El vano - Acte Primer

Sou a «Acte Primer»
El vano




ACTE PRIMER




Disposició i cop de vista d'aquesta escena: A la dreta de la plaça, D.ª Gertrudis i la senyoreta Candida, assegudes a la terraça de llur casal, fent labors. D. Evarist i el Baró, vestits de caçadors, i amb les escopetes recolzades a llurs cadires, prenent cafè en una tauleta que hi ha davant d'aquest establiment que fa angle amb la terraça i jardí del casal. El Comte, amb redingot, barret de palla i mangala, ocupant una cadira o banquet de l'acera de l'apotecari, que està al costat del cafè, llegint un llibre. En Timoteu, dalt del balcó, molent quelcom en un morter de bronze. La Janeta, junt a la cantonada que fa l'hostal immediat a la farmacia, també asseguda, filant, i prop d'ella, en un banquet ja dins del carrer, en Coronat prenent notes. A la primera casa de l'altra banda de plaça, primera caixa, la Susagna cusint a la porta de la seva merceria. Al costat d'aquesta, la casa del sabater, i aquest al peu fent sabates. En Magí, davant de la seva, que es la que segueix dins del carrer, donant menjar a un perdiguer estacat. En Llebreta, prop de l'hostal plomant un pollastre. En Llimoneta, darrera D. Evarist amb una safata a la mà pera retirar les taces. En Llucià, escombrant l'acera del casal ont hi ha la porta. Aixecat el teló, i a fi de que l public tingui temps de fer-se carrec de l'escena, segueixen tots els personatges ocupats en la respectiva tasca, sense dir un mot durant uns moments.


