Del meu tros - Un perdulari
UN PERDULARI
Estich trist; ab una tristesa que no prové tant dels nervis com de
cert desarreglo en l'alimentació.
Es tal hora de la nit; no sé quína; ni ¡què n'haig de fer, si per mi ja no toca la de dinar, ni sento may la de sopar!
Surto del cafè, únich alberch luxós que tenim, els qu'estem tronats, per passar les hores y fugir dels que hem fet extrangers en sa matexa patria. A mi tots me conexen y'm buscan: semblo l'altre cònsul inglès.
Aquesta tarde m'han pagat un cafè, com si hagués ben dinat, y
aqueix vespre he quedat a deure un pà ab mantega. Axò no es viure de caritats: axò es neulirse lentament de gorres.
Tinch fret y sòn, y vaig enderrerit de menjar!.. ¡Potser me moriré de gana! Al pensarho solzament, se'm desperta de tal manera que'm xiula a les orelles com si'm volgués dir: ànimo, no t'arronsis, ja t'ajudaré. Y cada cop que'm dona aquest avís me fa fer un badall que sembla que la cara se m'esberli en dos trossos.
Però jo penso: ¡quants n'hi hà que, voltats de comoditats y vianda, 's moren de fam ab lo consol de que's moren per la salut! ¡Ay! lo qu'en
ells es medicina que'ls mata, per mi es malaltia que m'acaba!...
¡Còm canta'l sereno!... ah, fart! tinguessis la meva debilitat, que
poch estarías per canturies.
A la fonda també, axís qu'estich llest de l'escudella, 'l mosso se'm posa a cantar les demés viandes que hi hà. — Vés, noy, vés; no't gastis la veu, que no tinch gana; — li dich. Si ho sapigués que mon apetit no necessita serenates ni canturies per despertarse! ¡pobret! si vetlla més qu'un sastre!
«¡Quisso!... té, quisso; té, Faluga.» Deu ser un'altre desamparat!...
«No't freguis tant per les cames, que t'acabaràs d'aprimar.» ¡Pobra bestiola! tan prim té'l còs com la cua. La sòrt qu'aquesta no's pot amagrir més, ò sinó semblaria un filferro.
«¿Que tens gana? ¡Sí, pobret! Prou: no la remenis més, que se't
trencarà y t'entrabancarías.
Anèm a casa, Faluga; anèm.»
Demà'l porto als quatre cantons del Call, y si me'l compran s'estalvían la feyna d'embalsamarlo.
«Fuig d'aquí, que'm faràs caure.» ¡Còm salta! que va lleuger!... Per mi es tot buyt de dins.
«Apa, cap amunt.» ¡Còm sent l'olor de les cases que hi hà menjar! «No oloraràs a la porta del meu pis, ja t'ho abono. Apa, endevant, qu'encara no hi som; no es aquí tampoch, tonto; ¡si estich més amunt que les campanes!» Axís el que va esguerrar aquesta casa hi hagués vingut a estar! ja fora ètich ara com ara. No més té que lloguer y escales.
Encara pel lloguer, com aquell; cada cap de mes el quedo a deure...
«Espérat qu'encendré llum.» Tinch una cerilla d'aquell funeral. Vaig fer un obsequi al mort, que no'l conexía ni ganes, per que ja no vull més conexenses, y ell me'l va tornar estalviantme d'entrar a casa a les fosques y d'estaburnirme ab aquexos palmodos. Gracies al difunt, ara ja sé ahont anar a cercar cerilles: ¡axís fossen butifarres, que pochs mancarían d'entrar en el cel per mi!
«Té, escúra aqueix plat. ¡Qu'ets llest! quína llengua! sembla un pinzell. Si t'agradan les escorfolles d'ou, aquí tens un altre preu fet.
¿Ets dels llamenchs? té, que no m'agradan els pobres vanitosos.
Xist, no grinyolis, que despertaràs als qu'estan tips.»
¡Quína ideya! ab aqueix gos podríam fer companyía. Jo hi posaré
la paciència y ell la gana... per que si hi afegís la meva tindríam massa
capital.
