Del meu tros - ¡Tot sol!
| Sou al capítol «¡Tot sol!» | |||||
| Del meu tros | |||||
|
Un perdulari | Desesperansa | 
| ||
¡TOT SOL!
I
No sé ahont vaig néxer: es lo dato més segur que puch donar. Me dich Xarrapeta, per que al meu pare li deyan Xarrapa: lo seu nom disminuhit, es l'única herència que'm va dexar, y aquesta encara no era d'ell! crech que fou un motiu que sustituhí son verdader apellido.
Lo dia del bateig sigué de festa memorable; contava'l pare que ningú de casa va dinar. En tornant de l'Iglesia hi hagué gran refresch:
gelades del mes de Mars, rosquilles, borregos de matafaluga d'aquells que
aparían lo dentat per ferlo caure, y vi bò que la justícia l'haguera fet
llansar. La mare també assistí a la festa; aquell dia li havían tret lo caldo, com als demés lo dinar, y tots se menjavan les rosquilles planyentse de que fossen foradades del mitx per que hi trobavan menos vianda. Lo pare,posantse una mà a la galta, feya cruxir los borregos qu'eran més sèchs que closques de nous; mes per axò, tots estavan alegres; jo, embolicat ab una manta que parexía feta no més que de serrells, deyan que m'estava a la falda de la mare, mamantme la maneta que no'm cabía a la boca, y ab ulls axerits contemplava aquella escena de boyra y de gana.
De tant en tant, lo pare s'ajupía, me posava una rosquilla al ull, que m'hientravan tots dos, y ab crits joyosos me deya: «Guàyta, noy: noy,
mira bobó;» se menjava la rosquilla y m'hi posava un borrego, com aquell
qui'm volgués fer mirar un ou del día,y també'l borrego anava a passar a la seva boca, fentli fer un bony a la galta com si la tingués inflada. Llavors volia enrahonar, y ningú l'entenía ni ell tampoch. Després d'haversho empassat, deya a la Mare: «Oh María Magdalena, (era mallorquí), estich tot content que's meu fi haja estat mascle; y ferm que n'estich de content; que no n'estaria pus, jo t'ho dich, enquiara que m'haguessen duyt un quiantarano de dob-bés ò colque cosa de való.» La Mare se'l mirava commoguda, y ell afegía: «Aquest nin, jo'm pens que serà sa nostra
venturansa. ¿Veys quíns uys té de polissó, María Magdalena?...»
Me van fer estudiar per músich; me donaren un violí ab arquet, y jo xisclava més que la prima quan, ensenyantme les posicions, me cuydavan
a desllorigar les munyeques. ¡Quantes vegades la mà del mestre aprofitava'l moviment del compàs per ventarme nata a la cara!
Al principi'l coll se m'adormía sobre'l violí, quedantme enrampat,
y quan volía girarlo m'havía de tombar en rodó com si tot jo fos fet
d'una pessa!
Seguíiam les fires y festes majors; lo pare tocava'l timbal ; la mare'l pandero; lo senyor Quirse (mon mestre,) lo violí, y jo'ls ferrets. Posavam una manta a terra y quedavam instalats; redoblava'l timbal, jo feya soroll ab los ferrets, la canalla acudía, s'aturavan algunes dones, y quan comensava a haverhi rodona, los pagesos s'atansavan calmossos bo y trencant pinyons, com si's recelessin del espectacle que'ls donaríam. Lo pare, ab una corda que tenia una bola al cap d'avall, comensava a giravoltarla recorrent lo cercle y fent apartar los xicots que, empenyentse els uns als altres, venían a caure de bigotis dins, com si volguessin veure la funció arran de terra. Lo senyor Quirse tocava'l violí; la mare donava de tant en tant una sacsejada al pandero; el pare's treya'l jayque quedant ab un vestit blanch de punt que n'hi tenía molt en durlo roig; jo no'm llevava rès, per que ja ho tenía tot fòra, y sense sapiguer ahont ficarme les mans, per que tampoch gastava butxaques, corría, vestit com un angelet ab los brassos creuats que casi'm voltavan l'esquena com si hi busquessen les ales, a ageurem devant del pare. Saludava al públich, y agafantme per los tormells, m'etjegava al ayre ab un giravol que'm feya veure la gent abans per les espardenyes que per la barretina, y me'n anava a caure per quí en enllà, assentat algunes vegades, ò rompent lo cercle dels curiosos moltes altres . Després lo pare també s'ageya; alsava'ls brassos y les cames, jo li feya la figuereta a la planta dels
peus, y d'un tom queya assentat a les seves mans.