ESCENA I


Tots els personatges de l'obra en la disposició abans descrita


Evarist (al Baró). — Què li sembla aquest cafè?
El Baró. — Bastant bo.
Evarist. — Jo l trobo excelent. Molt bé. Llimoneta, us porteu com un home.
Llimoneta. — Moltes gracies; però li prego que no m torni a dir Llimoneta.
Evarist. — I ara! Tothom vos coneix per aquest nom i amb ell vos heu fet la fama. Tothom diu: «Per cafè, si aneu a Cases-No-ves, preneu-lo a can Llimoneta», i a vós us sab greu?
Llimoneta. — Senyor, jo no m'ho dic de Llimoneta.
El Baró (bevent-se l cafè). — Entesos: d'aquí endavant haurem de dir vos Tarongina o Bergamota, eh?
Llimoneta. — No m'agrada que s burlin de mi. (Sen va.)
(La Candida esclata a riure.)
Evarist. — Què li sembla, Candida? Ha sentit?
Candida (que guaitava a la balustrada de la terraça, ventant-se i deixant el vano a l'antpit. — Què li diré? Són coses que m fan riure.
Gertrudis. — Per Déu, senyors, deixint-lo estar, pobre xicot. Fa bé l cafè i jo l protegeixo.
El Baró. — Ah! Si està baix la protecció de vostè, sí que haurem de respectar-lo. (Baixet a l'Evarist.) Ha sentit? Es un protegit de la viuda, de donya Gertrudis. Puff!
Evarist (baixet al Baró).— No sen burli de donya Gertrudis. Al món no hi ha dòna més santa ni més savia que ella.
El Baró (id.).— Tot lo que vulga, però ls aires de protecció que gasta... com el comte aquell que seu allà i que llegeix amb aquell posat de suficiencia. Puff!
Evarist (id.).— Oh! En quant aquell, sí, té raó: es ben caricaturesc; però no mel compari amb donya Gertrudis, home!
El Baró (id.).— Un i altre m fan riure prou.
Evarist. — Què li troba de ridicol a donya Gertrudis?
El Baró. — Massa doctrina, massa circumspecció, massa suficiencia.
Evarist. — Perdoni: la coneix ben poc.
El Baró. — Prefereixo cent vegades el caracter de la seva neboda.
(Un i altre s'alcen, i al veure reaparèixer en Llimoneta volen pagar. El Baró ho consegueix: l'Evarist el regracía en veu baixa. En Llimoneta, amb les taces i els diners, s'entorna a l'establiment, i mentrestant l'especier remena més i més.)
Evarist. — Cert, sí... La neboda es molt corrent. (Apart.) No voldria pas que aquest me la disputés.
El Comte (cridant). — Don Timoteu!
Timoteu. — Què se li ofereix?
El Comte. — Que aqueix morter m'amoïna.
Timoteu (molent). — Perdoni...
El Comte. — No puc llegir: m'aixorda.
Timoteu (afegint-hi farina i tornant a moldre). —Perdoni: aviat acabaré.
Crispí (treballant i rient). — Tu, Coronat: que no ho sabs?
Coronat. — Què, mestre Crispí?
Crispí (picant fort el cuiro). — Que l senyor comte no vol que s piqui.
El Comte. — Dimoni, que impertinents! A veure quan acabareu, aquest matí!
Crispí. — Missenyor: no veu què faig?
El Comte (amd desdeny). — Què feu?
Crispí. — Li poso mitges-soles a les sabates velles.
El Comte. — Calla, llengut! (Torna a llegir.)
Crispí (picant i rient a l'hora que en Timoteu repica). — Coronat!
El Comte (remenant-se per la cadira). — Jo ja no puc més.
Llebreta (cridant-lo i rient). — Tu, Magí! Repara.
Magí. — Què?
Llebreta (rient i burlant-se del Comte). — El senyor comte!
Magí. — Psit, psit! Mira que es un senyor...
Llebreta (rient). — De gran fama.
Janeta. — Maginet!
Magí. — Què vols?
Janeta. — Què t deia en Llebreta?
Magí. — I ara! Re. Cuida-t de tu.
Janeta. — Oh! Per faient, tu. Sempre m'has de tractar així. (Apart.) Ai! No m veig l'hora d'esser casada. (Tomba la cadira amb desdeny i segueix filant d'esquena al seu germà.)
Susagna. — Què tens, Janeta? Què t passa?
Janeta. — Que no ho veieu, Susagna? No crec que al món hi hagi un home més raspós que l meu germà.
Magí. — Noia, soc com Déu m'ha fet. Ho sents? I mentres depenguis de mi...
Janeta (filant enfadada). — Dependre! No voldrà pas Déu que duri gaire.
Evarist. — Què es això? Veiam. (An en Magí.) Per què maltracta sempre an aquesta pobra noia, home? (Acostant-se an ella.) Tant poc com s'ho mereix, pobreta!
Janeta. — Sempre m fa enrabiar!
Magí. — Perquè ho vol saber tot.
Evarist. — Vaja, vaja, ja n'hi ha prou.
El Baró (a la Candida). — Es compassiu l'Evarist, no?
Candida (amb bastant foc). — Jo també ho dic lo que ell diu.
Gertrudis (a la Candida). — Gran cosa! Criticar sempre als demés i mai pendre cura de lo que fem nosaltres!
El Baró (apart). — Ja hi som. Com me reventa l to doctoral d'aqueixa bona dòna!
Crispí (treballant i apart). — Pobra Janeta! Quan siguis meva no t'atormentarà més, no, aquest selvatge.
Coronat (apart). — Anc que no sigui sinó per treure-la de les urpes d'aqueix germà, m'hi vui casar, mireu!
Evarist (acostant-se al Baró). — Que ns en irem, doncs, baró?
El Baró. — Si m'ho permet, avui no m sento amb ganes de caçar: encara estic cansat d'ahir.
Evarist. — Vostè mateix. Però m permetrà que hi vagi jo, eh?
El Baró. — No caldria sinó! (Apart.) Millor per mi. Així podré veure amb més llibertat quin paper m fa aquella noia.
Evarist. — Magí!
Magí. — Senyor?
Evarist. — Ja ha menjat el goç?
Magí. — Sí, senyor.
Evarist. — Pren l'escopeta i anem.
Magí. — Vaig, senyor. (A la Janeta.) Aguanta-l.
Janeta. — Què haig d'aguantar?
Magí. — El goç, fins que jo torni.
Janeta. — Dô-m, malcarat. (Pren el goç i l'amoixa mentres en Magí s fica a casa.)
Coronat (apart). — Quin bon cor que té, pobreta! No hi ha més, m'hi haig de casar.
Crispí (id). — Amb quina gracia l'amoixa! Si ho fa aixís amb un goç, figureu-vos amb el marit!
El Baró. — Llebreta!
Llebreta (avançant). — Senyor?
El Baró. — Pren aqueixa escopeta i puja-la al meu dormitori.
Llebreta. — Molt bé diu. (Apart.) Aquest al menos es ric i generós. No pas aquell ranci de comte! (S'enduu l'escopeta a l'hostal.)
Evarist (al Baró). — Pensa no moure-s de casa, avui?
El Baró. — Sí. M'estaré a l'hostal. Descansaré.
Evarist. — Encarregui-m el plat, que esmorzaré amb vostè.
El Baró. — Perfectament. L'esperaré. (A les senyores.) Senyores, als peus de vostès. (Apart.) Me n'iré per allunyar sospites. (An en Coronat.) Men vaig a dalt i prepari esmorzar per dos. (Entra a l'hostal.)
Coronat. — Descanci. Serà servit.



