Els pobres. Els sants/El cinyell de Sant Tomàs
La mare de Sant Tomas
té les entranyes de pedra:
s'estima més perdre l fill
que guanyar-lo per l'Iglesia.
Vol a eixa aliga del cel
engabiar en la terra
perquè no s'enlairi al sol
tallant ses ales angeliques.
— Fill meu, — li diu tot sovint, —
fill meu, Tomas, per què m deixes?
Aquí nedaras en or
i allí viuras ab pobresa.
— El més ric del món seré,
puix tindré a Déu per herencia.
— També a Déu tindras aquí.
— Es al convent ont m'espera.
Sa veu me diu nit i jorn
com al pastor de Caldea:
«Deixa ta patria i parents,
surt de la casa paterna».
com Abraham l'obeí,
deixau que jo l'obeesca. —
Veent que malla ferro fred,
se fa ajudar en l'empresa
per sa germana més gran,
a qui l món també pledeja.
Tomas desfà ses raons
com el matí les tenebres,
en amor de Jesucrist
deixant-li l'anima encesa.
Quan sa mare veu aixó
a sos dos germans l'entrega,
com un poll als esparvers,
a dos llops candida ovella.
Com a bons soldats que són,
ahi vinguts de la guerra,
damunt d'ells la seguiran
fent arma de mans i llengua.
El tanquen dins un castell,
el castell de Roca-seca,
com Sant Pau en la presó,
Daniel en la lleonera.
Més sols hi tanquen son cos,
puix sa ànima, ben lliberta,
entre armonies i llums,
entre flors com entre estrelles,
de nit sen vola pel cel,
de dia per cel i terra,
a Jesús sempre cercant
i trobant sempre a qui cerca.
Quan l'ona troba un escull,
més altivola s'adreça;
l'arbre batut per lo vent
a més fondaria s'arrela:
aixís es la vocació;
com més batuda, més ferma.
Els fa mal d'ulls l'habit blanc:
ab mà profana li esqueixen.
Ell els pedaços recús
i en torna a fer sa llureia.
No podeut-len despullar,
un altre li n volen pendre,
altre encara més nevós,
el de la santa puresa,
en sa presó fent entrar
de Venus una deixebla.
Hermosissima com es
trau a l'encant sa bellesa;
més quan el creu encisat,
gira ell els ulls per no veure-la.
Com més esquivar-la vol,
més a la cambra se n'entra,
per sa boca i per sos ulls
traient flames d'impuresa.
Ell corre a la llar del foc,
i ab un tió que flameja
reb al tió de l'infern,
que escala avall fuig depressa,
com diable de la creu
que prompte en sos dits llampega.
Puix del tronc fent dos bocins,
l'un sobre l'altre ls encreua,
i davant d'aqueixa creu
de genollons cau en terra.
— Jesús, — diu, — Jesús amat,
espòs de l'ànima meva,
per un xic d'amor que us té,
de quin parany l'haveu treta!
Treieu-la per sempre més,
lligau-la a Vós ab cadenes,
guardau ma virginitat
i tot lo que tinc se perda:
de la vida al mar undós,
sols li demano eixa perla.—
Tot parlant al bon Jesús
de la passada tempesta,
sos ulls se fan dues fonts,
son cor un mar de tristesa.
Abraçant la santa creu
se defalleix als peus d'ella,
i en son llanguiment mortal
sols a Jesús anomena.
Ditxós qui té per amic
eix amic que sempre ns vetlla!
Jesús escolta sos plors
com els d'un fill mare tendra:
li envia dos angelets,
del seu tabernacle estrelles,
que baixen del cel, deixant
un solc de llum per estela.
El cinyeixen ab cinyell
de virginitat perpetua,
i el que home s'era adormit,
pur serafí se desvetlla.
Oh perfum del Paradís,
hermosa virtut angelica,
vestidura celestial,
sobrescrit de l'ignocencia,
lliri blanc entre les flors,
diamant entre les perles,
esposa de Jesucrist,
joiell del pit de la Verge!
Aquells dos angels ab tu
li deixen llur saviesa,
li deixen la seva ment,
eix altre sol de la terra.