Lo públich indiferent, continuava menjant pinyons; mon pare, agegut a terra, renyava a les criatures que's ficavan dins lo rotllo; y tornantme a llensar sobre'ls seus peus, m'hi dexava assentat, rebotentme d'un costat al altre ab precipitació vertiginosa. Feyam dues ò tres sòrts més; la música parava, y'l pare's dirigia a la concurrencia per dirli, (sempre ho deya
de la matexa manera:) «Senyors; ja han vist vostès del terme qu'una criatura de cinch anys treballa devant del públich; y aquí no hi hà cap engany, cavallers, que no més se presenta l'habilitat sense trampes, y si tenen gust de comprobarho, ara veuràn com no s'enganya a ningú; y abans de fer los treballs que'l noyet presenta, 's passarà la safata per los que tinguin voluntat d'allargar les mans.» Y s'avansava la mare ab una safata que ja no més hi havía algunes clapes de vernís; donava un tom pel rotllo ficantse per entremitx de la gent, y d'assí y d'allí, s'allargava algun bras per dexarhi caure un quarto ò be un xavo. Alguns feyan com aquell, y s'apartavan de la rodona per tornarshi a acostar axís que comensavam l'espectacle. Entre tant, lo senyor Quirse, qu'era cego, feya un cigarro ab molta paciencia, desava la petaca, y trayentse un misto de cartró me l'allargava tol cridantme girant lo cap a dreta y esquerra. Ell
s'abaxava ab lo cigarro a la boca, y alsantme de puntetes li acostava'l foch; pipava, y jo'm quedava bona estona ab lo cap alt contemplant al pobre ceguet com treya bocades de fum, no podentme donar rahó del gust que podia trobar enviantse allò
qu'a mi'm feya estossegar y plorar los ulls.
Quan la capta havía sigut bona, lo pare's tornava a dirigir a la gent y'ls hi deya: «Senyors, ara veuràn al noyet com fa un'habilitat que si no la veyan no la creurían. ¿Noy? (Jo ja sabía lo qu'havía de fer.) Noy, pòrta'l violí;»'m cridava fent l'atalayat guarnint un castell ab tres cadires. Jo feya com si busqués l'instrument regirant un farsell de pellingos, y com lo públich volía veure aquexa habilitat tan ponderada, m'acostava tot esporuguit al pare y li deya que l'havía perdut. Llavors ell, fora de sí, volía atraparme y, no podent, m'allargava una puntada de
peu; jo li agafava ab llestesa la cama y'l feya caure a terra. A algun pagès, tot menjant, li venia la passió de riure, y no poguent contenir la rialla, 'ls pinyonets se li anavan al altre canyó, y estossegant y rient se cuydava ennuegarse; tothom aplaudía ma entremaliadura com lo millor de la funció. Aquesta pantomima no més la feyam quan s'havían arreplegat forsa quartos, axís es que no la repetíam molt sovint. Si la capta era escassa, 'l pare deya ab mal humor: «Lo día que tregui la grossa ja no correrèm més.»
