Del meu tros - En Gervasi
| Sou al capítol «En Gervasi» | |||||
| Del meu tros | |||||
|
No n'hi hà d'altre | Ultimes escenes d'un drama | 
| ||
EN GERVASI
A l'hora que molta gent se'n và al llit, jo'm llevo; quan tothom dorm, llavors jo'm poso a cantar. «¿Y axò,'m preguntarà algú; que sou boig!» «No senyor, que so Sereno.» « Ah, vèt aquí!...» dirà revenint de sa sorpresa. «So sereno del primer districte, barri ***, y sempre que necessitin algun servey, tant de nit com de día, (si pot ésser de nit millor) vol dir que no més tenen que cridar: Gervasi, tal cosa; y més lleuger qu'una llansadora me'n vaig a cumplir la comanda, y quasi be tan prompte me la tindran dita com jo complerta.»
La obligació es la obligació; no hi hà més; y a mi que no'n vinguin los del ofici, que si avuy perquè fa fret, demà per que plou, un altre día per que fa vent, que no estan d'humor y escusan la ronda buscàntsela per sota'ls balcons , dormint ò fent lo dropo. !Alto aquí! que no es aquest
lo compte! Jo, ja pot ploure tant com vulla; ja poden baxar moles d'aygua
de les canals, y l'espetech ofegar la meva veu: rès m'acoquina; es tal
hora y lloviendo; y's canta'l defecte, anch que baxin garbes desfetes de centelles; y al que no li agradi ferho axí, senyal que no es bò per aquest art, y que presenti la renuncia.
A mi tothom m'estima; molts me diuen «lo trempat»; pel cas, més gent m'anomena per aqueix motiu que per Gervasi. Algunes persones m'han
vingut a dir: «Gervasi, l'altra nit us vaig sentir cantar l'hora y no
volguí adormirme fins que haguesseu donat lo tom.» «Tant mateix lo vaig despertar?» «Cà , home! sinó que canteu ab tant garbo, y al mateix
temps deyau sereno, que vaig dir: veyàm, surtiré a fumar un cigarret a la finestra.»
¡Si jo m'hi engrexo quan fa una nit de lluna plena, que la estrellada brilla en lo cel com un escampall de diamants y pedres fines! Llavors, no puch ferhi més, tinch de cantar tan be com puch, y si no ho faig millor, no es queia voluntat no hi sía, sinó que jo no arribo a més. Son tan boniques exes nits, que fins me sab greu que siguem tan pochs a contemplaries. Però, ¿què hi faré si tothom està per dormir? no aniré
pas de porta en porta a desvetllar lo barri per que surtin a guaytar la
lluna... A vegades penso: «Malaguanyat que la dòna siga casada, per que li aniria a fer una cantada que'm sembla que la faría somniar desperta.» Y poch a poch comenso a cantar l'hora; y pujo, vaig pujant; y quan dich sereno, afino més la veu, la engrossexo ab un doll que'm surt rodó
com un balustre, y la vaig disminuhint després, fenthi una cayguda que
sembla un desmay, y l'aprimo d'un terme, que ningú sab ni còm comenso ni còm acabo de cantarla. Los companys que'm tenen enveja, de derrera'm motejan dientme «rossinyol de carreró;» ¡pobrets, si quan tancan tots semblan que tinguin catarro! Però'ls que hi entenen me diuen: «Gervasi, cantas be: no se't pot llevar; malaguanyat que no tinguis lletra.»
So'l rey de la nit; tinch aquexa fal-lera. A mi no'm domina'l fret, ni m'espantan los xàfechs, ni'ls xiulets del vent, ni les tronades, ni'm véns la sòn, ni'ls lladres me fan por. Ja està dit: jo governo. Que devegades algun d'aquexos que volen viure ab la esquena dreta fa'l sonso pel meu barri? quan ell hi va, jo ja'n torno. «Minyó, li crido tot acostantmhi, qu'hem de fer?» «Oh que jo no feya rès y me'n anava ...»
