El vas transparent/L'íntima elegia
L'íntima elegia
Esposa, ja el meu vers és com una ala
cansada de volar. Si encara prova
d'aixecar el vol, ¿serà potser per caure
extenuada i reposar per sempre?
Damunt les ones, una estela efímera
deixa la nau. Així mateix, la ruta
ja llarga dels meus dies és marcada
per un seguici d'incomptables versos.
Ja dels més vells s'esborra la memòria
com de la nau la blanca ratlla trèmula
mentre ella avança pels camins de l'aigua.
Ha estat mon vers talment com la carculla
oberta i amatent, que recollia
les veus de fora i les de dins, salvant-les
del perill de l'oblit que el temps comporta;
fragments de vida conservant encara
l'emoció del bell instant de néixer.
Oh, miracle diví de la paraula!
Para l'orella i sentiràs com bleixa
mon cor al fons de cada vers, oh, dona!
Si ara els llegeixo de bell nou, diria
que revisc mon passat. ¿No hi sents, llunyana,
una veu insistent, com la salmòdia
d'un pobre mendicant? És la pregària
del cor adolescent que invoca el dia
en què l'amor prefigurat en somnis
esdevingui real. ¿No sents, encara,
com un brunzir d'inquietants abelles
en un jardí primaveral? Escolta:
és l'aleteig dels madrigals que envolten
la flor gentil de les amigues. Ara
mon vers, de sobte, dolçament sospira
com per la joia d'una descoberta:
és quan mos ulls adelerats trobaven
en tu la idea convertida en forma,
el viarany que duu a la font tranquil·la
on el romeu assedegat s'atura.
I, ara, ¿no sents la meva veu que vibra
com la campana repicant a festa?
És que tu vens al meu casal, oh, dona!,
fruita madura que les mans esperen,
i s'unifica a ta llaor mon càntic
que et nimba el front d'una corona lírica.
I ara, recordes?, el meu cant ressona
més fort encara, com un epinici,
per l'orgull inefable d'ésser pare
i completar la trinitat domèstica.
Tota ma vida en el meu vers perdura.
També les veus exteriors es mesclen
en el meu cant. La canviant Natura
hi canta en rims on el meu cor buidava
el pur encís de contemplar-la. Posa
l'orella ran de la carculla: l'aigua
i el vent hi són. ¿No hi sents l'oreig que bressa
les fulles tendres del pollanc, de l'àlber?
¿No hi sents l'oratge que solleva amb fúria
el llom marí i abat el pi feréstec?
¿No hi sents, pausat com una lletania,
el sangloteig del fontinyol?, ¿la pluja
caient damunt la clivellada terra?,
¿el riu que brum?, ¿el cascadeig que porta
la neu feta aigua de les altes cimes?
¿No hi sents, enmig de tantes veus disperses,
l'eco que torna, com una ressaca,
el crit llançat al cor de l'espelunca?
No hi sents del rossinyol la flauta màgica?,
l'ocelleria que el bon temps festeja?
També el meu vers el pas del temps recorda:
hi són presents les notes expressives
de cada estació: la primavera,
l'estiu i la tardor foren el símbol
de cada etapa ja viscuda; foren
el marc propici d'aquells cants... Mes, ara,
l'hivern tan sols podrà rimar amb la vida
dels nostres cors emmusteïts, que el senten
com un senyal d'acabament. El cicle
de l'any es repeteix; la primavera
espera el trànsit de l'hivern que, sota
les neus, prepara les vinents collites;
tornen les flors, tornen els fruits i sempre
el món reneix; la jovenesa torna.
El nostre hivern, però, què ens pot prometre?
Els jorns passats no tornaran; el cicle
del nostre viure té un sol curs; darrera
l'hivern que ve tota esperança és vana;
tot, ací baix, fineix amb ell, oh dona!
Sóc com l'ocell que s'arrauleix i calla;
massa he cantat perquè ara m'abelleixi
cantar l'hivern, que és una trista cosa.
Fer-lo aturar voldria!, i si aquest gaudi
no m'és donat, l'esperaré en silenci.
Ara el meu vers reposa com una ala.