Els Sots Feréstechs/Historia dels dos jayos
Una altra de las cosas que més afligían a mossen Llátzer, en mitj de las tragedias que'l voltavan, era no trobar un refugi de consol en els jayos que tenía de sirvents. Hi trobava respecte, humilitat, veneració, ¡això prou, y potser massa! però no hi trobava tendresa. Ell hauría volgut un xich menys d'acatament y un xich més de germanor. Solitari com vivía entre'l desert de las montanyas y l'apartament dels homes, haguera pres a mans besadas, com el millor do del cel, que'ls jayos, en compte de reverenciarlo com a amo y senyor, l'haguessin tractat com a fill, com a germá. Una escalforeta de familia per l'estil l'hauría retornat bona cosa de la freda soletat a que'l condemnavan els feligresos sorruts.
Cada cop qu'entrava a casa ab l'ánima adolorida per la malevolença que li mostravan sempre'ls bosquerols, ara trencant de camí per no haver d'assaludarlo, ara fentli cara esquerpa quan no'l podían excusar, més s'hauría estimat veure una llágrima de pietat en els ulls dels jayos respectuosos que sentir aquella lletanía de missenyors que may se'ls en anava de la boca. El consol del rector haguera sigut que, al vèurel trist, compungit per las penas que li donava la gent de la parroquia, haguessin corregut a preguntarli què tenía, què li passava... Y ell els ho hauría contat, com qui diu nòs ab nòs, entre familia... y fins haurían plorat tots junts, y aixís se li hagueran apariat una mica las feridas que li sagnavan a l'ánima... Però ells no. Tan servicials, tan obedients, tan carregats de reverencias com eran, no sabían trobar una paraula dolça pera un moment d'aflicció.
Pera fer lo que calía, pera cumplir ab la tasca, tant la Mariagna com en Joseph arribavan molts cops fins al sacrifici... y lo més admirable era qu'hi arribavan sense adonársen, com si no fessin res, com si allò que feyan no tingués cap mèrit. Fos a la feyna de la casa, fos al servey de l'esglesia, ells no s'hi planyían gens. Hi posavan el coll, els braços y las camas, hi posavan las forças y els sentits... però, això sí, no hi posavan may el cor. El cor semblava que, a copia de sumissió y respecte, se'ls hagués arribat a fondre, tornantse no més qu'humilitat tota la tendror de l'ánima.
Aixís es còm el pobre capellá, per son natural, tan esplayós y fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol... Sol y vern com un desterrat, quan caminava pels sots, entremitj de las montanyas negras; sol y temut com el Deu carregat d'ira, quan era a l'esglesia, entre'ls esquerps feligresos; sol y reverenciat com un tabernacle, quan se trobava a la rectoría entremitj dels dos sirvents. Ell prou maldava pera guanyarlos la voluntat a copia de franquesa; ell prou feya pera rompre aquella muralla de veneració que privava als avis d'acostarse. Mes tots els esforços eran en va. Els pobres jayos no hi podían pas fer més. Pera cambiar de taranná haurían hagut de mudar la pell, y pera mudar la pell ja duyan massa dotzenas d'anys a las espatllas. Tota una vida de servitut passada a l'ombra del claustre, els havía enmotllat l'ánima y el cos dintre las reglas de la disciplina més estreta, donantlos aquells ayres, bon xich mústichs, de reculliment y sumissió. Era ben estranya l'historia dels dos vellets...
En Joseph era fill del mateix Montmany, y prou se recordava encara quan de criatura trescava lleuger pels sots y avuy anava a ajudar missa a l'esglesia y demá corría de casa en casa dihent salms y parenostres pera socórrer a ne'ls seus pares, que tenía gayrebé sempre malalts. El pobriçó havía nascut a càn Saborit, una caseta negra y rònega de sobre'l coll de cân Ripeta, qu'ara ja feya un grapat d'anys qu'estava feta un munt de runas, abandonada de tothom. Allí, ab més fam que vianda, el baylet va anar creixent, tot resignat y tristoy, mirantse com la caseta payral s'anava esgrunant de mica en mica y com sos pares s'anavan corsecant y decandint, rosegats per la miseria. De tan decandits y corsecats, al capdevall se van morir... y allavoras el bordegaç, abans que la casa se li acabés d'enrunar a sobre, va determinar surtir dels sots pera veure si's guanyava las mossadas en qualsevol indret menos afamat qu'aquell. Camina que caminarás, va tirar de dret cap a las Planas; y, aquí caych, aquí m'aixeco, un dia va arribar a un gran convent de monjas, tot demanant caritat per amor de Deu.
El pobre baylet va restar com encantat devant d'aquell inmens caseriu monacal, quasi gran com una vila y ab més ayres de palau que de convent. Venint com venía d'uns cataus mitj enrunats, ab prou feynas sen sabía avenir, d'aquells carrers d'hostalets, de corrals, de cellers y conrerías, tan nèts, tan amples, tan assoleyats, que donavan la volta a la clausura. Però lo qu'encara'l va maravellar més que tot, va ser veure passar pel claustre gran a la Mare Abadessa, seguida de las monjas, superba, majestuosa, com una reyna triomfant voltada d'una cort de princesas blancas. El pobriçó no tenía prou ulls pera admirar aquell bé de Deu...
Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que sí, y d'aquella hora endevant ja no's va moure de las conrerías del convent. Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, qu'aviat va ser l'ajuda y el recader y el regatxo de tothom. «En Joseph que vingui aquí.» «En Joseph que fassi això.» «En Joseph que vagi allá.» Y ell ho feya tot humil, tot creyent, tot respectuós, lo mateix si li manavan las Mares que si li deyan els moços o las criadas del monastir.
Entre aquellas servidoras va conèixer a la Mariagna, una moça també òrfana, compungida y bonifacia com ell, y com ell recullida per las monjas. La moceta, entre altres càrrechs, tenía'l de bovera; però com era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenía prou coratge pera fer la lley al bestiar quan se li esgarriava pels barranchs y torrenteras. Mes allavors hi corría en Joseph pera ajudarla, y entre tots dos entravan els bous, y entre tots dos els mudavan el jaç, y entre tots dos els donavan el recapte. Però, ab tot y anar tot el sant día junts y ser com eran un parell de bordegaços, sempre 's tractavan de vós, ab una mena de respecte com si fossin gent de seny. Fos a l'horta, fos a la conrería, fos al convent, quan se trobavan se deyan:
—Deu vos guart, Mariagna.
—Deu vos guart, Joseph.
Y el demés servey, tot estranyat, no podía menys de somriure al sentir que's donavan aquells mocosos tan bell tractament.
Mes veusaquí qu'un día, en que per atzar se trobavan tots dos al parlador, ahont havían anat pera rebre ordres, la Mare Priora, veyentlos tan semblants de gènit y de posat, els va dir aixís, vagament:
—Faríau bona parella... Vos hauríau de casar, vosaltres dos...
Y tant el xicot com la xicota, que may per may havían somiat ab res d'això, ni s'havían dit una paraula més enllá de l'altra, van respondre a la una, tot seguit:
—Sí, Mare nostra, —com si prenguessin prenguessin per manament aquellas paraulas mitj enlayre.
Tal dit, tal fet. Al cap de poch temps varen casarse, sense que, al mudar d'estat, mudessin per res enterament las costums de sumissió y sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més silenciosa, més consagrada al seryey de Deu y al servey del monastir. Se tractavan ab el mateix respecte d'abans, ab el mateix mirament, ab la mateixa cerimonia...
—Escoltèu, Mariagna...
—¿Què voleu, Joseph?
Vivían tan recatats, tan recullits, que més que marit y muller semblavan germá y germana que secretament haguessin fet vot d'obediencia, de pobresa y castetat, com las mateixas Mares del convent. L'ayre de claustre qu'havían respirat tota la vida, els havía anat encomenant, a copia de temps, certs andamis, certas posituras monacals, que's traslluhían en tot lo que feyan... en la manera de caminar, en la manera de vestirse, en la manera de dir las cosas. Boy sent gent del camp, semblavan gent de clausura, ab més posats de monjos que de terrassans. Y aixís van viure quí sap el temps, quí sap els anys, fins arribar a la vellesa... y aixís els va conèixer mossen Llátzer quan, per ordre del prelat, va anar a las Planas a fer un mes de penitencia, abans de empendre'l camí dels sots.
—Jo 'n som fill, missenyor, d'aquellas terras de Montmany... —va dir un día en Joseph, enrahonant ab el pobre capellá afligit.
Y mossen Llátzer, aixís que va sentir aquellas paraulas, li va semblar qu'eran un avís miraculós que li venía a obrir un camí per entre l'adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell jayo volgués seguirlo en la seva pelegrinació, sería com un guía baixat del cel. La terra ahont l'enviavan, ab tot y ser per ell un món desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N'havia sentit parlar com d'un desert esgarrifós, emboyrat d'ombras y tristesas; com d'una mena de llims foscos, ahont homes dormian com difunts. «Si a lo menos —pensava— pogués endúrmen per companyia un bon home com aquest vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida desterro en els sots feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel...»
Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que l'aclaparava y l'únich resquici d'esperença que tenía.
—¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si 'ls vellets volguessin venir ab mi!
