Diàlegs I - Defensa de Sòcrates

DEFENSA DE SÒCRATES

St. I
p. 17

aCom heu estat afectats, atenesos,^[1] pels meus acusadors, no ho sé; quant a mi, sentint llurs paraules, de poc que no m'oblido de mi mateix: tan persuasivament han parlat. No gens menys, de veritat, per dir-ho clar, no n'han dit un mot. Però el que més m'ha admirat, entre totes les mentides que han dit, és el que deien que havíeu de prevenir-vos, no fos que us enganyés, essent jo molt hàbil en el parlar. bCar no avergonyir-se d'ésser immediatament desmentits per mi amb els fets, en veure's ara que no sóc gens ni mica hàbil en el parlar, em sembla ésser el desvergonyiment més gran de tots, llevat que no diguin que parla bé aquell que diu la veritat; si volen dir això, confesso que sóc un orador, però no pas com ells ho entenen. Ells, els acusadors, com dic, han dit ben poc o res de veritat; de mi, en canvi, escoltareu tota la veritat. No, per Zeus, atenesos, en un llenguatge exquisit com el d'ells, amb mots i expressions triades, cans em sentireu parlar simplement amb els mots que em vindran; tinc confiança que les coses que diré són justes; que ningú no esperi altra cosa de mi. Car tampoc no escauria, atenesos, a la meva edat, de comparèixer davant vostre amb un discurs acuradament preparat, com un jovenet. Per això us demano i us prego sobretot, atenesos: si em sentiu defensar-me amb la mateixa manera de parlar que acostumo de tenir a l'àgora, a les taules dels comerciants, on molts de vosaltres m'haveu sentit, i en altres llocs, no us admireu ni protesteu fent aldarull. dCar passa el següent: heus aquí que pujo per primera vegada davant d'un tribunal a l'edat de 70 anys; sóc, doncs, totalment estrany al llenguatge que s'usa aquí. Talment, doncs, com si de fet jo fos foraster segurament m'excusaríeu que parlés amb l'accent i el dialecte en què hauria estat educat, 18així mateix us demano, al meu entendre amb justícia, que deixeu córrer la manera de parlar — sigui pitjor o millor — i examineu i poseu tota l'atenció en això: si el que dic és just o no; car aquesta és la tasca del jutge, mentre que la de l'orador és de dir la veritat.

Dues menes d'acusadors

Primerament, atenesos, és just que em defensi de les primeres acusacions falses i dels primers acusadors, bi després de les acusacions i dels acusadors més recents. Car jo he tingut molts acusadors prop de vosaltres ja fa molts anys, que tampoc no deien res de veritat; ells em fan més por que no pas Anitos i els que el volten, malgrat que aquests també són temibles. Però més ho eren, atenesos, aquells que prenien d'infants molts de vosaltres i us persuadien i m'acusaven falsament dient que hi havia un cert Sòcrates, home savi, que examinava les coses del cel i estudiava tot el que passa sota terra i sabia fer tornar bona la mala causa. cAquests, atenesos, que han fet córrer aquestes dites, són els acusadors més temibles; perquè qui els escolta es pensa que els que fan aquests estudis no creuen en els déus. Altrament aquests acusadors són nombrosos i m'han acusat durant molt de temps i encara us han parlat en aquella edat que més crèduls éreu, essent vosaltres encara infants i alguns jovenets; acusant, en fi, un absent que no era defensat per ningú. I el més desconcertant de tot és que no és possible de saber ni de dir llur nom dllevat d'un cert autor de comèdies.^[2] Però aquells que per enveja o malvolença tractaven de convèncer-vos i aquells que convençuts ells mateixos convencien a llur torn els altres, tots aquests són els de més mal tractar de tots; car no és possible de fer pujar aquí ni de refutar ningú d'ells, sinó que cal tanmateix defensar-se i refutar sense ésser contestat per ningú, com si hom lluités amb ombres. Considereu, doncs, també vosaltres el que jo afirmo: que tinc dues menes d'acusadors: uns els que m'acusen ara, altres els de fa molt de temps, dels quals acabo de parlar. eI compreneu que cal que em defensi primer d'aquests; car els haveu sentit acusar-me primer i durant molt més de temps que els que han vingut després.
I bé; cal defensar-se, doncs, atenesos, i cal emprendre's ara de destruir la calúmnia que estatgeu fa tant de temps, 19en un temps talment curt. Jo prou voldria reeixir en la meva defensa i obtenir alguna cosa si això hagués d'ésser bo per vosaltres i per mi; però penso que és molt difícil, i no se m'oculta pas fins a quin punt ho és. No gens menys, que passi el que sigui agradable al déu; jo tinc d'obeir la llei i defensar-me.

Les primeres acusacions

Remuntant a l'origen, examinem quina és l'acusació amb la qual se m'ha calumniat bi en la qual ha confiat Meletos per intentar-me aquest procés. Bé: amb quines dites em calumnien els calumniadors? Com si es tractés de veritables acusadors judicials, cal llegir el text mateix de llur acusació: «Sòcrates és culpable perqué tafaneja les coses del cel i de sota la terra i fa semblar bona la mala causa, i ensenya tot això als altres.» cAixí farien aproximadament; prou ho haveu vist vosaltres mateixos en la comèdia d'Aristòfanes, on és passejat per l'escena un cert Sòcrates que es vana d'anar per l'aire i diu moltes altres beneiterïes de les quals jo no sé ni molt ni poc. I això no ho dic per menysprear aquesta ciència, si és que realment hi ha algú que hi sigui entès — no fos cas que Meletos ara, per amor d'aquest menyspreu, em fes una altra acusació —, dperò la veritat és que amb aquestes coses jo, atenesos, no hi tinc res a veure. Poso per testimonis la majoria de vosaltres i us prego que us digueu i us expliqueu els uns als altres el que haveu escoltat de mi, allà on sigui; molts de vosaltres us trobeu en situació de fer-ho. Digueu-vos, doncs, els uns als altres, si mai ningú m'ha sentit parlar d'aquestes coses. I amb això comprendreu que tot el que la gent conta de mi té el mateix valor.
No hi ha, doncs, res d'això, com tampoc, si és que ho haveu sentit a dir a algú, que jo m'emprengui de donar ensenyances i hi faci diners; això no és veritat. eEm sembla bell que qui pugui doni ensenyances als altres homes, com Gòrgias de Leontini i Pròdic de Ceos i Hípias d'Elis.^[3] Cadascun d'aquests, atenesos, sap anar a totes les ciutats i convèncer els joves, que poden ben bé cercar la companyia de qualsevol compatriota sense tenir de pagar res, d'abandonar aquestes companyies i anar amb ells donant-los diners i estant, al damunt, encara reconeguts.20 Altrament aquí mateix hi ha un altre savi, un ciutadà de Paros,^[4] del so jorn del qual entre nosaltres m'han informat. Per atzar era l'altre dia a casa d'un home que ha deixat més diners en mans dels sofistes que tots els altres plegats; a casa de Càl·lias fill d'Hiponic.^[5] Jo li vaig fer preguntes — ja sabeu que té dos fills — . «Càl·lias, li vaig fer, si els teus fills fossin poltres o vedells, prou sabríem trobar, mitjançant un sou, la persona que s'ocupés d'ells i els fes perfectes en les qualitats que escauen a llur espècie. bTriaries segurament algun menescal o algun pagès. Però, vet aquí que són homes: a qui tens pensat de confiar-los? Qui és entès a desenrotllar les qualitats pròpies de l'home i del ciutadà? Car bé hi hauràs pensat, tenint dos fills. Hi ha ningú que sigui entès en això o no? — Ben cert que hi ha algú, va fer ell. — Qui és, vaig fer jo, i d'on és i de quin preu? — Evenos, em digué ell, de Paros, cinc mines.» I jo vaig pensar que aquest Evenos era un home feliç si veritablement posseïa aquest art i tan bé l'ensenyava. cJo prou estaría content de mi i em daría importància si entengués en aquestes coses. Però no hi entenc res, atenesos.