ESCENA II


En Magí, l'Evarist i els citats


Magí (sortint de casa amb l'escopeta i prenent el goç de la Janeta). — Senyor, quan vulgui.
Evarist (a en Magí). — Anem. (A les senyores.) Si m'ho permeten, senyores, vaig a tirar quatre escopetades.
Gertrudis. — Bona sort i diverteixi-s força.
Candida. — Igualment i bona tornada.
Evarist (tot penjant-se ls arreus). — Si ls seus augurs me favoreixen, no dubto pas que n tindré.
Candida (a la Gertrudis). — Veritat, tia, que es ben amable aquest jove?
Gertrudis. — Sí, en efecte: amable i complert; però, noia, no t fiis mai de qui coneguis poc.
Candida. — Per què diu això, tia?
Gertrudis. — L'experiencia m'ho dicta, filleta.
Candida. — No crec pas haver donat motiu...
Gertrudis. — Cap queixa tinc de tu; però bo es fer-t'ho avinent perquè siguis precabuda com fins ara.
Candida (apart). — A bona hora aquest consell, quan ja m té l cor ben robat!
Evarist (a en Magí). — Ja està tot a punt? Anem. (Saluda a les senyores.) Repetesc, a les ordes de vostès. Ja ho saben.
Gertrudis (alçant-se per fer-li reverencia). — Servidora de vostè.
Candida (s'alça també, i, a l'abocar-se a la barana, fa caure involuntariament el seu vano a la plaça). — Passi-ho bé.
Evarist (cullint el vano). — Ah!
Candida. — No re, no re.
Gertrudis. — No s molesti.
Evarist. — S'ha trencat. Quina llastima!
Candida. — Cah! No importa: ja era vell.
Evarist. — Però jo n tinc la culpa. Quin greu me sab!
Gertrudis. — No val la pena.
Evarist (volent dur li a casa). — Permeti-m que tingui l'honor de ...
Gertrudis. — No s'incomodi. Dongui-l al criat. (Cridant.) Llucià!
Lluciá. — Senyora?
Gertrudis. — Prengui aquell vano.
Lluciá (demanant-lo a l'Evarist). — Si fa l favor...
Evarist. — Ja que no m volen permetre ... tingui ... (Dóna l vano an en Llucià, que l pren i s'entorna a dins.)
Candida (a la Gertrudis). — Quin greu li ha sabut que l vano s trenqués, eh?
Gertrudis. — Es de persona ben educada. (Apart.) Ui! Que enamorada està!



ESCENA III


L'Evarist, la Susagna i els citats


(En Llucià, dalt de la terraça, dóna l vano a les senyores, que sel miren i el guarden.)


