Diàlegs I - Notícia preliminar (Critó)

Sou al capítol «Notícia preliminar (Critó)»
		Diàlegs I
	Defensa de Sòcrates		Sumari (Critó)

NOTÍCIA PRELIMINAR

I. Personatges, lloc i temps de l'acció

 El diàleg Critó és d'una composició molt simple. Ultra Sòcrates, l'únic personatge és Critó. Critó era un fidel amic de Sòcrates, de la mateixa edat i del mateix demos,^[1] ric agricultor, dotat d'una intel·ligència no superior al terme mitjà. Segons Diògenes Laerci^[2] no fou Critó qui invità Sòcrates a fugir sinó Esquines, el qual Plató no volgué citar per mala voluntat que li tenia. La veritat degué ésser que l'un i l'altre, com tots els altres amics de Sòcrates, devien insistir perquè fugís. Plató, en fer figurar com a personatge d'aquest diàleg Critó en lloc de qualsevol altre amic de Sòcrates, devia voler, com diu Appelt,^[3] presentar un home simple i honrat en llavis del qual es poguessin posar naturalment els raonaments del poble atenès davant del fet sorprenent que Sòcrates renunciés a la fugida. Com es pot veure, cap idea que ultrapassi el terme mitjà del ciutadà atenès no és exposada per Critó. Tant més de relleu i d'elevació prenen els raonaments de Sòcrates.
 El lloc de l'acció és la presó on era Sòcrates. El temps en què l'acció té lloc, és dos dies abans de la mort de Sòcrates, en l'espai d'un mes que hi hagué entre la condemna i l'execució.

II. Època en què fou escrit

 És opinió general que el Critó fou escrit molt aviat de la vida de Plató. Hi ha però excepcions. Gomperz,^[4] basant-se en part en un treball del seu fill,^[5] sosté que el Critó fou composat en època relativament tardana en la vida de Plató. El col·loca, en efecte, després del Fedó, la introducció del qual, que explica el per què de tot el retard en la mort de Sòcrates, és en el Critó com pressuposada. Räder^[6] ha contradit amb raons positives aquestes afirmacions, i Wilamowitz^[7] parla igualment amb gran energia contra aquesta tesi. Limitant-nos a exposar l'opinió que de la discussió sembla resultar més probable,^[8] direm que el Critó forma part del grup de diàlegs destinats a elevar la personalitat de Sòcrates. És posterior a l'Apologia car en 45b s'hi al·ludeix. Però en el temps posterior a l'Apologia s'ha de col·locar molt pròxim a ella.