Com han nascut les calúmnies

Tal volta algú de vosaltres em respondrà: Però, Sòcrates, de què t'ocupes en realitat? D'on han vingut aquestes calúmnies? Car si no fessis res d'extraordinari, si no fessis res de diferent dels altres homes, no haurien existit mai aquestes dites i aquesta reputació. Dígues-nos què hi ha d'això, per tal que no ens fem nosaltres mateixos la nostra explicació. dEm sembla que té raó qui parla així, i jo provaré de fer-vos veure què ha estat que m'ha dut aquesta anomenada i aquesta calúmnia. Escolteu, doncs. Tal volta a algú de vosaltres semblarà que no parlo seriosament; sabeu bé que jo diré tota la veritat. Jo he tingut aquesta anomenada, atenesos, no per res més, sinó perquè posseeixo una certa saviesa. Quina és aquesta saviesa? La saviesa, potser, pròpia de l'home. En ella, tal volta, sóc entès; aquells, però, de qui ara parlava, tal volta són savis en una saviesa més gran que l'humana; esi no és així, no sé com anomenar-la; car jo no la conec, i qui digui el contrari ment i ho diu per calumniar-me. I ara, us prego, atenesos, que no m'interrompeu fent aldarull, si us sembla que parlo amb massa presumpció. Car el que diré no són paraules meves, sinó que vull adreçar-vos a un testimoni digne de fe. Sobre la meva saviesa, si en tinc, i de quina mena és, us serà testimoni el déu que hi ha a Delfos. 21Prou coneixeu Querefont:^[6] era amic meu de jove i també amic vostre, del poble; va fugir amb vosaltres durant el darrer exili^[7] i amb vosaltres tornà. I prou sabeu com era Querefont, quina passió portava a tot allò que emprenia. I una vegada que va anar a Delfos va tenir la gosadia d'interrogar l'oracle — us prego que no interrompeu fent aldarull, atenesos —; va preguntar, doncs, si hi havia ningú més savi que jo. I la Pítia va negar que hi hagués ningú més savi. I d'això us en serà testimoni son mateix germà, aquí present, car Querefont es mort.
bConsidereu per què us recordo aquests fets: vull mostrar-vos d'on ha partit la calúmnia. Havent sentit això vaig pensar entre mi: «Què vol dir el déu i quin sentit té el seu mot? Car jo tinc consciència de no ésser savi, ni poc ni molt. Què pot voler dir, dient que sóc el més savi de tots? No mentirà pas, car no li és possible.» Durant molt de temps vaig restar perplex sobre què volia dir. A la fi, ben a desgrat, vaig decidir-me a investigar-ho en la següent forma: vaig anar a un home que passava per savi, convençut que amb ell provaria la veritat de l'oracle, si és que podia provar-la enlloc, i aleshores podria dir—li: c«Vet aqui un home que sap més que jo i en canvi tu has dit que jo sóc més savi».
Examinat a fons l'home que m'havia proposat d'estudiar — no cal dir el seu nom, era un dels nostres homes d'Estat,— en conversar amb ell vaig tenir la impressió que l'home en qüestió semblava certament savi als ulls de molta gent i sobretot als d'ell mateix, però en realitat no ho era. I aleshores vaig provar de fer-li veure que ell prou es pensava ésser savi, però que no ho era; damb la qual cosa ja vaig ésser odiat d'ell i de molts dels presents. Mentre me n'anava pensava entre mi: «Tanmateix de més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res de bo; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo com que no sé res no em penso saber. Sembla doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que el que no sé no em penso saber-ho». Aleshores me n'aní a un altre que passava per ésser encara més savi i em va semblar exactament el mateix; ei així vaig fer d'ell i de molts altres, enemics meus.
Després d'això vaig anar per altres, adonant-me, però, amb sentiment i temença, que em feia enemics; però em semblava necessari de posar per damunt de tot la veu del déu i, per tal de copsar el sentit de l'oracle, d'acudir a tots els que semblaven saber alguna cosa. 22I pel gos,^[8] atenesos, he de dir la veritat; el que m'esdevingué fou el següent: els més anomenats em semblaven, en examinar-los segons el voler del déu, els més mancats. D'altres, en canvi, tinguts per inferiors, em semblaven quant a intel·ligència molt superiors. Cal que us expliqui les meves aventures i quina mena de treballs he hagut de fer, per tal que l'oracle no fos, als meus ulls, refutat.
Després dels polítics vaig anar als poetes, autors de tragèdies i de ditirambes i altres, bconvençut que aquí em saltaria als ulls la meva ignorància al costat d'ells. Emportant-me els poemes llurs que em semblaven més treballats, els demanava què volien dir per tal d'aprendre ensems alguna cosa d'ells. M'avergonyeixo, atenesos, de dir-vos la veritat, però cal dir-la. Per dir-ho clar gairebé tots els presents s'haurien explicat millor sobre el que ells mateixos havien fet. Així doncs, ben aviat vaig saber que els poetes, no deuen el que fan a llur saviesa sinó a un cert do natural o entusiasme, csemblant al dels endevinaires i dels profetes. Car aquests diuen moltes i molt belles coses, però no saben res del que diuen. Aquest em sembla també l'estat d'esperit dels poetes. I alhora m'adoní que ells es pensaven que llur talent poètic els feia superiors als altres homes també en altres coses i això no era cert. Me'n vaig apartar aleshores pensant que tenia el mateix avantatge damunt d'ells que damunt els polítics. A la fi, vaig acudir als menestrals. Car tenia consciència que jo no sabia com qui diu res, dmentre que entre ells estava segur de trobar gent que sabia moltes i molt belles coses. No em vaig enganyar: sabien en efecte moltes coses que jo no sabia i en elles eren més savis que jo. Però, atenesos, em sembla que dominava el mateix defecte entre els bons menestrals que entre els poetes; com que feia bé el seu ofici, cadascú es pensava saber molt en les altres coses més importants; i aquest error obscuria llur saber. Talment que jo em preguntava en nom de l'oracle, esi era millor d'ésser com era sense ésser savi en llur saviesa, ni afectat de llur ignorància, o bé tenir totes dues coses com ells. I em responia a mi mateix i a l'oracle que valia més ésser com era.
A causa d'aquestes investigacions, atenesos, m'han nascut moltes enemistats, tan grosses i tan perilloses, 23que d'elles han sortit moltes calúmnies, igualment que l'anomenada de savi. Car els presents es pensen, cada vegada, que jo posseeixo la saviesa, en allò en què contradic a un altre. I en realitat el que passa és que només el déu és savi, i amb aquest oracle només ha volgut dir que la saviesa humana val poc o res. I no vol parlar del Sòcrates individual bsinó que només vol servir-se del meu nom com un exemple, com si digués: «el més savi entre vosaltres, oh homes, és aquell, com Sòcrates, que sap que quant a saviesa no val res». Aquesta investigació la faig encara avui donant el tomb per la ciutat i examinant segons el voler del déu, entre els ciutadans i entre els estrangers, aquell que em penso que és savi; i quan veig que no ho és, faig d'ajudant del déu, demostrant-li que no és savi. I per amor d'aquests treballs ni he tingut lleure d'ocupar-me seriosament dels afers de la ciutat ni dels de casa meva, vivint amb la més gran pobresa a causa del servei del déu.c
Damunt d'això ve que els joves que em segueixen espontàniament, els que més lleure tenen perquè són de famílies riques, troben plaer escoltant com la gent és sotmesa a aquest examen, i ells mateixos, moltes vegades, m'imiten, provant sovint de fer la mateixa investigació amb altres. I troben, em penso, una munió de gent que es pensen saber alguna cosa quan en realitat saben molt poc o res. I aleshores, els examinats per ells s'irriten, no contra ells sinó contra mi, i parlen d'un tal Sòcrates que és un home repugnant i que fa malbé la joventut. I si algú els demana què dfa i què ensenya, no saben què dir, perquè ho ignoren. Però per no semblar desconcertats diuen tots els llocs comuns que es diuen contra els amants de la saviesa, que si investiga les coses que passen al cel i sota terra i no creu en els déus i ensenya de fer semblar bo un raonament dolent. La veritat, crec, ells no la voldrien dir i és que han estat posats en evidència, com gent que fan veure que saben sense saber. Però com que són, em penso, orgullosos, apassionats ei en gran nombre i estan units i parlen d'una manera convincent sobre mi, us han omplert les orelles abans i ara, amb llurs apassionades calumnies. D'entre ells han sortit Meletos i Anitos i Licó; 24Meletos ofès pels poetes, Anitos pels menestrals i els polítics, Licó pels oradors. Em sorprendria, com deia al començament, si arribés en tan poc temps a destruir una calúmnia tan arrelada. Aquesta és, atenesos, la veritat, i no us parlo ocultant-la ni dissimulant-la poc ni molt. Prou que sé que justament per això em crearé més odis; però això serà la demostració que dic la veritat i que aquesta és la calúmnia i que les causes són aquestes. bI si ara o més endavant examineu la cosa ho trobareu així.