Evarist (apart). — Com me dol que aquell vano s'hagi trencat per culpa meva. A veure si ho adobo un xic. (Baixet a la Susagna.) Senyora Susagna!
Susagna. — Què se li ofereix?
Evarist. — Dues paraules. Si entressim a la botiga ...
Susagna (alçant-se). — Serà servit. Vol fer el favor?
Evarist. — Magí!
Magí. — Senyor?
Evarist. — Comença a caminar i espera-m a l'entrada del bosc. Tot seguit vinc. (Entra amb la Susagna.)
Magí (anant-sen). — Quina manera de perdre el temps! Prou menjarem més carbaces que perdius, prou!
Janeta. — Gracies a Déu que l meu germà es fòra! No m veia l'hora de poder parlar amb en Crispí. Però no voldria pas que hi fos aquell diable de Coronat. Sempre m ve al darrera i jo no l puc sofrir.
El Comte (llegint). — Oh! Oh! Que bé, que bonica! Donya Gertrudis!
Crispí. — Que es això tant bonic que ha trobat, senyor comte?
El Comte. — Què n'heu de fer, vós? Ignorant com sou, tampoc ho entendrieu.
Crispí (picant fort a la forma; apart). — Ja ho voldria veure qui sab més de tots dos.
Gertrudis. — Què mana, senyor comte?
El Comte. — Vostè, que té tant talent, si sentís lo que estic llegint! Una obra mestra!
Gertrudis. — Alguna historia?
El Comte (amb menyspreu). — Cah!
Gertrudis. — Un tractat de filosofia, potser?
El Comte (amb menyspreu). — Nooo!
Gertrudis. — Ah! Una bona poesia!
El Comte (com abans). — Tampoc.
Gertrudis. — Doncs què?
El Comte. — Una cosa estupenda, meravellosa, treta del francès; un contet, vulgarment faula.
Crispí (picant fort; apart). — Tabernacle! Una faula! Estupenda! Meravellosa!
Gertrudis. — Es d'Isop?
El Comte. — No, senyora.
Gertrudis. — Serà de La Fontaine.
El Comte. — L'autor no l sé; però no importa. Vol sentir-la?
Gertrudis. — Amb molt gust.
El Comte. — Esperi. (Cercant la senyal.) Ai que he perdut la senyal! Ja la trobaré.
Candida (a la Gertrudis). — A vostè que llegeix bons llibres, l'entretindrà sentir faules?
Gertrudis. — Per què no? Si estan escrites amb gracia, ensenyen i diverteixen molt.
El Comte. — Aaaquí! Escolti.
Crispí (repicant fort). — Tanoca! Llegeix faules!
El Comte (an en Crispí). — Apa, comenceu a picar!
Crispí (al Comte, picant). — Que no vol que li adobi ls talons?
(En Timoteu torna també a picar en el morter.)
El Comte. — Alça, ara l'altre maleït, també! (An en Timoteu.) Vol parar d'una vegada!
Timoteu (sense parar). — Faig la meva feina, senyor.
El Comte (a la Gertrudis). — Escolti: «Hi havia una donzella tant gentil...» (An en Timoteu.) Però, pari, home, o vagi-sen a moldre més lluny!
Timoteu (repicant i remenant). — Dispensi, senyor. Jo pago l meu lloguer i no tinc millor lloc que aquest per fer això.
El Comte. — No se n'irà al diable amb aqueix morter? No s pot llegir, no s pot aguantar! Entraré a casa de vostès, donya Gertrudis. Veurà quina exquisitat, que nou! (Pica a les cobertes del llibre i se fica al casal de donya Gertrudis.)
Gertrudis. — Ja es ben impertinent aqueix especier! Anem (a la Candida) a rebre l senyor comte.
Candida. — Vagi-hi sola, que a mi les faules no m diverteixen.
Gertrudis. — No hi fa re. Vine, sinó s'ho pendria malament.
Candida. — Oh! Aquest bon senyor sí que....
Gertrudis. — Filla, si vols que t respectin, respecta. Anem, anem.
Candida (aixecant-se pera anar-sen). — Ja vindré, però cregui que es ben bé per complaure-la a vostè, tia.




ESCENA IV


La Candida, la Susagna i els citats


(L'Evarist i la Susagna surten de la botiga.)


Candida (mirant endarrera; apart). — Com! L'Evarist encara aquí! No ha anat a caçar! Que m'agradaria saber el per què. (Sen va.)
Susagna (a l'Evarist). — No s queixi pas de mi. Li asseguro que aqueix vano li he fet pagar ben poc.
Evarist (apart). — Ella ja no hi es. (Alt.) Me sab greu que no n tingués de millors.
Susagna. — Ja ho ha vist: ni de millors ni de pitjors. Era l'unic que tenia per vendre.
Evarist. — Què hi farem! Hauré de valdre-m d'aquest.
Susagna (rient). — Per fer-ne un present, no?
Evarist. — Ja pot suposar que no l'he comprat pas per mi.
Susagna. — A la senyoreta Candida?
Evarist (apart). — Ja es un poc massa tafanera aquesta dòna! (Alt.) Per què suposa que l vui donar a la senyoreta Candida? Veiam.
Susagna. — Perquè he vist que se li havia trencat el seu.
Evarist. — No, no; no ho encerta pas.
Susagna (asseient-se i tornant a la feina). — Bé, bé: expliqui-ho a una altra això. A mi què se m'endóna!
Evarist (anant-sen a trobar la Janeta; apart). — Tant se li endóna, però ben bé volia saber-ho... A Salamanca.
Candida (guaitant mig amagada i apart). — Secrets amb la Susagna? Si pogués saber què li ha dit!
Evarist. — Janeta?
Janeta (sense deixar la cadira ni la feina). — Senyor?
Evarist. — Si volgués fer-me un favor...
Janeta. — Què diu, ara? Mani, que aquí estic per servir-lo.
Evarist. — Sé que la senyoreta Candida se l'estima molt a vostè.
Janeta. — Sí: crec que m porta voluntat.
Evarist. — Fins m'ha demanat que jo m'interessi per vostè amb el seu germà.
Janeta (filant i amb tristesa). — Ai! Si vostè sapigués la meva dissort! Vaig quedar sense pares i ara m toca aguantar un germà que es un brètol, cregui-m, un brètol.
Evarist. — Vol escoltar-me?
Janeta. — Digui, senyor, digui, que l filar no me priva de sentir-lo. (Amb certa altaneria.)
Evarist (irònic; apart). — El seu germà es bon xic extrany, però ella, també...
Susagna (apart). — Ai! Potser l'ha comprat per la Janeta l vano! Però, cah! No ho puc pas creure.
(Mentrestant en Coronat i en Crispí, plens de curiositat, estiren el coll per sentir què diu D. Evarist a la Janeta.)
Candida (avançant per la terrassa; apart). — Converses amb la Susagna, converses amb la Janeta ... No n sé treure l'entrellat.
Evarist (a la Janeta). — Mel farà l favor?
Janeta. — No li he dit que sí? No li he dit que pot manar? Si la filosa l'amoïna, la llençaré. (S'aixeca i llença la filosa tota enfadada.)
Evarist (apart). — Si no fos perquè... la deixaria.
Candida (apart). — A què ve ara això?
Crispí (aixecant-se i avançant una mica amb la sabata i el martell a les mans; apart). — Ha llençat la filosa?
Coronat (també aixecant-se i avançant un poc amb el llibre; apart). — Jo diria que s barallen.
Susagna (espiant; apart). — Si li fes un present, ella no s'enfadaria pas.

