 'l tercer, y excedia á tots en valor. Aquest héroe visqué en sa patria; pero 'l meu pare, després de llarchs viatjes, vingé á viure á Argos;'que tal fou la voluntat de Júpiter y dels altres deus. Tideo 's casá ab una de las fillas d' Adresto, y va possehir una espayosa morada, rica en tresors, voltada de camps fértils, poblats d' hermosos caminals formats per arbres fruiters. També tenia Tideo remats de bestiá nombrosos. Aventatjá á tots los Aqueus per la seva destresa en tirar la llansa. Massa que vosaltres mateixos haureu sentit parlar d' aquestas cosas veritables. Ab aixó, sabent que no só d' origen baix y sense valor, no menyspreareu los bons consells que vaig á donarvos:
«Amichs, anémnosne cap al camp de batalla, á pesar dels nostres dolors; que la necessitat es lley. No obstant, conservémnos fora de tret dels darts, perque cap de nosaltres rebe una altra ferida sobre la que ja tenim. Més exortem y fem anar contra l' enemich á aquells Grechs que, pera satisfer la seva ira, s' han retirat y no lluytan.»
Diu aixó: 'ls heroes no son sorts á tals paraulas; y se 'n van. Al seu devant se posa'l capdill de l'esquadra, Agamemnon. Lo dur Neptú no ha deixat de vigilarlos, y baix la figura d' un anciá, s' acosta, agafa per la má dreta al fill d' Atreo y li diu:
«Atrida, sens dubte 'l fill de Peleo s' alegra en son cor crudel al veure la matansa y la fugida dels Grechs, perqué ni té sombra de pietat. ¡Aixis morís tal com es; que un deu l' aniquilés! Ara com ara 'ls benhaurats inmortals no están pas airats en contra teva. No ho dubtes, los capdills y 'ls reys troyans farán encara alsar la pols en la plana: tu 'ls veurás corre vers á Ilió, allunyantse de las tendas y dels vaixells.»
Ditas aquestas paraulas, dona un gran crit y corre en avánt. Tant com poguera fer lo clamoreig de non ó deu mil guerrers, tant ressona, fora del pit del poderos Neptú, la seva formidable veu. Inflama 'l valor dels Grechs d' intrépit coratje, y las sevas forsas se multiplican.
Juno, del trono d' or, s' alsa, guayta desde 'l cim de l' Olimpo, y reconeix al seu germá que corre afanyós entre 'ls combatents; lo cor li salta d' alegria. Veu més lluny assentat en la cresta més elevada de l' Ida, fértil en manantials, á Júpiter, á qui aborreix en son esperit. Tot desseguida l' augusta deesa medita 'l medi d' enganyar al seu espós, y li sembla que lo millor que pot fer es anar al Ida, després d' haberse ben adornat, per si veyentla ell desitjaria dormir al seu costat, y aixis ella podria infundir á sas parpellas y á la seva ánima prudenta un somni profon y delectable. Al moment entra á la cambra que 'l seu fill Vulcá va construirli; posanthi robustas portas á l' entrada ab un pany de secret que cap altra divinitat sabia obrir. La deesa s' hi fica y tanca per dins las portas brillantas. Tot seguit, ab ambrosia se renta 'l seu cos atractiu, y 's perfuma ab un oli diví que li han ofert en sacrifici, y que sempre que 's remou, la seva olor s' espageix pe 'l palau de Júpiter, per la terra y pe 'l cel. Quan s' ha perfumat, se pentina, forma ab las sevas mateixas mans las hermosas trenas que penjan de son cap inmortal; y's posa una túnica preciosa, labor admirable de Minerva, decorada ab dibuixos maravellosos. La té subjetada al pit per medi de tancas d' or. Un cinturón, guarnit de cent borletas li rodeja 'l eos. La mes ilustre de las deesas se penja á las orellas, destrament foradadas, arracadas d' un travall delicadíssim, adornadas ab tres brillants resplandents disposats ab un gust indefinible. S' embolica després ab un vel superbo, d' admirable delicadesa, blanch com lo sol, y 's posa, sota las plantas dels peus encisadors, hermosas sandalias. Després, un cop s' ha posat tots aquestos adornos, surt de la seva cambra nupcial, crida á Vénus, la condueix apartada dels altres deus y li diu:
«Filla estimada: ¿me concedirás lo que vaigá demanarte?¿ó no m' escoltarás, airada perque protegeixo als Grechs y tú als Troyans?