Els actuals acusadors.

Diàleg amb Meletos

Respecte als meus primers acusadors és suficient aquesta defensa davant vostre. Quant a Meletos, l'honorable i patriota Meletos, com ell mateix s'anomena, i als meus recents acusadors, intentaré ara defensar-me. I encara un cop, com que són distints dels altres aquests nous acusadors, prenguem el text de llur acusació. Aquesta ve a dir el següent: «Sòcrates és culpable de corrompre la joventut, i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves». cAquesta és l'acusació; examinem-la ara punt per punt.
Ell diu que sóc culpable de corrompre els joves. Jo, en canvi, atenesos, dic que Meletos és culpable de fer broma amb les coses serioses, de portar lleugerament la gent al tribunal i de fer veure que li importen molt i el preocupen molt coses de les quals en realitat mai no s'ha ocupat. Que això és tal com dic, provaré de demostrar-vos-ho. Vina'm aquí, doncs, Meletos,^[9] i respon-me: és cert dque tens pel més important de tot que els joves esdevinguin millors? — Ben cert que sí. — Vinga, doncs, digues a aquests homes qui és que els pot fer millors. Car és evident que ho saps, donat que t'ocupes d'això. Car has trobat qui era que els corrompia, que sóc, segons dius, jo, i em duus a la justícia i m'acuses; au, doncs, digues qui és que els fa millors, anomena'l públicament. Veus, Meletos, com calles i no saps què dir? És que això no et sembla vergonyós i alhora una prova del que jo dic, que mai no t'has ocupat d'aquestes coses? Digues, bon amic, qui els fa millors? — Les lleis. — Jo no et pregunto això, excel·lent amic, esinó quin home és que coneixent primer les lleis els fa millors? — Aquests, Sòcrates, els jutges.^[10] — Què dius, Meletos, els jutges poden educar els joves i fer-los millors? —Sí. — Però tots, o bé uns sí i d'altres no? — Tots. — D'això se'n diu parlar bé, per Hera, de bons educadors no ens en mancaran. I bé, doncs, aquests que ens escolten poden fer tornar millors o no? — Aquests també poden. 25— I els membres del Consell? — També els membres del Consell. — I els homes de l'assemblea popular, els eclesiastes, corrompen tal volta els joves? O bé tots ells també els fan millors? — També els fan millors. — Tots els atenesos, doncs, pel que es veu, fan perfecta la gent, llevat de mi sol que sóc l'únic corruptor. És això el que dius? — I ben bé que ho dic això.
Quina fatalitat m'atribueixes! I bé, respon-me: Et sembla que respecte als cavalls passa el mateix? Els qui els fan millors són tots els homes, el qui els fa malbé un de sol? bO la veritat és tot el contrari, que només un home, o almenys molt pocs, els menescals, tenen capacitat per a fer-los tornar millors, mentre que la majoria dels homes si se'ls acosten i els fan servir, els fan malbé? No et sembla que això és així, pel que fa referència als cavalls i a tots els altres animals? Així és, en efecte, tant si tu i Anitos ho concediu com si no. Quina felicitat, en canvi, pels joves, si un home sol els fes malbé, i en canvi tots els altres els fessin millors. cPerò la veritat és, Meletos, que estàs demostrant que no has pensat mai en els joves i manifestes ben clar la teva indiferència per ells, i que res d'allò per què em duus davant dels tribunals t'ha preocupat mai.
Digues-me encara, per Zeus, Meletos, si és millor de conviure amb gent de bé o amb malvats? Respon-me, que no et demano res de difícil. Els malvats no fan el mal a les persones que els volten, els bons, en canvi, el bé? — Certament. d— Hi ha ningú que s'estimi més rebre danys que favors de les persones que estan amb ell? Respon, bon amic, car la llei et mana de respondre. Hi ha ningú que vulgui rebre danys? — Ningú certament. — Digues, doncs, tu em portes aquí perquè faig malbé els joves i els faig tornar més dolents intencionadament o sense voler? — Per mi, intencionadament. — Què direm, Meletos? Tu a la teva edat ets tant més savi que jo a la meva, que coneixes que els dolents sempre fan algun mal a les persones que els volten, mentre que la gent de bé fa algun bé, ementre que jo he arribat a tal punt d'ignorància que desconec àdhuc això: que si faig tornar dolent algú dels que em freqüenten, corro el perill de rebre d'ell algun mal? Com pots dir que jo puc fer un mal tan gran voluntàriament? Això no t'ho creurà, em penso, ni jo ni cap altre home. Doncs bé, o bé no corrompo ningú, o si ho faig és sense intenció. 26En tots dos casos tu ments. Si jo corrompo sense intenció, és un d'aquells errors involuntaris, els quals, segons la llei, no es porten aquí, sinó que cal prendre particularment la persona en qüestió i instruir-la i renyar-la. Car és evident que si sóc ensenyat deixaré de fer el que ara faig sense intenció. Però tu has evitat tota ocasió de trobar-te amb mi i instruir-me, i ara em duus aquí on segons la llei només han d'ésser duts els que necessiten càstig i no els que necessiten instrucció.
És, doncs, ja ben evident, atenesos, el que deia: que Meletos no s'ha preocupat mai ni poc ni molt d'aquestes coses. bTanmateix, digues-nos, Meletos: com afirmes que faig malbé la joventut? De l'acusació que em fas resulta evident que és ensenyant a no creure en els déus en qui la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves. No dius que és ensenyant això que corrompo la joventut? — Sí, i ben bé que ho dic. — Oh Meletos, pels mateixos déus dels quals ara estem parlant, explica't més clarament davant meu i dels presents. cCar jo no puc entendre bé si dius que jo ensenyo a creure en alguns déus — i jo mateix aleshores crec en l'existència dels déus i no sóc per tant absolutament ateu, ni per tant faig res de mal fet — només que aquests déus no són els de la ciutat, sinó d'altres i m'acuses d'això, de creure en altres déus, o bé dius que no crec absolutament en cap déu i ensenyo això? — Això dic, que no creus en cap déu. — Oh admirable Meletos, què vols dir amb això? dÉs que no tinc per déus el sol i la lluna com els altres homes? — Per Zeus, oh jutges, diu que el sol és una pedra i la lluna una terra. — Penses que acuses Anaxàgoras, amic Meletos; per tan poca cosa tens els jutges, tan poc il·lustrats penses que són que no sàpiguen que els llibres d'Anaxàgoras,^[11] el de Clazòmenes, són plens d'aquestes tesis? I els joves aprendrien amb mi aquestes teories que a tot estirar poden comprar a l'orquestra per una dracma i fer burla després de Sòcrates si feia veure que eren seves aquestes afirmacions, eles quals altrament són absurdes? Però, per Zeus, és això que penses? Que jo no crec en cap déu? — En cap déu, per Zeus, en cap déu absolutament. — En això estàs en desacord amb tu mateix, Meletos. A mi em sembla, atenesos, que aquest home és un insolent i un temerari, que per pura insolència i temeritat i com un cop de jove, ha formulat aquesta acusació. Hom diria que vol posar un enigma per tal de provar-nos! 27«A veure si el savi Sòcrates s'adonarà que jo faig broma i em contradic o bé enganyaré a ell i als altres que ens escolten». Car a mi em sembla que en la seva acusació es contradiu talment com si digués: «Sòcrates és culpable de no creure en els déus, però creu en els déus». I això no és res més que estar de broma.
Considereu amb mi, de quina manera sembla que ve a dir això: tu respon-nos, Meletos. Vosaltres, com us he demanat al començament, bteniu present de no fer aldarull si jo faig l'examen a la meva manera habitual.
Hi ha cap home, Meletos, que cregui que existeixen coses humanes, però no cregui que existeixin homes? Que respongui, atenesos, i que no m'interrompi rondinant! Hi ha ningú que no cregui que existeixen cavalls, però cregui que existeixen qualitats dels cavalls? O que no cregui que hi ha flautistes bo i creient que hi ha qualitats dels flautistes? No hi ha ningú, mon car amic! Si no em vols respondre jo et respondré a tu i als altres presents. Però respon almenys a això: hi ha ningú que cregui que hi ha propietats divines i no cregui en les divinitats?c — No. — Quin servei em fas responent a la fi encara que sigui per força. Així tu dius que crec en propietats divines, noves o velles, i ensenyo de creure-hi. Segons la teva afirmació i segons el que sostens sota jurament en l'acusació, jo crec en propietats divines. Si jo crec en propietats divines per força tinc d'admetre també que existeixen divinitats. No és així? Sí, és així. Tinc de suposar que ho concedeixes, ja que no respons. Però les divinitats no consideres que són déus o filles de déus? Sí o no?d — Sí. — Així si jo crec en les divinitats com dius, i les divinitats són déus, és cert el que jo dic: que parles en enigmes i et burles de nosaltres, car dius d'una banda que no crec en els déus i de l'altra banda que crec en els déus puix que crec en les divinitats, i si les divinitats no són déus sinó filles de déus, baldament siguin filles bordes, tingudes de nimfes o bé d'algun altre ésser, com s'acostuma a dir, qui admetria que hi ha fills de déus, però que no hi ha déus? eFóra una cosa tan absurda com si algú acceptés que hi ha fills de cavalls i ases, això és, mules, però no acceptés que hi ha ases ni cavalls. Doncs bé, Meletos, no pot ésser altrament que o bé t'has proposat de provar-nos amb aquesta acusació, o bé l'has formulada perqué no sabies de què podies acusar-me amb raó. Quant a fer creure a ningú que tingui una mica de seny, que la mateixa persona pot creure en daímons i en déus, i alhora no creure en daímons ni en déus ni en herois, és absolutament impossible.28
I bé, atenesos, per provar que jo no sóc culpable de l'acusació de Meletos, no em sembla que calgui més defensa. El que ha estat dit és suficient. Ara bé: el que us deia abans, que m'he creat moltes enemistats per part de molta gent, prou sabeu que és veritat. I el que em perdrà si sóc condemnat, no és l'acusació de Meletos ni d'Anitos, sinó la calúmnia i la malvolença entre la gent; aquesta cosa que ha perdut molts d'altres homes de bé i penso que en perdrà molts encara, bcar no hi ha por que s'aturi en mi.