Una vegada la capta havía anat pitjor de lo que solía; jo li vaig preguntar: «Pare, ¿quan treurà la grossa?» Me disposava a fer la figuereta, mes ell, cremat, me tirà tal puntada de peu que m'etjegà de cara sobre'l públich. May més volguí sapiguer què seria allò de la grossa; y jo també, quan nos retiravam al hostal, cansats de tot un dia de fer les forses, y'm donavan un sopar escàs y miserable, allí, arrupit a l'estable, embolicat ab una manta esquinsada, sobre un jas de palla, tenía mes ilusions de noy, y contemplant a la mesquina llum d'un fanal les trenyines del sostre y les vigues groxudes, qu'ab l'ombra que progectavan aparentavan serho més , era felís pensant ab la grossa y qu'algun día no correría'l món fent habilitats. Y mos llavis s'obrían somrients; mos ulls ensonyats vagavan per l'espay y trobavan , en aquella confusió de llum tremolosa y d'ombres fantàstiques ab clapes de trenyines arrapades als ànguls de les parets ò fent ones en lo trespol, blanques nuvolades ab àngels que'm miravan joyosos y posantse ses mans a la boca ab los dits apilotats, les apartavan estenentlos com un vano, y'm tiravan una munió de petonets... Al menos, si havía nascut pobre, tenía, gracies a Deu, uns somnis tan falaguers, que molts cops en los dies curts del hivern, corría primer que ningú a la pallissa del hostal ab mon trist crostó de pà sota'l bras, buscava un reconet, y, potser sense menjàrmel, m'adormía delectantme ab mes celestials visions.
Mon pare's posà malalt, y una nit, foren interrompudes per llastimosos gemechs. Me vaig despertar sobressaltat; la mare, ab un fanalet a la mà, contemplava al pare que geya estirat sobre la palla; ab l'altra mà li axugava'l rostre. Tombada per terra hi havia una ampolla de vidre verdós y un pot de llauna. Lo matalot, dret als peus del cadavre, se'l mirava capficat. Jo veya aquesta escena, assentat en mon jas, sense tenir idea clara de lo que passava; poch a poch, mos conexements ofuscats se varen aclarir, los meus ulls s'ompliren de llàgrimes, y, rompent lo plor, vaig caure agenollat al costat del cadavre de mon pare...
Y desde llavors quedaren esborrades mes ilusions d'infant, mos somnis dolsos, y aquella vagorosa felicitat que sempre veya entre bromes y celatges que may conseguí atrapar.
Lo timbal, pandero y'ls ferrets, la bola de fusta y demés andròmines, mal vengudes y may més cobrades, varen passar a un'altra companyía de volatiners.
Vinguerem a Barcelona; la mare guanyava escassament per mantenirnos; jo, estudiant lo violí, malmetía'ls colzes del gèch qu'ab ma crexensa desesperada sempre'm va venir curt de mànegues. Crexía molt y no m'engrexava; los condexebles se'n reyan, y per motiu m'havían tret «lo faristol.» No més se'm veya ossera: mes espatlles eran caygudes, d'una forma semblant a aqueix moble. La violenta posició del bras y de les munyeques me feyan alguns cops relliscar lo violí , y recordo qu'un escolà
molt burleta'm deya: «Tén compte, no hi apretis la barba que'l foradaràs.»
Los estudis foren llarchs y penoos, lo mestre ja no'm pegava natxades, per que'm penso que'ls dits se li adormían cada volta qu'ho probava. Jo tenía voluntat y aplicació, mes l'instrument era difícil. Molts díes anava a classe ab lo ventre més buyt que'l meu violí ; la debilitat me feya venir basqueig, y llavors les llissons m'eran antipàtiques, y'm parexían tristes ademés de costoses; reposava, y després la por me feya tocar ab dalit per que m'esparverava pensant qu'aquella miseria podria ser lo patrimoni de tota la vida.
Mes, a la llarga, vaig anar aprenent: jo apretava mon violí contra ma galta, com un pare qu'afalaga'l seu fillet, y ell me responía ab armoníes suaus, ab cants tan llastimosos, que se'm passavan les hores estudiant sense donarme enuig ni fatiga.
