Els Sots Feréstechs/¡Mala nissaga!
¡Nanch!... Aquella primera batallada del cloquer de la parroquia va ressonar pels sots ombrívols com una paraula de misteri que no s'entengués prou bé. Feya tant temps que las campanas restavan mudas, que, al llençar per l'espay el primer mot, semblava que tinguessin enfarfegada la llengua, com un nin quan comença a balbetejar. Mes, a la segona batallada, ¡Naaanch!... la veu del bronzo's va aclarir y, esbategant d'alas ayre amunt, volava, corría, s'aixamplava per tots indrets, fins a ferse entendre al cap d'enllá de las timberas y al fondo més fondo dels avenchs. Cada toch acompassat de la campana major era com una alenada de vida, tebia, suau, amorosa, qu'anés desglaçant a poch a poch l'ensopiment de las nits eternas.
Però això encara no componía res per lo que va fer la campana xica... perquè, tan bon punt va començar la cridoria alegroya del tritlleig, allavoras sí, que tot va aixeribirse ben depressa. L'herbey emperesit, que fistonava'ls reguerots, se deixondía de sobte, espolsantse las gotas de rosada. De las verdiças n'eixían els aucells a munions, tot xisclant y xiuxiuejant, aturullats pel baladreig del cloquer. Per l'espessor de las boscurias tristas, mortas de sòn y de fret, s'hi entafuravan els repichs bellugadiços, fregantse pels arbres y pessigollant las fullas, com si, a copia de refrechs y pessigollas, volguessin desentumir l'arrauliment de las socas balbas y dels brancatges emboyrats. Després, l'alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de joya tot el cèrcol de montanyas negras qu'emparedavan el sot. Y quan la remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que componían el vehinat, a tothom feya estranyesa'l bell brugit. La gent s'estirava de braços y's fregava'ls ulls, com difunts que's desvetllessin alsentir la trompeta del Judici.
L'avia de càn Pugna mormolava, tot parant l'orella:
—No sé si desvariejo o somío... però'm sembla que tocan a l'esglesia.
A l'altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota estranyada: —¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?...
El cego de l'Uyá treya'l cap a la finestra pera sentir millor el tritlleig.
Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a correcuyta la resurrecció de la carn y la vida perdurable, els bosquerols no sabían pas què fer ni quín determini pendre. Feya tant temps que no havían posat els peus a la parroquia, que'ls recava de baixarhi. Desde'l día en que'l rector nou els havía congregat al cementiri pera predicarlos l'obra santa d'adobar l'esglesia, que ningú s'havía deixat veure per'llí aprop. Si havían d'atravessar el terme, abans de passar per la rectoría, més s'estimavan fer marrada trencant pels pendiços de càn Sunyer o dar la volta pel peu del cingle. Tot era per por de no toparse ab aquell capellá esperitat que'ls volía fer somoure y bellugarse y caminar y arrencarlos a la quietut de las montanyas dormilegas. ¡Y vès quína pena, vès quína vergonya no feya ara d'haver de tornar a l'esglesia, tota apariada de fresch, sense qu'a n'ells se'ls en degués grat ni gracia! ¡Vès quínas bavarotas no'ls faría'l rector nou, com volguent dir que pera res li havía calgut cap ajuda dels vehins!
Però veusaquí que, mentre estavan els feligresos en aquets dubtes plens d'angunia, rumiant què farem, què direm... tot d'una va parar el tritlleig desesperat y's va posar la campana grossa a senyalar a missa pausadament: ¡Nanch... nanch... nanch...! Allavoras bosquerols y bosquerolas ja no van roncejar més, y, com acatant una ordre severa de las que no's torcen ni's poden contradir, tot moixos y resignats, van disposarse a baixar al sot, vulguis no vulguis. Els homes, com si anessin d'esma, despenjavan de las estacas las mantas y els gambetos, y las donas treyan las caputxas dels caixabanchs. No hi havía més remey... Aquells tres tochs cançoners y acompassats eran el manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més remey... Calía acotar el cap y resignarse y empendre'l camí rostos avall. Més qu'a la veu de Deu, tramesa pel ressò de la campana, obehían a la lley de las costums eternas, heretada de las vellas generacions. Feyan com havían fet els pares, com havían fet els avis, com havían fet tots els passats, desde las centurias més llunyanas. No hi havía més remey... Allò era com el curs dels astres, com els cambis de la terra, qu'un no s'hi pot revoltar. Havían d'ajupirse a las batalladas del cloquer com s'ajupían al sol y a la serena, a la pluja y al bon temps, a l'ombra y a la claror. No hi havía més remey... No's podía replicar... Per això, tot devallant cap a l'esglesia, passavan concirosos arran de las boscurias, rebechs per dins, humils per fora, com a moltons forçats a fer sa vía sota las vergaçadas d'un pastor ferreny. Anavan pas a pas, però caminavan... ¡Au, au, au! Ab la caputxa al cap o ab el gambeto a las espatllas, semblavan ánimas en pena que, tretas dels llims a viva força, estessin condemnadas a marxar per una ruta temuda, de bon grat o de mal grat...