Malaguanyat com notinch un tall de carn! avuy ensajaríam y demà
feyam la proba. Pel càs també serà bò un tros de pa sèch; per que ab la
gana que té allotjada, es capàs d'apendre'l narro.
La nit l'havem passada estudiant; de primer, he posat el rosegó sobre la taula; encara no l'ha vist, d'un bot s'hi ha tirat demunt. Alto! he fet jo, trayentli'l pà del morro; ¡semblava qu'hi tingués empeltades les dents! Y aquesta operació s'ha repetit moltes vegades, fins que'l gos ha pogut entendre que consistia en arreplegar lo bocí sens menjàrsel. Per enllepolirlo, n'hi he donat una mica, axerivintlo abans ab unes quantes trompades.
Després, he agafat ferro vell: panys, claus y frontisses, y'ls hi he penjat al morro per desarrollarli la forsa. Està clar; encara no probava de ferli tenir el farsellet, me'l dexava anar a terra, corrent a arrupirse en un reco; véntali puntada de peu, y a la taleya. Ell grinyolant armava un escàndol; però jo li he demostrat que la paciencia y'ls tantos no me'ls acabaría may. Hi havem tornat un cop y un altre, y què sé jo quants més! la bestiola, tossuda, y jo més perfidiós; cada pich que dexava caure'ls trastos, li arrambava tal puntada de peu que se'n anava a l'altra part del quarto sense caminar gens. Estich cert que si li obro la porta, arrenca escales avall y no para fins a la estació de Martorell.
Avuy he menjat a la francesa, es dir, suprimint l'esmorzar: fins a la tarda no he trobat ningú que tingués temps d'enternirse.
No ho entench; per mi, ara tothom viu al carrer; may se troba ningú a casa. Al menos he anat a vinticinch bandes y per tot m'han respost: «Ha
sortit el senyor. No hi es». «No ha vingut; dispensi, no sabem quan
tornarà». «No té hora fixa». Està clar, no té d'anar malament l'Espanya, si tothom fa'l dropo! ¡Y en diuen gent de sa casa, y tot lo dia rodan!
Al últim he sobtat de plè a plè a un, demanantli quatre duros, y m'ha regalat sis rals.
¡Que'n corre poch de crèdit! ningú vol comptes; tothom té por de cansar la memòria!
Síga com vulga, a les cinch m'assentava a taula; la escudella, de tan covada, semblava feta ab motllo com els matons de monja; lo biftek semblava de cuyro: feya recular el ganivet com si li fes por; les patates de tan seques fins tenían drinch: semblavan guixos de sastre; l'aygua no valia rès: se conexía que'l taberner hi havia tirat molt poch vi.
Però, que bò ho he trobat! me semblava qu'era'l primer dia que
menjava!
Al sortir del funeral de la Seu, me'n he anat als claustres a pendre el sol; y entre'l cavilar y l'haver perdut la nit donant la llissó al gosset, m'he quedat adormit com si ja tingués totes les feynes fetes. Al poch rato, un somni ben diferent de la realitat, venia a reforsarme'l ventrell massa dèbil per anyoraments alimenticis, y veya vols de perdius
rostides aletejant a la vora meu y enlluhernatme ab el color de sa pell
que brillava al sol ab la capa de llar que les cobría, despedint unes oloretes tan forasteres pera mi que'ls sentits s'hi encisavan. Després, veya uns llussos remenant la cua,
dividit el còs en varies seccions que al acostarse's descomponían y'm
queyan a la falda en rodanxes més grosses que galetes; y després... una veu de nas que'm deya: «Tingui, germanet, tórnim un xavo». Obro els ulls y'm trobo al devant una vella que m'allargava un quarto. «Malviatge la dòna! esclamo ab rabia; arri al canyet! ¿quí us ho ha dit que demanava caritat?» «Jo'm pensava...» «Y jo'm pensava de vos...teníu! veus aquí dos quartos y nom despertèeu may més». Però, a pesar de la vella, aquell somni ha estat un bon pressagi. Algunes hores després, ab menos poesía y menos perfums, he satisfet aquella gana que'm donà visions tan cavalleresques.