Janeta (a l'Evarist). — Vaja, aquí m té: què vol?
Evarist. — No sigui dolenta, Janeta.
Janeta. — No crec haver-ho sigut mai.
Evarist. — No sab que a la senyoreta se li ha trencat el vano?
Janeta (tota malmirrosa). — Sí, senyor.
Evarist. — N'hi he comprat un a la botiga.
Janeta (com s'ha dit). — Ben fet.
Evarist. — Però no voldria que ho sabés donya Gertrudis.
Janeta (sempre igual). — Te raó.
Evarist. — I voldria que vostè li dongués d'amagat.
Janeta (igual). — Ah, no! No l puc servir.
Evarist (apart). — Mal-agradosa!
Candida (id). — Me fa veure que sen va a caçar, i s queda...
Crispí (id). — No sé l que daria per sentir-los. (Avança, fingint que treballa.)
Coronat (avança també, fingint que calcula; apart). — Com més va, més voldria saber què.
Evarist (a la Janeta). — Per què no mel vol fer aqueix favor?
Janeta. — Perquè encara no n'he après de fer tant bell ofici.
Evarist. — M'ha dit que voldria casar-la amb en Crispí ... (Dient això, s'adona dels dos que escolten.) Què fan aquí, vostès? A què ve aqueix espionatge?
Crispí. — No, senyor: si jo treballo. (Torna a seure.)
Coronat. — Que no puc escriure i passejar a l'ensems? (Id.)
Candida (apart). — Senyor! Quins secrets!
Susagna. — No sé què dimoni s té aquesta moça que tots els homes li vagin darrera.
Janeta. — Si no té re més que dir-me, torno a agafar la filosa. (La pren.)
Evarist. — Escolti: la senyoreta Candida m'ho deia perquè jo procuri que vostè tingui dot i puga casar-se amb en Crispí.
Janeta (llençant la filosa i mudant de to). — Això li ha demanat?
Evarist. — Sí, i jo estic molt empenyat en que això siga.
Janeta. — Aont té l vano?
Evarist. — A la butxaca.
Janeta. — Dongui-mel, vaja; però que ningú ho vegi.
Evarist (donant-li dissimuladament). — Tingui.
Crispí (estirant el coll; apart). — Li dóna alguna cosa.
Coronat (id). — No sé què li ha donat.
Susagna (id). — No hi ha dubte: li haurà donat el vano.
Candida (id). — Oh, sí! L'Evarist m'enganya. El senyor comte te raó.
Evarist (a la Janeta). — Però li recomano l secret, eh?
Janeta. — Deixi-m fer, no tingui por.
Evarist. — Adéu, doncs.
Janeta. — Passi-ho bé.
Evarist. — Confio en vostè.
Janeta. — I jo igualment. (Torna agafar la filosa, s'asseu i fila.)
Evarist (se tomba a l'anar-sen, i, al veure la Candida a la terraça, diu apart). — Oh! Ja torna a ser allí! Si pogués anunciar-li... (Pega llambregada i hi corre.) Candida! Candida!
(La Candida li gira l'esquena i fuig sense respondre.)
Evarist. — A què ve això, ara? Un despreci? Impossible. Sé que m'estima i ella està segura del meu amor. Però, doncs... Ah! Ja hi dono. La seva tia devia estar espiant-la, ella se n'ha adonat i no haurà volgut que ens veiés junts. Sí, sí: no pot ser altra cosa. Oh! Prou, prou misteri: jo haig de parlar amb donya Gertrudis i obtenir el seu consentiment. Ja es hora. (Sen va.)
Janeta (filant). — Pobra senyoreta! Com se recorda de mi! Què menos puc fer per ella? Entre noies bé podem fer-nos aquests favors sense malicia.
Coronat (aconstant-se a la Janeta). — Alça, quins secrets amb D. Evarist!
Janeta. — I tu, què n'has de fer? Què t'importa a tu, veiam?
Coronat. — Si no m'importés, poc ten parlaria.
(En Crispí s'aixeca i a poc a poc s'atansa a escoltar.)
Janeta. — Tu no tens re que veure amb mi, ni jo amb tu. Ho sents?
Coronat. — Si no hi tinc re que veure ara com ara, potser aviat serà una altra cosa.
Janeta (foragitada). — Qui t'ho ha dit això? Veiam.
Coronat. — M'ho ha dit i ho ha promès i me n'ha dat paraula qui pot dar-ne i pot disposar de tu.
Janeta (rient). — El meu germà, potser?
Coronat. — Sí, el teu germà, a qui xerraré lo dels secrets, de la conversa, dels regalos.