La missió de Sòcrates

Potser algú de vosaltres diria: «No et dones vergonya d'haver-te ocupat de coses que avui et posen en perill de morir?» Però jo li respondria amb raó amb aquestes paraules: «T'erres, amic, si et penses que a un home d'una mica de valor li cal reflexionar sobre els perills del viure o del morir i no ha de mirar en el seu obrar si el que fa és just o injust i si les seves obres són d'un home de bé o d'un home dolent. Car segons el teu raonament, cforen gent indigna aquells semidéus que moriren a Troia, i sobretot el fill de Tetis, el qual menyspreava talment el perill abans de suportar res de vergonyós que quan sa mare, la deessa, veient-lo impacient de matar Héctor, li parlà, em sembla, aproximadament així: «oh fill meu, si venges la mort del teu amic Patrocle i mates Héctor, tu mateix moriràs, car, diu, el teu destí està unit al d'Hèctor»,^[12] ell escoltant aquestes coses no féu cap cas del perill ni de la mort, dtement més aviat de viure com un covard sense venjar als amics. «Més m'estimo — diu ell — morir aquí mateix després d'haver castigat l'occidor que no restar exposat a la burla, prop de les naus corbades, pesant inútilment sobre la terra». Et penses que ell es preocupà de la mort i del perill? La cosa és així, en veritat, oh atenesos. Aquell que es posa en un lloc pensant-se que és el millor o hi és posat pel seu cap, ha de romandre allí, crec jo, resistint els perills sense pensar ni en la mort ni en res més abans que en la vergonya.
Jo faria una cosa indigna, atenesos, si quan els que vosaltres elegíeu per superiors meus ea Potidea, a Anifípolis o a Dèlion,^[13] m'assenyalaven un lloc, jo restava allí i corria el perill de morir, i en canvi quan un déu em mana, com jo he cregut i he acceptat, de viure cercant la saviesa i examinant-me jo mateix i examinant els altres, 29aleshores em vingués la por de la mort o d'algun altra cosa i abandonés el meu lloc. Fóra veritablement indigne i aleshores algú em podria portar amb raó a la justícia, perquè no creuria en els déus per tal com hauria desobeït l'oracle i temut la mort, i m'hauria pensat ésser savi no essent-ho.
Car témer la mort, atenesos, no és altra cosa que pensar-se ésser savi sense ésser-ho; pensar saber una cosa que hom no sap. Car ningú no sap què és la mort, ni si s'escau a ésser per a l'home el més gran de tots els béns, però els homes la temen com si sabessin del cert que és el més gran de tots els mals. bI no és la ignorància més vergonyosa de pensar-se hom saber el que no sap? Jo, atenesos, tal volta en aquest punt sóc diferent també dels altres homes; i si hagués de dir que sóc més savi que un altre, fóra en això: que no sabent del cert el que passa a l'Hades no m'imagino de saber-ho. Però el que sé, és que fer el mal i desobeir al millor, sigui déu o bé home, és dolent i vergonyós. Davant del perill dels mals que sé que són mals, jo no temeré ni defugiré mai aquelles coses que no sé si justament s'escauen a ésser béns. cSi ara vosaltres m'absolguéssiu sense creure Anitos^[14] que diu que, o bé no se m'havia de dur aquí o bé un cop he comparegut és absolutament impossible que no em condemneu, dient-vos que si jo me'n sortia els vostres fills s'ocuparien de les coses que Sòcrates ensenya i així es perdrien totalment; i si a mi després d'això em diguéssiu: «Sòcrates, nosaltres no volem creure Anitos, sinó que t'absolem, però amb la condició que no passaràs el temps en aquesta mena de proves ni cercaràs la veritat; si ets agafat fent alguna d'aquestes coses, moriràs»; dsi vosaltres, com dic, em poséssiu aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us tinc respecte i us estimo, però vull creure més aviat el déu que vosaltres i mentre respiraré i mentre em serà possible estigueu segurs que no deixaré de filosofar i de fer-vos recomanacions i d'ensenyar-vos i de parlar a aquell que m'escauré de trobar d'entre vosaltres, dient-li, com tinc per costum : «oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, no t'avergonyeixes d'ocupar-te de la fortuna per veure com es farà el més grossa possible, i de la glòria i de l'honor; ei en canvi, del seny i de la veritat i de l'ànima, de veure com esdevindran millors, no te n'ocupes ni hi penses?» I si algun de vosaltres m'ho nega i diu que se n'ocupa, no el deixaré pas anar de seguida i me n'aniré, sinó que li faré preguntes i l'examinaré i l'investigaré, i si em sembla que no està en possessió de la virtut però diu que la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a les coses que en tenen molt 30i s'estimi tant les coses que en tenen poc. Així ho faré amb joves i amb vells, amb aquell que trobaré, estranger o de la ciutat, més, però, amb els de la ciutat, perquè em són més pròxims per la sang. Car sapigueu bé, que m'ho mana el déu. I jo penso que no hi ha per a la ciutat cap bé més gran que aquest servei meu al déu.
Car jo no faig res més que anar d'una banda a l'altra persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar-vos ni del cos ni dels diners abans ni amb tant de zel com de l'ànima, bper a fer-la tornar el millor possible, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses sinó que les riqueses i tots els altres béns dels homes en l'ordre particular i en la vida pública vénen de la virtut. Si dient això corrompo la joventut, la meva activitat deu ésser perjudicial; però si algú diu que dic altres coses que aquestes, no diu res de bo. En fi, jo diria, atenesos, cregueu Anitos o no el cregueu, m'absolgueu o no m'absolgueu, jo no puc obrar altrament per moltes vegades que em condemneu a mort.c