—Juno, li contesta Vénus, ilustre filla de Saturno, descubreixme 'l teu pensament, que 'l meu cor m' inclina á cumplirlo, si puch ferho y no s' hi oposa un poder major.»
Allavors l' enganyadora Juno li respon:
«Confiam lo secret d' amor y 'ls desitjos de que 't vals pera tenir subjectes al deus y als mortals. Vaig á visitar, als confins de la terra fértil, á l' Occeá, pare dels deus, y á la venerable Tétis, que m' han pujat y nodrit en sas moradas. Rea m' habia confiat á ells, quan Júpiter, de l' estensa mirada, desterrá á Saturno dessota la térra y la mar inmensa. Vaig á visitarlos y á posar pau á las diferencias que 's tenen: que, temps ha, estan separats l' un del altre y no 's comparteixen lo llit nupcial, perque la cólera s' ha apoderat de la seva ánima. Si logrés reconciliarlos ab dolsas paraulas y fer que dormissen en lo mateix llit, sempre més me tindrian estimada y 'm dirían venerable.
—¡Oh Juno! respon Vénus la somrisenta, no puch ni dech negarte lo que 'm demanas, á tú que dorms entre 'ls brassos del soberá dels deus.»
Ditas aquestas paraulas, se desfá del cos lo cinturón maravellós y variat ahont hi están reunits tots los atractius, las tendras caricias, los desitjos, las secretas conversas, y aquells mots que cautivan l' ánima fins del mes prudent. Vénus lo coloca en las mans de l' esposa de Júpiter y li diu:
«Pren aquest cinturón brodat en lo qual s' hi troba tot; amágatal en lo pit. Estich segura de que no tornarás sense haber complert lo que desitjas executar.»
Diu aixó: y l' augusta deesa sonriu y sonrient s' amaga en lo pit lo cinturón. Vénus torna á entrar al palau de Júpiter; y Juno, ab vol rápit baixa per la Pieria y la fértil Ematia. Atravessa després los cims elevats de las montanyas nevadas de la Tracia; los seus peus apenas tocan á terra. Desde 'ls puigs del Atos traspassa la mar escumosa y arriba á Lemnos, ciutat fundada pe'l diví Toas. Allí empren al Somni, germá de la Mort, l' agafa per la má y li dirigeix aquestas paraulas:
«Somni, rey dels deus y dels homes, ja que ana d' ara has accedit á mós prechs, sigas també avuy dócil á la meva veu, y eternament te'n estaré agrahida, aboca á las parpellas y en los ulls brillants de Júpiter un dols ensopiment, quan estaré entre 'ls seus brassos. Te faré richs donatius; un superbo trono d'or, incorruptible, quet fabricará artísticament lo meu fill Vulcá; y hi afagiré un preciós tamburet, en lo qual hi descansarás los peus brillants durant los espléndits festins.»
L' apacible Somni contesta en aquestos termes:
«Juno, augusta deesa, filla del gran Saturno, induptablement que ensopiría ab facilitat á qualsevol altre deu, encara que fós lo qui conmou l' Occeá, origen de tot; pero no m' acostaré pas á Júpiter, no l' adormiré pas, si ell mateix no m' ho ordena. M' he tornat prudent desde que vaig fer lo que'm manavas aquell dia en que 'l seu magnánim fill navegava per las costas d' Ilió, després de destruida la ciutat dels Troyans. Dolsament espargit al entorn del deu que porta l' escut, vaig adormir la seva prudencia, mentres tú en ton cor preparavas á son fill mals á milers. Tot seguit exitares en contra d' ell la violencia de las tempestats, y vas allunyarlo dels seus amichs, en l' illa populosa de Cos. Al despertarse, 'l pare dels deus, indignat, exhala l' ira seva y fá tremolar als demés deus en los palaus inmortals; sobretot me busca á mí, vol destruirme precipitantme desde 'l éter al mar; mes jo 'm refugio prop de la Nit, que subjecta als deus y als homes y ella 'm salva. Júpiter se calmá, á pesar del seu furor, perqué tingué por de desagradar á la Nit rápida. ¡T ara vols ficarme en un nou perill!