Crispí. — A poc a poc, mestre. (Ficant-se entre ls dos.) Gastem moltes agalles amb aquesta noia!
Coronat. — A tu no t'haig d'explicar res.
Crispí (a la Janeta). — I tu quins secrets tens amb aquell senyor?
Janeta. — Me voleu deixar en pau un i altre? Encara m fareu prevaricar!
Crispí. — Ho vui saber. Ho sents?
Coronat. — Què vol dir aquest vui? Arri a manar a casa teva! La Janeta, el seu germà me l'ha promesa a mi.
Crispí. — Doncs jo tinc la paraula d'ella, i val més una paraula d'ella que cent del seu germà, ho sabs?
Coronat. — Això ja ho veurem.
Crispí (a la Janeta). — Què t'ha dit D. Evarist, eh?
Janeta (picant de peus). — Malvinatge!
Coronat. — Ah! Ja ho tinc. L'he vist sortir de ca la Susagna. Ella m'ho dirà. (Corre a trobar-la.)
Crispí. — Si li haurà comprat alguna galindaina? (Se n'hi va també.)
Janeta (apart). — Oh! Lo que es jo no diré re. No voldria pas que la Susagna...
Coronat (a la Susagna). — Tindrieu la bondat de dir-me què us ha comprat D. Evarist?
Susagna (rient). — Un vano.
Crispí. — I sabeu què li ha donat a la Janeta?
Susagna (rient). — Aquesta es bona! El vano, home!
Janeta (contra la Susagna). — Mentidera! No es veritat.
Susagna (a la Janeta, aixecant-se). — Com, que no es veritat?
Coronat (a la Janeta, imposant-se). — Deixa-m veure aqueix vano.
Crispí (pegant empenta an en Coronat). — Hala, fòra! Què n'has de fer tu? (A la Janeta.) Vui veure l vano!
(En Coronat amenaça an en Crispí, i en Crispí an en Coronat.)
Janeta (a la Susagna). — Vós ne teniu la culpa, vós!
Susagna (amb desdeny). — Ah, sí, jo!
Janeta. — Sou una xafardera, sí.
Susagna (encarant-se-li, amenaçant-la). — Jo una xafardera?
Janeta (arbolant la filosa). — Apa, lluny, sinó...
Susagna (retirant-se). — Sí, men vaig, que no m vui rebaixar.
Janeta (amb mofa). — No s vol rebaixar!
Susagna. — Ja no hauries de ser pagesa, per ser rasposa i tenir poca criança! (Corre a ficar-se a la botiga.)
Janeta (arrenca darrera seu, però en Crispí la conté). — Deixa-m, deixa-m anar!
Crispí (imposant-se). — Vui veure l vano.
Janeta. — Què vano ni vano!
Coronat. — Doncs, què t'ha donat aquell senyor?
Janeta. — Llevor de curiosos.
Coronat (anant-sen a la Janeta). — Vui saber-ho.
Crispí (apartant-lo). — No n'has de fer re, tu, te torno a dir.
Janeta. — A les noies honrades se les respecta, hala! (Anant-sen cap a casa seva.)
Crispí (acostant-s'hi). — Janeta, m'ho diras a mi.
Janeta (prop de la porta). — No, tampoc
Coronat (apartant en Crispí). — Jo, jo ho tinc d'esbrinar.
Janeta. — Hala al diable! (Entra i tanca d'una revolada.)
Coronat. — A mi aqueix afront? (An en Crispí.) Tot per culpa teva. (Amenaçant-lo.)
Crispí. — Torna-ho a dir.
Coronat (amenaçant). — Vès de no escalfar-me les sangs.
Crispí. — Ui, quina por!
Coronat. — La Janeta serà meva.
Crispí. — Mai de la vida! I, si ho fos, me la pagaries.
Coronat. — Què vols dir? Amb qui penses tractar tu?
Crispí. — Jo soc una persona: tothom ho sab.
Coronat. — I jo què soc, doncs?
Crispí. — No ho sé.
Coronat. — Soc un hostaler honrat. Ho sents, ximple?
Crispí. — Honrat?
Coronat. — Què? Qui ho posa en dubte?
Crispí. — Busca-ho, busca-ho!
Coronat. — Qui? Qui?
Crispí. — Tot el poble.
Coronat. — Vols dir? Cah! No es pas de mi que parlen. Jo no venc cuiro vell per nou.
Crispí. — Ni jo aigua per vi, ni ovella per moltó, ni vaig de nits a caçar gats per fer-los passar per llebres.
Coronat (alçant el puny). — Com hi ha Déu que...
Crispí (id). — Toca-m!
Coronat (furgant-se la butxaca). — Mal-llamp!
Crispí (corrent cap al seu banquet a buscar una eina). — Cerca, cerca a la butxaca!
Coronat (id. a pendre la seva banqueta). — No tinc altra arma.
(En Crispí deixa l'eina, pren un escambell de l'especier i comencen a pegar-se.)