Sòcrates defensa els ate-

nesos més que a sí mateix

I ara, atenesos, no feu aldarull, romaneu com us he demanat, sense protestar del que digui, sinó escoltant, car penso que escoltant podeu guanyar alguna cosa, car us vull dir coses que en sentir-les tal volta cridareu; però no ho feu pas, car teniu-ho present: si em mateu essent com dic que sóc, no és a mi que em fareu el mal pitjor, sinó a vosaltres mateixos. Car a mi, ni Meletos ni Anitos no reeixiran a fer-me mal. No poden, car no crec que sigui just dque l'home millor sofreixi per culpa del més dolent. Potser el pot fer morir, o exiliar, o fer-li perdre els drets cívics. Però ell i potser algú altre pensen tal volta que això són grans mals; jo, però, no ho penso així, ans crec molt pitjor fer el que ell ara fa, tractar de fer condemnar un home injustament. Per això, atenesos, jo estic molt lluny de defensar-me, com algú podria pensar, ans us defenso a vosaltres, per tal que condemnant-me no cometeu una falta amb el present que el déu us ha fet. eCar si em mateu no us serà pas fàcil de trobar un altre home — us ho dic encara que sembli ridícul — adjudicat a la ciutat pel déu com l'esperó a un cavall gran i de bona raça però un poc indolent per la seva mateixa grandària i necessitat d'ésser excitat; així em sembla que he estat adjudicat a la ciutat pel déu, jo que, excitant-vos i convencent-vos i renyant-vos, no deixo en31 tot el dia d'esperonar-vos un a un. Un altre com jo no el trobareu pas, atenesos; per això, si em voleu creure em conservareu. Però tal volta vosaltres, com els endormiscats els quals hom desperta, en un impuls d'ira, creient Anitos, em faríeu morir lleugerament i us passaríeu la resta de la vida dormint si el déu no us enviés algú altre que es preocupés de vosaltres. Que jo sóc un home donat a la ciutat pel déu, ho coneixereu pel que vaig a dir. bNo sembla, en efecte, cosa humana, de despreocupar-me dels meus interessos personals i suportar fa tants anys les conseqüències d'aquesta negligència per tal d'ocupar-me únicament de vosaltres anant a cadascun com un pare o un germà gran, recomanant-li que s'ocupi de la virtut. I si jo tingués amb això cap guany, tingués cap sou fent aquestes recomanacions, la cosa tindria explicació; doncs bé: prou veieu vosaltres mateixos que els meus acusadors que tan desvergonyidament m'han acusat de tantes coses, no han pogut, amb tot llur desvergonyiment, presentar un testimoni cque jo mai m'hagi fet un sou o hagi demanat res. Mentre que jo presento un testimoni suficient, que dic la veritat: la meva pobresa.

Per què no ha intervingut en la política

Tal volta a algú semblarà estrany que jo, que vaig pertot arreu donant consells i em prenc tanta de feina particularment, no gosi per altra banda intervenir en la vida pública, pujant a les vostres assemblees i aconsellant la ciutat. La raó d'això és, com ja m'haveu sentit dir moltes vegades i en molts llocs de la ciutat, que es produeix en mi una certa manifestació divina do d'un esperit diví, de la qual també parlava Meletos fent-ne burla en la seva acusació. És alguna cosa que em començà d'infant, una certa veu que cada cop que es fa sentir em desaconsella alguna cosa que volia fer, però que mai no m'impulsa a obrar. Això és el que s'ha oposat que jo intervingués en la política. I m'ho ha desaconsellat, em sembla, amb raó; car sapigueu-ho bé, atenesos, si jo fa temps m'hagués volgut ocupar de coses polítiques, fa temps que fóra mort i no hauria estat útil a vosaltres ni a mi mateix. eNo us enfelloniu perquè digui la veritat: cap home no està segur de la seva vida si s'oposa noblement a vosaltres o a qualsevol altra assemblea i vol evitar les moltes injustícies i il·legalitats que es produeixen en un poble; 32a qui lluita verament per la justícia li cal necessàriament, si vol conservar la vida un quant temps, dur una vida retirada i no ocupar-se dels afers públics.
Grans proves us aportaré d'això, no paraules, sinó allò que vosaltres us estimeu més: fets. Escolteu el que m'esdevingué per tal que sapigueu que jo no cedeixo davant de ningú contra la justícia per por de la mort i ensems que no cedint m'havia de perdre necessàriament. Us diré coses vulgars i a la manera dels advocats, però certes.
bJo no he ocupat mai, atenesos, cap càrrec públic, llevat del de membre del Consell.^[15] La nostra tribu, l'Antiòquida, tenia justament aleshores la pritania quan vosaltres volguéreu condemnar conjuntament els deu capitans que després de la batalla naval no recolliren els morts; això era contra llei^[16] com després haveu vist tots. Aleshores jo sol d'entre els pritanis em vaig oposar que vosaltres féssiu res contra llei i vaig votar en contra; i malgrat que els oradors sostinguts per les vostres excitacions i els vostres crits volien acusar-me demanant la meva suspensió o el meu arrest, cjo em vaig estimar més haver de passar perills estant amb la llei i amb la justícia, que estar amb vosaltres en una resolució injusta per por de la presó o de la mort.
Això passava mentre a la ciutat governava el poble. Quan vingué l'oligarquia, els Trenta a llur torn em feren anar amb altres quatre a la Tolos,^[17] i ens ordenaren que anéssim a cercar a Salamina Leont, per tal de fer-lo morir. Coses així manaven també a molts d'altres per associar tanta de gent com fos possible a llurs crims. Aleshores jo vaig demostrar altra vegada, no amb raons, sinó amb fets, que la mort, dper tal de dir-ho sense compliments, m'importava tant com res, mentre que no fer cap acció injusta ni impia era per a mi més important que tot. Car àdhuc aquell règim, tan fort com era, no em pogué fer por per obligar-me a cometre un acte injust. Ans en tornar de la Tolos, els altres quatre anaren a Salamina i portaren Leont, mentre que jo me n'aní a casa. I a causa d'això, potser ja hauria mort aleshores si el règim no hagués caigut al cap de poc temps. D'això molts us en seran testimonis.e
I bé: creieu que hauria viscut tants anys si hagués fet política, i si, com escau a l'home honrat, hagués pres la defensa de la justícia i l'hagués posada com cal per damunt de tot? No se'n falta poc, atenesos; ni jo ni cap altre home! 33Durant tota la meva vida, tant en la meva activitat pública si he fet per atzar alguna cosa, com particularment, he estat als ulls de tothom el mateix i mai no he permès res contra la justícia, ni a aquells que els meus calumniadors anomenen deixebles meus, ni a ningú.