Els primers bosquerols que, tot tau tau, van arribar al peu de la parroquia, de cop van quedar sorpresos, y després malhumorats, al contemplar las obras fetas.
—¿Qu'es tot això? —rondinavan entre dents. —¿Qu'es tot això?
Y, entre esquerps y tafaners, resseguían, ab la vista tèrbola, tots aquells recons apariats de nou, tots aquells llochs adormits que s'havían despertat com per miracle, totas aquellas cosas mortas qu'acabavan de resucitar. Grans y xichs arrufavan el nas; com si flayressin ab pena l'ayre de vida y de frescor que deixavan anar aquells indrets tan jolius, suara abandonats y plens de runa. Guaytavan arreu com qui escorcolla; donavan duas passas endevant, després tornavan enrera... y vinga esbrinar y tafurejar; y, com més miravan y remiravan, més sorruts esdevenían y malcarats. Aquella esglesia de l'antigor, més jova y forta que may; aquella rectorieta, ab las parets tan blancas; aquella mica d'horta tan florida, aquells caminals tan repolits, se'ls aixecavan devant dels ulls com una befa, un escarnot. Temple, rectoría, horta, camins, trumfavan joyosos y somreyan; y, com més somreyan y trumfavan, més rabia'ls feyan y més neguit, y fins els semblava que tot plegat se mofés d'ells y els digués, fentlos ganyotas: «¡Ela, ela! ¡els feligresos! ¿Oy qu'us pensavau que sense la vostra ajuda no podríam tornar a alçar el cap? Donchs ja ho veyeu... No us hem hagut de menester gota ni mica. El rector nou, qu'es un sant home, ens ha reviscolat, tot sol, ¡tot sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?»
Y els rústechs feligresos, ab aquellas cavil·lacions de malpensat que'ls rodavan pel cap espès, com ombras enfurismadas, s'anavan embutint, embutint a marxas doblas. Se creyan humiliats, se creyan escarnits, y era tan gran la quimera que portavan dintre, que, al capdevall, tota la tirria covada contra'l capellá'ls va surtir pels ulls y per la boca.
—¡Mira'l fotxut del rector, —deya l'un, —còm s'ha arranjat pera fer adobar l'esglesia!
—¡No sé pas còm s'ho ha fet, el gran Jan—fume! —¡No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap ahont jeuhen?...
—¡Peste que'l toch! Per mi té pacte ab el dimoni...
—Això deu esser, ¡rellampus!, perqué fins sembla cosa de mal art...
La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va sentirse un clam de pena, un «¡Deu meu!» mitj ennuegat, que va fer callar las bocas. Ningú va saber d'hont venía aquella veu d'angunia. Els bosquerols se van girar, però no van veure ánima viventa que gemegués per'llí prop.
Era mossen Llátzer, el pobre mossen Llátzer, que, havent tret el cap de derrera els xiprers del cementiri pera veure ab sos propis ulls còm s'obrava'l miracle de la resurrecció dels vehins morts, va ofegar un crit de congoixa al sentir aquellas paraulas.
Las esperanças de redempció se li havían fos tot d'un plegat, com si s'haguessin enfonzat a sota terra. L'ánima esquerpa dels rústechs feligresos se li acabava de despullar a devant seu, en tota sa nuesa bonyeguda y feréstega. Ell havía somiat qu'eran fantasmas tristoys que caminavan d'esma a l'ombra de las boscurias, tan incapaços de fer bé com de fer mal... Però ara veya qu'allò era somnis, no més que somnis... Ara veya que, tot y sent enzas dormilegas, covavan el pecat sota la sòn. Feyan el mal a la quieta, mitj desperts, mitj adormits, sense fressa, sense escándol... Feyan el mal que podían, sempre que'l mal no'ls inquietés massa ni'ls torbés l'ensopiment en que vivían engorronits... ¡Mala nissaga! ¡Mala nissaga!
Allavors mossen Llátzer va presentarse devant dels bosquerols, ab posat sever, ab gestos de profeta santament irat, disposat a avergonyirlos, a execrarlos, a fuetejarlos la cara ab dicteris que condemnessin tanta iniquitat, tanta miseria!
Però la gent se va escórrer per'quí, per'llí, aixís que va veure al capellá esperitat. Els uns giravan cúa cap a l'absis; els altres se ficavan a l'esglesia, tot fent l'orni. N'hi havía que giravan el cap pera excusar el bon-día al rector nou... Alguns se'l miravan ab una expressió dubtosa, mitj mofetas, mitj babaus... Mossen Llátzer va passar de llarch, y, ofegant a viva força l'ira santa que li inflamava'l cor, sols mormolava entre dents: «¡Mala nissaga!» Va penetrar a l'esglesia, va atravessar la nau, va ficarse a la sagristía, fent sempre esforços pera apayvagar l'esvalot d'indignació que li sotragava l'ánima.