ESCENA V


En Timoteu, en Llimoneta, en Llebreta, el Comte i els citats


(En Timoteu surt de la farmacia amb una espatula a la mà, en Llimoneta surt del cafè amb un garrot, i en Llebreta, de l'hostal, amb un ast.)


El Comte (id. del casal, interposant-se). — Quiet tothom! Ho mano jo. Soc jo, beneits! Soc jo, el comte Roca-marina! Caps-cigranys, quiets, vos dic! Jo ho mano! (Tement, però, rebre
Crispí (an en Coronat). — Sort tens que l senyor comte m mereix respecte.
Coronat. — Sí, gracies an ell; que, sinó, t'esclafo.
El Comte. — Vaja, vaja, prou! Vui saber per què us barallaveu. Vagin-sen els demés, vagin. Ja hi soc jo: no necessito ningú.
Timoteu. — Hi ha algun esgalabrat?
(En Llimoneta i en Llebreta sen van.)
El Comte. — Vostè ja voldria que hi hagués algun cap badat, alguna cama trencada o algun braç desllorigat, no es cert? No més per tenir ocasió de lluir el seu talent i la seva traça. Quines coses!
Timoteu. — Jo no vui mal a ningú. Oferia ls meus serveis, perquè en aquests casos els prestaria sempre amb gust, sobre tot a sa senyoria.
El Comte. — Que temerari! Vagi-sen, home, vagi-sen, abans no l tregui jo.
Timoteu. — Als cavallers no sels treu d'enlloc tan facilment.
El Comte. — Però sí als apotecaris ignorants, temeraris, impostors com vostè.
Timoteu. — Vostè diu això? Vostè, que sense les meves píndoles ja fóra a l'altre món?
El Comte. — Insolent!
Timoteu. — Sí, aquelles píndoles que encara no m'ha pagat. Ho sent? (Sen va.)
Coronat (apart). — Calla, que del comte potser encara men podré servir.
El Comte. — Bé, dieu: què ha estat això? Per què us barallaveu?
Crispí. — Al senyor li diré, però no ho diria davant dels altres. Jo estimo a la Janeta.
Coronat. — I ella s'ha de casar amb mi.
El Comte. — Ah, ah! Ja entenc! Guerra amorosa. Dos campions de Cupido. Dos rivals acalorats. Dos pretendents de la bella Venus, de la bella deessa de Cases-Noves. (Rient.)
Crispí. — Si pensa riures de mi... (Fent acció d'anar-sen.)
El Comte (deturant-lo).— No, home. Quiet aquí.
Coronat. — Li asseguro que no es cosa de riure.
El Comte. — Així ho crec. Esteu enamorats i sou rivals. Valga-m Déu, quines casualitats! Igual que la faula que he llegit a donya Gertrudis. (Traient-se l llibre i llegint.) «Hi havia una donzella tant bella que…»
Crispí (apart). — Ja t veig. (Alt.) Amb el seu permís…
El Comte. — Aont aneu? Veniu aquí.
Crispí. — Si m'ho permet, men vaig a acabar d'adobar les seves sabates.
El Comte. — Ah, sí, que m convenen per demà matí.
Coronat. — I sobre tot no hi gastis cuiro vell.
Crispí (an en Coronat). — De cuiro nou ja men podras donar tu.
Coronat. — Gracies a Déu, jo no soc ni sabater ni ataconador.
Crispí. — Oh! Això rai: men podries donar de cavall o de gat, home. (Sen va.)
Coronat (apart). — Oh! Un dia morirà a les meves mans, aquest!
El Comte. — Què volia dir amb allò de les pells de gat? Que potser ens doneu gat per llebre a taula?
Coronat. — Lo que hi ha es que jo só un home honrat, sab? i ell un poca vergonya que sempre m busca raons.
El Comte. — Coses de la rivalitat d'amors! Doncs vós preteneu a la Janeta?
Coronat. — Sí, senyor, i fins havia pensat en posar-me baix la protecció de sa senyoria.
El Comte. — Baix la meva protecció! (Ester-