Sòcrates no ha tingut mai deixebles

Però jo no he estat mai mestre de ningú; si algú desitja sentir el que dic o el que faig, a ningú no m'he refusat. Ni tampoc sóc d'aquells que parlen quan hom els paga i si no se'ls paga no, ans estic a la disposició tant del pobre com del ric bper ésser preguntat, i qui vol pot respondre i escoltar el que dic. I si algú dels oients es torna bo o no, és cosa de la qual no fóra just fer-me'n responsable, no havent promès mai a ningú cap mena d'ensenyament ensenyament ni havent donat cap mena de lliçó. I si algú diu que ha après de mi i m'ha escoltat en particular alguna cosa que no hagin alhora escoltat els altres, tingueu entès que no diu la veritat.
Però, com és que alguns troben gust a passar el temps amb mi? Ja ho haveu sentit, atenesos; cus he dit tota la veritat, que troben gust a escoltar com són examinats els qui es pensen ésser savis sense ésser-ho. Car això no és desplaent. Però quant a mi, jo sostinc que m'ha estat prescrit pel déu, tant per mitjà de l'oracle, com de somnis, com de totes les altres maneres que la voluntat divina ha imposat mai alguna cosa a un home. Això és, atenesos, la veritat, i és fàcil de provar. Car si jo corrompo ara uns joves i adés n'he corromput d'altres, dfóra natural que si alguns d'ells havent-se fet més grans s'han adonat que de joves jo els havia aconsellat malament, ara pugessin aquí per acusar-me i fer-me castigar; i si ells mateixos no volien, algú de la família, pares, germans o algun altre parent, si conegués que jo he fet mal a un de la seva família se'n recordaria ara per demanar el meu càstig. Doncs bé, jo veig molts d'entre ells que s'han presentat aquí; primer Critó, del meu demos i de la meva edat i pare de Critobul, també present; edesprés, Lisànias, de Esfetos i pare d'Esquines, igualment aquí; i encara Antifont, de Cefísia, pare d'Epígenes; d'altres n'hi ha igualment, els germans dels quals han passat temps amb mi: Nicòstrat fill de Teozòtides, germà de Teòdot — i Teòdot és mort no podent per tant influir-lo amb els seus precs,—i Pàralos fill de Demòdoc, el germà del qual era Teages, i Adimant fill d'Aristó, el germà del qual, Plató,34 també es troba present, i Aiantodor del qual Apol·lodor, també aquí, és el germà.^[18] I molts d'altres us podria anomenar, els quals Meletos en el seu discurs hauria hagut de posar per força per testimonis. Si Meletos se n'ha oblidat, que en cridi ara algun; jo ho accepto; que digui si té un testimoni així. Però trobareu el contrari d'això, atenesos: tots estan disposats a assistir-me a mi, el corruptor, el que ha fet el mal als seus parents, com diuen Meletos i Anitos. bEls pervertits mateixos podrien tenir alguna raó d'auxiliar-me; però els que no són corromputs i que són més vells, llurs parents, quin motiu d'auxiliar-me tindrien que no fos la justa i honrada raó que tenen consciència que Meletos ment i jo dic la veritat?

Sòcrates no vol inspirar pietat

En fi, atenesos: el que jo puc dir per defensar-me és això i tal volta d'altres coses per l'estil. Però potser algú de vosaltres s'indignarà si recorda que ell mateix, cen trobar-se en un afer molt més senzill que aquest, ha pregat i ha suplicat als jutges amb moltes llàgrimes, pujant aquí els fills per tal d'inspirar força compassió, i duent encara altres parents i molts amics, i si troba que ara jo no faig res d'això malgrat que el meu perill, semblaria, és el més gran de tots. Tal volta algú adonant-se d'això es sentirà ferit en el seu orgull i aleshores irritat contra mi donarà el seu vot amb ira. dSi algú d'entre vosaltres es troba en tal disposició — cosa que no vull creure,— però si fos així, em sembla que fóra just de dir-li el següent: «També jo, mon car amic, tinc família; car no sóc nat, com diu Homer, ni de cap roure ni de cap pedra, sinó d'éssers humans; tinc, doncs, família i també fills, atenesos; tres, un de ja espigat, els altres dos infants. Però no els portaré aquí per tal de suplicar-vos que voteu favorablement». Per què no faré res d'això? eNo per orgull, atenesos, ni perquè us menyspreï. Que jo sigui valent o no davant la mort, és un altra qüestió; però pel bon nom meu i vostre i de tota la ciutat no em sembla que estigui bé que jo faci res d'això a la meva edat i tenint una anomenada, amb raó o sense. Es sabut que Sòcrates és diferent35 en alguna cosa de molts altres homes. Ara bé; si aquells de vosaltres que semblen distingir-se dels altres en saviesa, en valor o en alguna altra virtut, es portessin així, fóra una vergonya. I jo he vist moltes vegades gent que semblaven alguna cosa i que davant dels tribunals es comportaven d'una manera estranya, com si pensessin qui sap quines coses havien de passar si els calia morir, talment com si estiguessin segurs de la immortalitat en el cas que vosaltres no els condemnéssiu a mort. Aquests em semblen cobrir de vergonya la ciutat. Car algun foraster es pot pensar que els atenesos que es distingeixen per llur virtut,b aquells que els conciutadans han triat per a les magistratures i els altres honors, no es distingeixen en res de les dones. Això, atenesos, és cosa que no havem de fer els que tenim fama d'ésser alguna cosa, i si ho fem, vosaltres no ens ho haveu de permetre, ans us cal demostrar que més aviat condemnareu aquell que doni aquest espectacle deplorable, posant en ridícul la ciutat, que aquells que es comporten amb calma.
Llevat de la qüestió del bon nom, atenesos, no em sembla just de suplicar als jutges, cni per mitjà de precs obtenir l'absolució, sinó exposant els fets i tractant de persuadir. Car el jutge no seu aquí per repartir la justícia com un favor, sinó per jutjar. I el que ha jurat no és d'afavorir aquell que li sembli, sinó de jutjar segons les lleis. Cal, doncs, que no ens acostumeu ni us acostumeu vosaltres mateixos al perjuri; car uns i altres ens faríem culpables d'impietat. No vulgueu doncs, atenesos, que jo faci aquestes coses que no em semblen ni belles, ni justes, ni agradables als déus, dara que, per Zeus, justament Meletos m'ha acusat d'impietat. Car és evident que si us convencés i amb precs fes violència al vostre jurament, us ensenyaria a pensar que no hi ha déus, i així amb la meva defensa en realitat m'acusaria de no creure en els déus. I no es pas així de bon tros, car jo hi crec, atenesos, com cap dels meus acusadors; per això deixo a les vostres mans i a les del déu, de decidir què serà millor per a mi i per a vosaltres.