Cansada al últim de fer lo boig ma crexensa, s'aturà de sobte, com
un calavera desenganyat, y'm vaig anar apariant, engrexantme una mica , y posantme'ls òssos a lloch, que, ab ma magresa, fins hi havía qui li semblava que'n tenía de més. També vaig comensar a guanyar quartets, y ab mon guany la mare reposava. Ja duya roba feta pera mi,
y'ls Mestres de Capella'm llogavan per tocar en los rosaris y funerals.
¡Còm s'entristeix lo meu cor al veure la fúnebre pompa que l'Iglesia ostenta en semblantes cerimonies! Lo temple cobert ab panyos de dol; les cadires tapades ab bayetes; a terra tot negre; en la barana del Presbiteri hi creman atxes qu'escampan una llum groga y una fumera fosca y espessa; l'Altar major, ab ses imatges, sos àngels y'l Sagrari, desaparexen derrera una vasta cortina negra. Sol, clavat en creu, y tenint per fons aquell camp de tristesa, 'l Redemptor nostre; sis brandons l'enllumenan ; toca la campaneta ; l'ofici comensa; l'orquesta llensa per la grandiosa nau ses notes planyentes, sos cants funeraris. Ma imaginació
s'aparta de tota pensa terrenal, se remunta per l'espay y busca una animeta desolada, y'n veu d'altres que pujan, pujan, y desaparexen perdentse per un foco de llum vivíssima. Los meus ulls s'humitejan, voldría plorar, y baxo de tan suprema altesa, y mon instrument plora per mi y sospira y prega a Deu per l'ànima del pare que fugi d'aquest món tan pobre que ni les oracions del seu fill l'acompanyaren. Llavors lo violí parla ab Deu, y trau notes de tendror suavíssima; jo, sacrílech, potser m'oblido de l'ànima per qui toco'l be, y envío ma pregaria, mos cants y mes notes per l'ànima del meu pare.
Aquexes ilusions me procuraren una gloria que caldrà contaria ja
que no m'he callat tantes penes. Tocavam un ofici de difunts; quan l'orga y l'orquesta callavan, sentías l'espetech de la pluja: lo vent rebotía
l'aygua que queya a doll de les boques de les gàrgoles contra'ls vidres del rosetó, produhint un sentiment de pavor y de fredat inesplicable. Lo
mestre desde sa tarima'ns dona la entrada, y tota l'orquesta romp desarrollant una armonía magestuosa y patètica. Lo primer violí té que
respondre després ab un cant a solo. En aquell instant un desvanexement lo pertorba; baxa l'arquet, sos ulls
se clouen, y cau en los brassos del que tenia més immediat. Jo corro a son lloch, y abans que'l mestre hagués tingut esment de lo que succehía, ja veya'l seu arquet donant les ondulacions del cant que jo tocava abstret, delirant, sentint primer que ningú les melodíes qu'arrancava a mon violí, gosant y plorant ensemps, ell ab ses cordes y jo ab llàgrimes del meu cor.
Després, tothom m'abrassà: jo haguera volgut sustraurem a tan corals enhorabones; no per desagrahiment, sinó per plorar a mes soles y fugir a cercar aquella visió estimada que veya cada día més aprop de Deu.
Y per axò, sempre seré en Xarrapeta; hi hà home que no més lo veig
quan abaxo'l cap, que se'm planta al devant y alsant los ulls me diu:
«0la, Xarrapeta» ab un tò de franquesa com si tota la vida m'hagués
apadrinat. Jo no tinch orgull per aquesta gent; ¿a què vindría, si'ls infelissos no m'entendrían? y per
ells sempre seré en Xarrapeta.«¿Y quí es en Xarrapeta?» preguntan molts
al sentir aqueix nom que ja sembla la caricatura del qui'l porta. «Es un bon solista, un primer violí del hú,» contestan los músichs ab sos ditxos sempre alegroys: «Un xicot qu'havía fet les forses pels carrers,» etz., etz. ¡Sempre la historia humiliant de ma miseria!