«Ahont anavas?» «Que so fet tart, y daxonses...» «Nada, ja estich al cas; vína, torna enderrera que ja't tinch allotjament.» «¡Que jo no faig mal a ningú!» «Xist, pochs romansos; tira endevant, y trèute les mans de
les butxaques, que no fa fret», per que, jo tinch aquexa ventatja:'ls hi penetro les intencions abans qu'ells se les hajan pensades. Quan creuen y seguexen, no passa rès pel cas; van a dormir a sobre l'estora; però quan me volen fer lo maco!... en ma vida he necessitat ni lo que's diu un aguller de fil per lligarlos: ab la punta del xuxo, com aquell que guia un gall dindi ab una canya, ara un copet a la dreta, ara un a l'esquerra per que no errin lo camí, 'ls porto
xano xano a la casa gran. Allí al principi no se saben esplicar, per que cada paraula'ls hi costa més de traure que si fos una dentadura; però al últim tot surt, eynes, llimes, etz., (fòra'ls papers que may ne duen.) També n'he trobat algun del morro dur que s'han tret pistoles ò revòlvers. «Noy gran, li he dit jo ab aquesta sanch freda que ja'm ve de natural ; noy gran , no fèm foch qu'ara'ls bombers dormen: entenèmse de primer.» Y encara no l'he mitx conquistat, del cop de xuxo que li endresso entre cap y coll, ja'l tinch ajagut a terra, casibé més llarch de lo que va créxer. D'ensà que jo canto al barri, ho puch dir ab tota la boca, no hi ha hagut cap robo. Y a fè que de moneda ni'hi hà!...
Mes, no tot son glòries y divertiments en lo meu empleo; no tot se'n va en cantar si està núvol, si plou, ò
està serè. Devegades quan me penso estar més tranquil, y'm passejo fent la ronda creyent que tinch lo barri com una bassa d'oli y que tothom reposa ab aquella quietut, de sobte sento obrir una finestra y una veu acongoxada'm crida: «Sereno! fassi'l favor!...» «¿Que hi hà alguna necessitat?» «¡Ay, sí, córri: hauría d'anar a cercar lo metge; cúyti per Deu!» «Prou, ja cuytaré; no s'amohini; díguim , ahont s'està.» Y un cop
m'ha donat les entressenyes , més temps gasto trucant a la porta del doctor que no he passat per anarhi, encara que visca a l'altra banda de la ciutat.
Una vegada tinguí qüestions ab un metge que fins m'hi vaig desmandar, arribant a pèrdreli'l respecte. Potser feya un quart que trucava a casa seva, y rès; com si'l pis fos per llogar. Oh, y la necessitat hi era, y'l pobre malalt m'esperava com ab candeletes. «Deu me valga! que dormim ò que fem lo ximple?» els hi vaig cridar. «Tu, escarceller! » vaig dir al vigilant que feya'l totxo a l'altra part de l'acera escoltant com m'escarrassava a trucar, ab la matexa catxasa que si truqués a Madrid. «¿Qué quiere?» me va dir sense moures del guarda-rodes. «Ah! no parla com nosaltres! vèt aquí per que no entén lo soroll; vès, vina a obrir la porta, que tinch d'avisar lo metge. ¿Que no ho has sentit que fa tres
quarts que repico? ¿De quina terra ets que gastas tanta sòn?» «Si duermo, qué te importa a tí ni a nadie? pues hombre me gusta!...» «Ja ho crech que te gusta: mentrestant jo amolantme aquí y'l pobre malalt bregant com un desesperat. Vaja, cúyta si vols; fa un'hora que remenas lo ferro vell y encara no t'ha sortit la clau; que'n tens de nyonya!» «¿Y si no la encontrara pasaría algo?...» «Vès, noy, escursèm les rahons, ò sinó'm sembla que'l metge'n tindrà dos de malalts en lloch d'un.» Y sense escoltàrmel més, axís que hagué obert la porta'm vaig enfilar escales amunt, y agafant lo cordó de la campaneta li dongui tal estiragassada que va repicar bona estona com si hagués agafat tremolor. «Quí demana?»'m preguntà una veu que debía ser de la criada. «Lo senyor doctor, que fassi'l favor de llevarse y venir ab mi que so'l sereno; cúyti, avísil desseguida, que convé molt.» «Esperis, respongué la veu , qu'aniré a avisarlo.» Y jo, espera y aguarda,
que'm floría, sinó qu'entre mi'm deya: «Tinguèm paciencia; axò esque no deu trobar l'altra botina»; quan al cap d'un quart tornà la minyona ab la embaxada de que'l seu amo no volía venir. Llavors sí que ja no hi veya de cap ull. «Ab qui's pensa que tracta? vaig posarme a cridar perquè ell ho sentís. ¿Qu'es un metge de recreyu que no més visita als que tenen salut? que'n deu ser de dropo aqueix mata sanus! aquí ferme fer lo benehit esperant a sa mercè qu'acabés la mandra... que'n deu haver esguerrat de cures! doctor de canaris! trencalòs! curandero de munició! ja li pot dir que'l bescantaré per tot Barcelona, y tinch de fer córrer qu'està avingut ab los que vènen baguls!» Però, rès hi va valguer; tinguí d'anarmen a buscar un altre (qu'era home de be,) va venir desseguida y, com si Deu m'hagués tocat al cor: aqueix metge curà al malalt, que si arribo a portarli aquell, estich segur que me'l matava a la primera recepta.