Lo gosset m'acabà'ls estudis; havem passat molts díies donant llissons, y moltes nits repassantles. Me coneix tan be'l geni, qu'encara no l'amenasso ja grinyola; fa'l que vull, y m'estalvía la pena de pegarli. Instintivament coneix les meves intencions, y seguint la direcció de la mirada, 's llensa sobre l'obgecte hont jo la fixo.
L'altre dematí sortirem a ensajar per la Boquería. El gos saltava devant meu ab el morro al ayre y guaytantme sempre. En una taula de cansalader me cridà l'atenció una penjarella de salsitges tan baxes, que estavan a tret de tercerilla. Hi clavo la mirada, y al mateix instant la Faluga pega brinco, s'equivoca, clava les dents a l'orella d'un mitx cap de porch, y arrenca a córrer ficantse per entre'ls peus de la gent, fugint per sota les taules y escapantse Rambla amunt tan lleuger que's perdía de vista. Les dones prou cridavan «aturèulo»; les bacallaneres corrían armant saragata ab el soroll dels sòchs y ab els seus crits. Les unes buscavan als municipals; les altres sortían per la Rambla. Un senyor que's passejava, preguntà, extenent els brassos, en una mà'l bastó y en l'altra un ramet de flors, posantse devant les marmanyeres: «Be, ¿què hi hà, qu'es axò?» «Ha robat mitx cap de porch». «Matèulo, donchs». «Sí, sí, que'l matin; ansia, ja està dit». Un altre tafaner, acostantse al grupo, ab la mà plana sobre la butxaca de l'armilla, preguntava si havían robat un rellotge. «Sí,'l del Plà de Palacio», li contesta una tunyinayra.
Y mentrestant, la canalla y algun ganapia perseguían al gos; jo apretava'l pas, y veya qu'a la Plassa Nova encara l'empaytavan. Trenco per guanyar ventatja, y'm quedo a la del Rey dins d'una escaleta que té un'altra porta al carreró del derrera. Al cap d'un moment ja sento crits d'«aturèulo!» y'l gos me passa rabent pel costat dexant el regalo allí terra; me'l poso sota'l bras y m'embosso, al mateix punt que'ls seus perseguidors entravan a la plassa.
— Escolti, — me diu un d'ells; — qu'hauría vist un gos ab mitx cap
de tocino?
— Nó senyor: lo que vaig veure al Passeig de Gracia, era una cabra
qu'allí hont debía tenir la cua hi teníal cap, y'l cap en lloch de la
cua.
— Vòltal! — exclamà rient un pillet mistayre. La gent que no sabía'l que jo acabava de contar, mirantme ab desconfiansa preguntava:
— ¿Què diu, què diu?
— Rès, que m'ha contestat ab una poca solta...
— Vostè es el que m'ha preguntat una ximplesa.
— Jo li he preguntat lo que'm convenía sapiguer.
— Donchs, vàgi a Salamanca.
— Es que per aquí ha passat un gos ab un cap de porch.
— Està corrent; y ¿per que m'ho pregunta a mi? ¿que's pensa que visuro besties? Els manescals del escorxador li sabràn dir si n'hi hà de
gossos ab cap de persones.
— ¿Que's burla de mi?
— Ba, ba, mestre, pleguèm.
— Lo gos; ara surt lo gos! — cridà la quitxalla.
— Corrèm, que no s'escapi. — Y'l grupo fugí perseguintlo per la Devallada de la Presó y anantse a perdre pel carrer de les Filateres.
Aquella matexa tarde'ns el varem menjar: mitx capet ofegat ab naps;
l'endemà la Faluga ja no sabía fer rès. ¡Còm fa ser honrat un bon tip!
Fa dos dies que la tinch a dieta rigurosa com si passés febre. Ahir desde'l catre estant, li vaig cridar qu'anés a la compra; al cap d'un parell d'hores, (la matexa estada que si fos una minyona), me va portar un palpisset de carn sens òs, que a la Faluga no més de mirarlo li agafava un basqueig que ja no podía estar quieta ventantse ab la cua.
· · · · · · · · · · · · ·
¡M'han mort la Faluga!... ¡me l'han morta a trayció! ¡La pobreta! encara estava en remeys per espavilarla; duya una gana d'aquella que tot ho fa veure en doble.