Ja tenen rahó; so un solista, ben sol , per que no tinch ningú! Ma
mare es morta també. En lo meu piset no s'hi encén may foch. Al mitx del quarto, dret, immòvil, s'axeca'l faristol. Quan arribo a casa, no truco may; hi entro silenciós, com los lladres; a ningú dono'l Deu te guart, ningú me'l dona; tanco la porta mirant si m'observan, y tan sol estich a casa meva que fins tinch por a tanta quietut. Rès s'altera ab ma presencia: ni sento esclamacions de goig per ma arribada, ni amorosos
renys per ma tardansa! Sol, sempre sol! «Plorem, me dich,ara que no'ns
guaytan!...» Lo violí s'ajau delicadament en mon bras, afalaga ma galta y plorem tots dos, forsa, de gust, ab passió; y mon violí té unes veus que jo sols les he sentides, que s'escapan per aquell reduhit espay: son les de mes penes, de mes ambicions y de mes esperanses...
Y aficionat com so a fugir d'aquesta soletat de ma vida, m'aparto no obstant de tota companyia; mon violí obeheix lo meu sentiment y'm dona unes notes tristes que sembla qu'hauría d'aborrirles, y les estimo per que m'aconsolan, com m'aconsolava un afalach de la meva mare.
Després exa tristor se dissipa insensiblement; ma imaginació descobreix espays més lluminosos hont s'hi dibuxan llunyans, indecisos,
com si'ls esfumés una veladura, altres sers qu'estimaré algun día, y mon instrument ja no té cants de tristesa; alegre, rialler, enjogassat, sa
expansió creix donant goig de sentirlo;'s diria que saluda ma esperansa; sembla que m'acosti tan belles ficcions; y, vegentme rodejat d'elles,
mon cor, que no aborreix a ningú, es felís tenint ja a qui estimar...
Aquest pis pert sa fesomía; les flors del balcó no's mustigan assedegades; l'aucell s'amanseix al veures acompanyat, y refila ab més primor y més
sovint al sentir veus humanes. Lo faristol , ja no sembla'l sereno de casa, posat nit y día al mitx de la sala... Tot està en ordre; han desaparegut los embrassos de les cadires; per sèurehi no cal tirar a terra rotllos de solfes, ni la capa ò algun barret... mes, tot axò son cansons, desitjós, cabories que combinem jo y el violí. Cabories que fugen després d'haverme alegrat... Mes, no's perden totes en la vaguetat de la concepció. També se'n aprofitan algunes y encara servexen per alegrar altres cors, no tan tristos com lo meu. A vegades, en algun sarau de Festa major, veig ma música interpretada ab giravols y tercerilles. ¡Los meus pobres cants! ¡quí ho diría! concebuts quan la tristesa m'apena, sortits potser quan les llàgrimes humitejan mos ulls, regositjan encara; y a les parelles enamorades, als balladors festosos, los encanta sentir, després dels compassos melancòlichs de l'americana, l'animada melodía del cambi de moviment, y s'engrescan, y's gronxan, y voltan lleugers ab una bellugadissa y fregadís de peus que sembla que se'ls empaytin y no se'ls pugan trobar.
Y vèus aquí com jo, desde l'orquesta, veig tantes alegríes, sento al cor una cosa com una veu que'm diu que ja qu'en lo món, apesar d'estarhi tan trist, escampo dolsures quedantme'l fel pera mi, tindré una recompensa, y exa veu que sento es una protecía d'infinides promeses que
m'aconhortan: «Exa soletat que m'espanta desaparexerà y vindran amables companyíes a esbargir fins la memoria de mes penes. Quí sab? Mon pare al néxer ja pronosticà que sería la felicitat de casa. ¡Ell no pogué conseguirla! ¡Si seré més sortós, y's cumplirà son vaticini ! Sería
horrible anarsen del món sens dexarhi algun sér que pregués a Deu
per mi.
Janer 1878.