Del meu tros - Desesperansa
DESESPERANSA
Al meu amich Eduart Serra
Son les vuyt del vespre, hora en que surten del treball els que vetllan; estich tot sol en el meu quarto, enrampat de fret, el llum fa mala cara; els panallons m'amolan...; tot es quietut y ensopiment. El nyich-nyach continuu i embafador del rellotge es l'única senyal de vida que's manifesta en la meva estancia.
Tres hores batallereres fa que m'estích sentat, quiet y immòvil, en un àngul del quarto. Si algú'm pogués veure, em pendria per un d'aquells mobles reconers que s'hi posan paraygues. Ay, Senyor! jo mateix me faig fàstich; me veig tan magre, que se'm podrían comptar les costelles com les pesses d'una bujola. La barba creix, y creix ab tot el desvergonyiment del que no té ningú que'l repti. Els cabells també s'estiran y s'allargan com si volguessin cobrirme les espatlles a tall de madrilenya. ¡Els meus bonichs cabells d'un día! ¡Aquells que's rissavan día sí y día nó a casa en Monserè! Tot m'es infidel; tots m'abandonan..... Aquella ¡ay! no'n parlèm per ara... ¡Mirèume'l chaqué, fentme ensenyar la ceba pels colzes. Aquest també m'es ingrat y's desconjunta burlantse de la professó; vull dir, de son amo; axò es, de mi.
Pera mi sí qu'ha passat la dòna dels raves. Sols tinch humor pera
consumirme. Filosofía, resignació, consols... Mentida; vosaltres no existiu. Que ho vagin a comptar a nen Sàrries, aquells qu'a cada pàs us invocan fentlo servir de tapadora pera aturar els xisclets dels cors apesarats. Veníu aquí, vosaltres que per tot teniu cura, com les píldores de Holloway, y mirèume axò que tinch dins del pit. Mirèume axò, que ja
sembla una olla de mangra, y diguèume si aquest cor esbutifarrat pot tenir cura ab les vostres cataplasmes de resignació, calma, tranquilitat, etz., etz. Abaxeu el cap com si us haguessin d'afeytar el clatell, confessantvos incapassos de soldar les ferides d'aquest cor que ja sembla un degotall de regadora. Ja sabía que totes les vostres arengues servían com un pegat en un banch. Dexèume ab el meu llanto, y no'm vinguèu a rompre mes oracions ab vostres camàndules aygualides.
Perdut y oblidat com els lluquets, sense cap consol que mitigui ma desditxa, tan gran es ella, ni tinch una esperansa que m'alegri, ni un desitx que'm distregui.
Sens ella, ni tinch voler ni esma pera pensar ni fer rès. ¡Ay de mi! M'he quedat més sèch qu'un espart,
y soch un fogó sense caliu, una gasseosa esbravada, un sostre ab goteres, desde qu'ella, ma Sultana, 'm va plantar com aquell que fa trentahú.
Desd'allavors, sembla que visqui de miracle. Tancat contínuament
en el meu quarto, no faig ni dich rès, ab una mandra tal, que fins el
badallar me sab greu. Com ja no espero rès d'aquest món, he tirat la capa al toro, y tant se me'n donan sis com mitja dotzena.
Jo havía tingut un cor més fort qu'una barana de balcó. Jo havía resistit sense piular totes les desgracies que'l cel ens envía. Jo he sentit el rosech dels ulls-de-poll, la picor dels panallons... Jo, catarro; jo, mal de caxal; jo... en fin, tot ho he sofert tiesso com el midó y més insensible qu'una llamborda. Però, ahont se han agotat les meves forses, ahont no he pogut més, ha sigut en aquesta amargura en qu'estich sumit desde que la Sultana va girar per l'altra banda, dexantme a les capses.
Si les llàgrimes no us dolen, treyèu el mocador de la butxaca, y llegíu ma trista historia, curta com un rave, però desgraciada com els que
s'ofegan.
En la florida primavera de ma vida, en els albors ditxosos de ma joventut, en aquella edat joyosa que's comensa a sopar a taula; en que les
ilusions y'ls somnis de ventura son la nostra taleya, que'l cor se desperta ab nova vida, respirant aromes y creyent ventures, creantse un món en els ardors de sa fantasía, tendre com un formatge, y més risueño que el Gloria in excelsis Deo; en que la mare ja'ns dexa dur pantalons de corte, emancipantse de les dexes del pare; en aquella edat fou que per ma desventura s'introduhí l'amor dins del meu cor, com la lesna dins de la sola, obrintmhi un regueró per hont sortía tot el carinyo qu'en ell hi havía. Era una noya d'orgullosa figura, cara rodona com una mitja cuerna, boqueta mimvada, y uns ulls que si Nostre Senyor els veu quan feya'l Sol, me'ls clava al mitx del cel.
Jo no he vist may més claror com la que d'aquells ulls sortía; allò n'era un Niàgara de llum. Era la més rica y luxosa abundancia de esplandor
y brillantez.
Figurèus còm estaria'l meu cosset al contemplarse correspost per aquella Sultana. Jo m'hi presentava més pintat qu'un país de vano, y més salau que la tunyina; ben vestit, elegant, ayrós, posada ab donayre la
maneta en la sangradura del meu còs, y un bastonet, prim com un escuradents, en l'altra; decantat el sombrero, els peus en escayre, lluhents com una llumenera, y la deturava tots els díes en mitx de la mola del carrer del Paradís. ¿Què voleu que li digués que no fos escullit y dols? Les paraules que de ma boca sortían, més que paraules, parexían cantades d'aucellets. Eran el sentiment de mes idees, més delicades que'l vidre volador... Ay! l'estimava tant, que fins gelós tenía del oreig que bellugava les cintetes de son devantal.
Jo debía preveure que tanta ditxa s'acabaría. Jo debía estar recelós, però ¡ay! ¿quí's recorda de les desgracies quan li riallejan felicitats?... Ma ventura'm tenía ab un cor més axamplat qu'un cubell de fer bugada, y ab el candor de la inexperiencia, 'm creya que tot anava de
debò. Quan un día, ay nó, un vespre, me la veig venir apressurada com si la embestissin, y's detura apenes per dirme aquestes paraules fibladores com una llanseta, y que m'estriparen el cor com s'estripa mitja fulla de mocador: — Avuy no me puch aturar, per que demà m caso y faría tart. — Y se'n va anar,..
Lo que per mi va passar, no ho conto. Per primer entuvi, vaig quedar
mut; sentia xiulets com si's calés foch. Tenía angunia, fret; volia estossegar, y'm faltavan les torses. Volguí caminar, y les cames me feyan
tantines, com a un gos que té la bola. Jo creya qu'allí'm quedava, a menys que de casa la Ciutat no enviessin una llitera.
En aqueix estat y fent forses de flaquesa, vaig arribar a casa pera tirarme sobre'l catre plorant com un xaval, y desde aleshores encara ploro, convertint mos ulls en una deu d'aygua y ma cara en xaragall de
llàgrimes.
Com que crech que may més estaré tranquil, dono l'adeussiau a les
ditxes d'aquest món. Me vestiré de encerat pera que la humitat no'm
florexi, y cremaré ciris a Sant Mus pera que'm torni la paraula.
18 Janer 1866.