Del meu tros - Ultimes escenes d'un drama
| Sou al capítol «Ultimes escenes d'un drama» | |||||
| Del meu tros | |||||
|
En Gervasi | Un perdulari | 
| ||
ULTIMES ESCENES
D'UN DRAMA
Fa un vent que no respecta cap barret.
A les pobres dones que van pel carrer els hi embolica les faldilles, privàntleshi de donar un pas, ò les empeny fentles caminar massa.
Los escombradors, en vista de que ja troban la feyna llesta, se'n tornan cap a casa la Ciutat ab les dinades a la funerala.
Un senyor vellet (que ja no deuria pensar ab aquestes coses) s'encanta mirant les polaques d'una noya y quatre tristos travessos de mitja blanca, fica un peu dins d'un sot, y ab lo brinco que pega per trèurel, hi enfonza l'altre.
Los esquitxos qu'axeca se'n van a parar a les vidrieres d'un barber, en lo mateix instant que l'amo surt a la porta, esten lo bras y mira al cel, ficantse a dins tot confós, no sapiguent entendre com diastre la pluja que tenía de caure per sobre li ha mullat per sota'l palmell de la mà.
Acto continuo se sent un trò que pareix que dugui al derrera tota la seva descendencia, per que's disminueix y s'acaba dèbil y mesquí, que més soroll fan al pis de sobre quan enretiran una cadira.
L'ayre xiula, y buscantse acompanyament, fa dringar les bacines de la barberia, inquietantse l'una ab l'altra.
En vista d'axò, surt lo fadrí, s'enfila dalt d'una cadira, les despenja, y's fica a dins.
No se sab quin'hora es, per que encara no ha sonat en lo campanar,
lo vent ja se l'ha emportada a la Bordeta.
Y's posa a ploure ; l'aygua cau abundanta y de gayrell, ratllant l'espay com los caidos d'un cartipàs.
Un home, embossat en una capa madrilenya ab gires de color de
sanch, se passeja amunt y avall de l'acera. Un bolet d'ales amples, molt tirat en avant, li tapa'ls ulls; l'embós de la capa li oculta mitja cara.
Quan algú li passa pel costat, se tapa més y se'l mira de reüll com amenassantlo de mort si'l descubreix.
Fosqueja; plou, y'l vent no para. Del cap d'avall del carrer se veu venir un home molt depressa que porta una forqueta al coll: se para una estona, y'l carrer queda iluminat a mesura qu'avansa. Cuytèm a dirho, que no m'agafessin por: es lo fanaler.
Al arribar vora del embossat, aqueix vol aturarlo: lo fanaler, sempre de frente, li contesta tot marxant: — Dos quarts de sis. —
L'embossat fa un moviment d'impaciencia,'s fica dins d'un portal,
s'espolsa la mullena del barret que li ha tombat les ales cap per vall,
llensa un sospir que feya nosa als altres, y desseguida s'ajup per ferse un doblech als pantalons.
A l'entrada del devant s'obra'l cancell ab un repich de campanetes, y apareix com un bulto que, ab la fosca, no més se li veu lo devantal blanch.
— Phs! — fa'l bulto.
— Voy; — diu lo de la madrilenya, traspassant lo carrer y ficantse dins de l'entrada.
Lo vent que fins ara havia bufat, de repent pert la respiració, y no se'l sent més.
A dins de l'entrada s'ouen gemechs y sospirs y consols y rialletes: — No plori, senyoret, — diu ella; {a la cuenta es la ninyera de la casa;) — la senyoreta encara l'estima.
— ¡M'estima, y's casa ab un altre! — murmura l'embossat ploriquejant y fent dues veus com un fluviol.
— No plori, senyoret Paquito, oblídila, si es servit, nos despacienti.
— ¿Que's casa m'has dit? — replica ell, serenatse tot ab un plegat y agafant ab forsa la munyeca de la ninyera: — ¿Quan, ahont, en quína
hora? ¿Què fa ella; què diu? respòn, cúyta!
— Ella plora; però ab l'amohino dels vestits, casibé no té temps.
— ¿Y ell, què diu, què fà, què pensa?
— Oh, ell tot lo día ab lo puro a la boca, y se'n vol anar a París ab la senyoreta.
— Oh, ràbia! ¿què fer? A quín'hora's casan?
— A les sis.
— Donchs, be: dígali que jo a tres quarts ja seré mort. ¡Xist! ¡Càlla!... Té, dónali axò de part meva: serà'l primer y l'últim. — Y l'embossat se desembossa, abrassa la ninyera, y li vol fer més carícies; mes ella fa un xiscle, fuig, lo cancell se tanca fent ganing ganing ganing, y ab la revolada que porta, dona una patacada als talons del desgraciat amant.
Aqueix s'encamina derrera Palacio, se'n entra a ca'n Roca, y demana
tres unses de metzines.
En un llit de ferro, ab estrenyacaps de madapolan, la cara molt
groga, los ulls enfonzats, descolorits los llavis, s'està arrupidet sense fer gayre bulto l'embossat del altre vespre. Fa un badall, després un altre, alguns més desseguida, y, tant se val que no'ns hi fixem, perque's veu que debia tenirne un dipòsit y ara'ls hi dona exida.
En la tauleta de prop del llit hi hà una escudella plena de caldo que fumeja; al costat, una capseta de confitura de codony mitx buyda, ab un ganivet de postres que s'hi té tiesso.
Li van errar lo veneno, y ara fa tres díes qu'està més sossegat. Lo
metge, que també deu entendre en malalties d'amor, diu que'l restablirà
no més qu'ab confitures y caldos de la reyna.
Ella, la fulana, ja es casada. ¡Ay, pobre xicot, lo dia qu'ho sàpiga! (per que ara no's recorda de rès.) Serà capàs de posarse devant d'un canó, qualsevol dia que fassan salva, y que surti lo que vulgui.