—No es pas pietat, —deya entre sí, —no es pas misericordia, lo que li cal a n'aquesta gent, més aspra que'ls terrossos, més negra y traydora que la nit... Es l'espectacle dels cástichs, la predicació de las eternas penas, lo que'ls ha de junyir, de doblegar... —anava repetint el rector, tot acostantse a l'arquimesa ahont hi havía disposats els ornaments pera revestirse.
Mes, aixís que va veure las sagradas vestiduras, va sentir terror dels propis pensaments. Tant bon punt va agafar l'amictus pera posársel a l'espatlla, se va recordar de que aquell drap era'l vel místich ab que van ser tapats els ulls del Christ a l'hora dels escarnis y las befas... y va començar a trobarse aconortat ab el recort de la paciencia divina. Quan va passarse, després, l'alba pel cap, anava sentintse ab més consol, boy pensant que la blanca vestidura era la túnica d'orat que van posar al Fill de l'Home, a la nit de la Passió. Acabat, tot lligantse el cíngol, quasi esdevenía enterament asserenat, perquè li passavan per la memoria las cordas de Getzemaní y els açots en el pretori...
Però, després, tot de sobte, quan va ser a creuharse sobre'l pit l'estola d'or, signe d'inmortalitat y atribut majestuós del ministeri, sense saber per què, li van tornar a rebotir del cap al cor els flams d'indignació que l'abrusavan.
—¡Mala nissaga! —repetía sense poguerhi fer més. —¡Mala nissaga! Com els sayons de Pilat, també escarneixen al Christ y també'l tractan de boig! Atribuheixen al diable l'obra de Deu y prenen el miracle per bruixería! S'assemblan a las vellas tribus dels juheus, sempre escupint al cel, desagrahidas! Ab un Deu d'amor no hi volen saber res... se las volen heure ab el Deu de las justicias eternas! En lloch d'un sacerdot de la lley de gracia, els caldría un sacerdot de l'antiga lley, que'ls fes sentir el pes de las divinas iras, que cridés sobre d'ells el foch del cel, que'ls malehís fins a la quarta generació!...
Tan indignat se sentía contra'ls feréstechs bosquerols, que va estar a punt de traures els ornaments de sobre y presentarse al presbiteri y manar tancar l'esglesia, cridant: «¡Anèusen, anèusen! ¡Ja us en podeu anar tots! No hi ha missa pera'ls perversos!...» Mes, fent un suprem esforç, altre cop va posar fre a l'exaltació, y va acabar de revestirse, disposantse a anar a l'altar. Ple d'unció y reculliment, ab el cap acotat, closos els ulls, tremolosos els llavis d'oració, el sacerdot va surtir de la sagristía, l'una má aguantant el cálzer y l'altra per demunt dels corporals.
Però quan va trobarse devant del poble, al trencar de la sagristía al prebisteri, el capellá va tombar el cap tot de prompte, com desvetllat del reculliment pel brugit d'irreverencia que surava dins la nau. De la generació qu'omplía'l temple n'eixía com una remor confosa de trepitj y de xiu—xius... La gent se parlava a l'orella, y els uns als altres se feyan signes, assenyalantse'ls altars repintats y las imatges adobadas y'ls guarniments aconduhits... Allavors mossen Llátzer se va deturar un moment de cara als feligresos, y, redreçat a l'acte, inmóvil, altiu, sever, com una estatua de la majestat divina, va clavar sobre la turba una mirada llarga, fonda, llampegant, que va fer caure de genolls a homes y donas. De cop va regnar un silenci de sepulcre... y el celebrant va pujar a l'altar.
¿Què hi devía haver a n'aquella mirada y a n'aquell gesto del sacerdot, que va deixar als bosquerols estemordits? ¿Es qu'havían vist passar, per devant d'ells l'imatge augusta del Deu ofès, del Deu irat, tal com deurá presentarse a judicar als vius y als morts el día negre del derrer judici? Quelcom d'això devía ser... perquè, abans d'haverlo contemplat ab els sagrats ornaments, fos que'l vegessin al peu de la rectoría, fos que'l trobessin al bosch, pera'l rector nou no més sentían rencunia, tirria, quan no se'n mofavan y'n feyan escarnot! Però, revestit pera dir la missa, cobert ab la casulla, el cálzer a la má, y al peu del ara... allavors ja era altra cosa, una cosa més tremenda!... Allavors, se'ls representava com el ministre del Deu que té en sas mans poderosas la tempestat y la pedra, la neu y la glaçada, el llamp y'l bufarut, la passa dels ramats, la mort dels homes y las bestias!...
Aquets pensaments reveladors sobre l'ánima obscura dels bosquerols anavan y venían pel cap del capellá, mentres treya la bossa de sobre'l cálzer y regirava'l missal. —¿No es el temor de Deu el començament de tot? —sospirava. —Donchs encara puch menarlos a Deu per la temença...
Y un raig d'esperança li resplandía als ulls al dir, després, devant la grada:
—Introibo ad altare Dei.