—Somni, respon la deesa, ¿perqué tens aquestos pensaments? ¿Créus que Júpiter ajudará als Troyans com al seu fill Hércules, y que per causa d'ells se posará encolerisat del mateix modo? Segueixme y t' uniré á una de las Gracias mes joves; donarás, en una paraula, 'l dols nom d' esposa á Pasitea, á qui desitjas tots los dias.»
Diu aixó: lo Somni, apoderat d'una dolsa joya li contesta:
«Júram per l' aigua inviolable de l' Estigia, ab una má en la fértil terra y l' altra en la superficie igualada de la mar, pren per testimoni á tots los deus infernals, corteig de Saturno, que'm donarás per esposa á Pasitea, una de las Gracias més joves, á qui desitjo tots los dias.»
Diu aixís: y Juno, dels brassos blanchs, no dupta gens en compláurel, fa 'l jurament tal com ell li ha demanat, posanthi per testimoni á tots los deus que resideixen sota 'l Tártaro y que s' anomenan Titans. Tot seguit, després que ella ha acabat de fer lo solemne urament, abduas divinitats, abandónan á Lemnos y á la ciutat de Imbros. Rodejadas d' una boira, acaban tot seguit la seva via. Arriban á Lectos, al peu de l' Ida, fértil en manantials, niadora de animals salvatjes. Allá deixan l' Helespont y caminan costa amunt. Los seus passos fan cimbrejar lo brancatje dels arbres boscans. Lo Somni 's detura fora de la vista de Júpiter, y s' amaga entre 'l fullatje d' un pi gegantesch, lo mes alt dels que ha criat l' Ida, y que s' enlaira fins al éter. Allá, cobert per espessas brancas, pren la figura de un au grunyidora, á la que, en las montanyas, los deus anomenan Calcis, y 'ls homes Cimindis. Entretant Juno puja rápidament al Gargaros, un dels pichs del elevat Ida, y Júpiter, que amontona las nuvoladas, se'n adona. Tot de sopte 'l desitj s' apodera de la seva ánima com aquell dia en que per primera vegada entrá en lo llit d'ella, d' amagat de sos pares. Corre al devant seu y li diu:
«Juno ¿qué es lo que't fa abandonar l' Olimpo y 't porta aqui? En lloch veig los teus corcers ni 'l carro que 't transporta.»
L' enganyosa Juno li respon en aquestos termes:
«Me'n vaig als confins de la terra fértil á visitará l'Occeá, pare dels deus, y á la venerable Tétis, que m' han criat y nodrit en sos palaus; vaig á visitarlos y á posar pau á las sevas disidencias. Molt temps fa ja que están separats y no gosan junts de las caricias del llit nupcial, perque la cólera s' ha apoderat de la seva ánima. He deixat al peu de l' Ida 'ls corcers que m' han portat per demunt de la terra y de la superficie de las aiguas. Per tú, sortint del Olimpo he volgut passar per aqui, per por de que no ho prenguesses á mal, si sense donárten coneixement me'n anava al palau del rápit Occeá.
—Juno, contesta 'l que acopla las nuvoladas, podrás anarhi mes tart; mes ara vina y primerament descansem y entreguemnos á las delicias del amor; que jamay deesa ni mortal m' ha inspirat com tú tants desitjos amorosos: ni l' esposa d' Ixió, que engendrá á Pirotoo, tan valent com los deus; ni la filla d' Acrisio, Danae, mare de Perseo, 'l mes ilustre dels homes; ni la filla del gloriós Fènix, que va parí á Minos y á Radamante; ni en Tebas, Alcmena, mare d' Hércules de l' ánima indomable, y Sémele, mare de Baco, delicia dels humans. No, la róssa Céres, Latona ni tu mateixa m' habiau jamay inspirat l' amor que ara sentó per tú, ni 'ls desitjos que m' encenen.