II

Discurs de Sòcrates sobre la pena des-

prés de la declaració de culpabilitat

eQue jo no m'indigno, atenesos, pel fet que vosaltres m'hàgiu condemnat, és entre altres moltes raons 36perquè no m'era inesperat que s'esdevindria el que s'ha esdevingut; al contrari, més aviat m'estranya com s'ha repartit el nombre de vots. Car jo no pensava que vingués de tan pocs vots, sinó de molts. Pel que es veu, n'hi hauria hagut prou amb trenta que haguessin votat altrament perquè jo fos absolt.^[19] El meu parer és, doncs, que pel que fa referència a Meletos he estat absolt; no solament absolt, sinó que és evident als ulls de tothom que si Anitos i Licó no haguessin pujat a acusar-me, ell hauria estat condemnat a una multa de mil dracmes per no haver pogut obtenir la quinta part dels vots.^[20]b
Ara l'home proposa per a mi la mort. Bé. Jo, al meu torn, quina contraproposta us faré, atenesos? És evident que de ço que em mereixo. Què és? Quin càstig, o quina multa tinc de sofrir per haver-me posat al cap de no tenir una vida tranquil·la, sinó abandonar allò de què la majoria s'ocupa, la riquesa i els interessos particulars, i la direcció dels exèrcits, i l'oratòria popular, i els càrrecs públics i les coalicions, i els moviments polítics que hi ha a la ciutat, cconvençut que sóc massa bo per a poder-me salvar ocupant-me d'aquestes coses, no volent doncs intervenir en res que no hagi d'ésser útil a vosaltres i a mi, anant en canvi particularment a cadascun de vosaltres per a fer-li, com jo dic, el més gran bé, tractant de convèncer-lo de no ocupar-se de les seves coses primer que d'ell mateix, per tal d'esdevenir millor i més raonable, ni de les coses de la ciutat abans que de la ciutat mateixa i, en fi, d'ocupar-se de totes les altres coses segons els mateixos principis? Què tinc de sofrir per això? dAlgun bé, atenesos, si cal en veritat dar-me el que em mereixo, i és clar que un bé que m'escaigui. I què escau a un benefactor pobre que necessita lleure per a donar-vos consells? No hi ha res que fos tan adequat, atenesos, com mantenir aquest home al Pritaneu; molt més adequat que si això es fes amb algun de vosaltres que sortís vencedor a cavall o amb els dos cavalls o amb la quadriga als Jocs Olímpics. Car mentre que aquest us dóna l'aparença de la felicitat jo us dono la felicitat, i altrament ell no necessita que hom el mantingui, mentre que jo ho necessito. eSi doncs voleu donar-me el que mereixo segons justícia, jo mereixo d'ésser mantingut al Pritaneu.31
Tal volta dient aquestes coses us semblaré igual que parlant sobre els plors i les suplicacions: massa orgullós. No es això, atenesos, heus aquí més aviat la veritat. Jo estic convençut que no he fet cap injustícia a ningú expressament, però vosaltres no us puc convèncer, car havem tingut massa poc temps per explicar-nos. Jo crec que si entre vosaltres fos llei, com en altres pobles, de no decidir sobre la pena capital en un sol dia sinó en més d'un, jo us convenceria; bperò així no és fàcil, en poc temps, destruir una gran calúmnia. Estant, doncs, segur de no haver fet mal injustament a ningú, cal que no me'n faci tampoc a mi mateix i parli de mi com si em mereixés un càstig i me l'atribueixi jo mateix. Què tinc de témer? Que hagi de sofrir el que Meletos proposa, això que jo afirmo que no sé si és un bé o un mal? En lloc d'això hauria de triar alguna cosa que sé prou bé que la proposo com un mal? Triaré la presó? I per què tinc de viure en una presó cessent l'esclau de cadascun dels que per torn em vigilaran, dels Onze? O bé una multa i presó fins haver-la satisfeta? Això fóra per mi el mateix que l'anterior, car no tinc diners amb què pagar-la. O bé proposaré l'exili? Tal volta voldríeu condemnar-me a això. Però tindria verament massa amor a la vida, si fos tan poc raonable, que no pogués comprendre que si vosaltres, els meus conciutadans, no haveu pogut suportar les meves converses i els meus discursos, dans us han esdevingut tan pesats i irritants que voleu ara desfer-vos-en, d'altres els suportarien més fàcilment? No se'n falta pas poc, atenesos!
Bella vida, per a un home a la meva edat haver d'emigrar i anar d'una ciutat a l'altra, exiliat de tot arreu. Car jo sé prou bé que pertot arreu on anés els joves vindrien a escoltar el que dic igualment que aquí. Si els rebutjo, em faran desterrar pregant-ho als més vells; i si no els rebutjo, llurs pares i llurs famílies em faran el mateix per amor d'ells.e
Tal volta algú em diria: No pots, Sòcrates, viure tranquil·lament i en silenci lluny de nosaltres? Aquest és el punt que em fóra més difícil de fer entendre a alguns de vosaltres. Car si us dic que això és desobeir al déu, i que per tant aquest estar tranquil m'és impossible, no em creureu, com si parlés irònicament;38 i si per altra banda dic que el bé més gran per a l'home és de parlar cada dia de la virtut i de les altres coses sobre les quals vosaltres m'haveu sentit conversar, examinant-me jo mateix i examinant els altres, i que una vida sense aquesta investigació no és digna d'ésser viscuda, encara em creureu menys. I no gens menys el que dic és la veritat, atenesos, només que no és fàcil de convèncer-vos. Altrament, jo no tinc costum de considerar-me digne de cap mal. bSi tingués diners, proposaria de pagar una multa tan grossa com em fos possible de satisfer; car no crec que això sigui un mal; com que no en tinc, no resta a fer sinó que vosaltres em poseu una multa adequada al que estic en condició de pagar. Això fóra, potser, una mina d'argent. Vet aquí, doncs, el que proposo. Plató, però, atenesos, i Critó, Critobul i Apol·lodor em demanen que proposi trenta mines, les quals ells garanteixen. Aquesta suma és, doncs, la que proposo. Tindreu en ells uns fiadors de tota confiança.

III

Després de la condemna. Par-

lament als qui l'han condemnat

cPer no molt de temps, atenesos, us emportareu l'anomenada i us serà atribuïda la culpa per part d'aquells que volen difamar la ciutat, d'haver mort Sòcrates, un savi. Car diran que sóc savi, àdhuc no essent-ho, els que us voldran ofendre. Si haguéssiu esperat un quant temps, aquest fet s'hauria esdevingut naturalment. Car ja veieu la meva edat, com estic avançat en la vida: que prop estic de la mort. Això no ho dic a tots vosaltres, sinó només a aquells que han votat per la meva mort.d
A aquests els diré encara el següent. Tal volta us penseu, atenesos, que m'he perdut per manca d'aquells discursos que us podien convèncer, si jo hagués volgut fer-ho tot i dir-ho tot per defugir la justícia. Ben lluny d'això. Em perdo per manca, certament, però per manca de gosadia i de desvergonyiment i per no voler dir-vos aquelles coses que us hauria estat plaent d'escoltar, si jo hagués vingut aquí planyent-me, plorant i fent i dient moltes altres coses que jo sostinc que són indignes de mi, eles quals, però, esteu certament acostumats a sentir a d'altres. Però jo, ni abans pensava que calia fer res d'innoble per evitar el perill, ni ara em penedeixo d'haver-me defensat així; ans m'estimo més morir havent-me defensat com ho he fet, que viure havent-ho fet de l'altra manera; 39car ni davant la justicia, ni a la guerra, a mi ni a cap altre home no escau de tenir els ulls fits en com podrà defugir la mort per tots els mitjans. Moltes vegades en els combats és evident que hom evitaria la mort si llencés les armes i demanés gràcia als enemics; i en tots els perills hi ha moltes maneres de fugir de la mort si hom està decidit a fer-ho i a dir-ho tot. Però no és evitar la mort el que és difícil, atenesos; sinó que el que és molt més difícil és d'evitar la dolenteria, car ella és més ràpida que la mort. bI així, jo que sóc vell i lent, he estat aconseguit pel més lent; i en canvi els meus acusadors que són forts i àgils, pel més ràpid, per la dolenteria. I així ara jo sortiré d'aquí declarat per vosaltres digne de mort, ells en canvi declarats per la veritat culpables d'impostura i d'injustícia. Jo estic en la meva apreciació com ells en la llur. Tal volta havia d'ésser així i penso que així està bé.
Quant al que vindrà després, jo desitjo fer-vos una predicció, a vosaltres que m'haveu condemnat; car estic en el moment que els homes prediuen millor, quan han de morir. Jo us dic doncs, a vosaltres que em feu morir, que immediatament després de la meva mort, tindreu un càstig molt més dur, per Zeus, que aquell amb què m'haureu fet morir. Car haveu fet això pensant que apartaríeu de vosaltres l'haver de donar compte de la vostra vida; però us passarà molt al contrari, us dic. Els que us demanaran comptes seran molts més, dels quals jo he reprimit, sense que vosaltres n'haguéssiu esment. I seran molt pitjors perquè seran més joves i us molestaran molt més. Car si penseu que matant els homes impedireu que hi hagi algú que us faci retrets perquè viviu malament, no penseu pas bé. Aquesta escapada no és ni eficaç ni noble; només una n'hi ha de noble i ràpida: no tancar la boca als altres, sinó tractar un mateix d'esdevenir el millor possible. Això és el que volia predir als que m'han condemnat; i ara em separo d'ells.

Al·locució als qui han votat per l'absolució

eAmb aquells que han votat per mi, parlaria de grat sobre el fet esdevingut mentre els magistrats estan ocupats i no hagi d'anar encara allà on he de morir. Resteu amb mi, atenesos, aquest temps. Car res no impedeix que conversem mentre és permès. 40Jo vull exposar-vos com a amics, com interpreto el que m'ha esdevingut.
Jutges — car vosaltres cal anomenar-vos amb raó així — m'ha passat una cosa meravellosa. La meva habitual veu profètica, la veu de l'esperit diví, en els temps anteriors es feia sentir insistentment i em sortia al pas en coses insignificants, si volia fer res que no fos bo; ara, en canvi, m'ha esdevingut el que veieu, una cosa que qualsevol es pensaria i tindria pel mal més gran de tots; però ni en sortir al matí de casa no s'ha fet sentir el signe diví, ni en pujar al tribunal, bni en cap moment del discurs, en voler dir jo alguna cosa. Sovint, en canvi, en altres discursos m'ha aturat interrompent-me, però avui, durant tot el judici, no m'ha sortit al pas ni en fer ni en dir jo res. Què he de pensar d'això? Jo us ho diré: és que el que m'esdevé deu ésser algun bé, i no devem tenir raó quan pensem que la mort és un mal. cPer mi hi ha una gran prova d'això, car és impossible que el signe habitual no m'hagués advertit, si el que anava a fer no hagués estat bo.