En lo barri hi viu gent de tota mena; ara hi tinch la senyora d'un militar, que per aquesta cada punt haig de córrer. Diuen que pateix dels nervis; no ho sé; però molts cops per que ell retira tart se posan a disputar y a enquimerarse, y a lo millor sento obrir lo balcó d'una revolada, y surt ell: «Gervasio, Gervasio!» Jo ja sé'l què vol: un mèdicu. «¿Què succeheix, Don Matíes?» li pregunto. «Anda, vé, córre á avisar un medico, »'m contesta parlantme sempre de tu, (se deu pensar que tracta ab algun sorge.)«¿Y qué médico quiere, el de la otra vez?» «Nó, ese nó; despácha; otro, el que tú quieras.» Y corrents me'n vaig a trucar al primer que trobo. Com que sé que la meytat del mal de la senyora son papereríes, tant val que li porti un metge de crèdit com un pastanaga; que per certs mals y per certes persones, ¡vès si m'exposaré a portarli un com cal,
per que l'endemà me'l desacreditin y nom vulga servir quan tinga una verdadera necessitat en lo barri!
Ara sembla que la senyora està millor, y crech que'n tenen un d'aquells que curan ab aygua del canti
y anissos de pussa; y per que no l'amolin a les nits los hi ha arreglat la medecina per anyades; la deuen tenir en un cubell ò en una gerra, per que aquella senyora, dos per tres li agafava'l treball, y abans tot sovint hi era a pendre l'aygua dels sustos.
Si n'he vistes de coses per tots estils! y sembla qu'a la nit ab la fosca no's tingui de veure rés!... Però, en aqueix punt callo: que si he pogut esbrinar certs tràfechs, jo sempre he fet lo Simón de l'Ombra, que la meva feyna es vigilar, guaytar de tant en tant los núvols, y ab una sola paraula esplicar lo que succeheix allí dalt; tenir l'aurella atenta a lo que diu lo campanar de la Seu; y tant si'l vehinat dorm com si vetlla, li canto l'hora, y de les altres coses ne faig tan cabal com si passessin a Morería. Axò no vol dir que no tingui esperimentat quins son los vehins qu'a qualsevulla hora de la nit los hi ve be de fer dissapte, y abocar daltabaix del carrer algun ribell esquerdat, ò algun altre moble de pisa, ò sabatots desparionats y florits, ò per la vigilia de Nadal m'omplen lo barri ab plomes d'aviràm. Ja sé qui son aquexa gent tan polida que no volen la porqueria a casa, y's pensan que als demés los hi agrada, segons s'afanyan a escamparia pel mitx del carrer per que tothom se'n emprendi. Sé qui son, però tinch de callar, per que si'm desbocava'ls ne diria quatre, renyiríam, y jo haig de viure ab tothom. Vèt aquí per què so prudent.