Y, compadida, al capdevall, la Mare, d'aquellas tribulacions, va cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger entretoch, va anar insinuantlos de mica en mica'l desitj del capellá. Però en Joseph y la Mariagna no necessitavan pas tants miraments, perquè, avesats a l'eterna obediencia, a l'eterna sumissió, varen pendre, com sempre, l'entretoch com una ordre dita y feta, y a la una varen respondre:
—Sí, Mare nostra. Quan missenyora sía servida, nosaltres marxarèm
Y desde aquell instant ja's van posar a arranjar lo que calía pera la trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar las parets assoleyadas y els claustres florits ahont havían passat tota una vida, pera empendre la ruta de las clotadas desertas. Mentres va durar el camí, pesat y costerut com la vía d'un calvari, no varen exhalar ni un sospir de recança ni un ay de penediment... y, un cop arribats a la rectoría, un cop entafurats al recó de solitut ahont viurían desterrats del món dels homes, els vells no varen pensar en res més qu'en amotllar a la nova estada las antigas costums del monastir. Per las ánimas, eternament conformadas, dels dos jayos no havía passat res enterament. Tot seguía d'igual manera y ab el mateix compás. El treball seguit y silenciós, els hábits de paciencia y sacrifici, las horas de reso y el Deu—vos—guart conventual no's varen interrompre gens ni mica. Quan, a mitjdiada o cap al tart, se tornavan a veure a la rectoría, després de la tasca feta, marit y muller s'assaludavan ab la cerimonia de costum:
—Que Deu sia en vós, Mariagna.
—Y en vós per sempre, Joseph.
Y, un cop dita la salutació, com ombras de gent d'altras centurias, jayo y jaya tornavan a l'etern silenci, anántsen cadascú resignat a son quefer. Els bosquerols, que'ls veyan anar y venir pels encontorns de l'esglesia, callats y recullits com penitents del desert, se'ls miravan ab estranyesa, y fins se mofavan molts cops de la fatxa y del posat que feyan. Encara que vestían trajos com els de tothom, en la manera de posársels y de durlos hi barrejavan quelcom d'eclesiástich qu'era costós d'explicar. Ell portava una jupa negra, però tan llarga qu'hauría sigut lloba ab un xich més; y ab els braços creuhats com duya, l'una má dins del manigot de l'altra, traspuava per tots cantons estranyas apariencias d'ordenat. Y la Mariagna, no cal dir... Tenía un estil de lligarse sota la barba'l mocador blanch a tall de toca, y de posarshi a sobre la caputxa negra, fent que li vingués a caure com un vel, que semblava una monja dita y feta
Mossen Llátzer no podía mirársels sense venirli'l pensament al cap de que eran gent d'esglesia d'altres sigles servada per oblit en aquet món o figuretas descoloridas escapadas d'un retaule antich. Lo que li feya condol era que aquells santets d'altar, tan recatadets y humils, no portessin dins dels hábits una animeta compassiva, que poch o molt se planyés de las penas qu'ell passava. Però ells, no... ¡qu'es cas d'això! En Mossen Llátzer, ademés de l'amo y senyor, hi veyan al capellá, al ministre de Deu, al sacerdot... y aquell ministeri, aquella dignitat, els omplía d'acatament, de respecte. La llástima era que no hi sabessin veure a l'home, a l'home de carn y óssos, necessitat, com ningú del món, de consols y de tendresas, en mitj del desert funerari en que vivía, condemnat a la tirria y a la befa dels feligresos sorruts.
¡Oh y allavors... tot justament allavors, que semblava que s'anés embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que desde bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni per quín cantó, sentía qu'estava a punt d'esclatarli a sobre una tempesta de rencunias que s'anava congriant al voltant seu, impalpable com las ombras, traydorota com la nit. Sabía que li tenían jurada y que'l día de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt qu'ell no s'acobardía pas, per això; y, encoratjat per la grandesa de son ministeri, esperava a peu dret l'embestida dels esquerps vehins, y fins la desitjava, de vegadas, confiant potser que del mateix terratrèmol ne surtís la mudança, la vida nova, la sospirada redempció...
Y allavors tothom acotava'l cap sota el pes del sagrat enuig. La gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d'altar, s'esborronava tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan propòsit de retornar al bon camí y seguir la lley de Deu.
Però lo més dolorós era que a ne'l capellá també li sagnava'l cor d'haver de reptar als bosquerols d'aquella manera irada. Sent com era tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu de l'ara, havía de llençar sobre'l cap dels feligresos els dicteris de la seva execració. Després de las amenaças a tall d'enutjat profeta, venía la debilesa, venía'l defalliment. Y mossen Llátzer passava días y més días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel terror dels propis renys.
En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis... Però ells, cá... Sempre callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias, responían a las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu amen acabada una oració.
—¡Ja ho veyeu, lo que'm passa! ¡Ja ho veyeu! —exclamava'l rector, ab las mans al cap.
—Sí, missenyor, —per tota resposta feyan ells ab un to humil, però esvahit, boyrós, com si tinguessin l'ánima a un miler de lleguas lluny.
El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada d'aquells vells, fidels com gossos, sumisos com esclaus, però reservats com sepulcres. Li calía escalfor d'ánima humana, li calía bálsam de pietat per las feridas rebudas, li calía confort contra l'adversitat, que silenciosament li venía a caure a sobre com un fantasma inevitable que se sospita y que no's veu.
Cabalment allavors li acabavan de dir una cosa que l'havía deixat tot confós y pertorbat...