—¡Temible Júpiter! respon l'enganyosa deesa, qué has dit ara! ¡Vols entregarte al amor en aquest moment en lo mont Ida, ahont tot es visible! Considera que si undels deus nos descubreix dormint, y ho esplica als demés inmortals, no gosaré may mes, sortint dels teus brassos, retornar á ton palau, perqué hauré fet una cosa vergonyosa. Mes si realment t' hi empenyas, si es aquest lo desitj del teu cor, hi ha una cambra nupcial que t' ha construit lo teu fill Vulcá, que té las entradas tancadas ab robustas portas; anemhi, anem al nostre llit, ja que en aquest instant te plau dormir al meu costat.
—¡No tinguis por, oh Juno, continua Júpiter, d'esser vista dels deus ni dels mortals! Vaig á rodejarte d' un núvol d' or que 'l sol mateix no lograría traspassar ab sa penetradora llum ni ab sas miradas, de las que res n' escapa.»
Ditas aquestas paraulas, lo fill de Saturno apreta entre 'ls seus brassos á la seva augusta esposa. Sota d' ells la terra produeix herba nova; 'l loto humitejat de la rosada, 'l crocus, y 'l jacinte dols y olorós, los sostenen blanament. S' ajeuhen en aquest llit, rodejats d' una superba nuvolada d' or, d' ahont se desprenen brillantas gotas de rosada. Aixis, entre 'ls brassos de Juno, lo pare dels deus, dominat per l'amor y'l somni, s'adorm apaciblement en lo cim mateix del Gargaros. Tot seguit lo Somni corre cap á la flota dels Grechs, pera advertirho al deu que conmou la terra. L' empren y li diu:
«Neptú, dona socors ara tant com vulguis als Aqueus, donalshi gloria, al menys per un instant, mentres que Júpiter estigui dormint. Jo l' he ensopit profundament, y Juno l' ha seduit perque s' entregue ab ella á las dolsuras del amor.»
Lo deu se 'n va corrent cap á las ilustres tribus dels guerrers, després d' haber animat á Neptú á socórrer als Grechs. Aquet al mateix moment se posa al devant de las primeras filas y esclama:
«Argius: ¿cedirém un' altra volta la victoria als fills de Priam. perque s' apodere de la flota, y consegueixi una inmensa gloria? Al menys aixis ho espera y se 'n gaudeix, encoratjat al veure la cólera y l' inacció d' Aquiles. Mes nosaltres no trobarém á faltar al fill de Peleo, si 'ns disposem á apoyarnos mútuament en la lluyta. Amichs, fem lo que vaig á proposarvos; cubrimnos ab los mes grans y millors escuts. Posemnos demunt del cap cascos de bronzo; en nostras mans portem empunyadas las mes prolongadas llansas; anem. Vull conduirvos, y dubto que 'l fill de Priam ne surte bé, per molt que sigui 'l seu ardor. Vosaltres, per qui 'l valor en las batallas es ferm, inalterable, y que porteu las armaduras llaugeras, donéulos al menys robustos y que aquestos us donguin los seus amples escuts.»
Diu aixó: los Grechs, seguint lo seu consell, s' apressuran á obehirlo. Los reys mateixos, Diomedes, Ulisses, Agamemnon, á pesar de las sevas feridas, los disposan á lluytar, recorren totas las filas y presencian lo cambi de las armaduras. Los mes robustos, prenen las armas mes feixugas; los déèbils, prenen las mes llaugeras. Quan los héroes han cubert lo seu cos ab lo bronzo brillant, se tiran al combat. Al seu devant camina T deu que conmou la terra, Neptú, portant en sa robusta má una llarga y formidable espasa, que sembla 'l llamp. No li es permés servirsen en la batalla, pero al mirarla lo temor s' apodera dels guerrers.
Héctor, pe'l seu costat, ordena las filas dels Troyans.