¡Ha tingut un'hora tonta! y tan com suposan que desperta y axiriveix la cassussa!
Un municipal li ha tirat salsitja; abans d'arribar a terra, estich cert que ja l'ha tinguda a les fosques.
Sempre ho deya: aqueix animalet té massa vivor, no viurà gayre.
¡Pobra Faluga! ¡quína fi més ordinaria!
Lo bando y un municipal l'han morta. Gran mal, dos contra un!
Ja'l conech aqueix fulano; es un de molt lleig, que no més ab la mirada ja sembla que fassi pagar la multa. Per Corpus li fan acompanyar els gegants; no's deuen poguer perdre anant ab ell. Per axò té tan segura la rata pinyada de la gorra; se li debía esglayar axis que'l va veure.
En compte d'anar cinch a la munt y cinch a la vall pels carrers entretenintse a fer desgracies, haguera valgut més que's corretgís el defecte de la cara, que hi té lletgesa per fer un rengle de caretes y encara no se li adobaría. ¡Per què no se la menjava, si era tan maco!
Demà'l desempleyan, y potser li recarà haver fet mal averany d'aquell tros de salsitja.
Si per algun rellans vingués a raure ab mi, ¡ja n'hi faría empassar
de salsitges! y que foran amanides ab soliman y pólvora de mina, qu'encara no les tindría dins, ab la tebior, prou faria un estrèpit com una barrinada!
¡Un gos que valía més or que no pesava!
Y després les nacions se planyen de que no ixen talents! si'l pobre que despunta, siga en lo que's vulga, ve un malandando qualsevol, me li aplica la lley marcial ofegada ab fiambre, y li dona'ls despatxos sense
allargar més la sumaria.
Ja tenia rahó'l mallorquí de les sobressades: Espanya, Espanya, com
més và més s'espanya.
¡Què hi faig en aquest món! Estich per matarme; ja'm tornan a venir aquells badalls que no'm dexan sossegar.
Sembla que la gana vulgui fugir de casa, y se'n torna com si trobés la portalada xica.
Y a fè, que la meva boca no es de les de pinyó; més aviat s'assembla a un calaix. Quan era petit m'hi ficava una neula travessera y casi be no la escarbotava gens.
Y desde llavors, m'ho conech, ab les tongades qu'he passat de miseria, sempre ha anat axamplantse y guanyant terreno cap a les orelles.
Hi ha hagut ocasió que d'un badall lo barret m'ha caygut pel clatell.
¡Sembla mentida que's puga donar tant! ben segur que la goma dels elàstichs la deuen traure de la gent qu'ha patit gana.
¡La gana! No ho vull creure que hi haja persones que prenguen magnesia. ¡Quína mort més dolsa deuen tenir els que's moren d'un enfit!...
¡Haig de morir, no hi hà més!
¡Morir si giovane!... ¿Còm m'arreglo per viure? ¿de què faré mànegues, si tot m'ho he fet malbé: reputació, interessos, ganes de treballar, tot... menos el ventrell qu'ara tot sol se m'espatlla?
Y tanta gent qu'estudía y's perjudica la salut encaparrantse llegint, y qu'encara no haja sortit un sabi ab una sustancia qu'alimenti de franch! Molts, per fer retòrica, d'aqueix món ne diuen una vall de llàgrimes; s'equivocan: aquí es la terra de la gana.
¡Qu'estich dèbil!... Sento que la vida se m'escorre com una mitja.
¿Y jo moriré de fam?,.. ¡Jamás! ¡Tres veces!
Me suicido; està resolt.
Algun beco pagarà la estella.
Moriré menjant; y quan no pugui més, me faig treure bacallà y'm clavo la espina més grossa al mitx del cap.
¡Ay! la resolució es forta, les ganes hi son, els badalls m'apressan, l'esperit se'm dissipa!... Al meu entorn tot dona voltes, y passan, com si's descapdellessin, fondes y restaurants... El carrer de la Boquería ab tants fanals...
Ja està dit: surti com vulgui; axís que passi la fonda del Estevet, m'hi fico.
Allí faré'l derrer badall. Y li dexo tot; el faig hereu.
Janer 1877.