Molts se creuen que'l meu empleyo es descansat per que algun dia'm veuen ben vestit que vaig a donar un vol. Que ho probin; que tirin memorial per entrar de suplents: ja sabran quín pa s'hi menja. Un día vés a casa l'arcalde, que hi hà verbal ab aquell marit y muller que no s'avenen, y l'arcalde sembla que tingui por que descompartintlos no arreplegui alguna garrotada. Un, altre, passa les papeletes dels quintos; oh, y del meu barri, que cad'any sembla que'ls treguin a companyíes. Des-
prés vés a acompanyar la comissió ab un indivíduu del clero per veure
si'ls vehins volen allargar les mans per les obres de la parroquia. Y quan
hajas acabat, repartèix les llistes del empadronament, y vigíla per recullirles totes al cap d'uns quants díes. Després... que a casa la ciutat te demanan, que'l segon arcalde't busca! que'l cabo't te de veure... ¡ay malviatge'l món dolent! y donchs, que no ha de dormir lo sereno?
Abans, l'arcalde a tot'hora semblava que'm tenía a punt: «Gervasi,'m deya per exemple: demà a les nou veníu.» «Corrent;» y jo com un rellotge; al punt de l'hora ja m'esperava y ell encara s'havía de llevar. Y tant y tant m'amolà , qu'al últim tinguí de dirli: «Míri que quan jo vinch encara no he dormit y estich dejú.» «Be, feya ell, anèu a pendre un bossí y torneu.» «No pot ser, que la sòn se m'ha menjat la gana y, si vol que li parli en plata, dech tenir la pell curta, per que quan obro la boca se'm tancan los ulls y vol dir que menjar y dormir tot alhora no ho sé fer, per que jo no'm governo la naturalesa. A la nit, ja ho sab,
sempre a la bretxa; de día, a dormir per lo que demana la persona, y prou, Y si'm volen fer perdre aquest agre y que no cumplexi, tant se val
qu'arrambi'l xuxo y que canten los ximples.» Però com l'arcalde es un
home que s'escolta a un altre per que té bon sangro,'m va respondre:
«Aneu, Gervasi, aquí teniu lo reparto, y vos mateix.» Y desde llavors
ho porto com un tirabuquet y tinch lo barri com un pom de flors. Y d'aqueix terme anem pasant y adorant; tothom està content de mi y jo del empleyo, per que l'esser sereno vol dir home de be, fiat, diligent, y estich tan satisfet ab aquexa riquesa de reputació , que cada día canto ab més gust y m'hi miro y m'hi presumo; y si tingués un fill lo faría suplent, y anch que fossen mitja dotzena, tots tirarían pel mateix art
y'ls faria ensejar a casa plegats, que armarían un coro, cantant totes les
hores del rellotge, qu'al últim ni ells, ni jo, ni ningú, sabrían quína
hora es.
Vaja que ja es día, y tinch d'anar a retiro. Lo sol entra al meu quarto y li tindré de tirar los porticons pels bigotis; no hi sé dormir ab xinxeta. Sembla'l món al inrevés; ara, si vull aclucar los ulls, haig de ferme compte qu'es de nit. Vès si'n vol de mèrit axò, sentint a cada moment un baladrer ò altre...
¡Que n'hi deu haver de trencadissa, y que se'n deu fer malbé de roba a Barcelona! Encara no fa un credo que so al llit, y ja han passat tres drapayres.
Al demés... tornant al empleyo...Me pensava que may més clouría la boca: casibé ja'm tocava als cabells, ¡quín badall!...
Com deya... no sé si es la sòn ò que no hi enxerco;... ara he perdut la especie... sí, del empleyo... Just; ara tenim cabos, demà'ns hi enquibexen un comandant; a veure si al últim hi haurà palos.
¡Quín badall més ben fet!... ¡ja'm fa venir la soneta! Si l'arcalde'm dongués permís per fer tirar sorra al carrer, no'm costaria gens d'arreplegar lo sòn.
¡Quína ciutat!... de día, per mi tothom fa de carreter...
¡Quín escàndol! jo a n'aquestos més aviat los penyoraría per cridayres que per anar contra direcció.
¡Vaja, no hi hà com un bon llit... Volen creure... dallonses... qu'estich mal content d'una cosa?... no més d'una... ah... ¡quína passió de sòn!... aah. Santa nit tinguin... Sí: me sab greu tenir de cantar en cas...te...llà...