Els Sots Feréstechs/Las campanas tocan
| ← L'esglesia adobada | Las campanas tocan Els Sots Feréstechs |
¡Mala nissaga! → |
Quan va arribar el día de dirhi missa per primer cop després de las obras fetas, l'esglesia resplandía com un mirall. Els altars, ab las estovallas blancas de bogada, ab las sacras lluhentas, ab els canelobres guarnits de ciris, semblavan un pom de flors. L'altar major no podía pas fer més patxoca. Els galons del pali, las motlluras de las gradas, las petxinas dels ninxos, las coronisas y els requadros... tot relluhía com daurat de nou. Els caparrons riçats dels serafins somreyan desde las basas y els capitells, tot guaytant las penjarellas de rahims d'or que s'entortolligavan per las torçadas columnas. Els sants, en altre temps tan espellifats y consumits, havían tornat de mort a vida. Totas las imatges duyan las túnicas ben apedaçadas y els mantos ben surgits, com sants de montanya, pobrets, però endreçats. El braç que li queya a Sant Isidro ja tornava a ser al seu lloch, tot apariat y descansant sobre l'aixada; Sant Sebastiá, boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben platejadas, se mantenía altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant Pau, rebassut, el patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al mitj de l'altar major.
Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l'hora de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos aquell bé de Deu qu'havía d'obrar el miracle de retornarlos a la vida. Molt abans de que 'l día clarejés, ja anava y venía per l'esglesia, donant el derrer cop de má als guarniments dels retaules. Pera veure 'l goig que faría il·luminat l'altar major, va fer encendre, a tall d'ensaig, els ciris de la credença, els candelers de las gradas, las palmatorias dels ninxos, fins els brochs del cornisament... Y quan tot va ser encès, quan l'altar va resplandir ab tantas llumenetas juntas, brillant, rohent, espurnejant, com una brasa d'or, el rector va sentir que li apuntavan a flor de llavis aquellas paraulas d'ayre bíblich que sempre li venían a la boca quan l'esperança y l'alegría li brollavan dins del cor: «El camí del temple era esborrat, y el poble no's recordava de las cerimonias; mes jo he fet néixer de las runas la casa del Senyor y he encés els llums del tabernacle...»
Després sortía del èxtasis, que per un instant l'acaparava, y tornava a donar ordres a ne 'ls jayos, com pera esmersar d'alguna manera 'l temps que tant costava de passar fins a arribar l'hora de lluhir el sol y de començar la missa.
—¡Joseph!
—Missenyor.. —Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la sagristía? ¿L'amictus, el cíngul, l'alba?...
—Sí, missenyor.
—Vós, Mariagna, anèu a l'hort y cullíu totas las rosas que trobèu... Fèune pomells y las posarèm a las floreras... Vull que 'l altar sigui ben florit..
—Bé, missenyor.
Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las feixas de l'Uyá, ja no's va poguer aguantar més.
—¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!...
Però aixís que va haver donat l'ordre, desseguida's va repensar, dihent entre sí mateix: «¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas com cal... Es un bon home, sumís, obedient... però fret, una mica enza, estaquirot... Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com vull que parlin...»
—No, Joseph, no, no hi anèu, —va dir a ne 'l jayo, que ja començava a pujar els esgrahons del cloquer. —Jo mateix las vull tocar... Jo las hi faré dir lo qu'han de dir..
Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un rapte d'inspiració, anava mormolant tot baix: «¡Massa temps han restat mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de rompre a parlar ab sons triomfals... han d'entonar un cant de gloria may sentit... una cosa d'aleluya que sigui himne d'alabança al Senyor per haverme permès edificar l'esglesia... y un crit sorollós de desvetllament pera 'ls bosquerols adormits...»
Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l'escala, mentres el jayo devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer el rector va ser persignarse pera que Deu l'il·luminés. Després... s'agafava ab ardiment a la corda de la campana major... y al veure que, ab tot y l'esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava, va sentir un moment d'esglay... «¡Ay, si la campana restés muda, ab tant temps com no ha tocat!...» Però va pegar al llivant una altra estiragaçada forta, y, donant allavoras tot un tom, la campana va parlar: ¡Nanch!... «¡Gracias a Deu, gracias a Deu!» Una altra estirada més... y el bronzo, rodant ab calma, va posarse a cantar tot majestuós: ¡Nanch... nonch... naaaanch!... «¡Això es això, això es això! —pensava mossen Llátzer, ple d'alegría. —¡Aquest es el Te-Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de la pobra esglesia!» ¡Nanch... nonch... naaaanch!... «¡Mercès, bon Deu, grans mercès!» ¡Nanch... nonch... naaaanch!...
Però tot d'una va recordarse'l rector de que també calía despertar als feligresos ensopits, als feligresos morts, ab un tritlleig ben viu que'ls aixeribís, que'ls espolsés la sòn, que'ls tragués la mort de sobre... y, anántsen cap a la campana xica, va agafar el batall ab una má, y ¡vinga repicar tant com podía! ¡Ninch, ninininch...! ¡Ninch, ninch...! «¡Ala, ala! —afegía'l capellá, com pera donar significat a la veu de las campanas. —¡Ala, ala, desengorroníuse, habitants del sot de l'ombra!». ¡Ninch, ninininch!... ¡Ninch, ninch!... «Y ¡veníu tots desseguit!» ¡Ninch, ninch! «Y veureu el miracle de l'esglesia resucitada...» ¡Ninch, ninininch!... ¡Ninch, ninch!
Després Mossen Llátzer va parar una estona y, trayent el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada's desvetllava. Mes... tot era silenci y soletat. Las derreras clapas d'ombra s'escorrían pels avenchs, fent lloch a las primeras llencas de boyra matinal qu'anavan teixintse per las pinedas o esfilagarsantse per l'espay. Però d'ánimas viventas... res. Ni sombra ni rastre. Allavoras va pensar el rector que calía redoblar el fervor y el crit de las campanas, y's va posar a repicar a l'hora ab els dos batalls. Va ser una cridoria desesperada pera fer venir a las ánimas a la vida eterna. ¡Nonch! ¡Nonch! ¡Nonch!... ¡Ninch, ninch, ninch! ¡Nonch, nonch! ¡Ninch, ninch!
Però, com que, a pesar dels tochs desesperats, la gent no donava senyals de vida, el rector, ja quasi bé perduda l'esperança, se va posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat y tot marcit. Als crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tochs mandrosos, cançoners: ¡Nanch... nanch... nanch!... Y aquell prech acompassat va ser el que va obrar el miracle...
Quan Mossen Llátzer va tornar a traure'l cap per la finestra del cloquer, va sentir que'l cor se li aixamplava. De las casetas mitj enrunadas del sot, n'anavan eixint caputxas blancas y gambetos negres que, com difunts enmortallats que sortissin de las tombas, s'encaminavan pausadament cap a l'esglesia. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció.