El vano - Acte Segon

Sou al capítol «Acte Segon»
		El vano
		Descarrega l'obra
	Acte Primer		Acte Tercer

ACTE SEGON

El mateix decorat

ESCENA I

La Susagna i tot seguit la Candida

(La Susagna sola, espolsant els articles de mostra de la merceria.)

Susagna. — Ja dic jo que ns farem rics en aquest poblet! Fins ara no he venut sinó un vano, i encara com qui diu regalant-lo, no més que per desfer-men. Es clar! Com que ls que poden gastar sen van a ciutat a proveir-se!

Candida (sortint del casal i anant a trobar-la). — Veiam si la Susagna m treu de dubtes, si canta. Té raó la tia: no ns hem de fiar de ningú fins que l coneguem bé. Jo no tinc experiencia, i si l'Evarist, el meu primer amor, m'enganyés, pobreta de mi!

SUSAGNA.- Ah! Es vostè, senyoreta?

CANDIDA.- Bon dia, Susagna. Què m diu de bo?

SUSAGNA.- Miri, anem fent. Si vol seure una mica... (Oferint-li una cadira.)

CANDIDA.- I vostè?

SUSAGNA.- Jo? Ja n pendré una altra. (Ne treu una de la botiga.) Segui, segui en aquesta, que estarà millor.

CANDIDA.- Segui vostè també, i no s destorbi per mi, si vol treballar. (S'asseu.)

SUSAGNA.- No s dóna a menos de fer-me companyia, la senyoreta? (Asseient-se també.) Oh! Vostè sí que prou que s veu que n ve de mena! Els senyors de debò no desprecien a ningú, mentres que aquests infeliços d'aquí gasten un urc tots, començant per la Janeta! (Pren una cofia del cistell i s posa a cusir.)

CANDIDA.- A proposit d'aqueixa noia: ha vist que parlava amb D. Evarist?

SUSAGNA.- Si ho he vist, diu? I com!

CANDIDA.- Una bona estona, veritat?

SUSAGNA.- I sab després què ha succeit? Quin escandol hi ha hagut!

CANDIDA.- He sentit crits, una baralla. M'han dit que en Coronat i en Crispí volien pegar-se.

SUSAGNA.- Afiguri-s, per ella, per aquell pendó, per aquella joia!

CANDIDA.- Però, per què això?

SUSAGNA.- Per gelosia d'ells a D. Evarist. CANDIDA.- Que creu vostè que entre ella i D. Evarist hi ha alguna cosa?

SUSAGNA.- Jo no n sé re perquè no m cuido mai dels altres, ni m'agrada pensar mal de ningú; però quan aquell parell s'han engelosit així, algun motiu tindran, suposo.

CANDIDA (amb tristor).- Vol dir?

SUSAGNA.- Perdoni: jo no voldria pas fer mal a ningú.

CANDIDA.- A qui vol dir?

SUSAGNA.- Si vostè sentís alguna preferencia per aquell senyoret...

CANDIDA.- Oh! Jo no n sento cap. El conec perquè ve de tant en tant a casa: es amic de la meva tia.

SUSAGNA.- La veritat, doncs, -espero que no s'ofendrà per això,- jo m creia que entre vostè i aquell jove hi havia... què sé jo?... amoretes; però avui, quan he vist lo que passava en sortint d'aquí casa, m'he desenganyat.

CANDIDA.-- Ha entrat a casa de vostè, ell?

SUSAGNA.- Sí, senyora. Jo li diré: ha vingut a comprar un vano.

CANDIDA (tot seguit i alegra).- Ha comprat un vano?

SUSAGNA.- Sí, un vano; i com que jo havia vist que a vostè se li havia trencat el seu quasi per culpa d'ell, tot seguit he pensat que l comprava per vostè.

CANDIDA.- Per mi l comprava?

SUSAGNA.- No, senyoreta. Cah! Miri-s: fins he gosat preguntar-li si ho era per vostè. Però m'ha respost d'una manera que... ui!... semblava que l'hagués ofès.

CANDIDA.- I què n'ha fet d'aquell vano?

SUSAGNA.- Què n'ha fet, diu? L'ha regalat a la Janeta. (La Candida s'esgrogueeix tota.) Senyoreta, què té? Ai pobra de mi!

CANDIDA (apart).- Ingrat! Bretol! Per una pageseta!

SUSAGNA.- Senyoreta, per Déu!

CANDIDA (aixugant-se ls ulls; apart).- Oh! No li perdono!

SUSAGNA (apart).- Bona l'he feta! (Alt.) Senyoreta, tranquilisi-s: potser no hi ha re de lo que jo he suposat.

CANDIDA.-No creu vostè que l vano l'ha dat a la Janeta?

SUSAGNA.- Ah! Això sí: com que ls meus ulls ho han vist!

CANDIDA.- Doncs què vol que hi hagi?

SUSAGNA.- No ho sé. Lo que jo no voldria es que per causa meva...

ESCENA II

LA GERTRUDIS, SORTINT DEL CASAL, I LES CITADES

SUSAGNA (a la Candida).- Ai! La senyora, la seva tia... CANDIDA (a la Susagna).- Per Déu, no n'hi digui una paraula.

SUSAGNA.- No hi ha perill. (Apart.) Ella que ho volia negar! Déu la castiga, té.

GERTRUDIS.- Què hi fas aquí, noia?

SUSAGNA.- Ja ho veu: m'honrava fent-me companyia.

CANDIDA (fixant-se en lo que té entre mans la Susagna).- He vingut per una cofia de nit.

SUSAGNA.- Sí, es veritat: men mercadejava una. Ho pot ben creure. I amb mi, ja ho sab, no corre cap perill. Jo soc molt formal, sab, i a casa no hi ve ningú.

GERTRUDIS.- No s justifiqui tant, dòna.

SUSAGNA.- Oh! Es que jo soc molt delicada, senyora.

GERTRUDIS.- Si necessites una cofia, per què no m'ho deies a mi?

CANDIDA.- Vostè estava escrivint: no he gosat destorbar-la.

SUSAGNA.- Vol veure-n una? Vaig a buscar-ne. Segui, entretant, faci l favor. (Cedeix la seva cadira a la Gertrudis i s fica a la botiga.)

GERTRUDIS (a la Candida, asseient-se).- No has sabut re de la batussa que hi ha hagut entre l'hostaler i el sabater?

CANDIDA.- Diu que ha sigut per gelosia a causa de la Janeta.

GERTRUDIS.- Pobra! Tant bona noia!