D' aquesta manera, Neptú, de blavenca cabellera y l' ilustre Héctor, preparan lo combat terrible: aquest en ajuda dels Troyans y aquell en pró dels Grechs. Las onas bramúlan vers á las tendas y las naus, y las duas hosts se conmouhen en inmensa cridoria. L' estrépit de las onas marinas que reboten, impelidas per la violencia del Boreo, en los rompents de la costa; lo cruiximent del foch que en la montanya devora á un bosch espayós; los brams dels vents sonorosos que lluytan furiosos contra las alsinas d' ampla copa, no son mes terribles que l' inmens clamoreig del Troyans y dels Grechs, en lo moment en que s' embesteixen los uns als altres. L' ilustre Héctor es lo primer en tirar la seva llansa contra Ayax, que s' encamina dret cap á n' ell. Lo tret no 's desvía; va á parar en lo punt ahont se creuhan los dos talabarts demunt del pit, sostenint l' un l' escut, y l' altre l' espasa adornada ab claus d' argent. Tots dos preservan del bronzo las delicadas carns. Héctor, airat al veure que las sevas mans han tirat inútilment lo dart, recula entre las filas dels seus, pera fugir de la mort. Tot seguit, lo gran fill de Telamón, quan Héctor se retira, agafa una pedra de las que serveixen pera falcar las naus, y que en gran nombre rodolan sóta 'ls peus dels combatents y la llensa voltejant lo bras. La pedra vola, passa per demunt del escut d' Héctor y li toca al pit, prop del coll. Com una alsina arrencada d'arrel pel llamp impetuós del poderós Júpiter, cau espargint una forta olor de sofre, y aterrorisa als mes atrevits que presencian la seva caiguda (¡tant imponents son los raigs del soberá dels deus!), aixís mateix cau sobtadament en l' arena 'l robust Héctor; la llansa se li escapa de las mans, sense que li fugen del seu siti 'l casco ni l' escut y al damunt seul' armadura de bronzo ressona. Los fills dels Argius avansan esclatant en crits de joya; contan apoderarse d' ell y disparan una pluja de darts. Cap d' aquestos, peró, fereix al pastor de pobles, perque tot seguit los mes valents s' han posat al devant d' ell: Solidamas, Eneas, lo diví Agenor, Sarpedon, rey dels Licis y 'l robust Glaucos. Cap dels guerrers deixá de correhi y de cubrirlo ab son ample escut. Al moment los seus companys lo prenen entre brassos y 'l treuhen de la lluyta fins al siti en que 'ls corcers d' ell se troban retirats, fermats al carro resplendent y confiats á un escuder. Tot seguit lo carro se 'n endú vers á Ilió al héroe, que vá sospirant amargament.
Quan arriban á las frondosas márges del sinuós Xanto de las bellas onas, riu creat per Júpiter, los amichs del héroe 'l baixan del carro y li tiran aiga fresca; pren esperit, entreobre 'ls ulls, se posa agenollat y vomita sanch negrenca; després s' ajeu novament demunt l'arena y un mantell de nit li rodeja las parpellas. Lo colp que ha rebut, encara li abat l'ánima.
Los Grechs, desde que han vist que Héctor se 'n anava, atacan als Troyans ab mes furor y no pensan en res mes que en combatre. Allavors, lo primer de'ls dos Ayax, fill d' Oileo, salta, ab la llansa á la má, demunt de Satnios, fill d' Enope. Aquest héroe era fill d'una hermosa náyade, que l' habia engendrat quan Enope pasturava 'ls seus remats en las ribas del Satniois. Lo fill d' Oileo li enfonsa la pica al ventre. Cau d' espatllas á terra, y al voltant del seu cos los Grechs y 'ls Troyans sostenen un terrible combat.
Polidámas, remolinejant la llansa, corre á déféndrelo y fereix á l' espatlla dreta á Protenor, fill d' Areilicos; lo dart rápidament li traspassa passa l' espatlla; l' héroe cau en la pols, y ab las mans esgarrapa la terra. Polidámas se 'n gaudeix terriblement y esclama:
«No, aquesta no ha sigut una llansada tirada en vá per lo bras robust del fill de Pantos; un héroe grech l' ha rebuda en sas entranyas, y 'm sembla que en ella podrá apoyarse pera baixar als palaus de Plutó.»
Diu aixó, y 'ls Aqueus sl afligeixen per aquest gaudiment; aquestas paraulas conmouhen sobre tot l' esperit de l' ilustre Ayax, fill de Telamon, perque ha vist caure 'l guerrer al seu costat. Dirigeix tot seguit contra 'l Troyá, que recula, la seva llansa esplendenta: Polidamas salta oblícuament y s' escapa aixis de la mort. Més lo voler dels deus ha condemnat á Arquíloco, fill d' Antenor: lo bronzo li penetra per la juntura del coll y del cap, li trenca l' última vértebra y li trinxa 'ls dos muscles. Cau, de manera que 'l cap, la boca y 'l nas li tocan á terra avans que 'ls genolls.
Ayax, ara, interpela al valent fill de Pantos:
«Mira, Polidámas, y contéstam sincerament: ¿no he vensut á un guerrer digne de venjar la mort de Protenor? No 'm sembla que estigués faltat de valentía, ni d' innoble ascendencia; tó totas las faccions de la familia d' Antenor, y prou deu esser son germá ó son fill.»
Aixís parla, coneixentlo bé, y 'l ánima dels Troyans está plena de dolor. Allavors Acamas, defenent lo cos del seu germá, dona una llansada al Beoci Promacos, que estirava ja 'l cadavre pels peus. Acamas se 'n gaudeix terriblement y esclama:
«Argius, á las fletxas consagrats, eterns amenassadors, no están reservats á nosaltres solament lo mal y las afliccions; també arriba sovint fins á vosaltres la mort. Guayteu com dorm entre vostras filas Promacos, vensut per la meva llansa. ¡Mon germá no ha tingut d' esperá per llarch temps la venjansa! ¡Es ben cert que tothom desitja deixar, en casa seva, un germá que pugui venjarlo en los combats!»
Diu aixó: y l' aflicció s' apodera dels Aqueus per aquest gaudiment: aquestas paraulas conmouhen sobretot l' ánima de Peneleo, que embesteix á Acamas. Aquest no espera l' embestida del rey Peneleo, qual pica travessa á Ilioneo, fill de Forbas, rich en remats d' ovellas, mes que cap altre Troyá, estimat de Mercuri que li ha donat espléndits bèns. ¡Fora d' ell, la mare d' Ilioneo, no te cap mes fill! La llansa li entra per sota las cellas, en lo naixement del ull, li fa rajar la pupila, li traspassa l' ull y se li clava en lo cráneo. Cau. ab las mans estesas. Peneleo allavoras, ab la seva espasa, li talla 'l coll, y fa rodolar per terra 'l cap ab lo casco, y la llansa enfonzada en l' ull. Peneleo l' alsa com si fos lo cálzer d' una rosella, lo mostra als Troyans, y gaudintsen esclama:
«¡Oh Troyans! aneu á dir al pares estimats de l' ilustre Ilioneo que 's lamenten en son palau; l' esposa de Promacos tampoch podrá alegrarse del retorn de son espós estimat, quan la flota se 'n haurá endut d' aquestas platjas als joves guerrers grechs.»
Al dir aquestas paraulas, lo pálit Terror s' apodera de tots los Troyans: mira cada un d' ells per tots cantons com s' escapará d' arribar al instant suprem.
Musas que habiteu en las moradas celestials, digueume ara quin dels héroes grechs sigué 'l primer en pendre sagnantas armaduras, quan l' ilustre Neptú va fer inclinar á favor d' ells la batalla.
Ayax, fill de Telamon, es lo primer que ho logra, matant á Hirtios, fill de Girtias, capdill dels magnánims Misis; Antíloco despres mata y despulla á Fálces y á Mermeros; Merion mata á Moris y á Hipotion; Teucro, á Protoor y á Perifétes; Menelao, per fi, traspassa 'l ventre d' Hiperenor, pastor de pobles; lo bronzo desgarra las entranyas del héroe y 'ls hi treu defora. La seva ánima s' escapa, precipitadament per aquesta horrible ferida, y las negras tenebras li rodejan la vista. L' ágil fill d' Oileo, mata també nombrosos guerrers, perque cap pot igualarse á n' ell pera alcansar als enemichs contra 'ils quals Júpiter ha incitat al Terror.