III. Contingut del diàleg

 El Critó és un diàleg simple. Dos personatges; cap complicació en l'acció; cap excurs en el raonament. El Critó té com l'Apologia el caràcter d'un diàleg destinat gairebé exclusivament a la defensa de Sòcrates. Un element filosòfic entra certament en el diàleg, però aquest element és subordinat a l'objectiu general de la càlida justificació del mestre. Cal tenir present aquesta duplicitat d'elements, tan elegantment resolta en una unitat vivent en els diàlegs platònics de la primera època, per entendre bé el Critó, el qual potser n'és l'exemple màxim. Del contrari hom s'exposa a perdre de vista els elements vius i concrets, convertint el diàleg en un tractat de moral cívica, o al contrari a interpretar les qüestions universals i eternes tractades en aquest diàleg com pures adjectivacions d'un destí individual. Les qüestions tractades en el Critó ultrapassen els murs de la presó on és Sòcrates, com ultrapassen totes les contingències del temps de Sòcrates i de Plató i de la vida d'Atenes; no tant, però, que sigui possible d'abstreure aquestes qüestions del fet individual que s'exposa.
 La intenció apologètica és excel·lentment descrita per Otto Appelt en la introducció a la seva versió.^[9] Sòcrates, contra el qual s'ha fet pesar tota la severitat de les lleis, es presenta com llur únic advocat. Els jutges, el públic, els amics, tothom ha pecat contra les lleis en perjudici de Sòcrates o per la seva suposada utilitat; els jutges per llur injusta sentència, el públic per la seva negligència vers els esforços il·legals per l'alliberació de Sòcrates, els amics per aquests esforços precisament.
Tota l'agudesa del sentit estètic de Plató s'empra aquí a presentar amb poderosa plasticitat aquesta absurditat d'una situació, en la qual l'únic defensor de la llei és la seva víctima.
 Però aquesta fidelitat a les lleis injustes, que és la tesi del Critó, com a solució teòrica dels problemes pràctics del ciutadà, és una solució socràtica o platònica? Gomperz opina que no és socràtica la submissió a la llei àdhuc quan és injusta; la llei per Sòcrates només ha d'ésser reconeguda i considerada com a veritable llei mentre estigui d'acord amb la raó, és a dir mentre sigui justa. Però això tal volta reposa en una concepció unilateral del cas Sòcrates en la història del pensament. Sòcrates, contra els sofistes, creu en la racionalitat de la veritat i en la capacitat de la intel·ligència per a conèixer-la, però Sòcrates és extremament prudent en parlar de les veritats que són efectivament conegudes. Que la veritat sigui cognoscible no vol pas dir que sigui coneguda. Sòcrates sap que la intel·ligència humana ho pot saber tot, però afirma que l'únic que ell sap és que no sap res. Quant a la capacitat del coneixement, Sòcrates és tal volta el més dogmàtic dels filòsofs; quant a la realitat de la coneixença humana, Sòcrates no està lluny del més escèptic. Per això Sòcrates, que és revolucionari i racionalista, accepta la tradició i l'element irracional que en ella és contingut. La veritat és eterna. L'encadenament de les veritats és necessari, però l'acte del coneixement com a fet inscrit en el temps és sotmès a totes les contingències. Sòcrates té per la religió tradicional grans reserves, va a totes les festes religioses i a tots els sacrificis;^[10] Sòcrates creu que altres ciutats són més ben regides que Atenes,^[11] però ell és fidel a la seva ciutat, tant que se n'ha mogut menys que qualsevol esguerrat;^[12] Sòcrates no creu que la legalitat al seu país sigui idèntica a la justícia, però accepta en la pràctica la legalitat com a justícia.^[13]
 Hom pot dir: si Sòcrates accepta talment la tradició i la llei i el costum que en fa les mesures de les coses en la majoria dels casos, malgrat llur part d'irracionalitat, com és possible que en canvi rebutgi tan enèrgicament el parer de la majoria per resoldre les qüestions? La resposta és molt simple: perquè el resultat d'una votació és molt més contingent, i molt més sotmès a la fallida que un raonament d'un entès. En canvi, la tradició, el costum, la llei, tenen una extensió en el temps que les fa superiors a la votació d'un dia.
 Hi ha, però, un altre aspecte a considerar. Sòcrates és fidel a les lleis, com exposa ell a Critó, perquè existeix un contracte que ell no ha volgut rescindir mai. Sòcrates que ha acceptat el contracte mentre ha estat favorable a ell, no pot ara considerar-lo anul·lat perquè li ha esdevingut perjudicial. Afegim un darrer moment. Una injustícia no deixa d'ésser-ho perquè l'afectat per ella defugi la seva acció. En canvi, reduir la injustícia a les seves darreres conseqüències és, sovint, fer-la impossible per una altra vegada. No esqueia al caràcter de Sòcrates d'aturar la injustícia a mig camí evitant-se ell personalment el mal, sinó al contrari, fer-li seguir tot el seu curs fins que l'absurditat fos tan enorme que repugnés àdhuc als ulls de l'home de sentit moral menys afinat. La conducta del Sòcrates del Critó és el paral·lel de les seves investigacions teòriques: treure totes les conseqüències d'una proposició, talment que la seva falsedat esdevingui palesa als ulls de la intel·ligència més confusa o més confusionària.

1. Apologia, 33d.
2. III, 36.
3. Introducció a la seva traducció, Leipzig 1919.
4. Griech. Denker, 358 i sg.
5. Zeitschrift für Phil. u. phil. Kr. Vol. 109, p. 176-79
6. Platons Philosophische Entwicktung, p. 100 i sg.
7. Platon, I, 167 i sg.
8. Vegi's un resum de la discussió en el treball de Ritter, Ber. über die in den letzten Jahrzenten über Pl. erschienenen Arbeiten, a Bursians Jahresber.
9. Apologie u. Kriton, Leipzig 1919.
10. Xenofont, Defensa de Sòcrates, II.
11. Vegi's, per exemple, Apologia, 37a i Critó, 52e
12. Critó, 53a
13. Vegi's Xenofont, Mem., IV, 4, 18 i sgs.