Què pot ésser la mort

Reflexionem ara que hi ha força esperança que la mort sia alguna cosa de bo. Car ésser mort és una de les dues coses: o bé tant com no ésser res, no tenir cap sensació de res quan s'és mort; o bé, com s'acostuma a dir, s'esdevé un canvi, una emigració de l'ànima d'aquest lloc d'aquí en un altre lloc. Si no hi ha cap sensació, dsinó alguna cosa com un son on l'adormit no té ni tan sols un somni, meravellós guany fóra la mort! Car jo penso que si algú considerés aquella nit en la qual el son era tan profund que ni solament somnis tenia, i comparés aquesta nit amb tota la resta de nits i de dies de la seva vida, i hagués d'examinar i dir quants dies i nits millors i més dolços ha passat, jo penso que no solament un home corrent, sinó el Gran Rei, ben comptat en trobaria ben poques, davant de totes les altres nits i dies. eUn guany és d'ésser mort si és així; car aleshores tot el temps només ens sembla una nit.
Si, altrament, la mort és com una emigració d'aquí en un altre lloc i és certa la dita que allí són tots els morts, quin bé millor que aquest, jutges? 41Car si en arribar a l'Hades hom serà alliberat dels que aquí s'anomenen jutges i trobarà els jutges veritables, els que diu que fan allí la justícia, Minos i Radamant, i Èac i Triptòlem^[21] i tots els altres semidéus que han estat justos mentre vivien, fóra una emigració com aquesta menyspreable? I per estar amb Orfeu i Museu i Hesíode i Homer, què no donaríeu vosaltres? El que és per mi, voldria morir moltes vegades si això és cert. bCar per a mi justament fóra admirable la vida allí, i quan me n'aniria a trobar-me amb Palamedes i Àiax, fill de Telamó, i els altres dels antics que moriren per una sentència injusta, comparar la meva mort amb la d'ells, penso que no deixaria d'ésser dolç. I el més gran de tot, explorar, preguntar als d'allí, com he fet amb els d'aquí, per tal de provar qui d'entre ells és savi i qui només s'ho pensa, però no ho és. Què donaríeu, jutges, per fer preguntes a l'home que conduí el gran exèrcit cap a Troia, o a Ulisses, o a Sísif, ci tants d'altres, homes i dones que hom podria anomenar? Estar amb ells i parlar-hi, i examinar-los, fóra una felicitat infinita. I allà no us mataran per fer això. Car no solament són més feliços els d'allí que nosaltres, sinó que són per tota la resta del temps immortals, si és cert el que es diu.
Així mateix vosaltres, jutges, cal que estigueu ben esperançats quant a la mort i penseu aquesta sola veritat, que no hi ha cap mal per a l'home bo ni en la vida ni en la mort, dni els déus es desentenen mai de la seva sort. Ni la meva m'ha vingut ara perquè si, ans per mi és clar que era millor de morir i així alliberar-me de tota molèstia. Per això aquell signe no m'ha advertit i jo no estic irat contra els que m'han condemnat, ni contra els acusadors, malgrat que ells no ha estat amb aquesta idea que m'han acusat i condemnat, sinó creient fer-me mal, i això mereix una reprovació.
eJo no els demano res més que una cosa. Quan els meus fills seran grans, atenesos, castigueu-los turmentant-los com jo us he turmentat, si us sembla que estimen la riquesa o alguna altra cosa primer que la virtut; i si es pensen ésser alguna cosa i no són res, renyeu-los com jo us he renyat a vosaltres perquè no s'ocupen del que cal i es pensen ésser alguna cosa no valent res. Si feu això, m'haureu fet justícia, a mi i als meus fills.
42 Però és hora d'anar-nos-en; jo per morir, vosaltres per viure. Qui de nosaltres va a una millor sort, és obscur per tothom llevat del déu.

---

1. Sòcrates no es dirigeix en tot el discurs als sens jutges amb la fórmula habitual «vosaltres jutges», sinó sempre amb la fórmula «vosaltres atenesos» o altres d'equivalents. Només a la fi, quan es dirigeix als que han votat per la seva absolució, els anomena jutges.
2. L'al·ludit és Aristòfanes, que en Els Núvols presenta Sòcrates com un corruptor de la joventut. Els Núvols foren representats per primera vegada en 423. (Vegi's la introducció).
3. Tres sofistes ben coneguts: Gòrgias i Híppias apareixen en els diàlegs platònics que porten llur nom. Pròdic de Ceos apareix en el diàleg Protàgoras. És molt sovint citat irònicament com a hàbil a fer distincions entre els mots.
4. Evenos de Paros, poeta i sofista; després és citat explícitament.
5. Càl·lias, fill d'Hipponic, apareix al Protàgoras. Del seu entusiasme per la sofística en dóna idea el fet, de tenir estatjats a casa seva Protàgoras, Hípias i Pròdic.
6. Querefont apareix en el Càrmides i en el Gòrgias.
7. L'exili de què es parla, és el que fou decretat sota el govern dels Trenta, en 404, contra els demòcrates.
8. Jurament familiar a Sòcrates.
9. L'acusat tenia el dret de fer preguntes a l'acusador i aquest el deure de respondre-les.
10. Meletos vol afalagar els jutges.
11. Anaxàgoras de Clazòmenes que visqué a Atenes entre 480 i 450 i fou amic i mestre d'alguns atenesos eminents, entre ells Pericles i Eurípides. Fou acusat d'ateisme per les seves opinions materialistes sobre els astres. Fou exiliat d'Atenes i morí en l'exili.
12. Cita abreujada de la Ilíada, XVIII, 96 i seg.
13. Les tres batalles en que Sòcrates va prendre part: Potidea en 432, Anifípolis en 422 i Dèlion en 424. A Potidea i a Dèlion sobretot, Sócrates es comportà amb gran valor.
14. A partir d'aquí es veu clar que l'acusador mes perillós de Sòcrates és Anitos.
15. El Consell dels Cinc Cents que duia els afers de la ciutat. Eren elegits a la sort cinquanta membres de cadascuna de les deu tribus. Cada tribu tenia la direcció (pritania) durant 1/10 d'any.
16. Es tracta de la batalla naval de les Arginuses, l'any 405. Era il·legal de castigar els capitans: a) conjuntament; b) sense escoltar-los. Per això Sòcrates, que s'esqueia a ésser epístata (president dels pritanis), es negà a posar la qüestió a votació.
17. La Tolos era l'edifici on els pritanis i els Trenta (mentre dominaren) celebraven els àpats i els sacrificis.
18. De la majoria dels citats es sap ben poc; alguns només són citats aquí. Els més coneguts són Critó, del qual un diàleg platònic porta el nom i apareix demés en el Fedó i l'Eutidem; Critobul, que és esmentat en diversos diàlegs platònics; Esquines, anomenat el Socràtic (que cal no confondre amb l'orador); Adimant, el germà de Plató, que apareix a la República i al Parmènides, i Apol·lodor, que apareix al Fedó i al Banquet com un apassionat admirador de Sòcrates.
19. El nombre dels jutges era cinc cents; contra Sòcrates votaren dos cents vuitanta un; si trenta un d'entre aquests haguessin votat a favor, amb els dos cents dinou que ja hi votaren, hauria resultat empat i per tant, segons la llei, absolució. El nombre trenta és, doncs, arrodonit.
20. Sòcrates suposa els dos cents vuitanta un repartits en tres parts iguals, cadascuna aportada per un acusador. Si es treuen dels dos cents vuitanta un les dues terceres parts corresponents a Anitos i Licó, resulten per a Meletos menys de cent vots. En aquest cas, segons la llei, Meletos hauria hagut de pagar una multa de mil dracmes i demés hauria perdut el dret a formular d'altres acusacions públiques.
21. Triptòlem és només en Plató jutge dels morts.