rufant-se tot.) Veurem, veurem. Esteu segur que ella us correspon?

CORONAT.- Jo no crec que ella s'hagi fixat ni en l'un ni en l'altre.

EL COMTE.- Ma... lament!

CORONAT.- Però jo tinc paraula del seu germà.

EL COMTE.- No us en fieu massa.

CORONAT.- En Magí m va donar paraula formal.

EL COMTE (amb força).- Està bé; però a una dòna no se l'ha de violentar.

CORONAT.- El seu germà pot disposar d'ella.

EL COMTE (amb calor).- No es veritat: el germà no pot disposar d'ella.

CORONAT.- Però amb la protecció de vostè...

EL COMTE.- La meva protecció sempre val i es bona, sí; la meva protecció val molt: es poderosa. Però un cavaller com jo mai força ni disposa del cor d'una dòna, mai.

CORONAT.- Al cap i a la fi, no es més que una pagesa.

EL COMTE.- No hi fá re. La dòna es una dòna; jo podré distingir de categories, d'estaments, però mai deixaré de respectar el sexe.

CORONAT (apart.).- No m faci riure. Quina protecció la seva!

EL COMTE.- Com esteu de vi? L'heu cullit bo?

CORONAT.- De primera. No n'hi ha pas de millor al món.

EL COMTE.- Ja mel deixareu tastar. El meu enguany s'ha cullit verd. Ja us en compraré a vós.

CORONAT (apart.).- Bona l'hem feta!

EL COMTE.- Heu sentit?

CORONAT.- Sí, senyor.

EL COMTE.- Dieu-me: si jo parlés a la noia i amb bones paraules la decantés...?

CORONAT.- Les seves bones paraules potser sí que...

EL COMTE.- Es que, ben mirat, sí que vós mereixeu ser preferit.

CORONAT.- Me sembla que de mi al sabater...

EL COMTE.- Clar! Vès qui compara! Un home com vós, nèt, educat, entatxable...

CORONAT.- Per això, massa favor.

EL COMTE.- Ademés que... si jo respecto les dònes, com deia, es perquè, tractant-les aixís, vos ho asseguro, acaben per fer per mi lo que no fan pels altres.

CORONAT.- Ja ho creia aixís, ja; sinó que, ja ho veig, sa senyoria m volia fer partenir...

EL COMTE.- Jo faig com aquells advocats que, de primer enduvi, posen dificultats a tot. Vós teniu un bon hostal amb el qual podeu mantenir molt bé la dòna. Confieu en mi: m'interessaré per vós.

CORONAT.- Confio, doncs, amb la seva protecció.

EL COMTE.- Ben fet: vos la prometo.

CORONAT.- Si volgués pendre-s la molestia de venir a tastar el meu vi... EL COMTE.- Amb molt de gust. La casa vostra es aquí mateix...

CORONAT.- Quan sia servit?

EL COMTE.- Bon minyó! (Li posa la mà a l'espatlla.) Anem. (Entra.)

CORONAT (apart.).- No vindrà de dos o tres barrilets de vi, i veurem. (Seguint-lo.)

TELÓ