Del meu tros - Divuyt anys

Sou a «Divuyt anys»
Del meu tros






DIVUYT ANYS







Tothom los ha tingut... (separant, per supost, als que no hi han arribat). ¡Ab quína recansa's miran llunyejants, a mesura que nostra vida va perdent díes per guanyar anys! ¡Quín sospir més fondo m'arrenca del pit lo recort d'aquella etat y de aquells díes! Si jo tingués la sensibilitat ploranera, ¡com m'anirían cayent les llàgrimes cara avall! Oh, mes ilusions primeres, ¿ahont sou, que per més que us cerco no us trobo sinó en lo meu recort? Ay! que no puch plorar; ja no es com abans, llagrimetes meves, que llises y seguides relliscavau cara avall a pleret quan lo cor se condolía.....
Prou rich allavors d'esperanses, espera sempre demà per realisarles, y ¡ay! lo demà massa que vé, (axís no cuytés tant); però lo qu'esperem triga, triga, y per fi no compareix.

* * *

¿Te'n recordas, tu,Angeleta, y tu, Rosalía, y vosaltres, Filomena, Pepeta y Concepció? Jo m'havía de casar ab vosaltres per habitar lo mateix cel; jo us havía d'endolcir la vida com un confiter lo poncem: sentadet als vostres peus y ab un vano de plometes d'ala de serafi, anarvos refrescant lo rostre. Jo us havía de fer felisses guardantvos mes parauletes més dolses y enamorades, y un mitx riure que no s'esborrés may, ensenyantvos d'aqueix terme les dents, com ensenya ses tecles un piano obert. Jo havía de realisar lo ditxós boca què vols, cor què desitjas... sí; jo, a més de ventarvos sempre (com si hagués vingut al món no més que per espantar mosques), tenía més encàrrechs compromesos que cap compradora de convent; per dinar, un platet pels dos; la primera caxaladeta per tu, l'altra per mi.....(Espérat, pensava jo, qu'ab la gana de la crexensa, podràs venir a aturàrmela ab mossadetes, que ja'm sembla qu'aquest article l'esborrarèm prompte y s'acabaràn los coudinars.) De brasset sempre, un día anirem a la torre y un altre al mas; no'ns dexarèm may, com gafet y gafeta; quan dormirem, l'un somniarà al altre... (sinó que jo pensava, tot comprometentmhi: menos quan tinga un somni tremendo, que si son baralles, com de costum, sense volguerho fer, potser d'un tanto t'aplanaré la cara com una hostia). Jo havía de fer tot axò y altres coses que no me'n recordo, y no ho vaig fer:corrent... Y vosaltres, ¡quantes promeses que s'han tornat aygua poll! ¡quants juraments me fereu (no n'ha rebut pas tants un jutge) que'l vent los reculli y se'ls endugué, que ja no sé ahont son, perquè may he pogut averiguar ahont van a parar los vents!... Tu, la que tenías los ulls negres, que ja's veya que hi portavas dol per la mortandat qu'havían fet, ¿que vols que vinga ara a ferme'l llasset de la corbata, fentme de mirall la negror transparent dels teus ulls? No deus plorar ara si tardo; per que en lo temps que no m'has vist, si m'haguesses tingut qu'esperar plorant com me prometías, ¡vàlgam Deu! filla, haurías abocat més aygua qu'una rastellera de catúfols. ¿No deyas que no m'olvidarías may, que m'estimarías sempre? Vés, vés, y que Deu te fassi bona; pòrta la canalla a passeig y cúydat be: hermosèjat! no dexis los polvos d'arròs, y quan me vegis, no abaxis los ulls, que tothom ja ho sab que teníam divuyt anys.
Y tu, la que sempre estavas trista, la que't volías morir enamorada ¡oh la mort dolsa!, mitxríu com ho feyas a vegades en aquell temps ditxós que, caygudetes tes mans sobre les meves, me retenías per que't contés més coses, tos ulls blaus y piadosos enlayrats al cel, com si preguessis als angelets, tos germans d'hermosura, que fos eterna l'amor nostra... També'ns perdérem l'un per l'altre a despit de tantes prometenses, y a despit de tants recorts!... Parlèm d'aquell temps y d'aquella vila hermosa ombrejada perpètuament per la verdor dels tarongers y afalagada per una mar sempre tranquila redossada dels vents que, enamorada de tanta verdor, li envía ses ones, que van, venen y tornan sempre manses y joganeres ab senzill present de blanca escuma. ¿Recordas quan ab l'atolondrament dels meus pochs anys, tot ho volía alcansar per tu, y quant més desavinent y més costós, ab més tossudería volía que tu acceptessis mes prometenses?... Ben segur que eran prometenses, que be ho veyas tu! Quí pogués tornar a feries, per sentirse de nou sobre'ls llavis, per aturar mos desvaris, aquella mà més fina y blanca que'l plomissol d'un cisne... Passaren díes, ne vingueren d'altres; jo enamorat, tu enamorada... Vingué ta tía y te'n anares ab ella... Tu'm vares prometre tornar y estimarme sempre; m'ho vas prometre al peu de la fonteta, y ja no tinch cap testimoni, per que les llàgrimes que ploravas se barrejaren ab l'aygua que vessava y fugiren cap al mar; y'l llimoner hont estavas recolzada, quan li he volgut preguntar si se'n recorda,'m contesta ab una remor confosa que no l'entech. ¡Quantes vegades he tornat a la fonteta! L'aygua corría com si's trenés sobre'ls rogenchs palets: lo llimoner feya tremolar ab suau armonía son fullatge y escampava delicats olors; alguna fulla, enamorada de la frescor y gentilesa de l'aygua que l'emmirallava, baxava pressurosa per darli un bes, y l'aygua, tan joganera com traydora, se l'enduya, distrayentla ab afalachs y besades, avall, avall sempre, cap al mar, com les llàgrimes que tu vas plorar... ¡Ay, la font sempre riallera! lo llimoner sempre quexantse condolit! jo al seu peu recordante, hi vaig passar un día y un altre, y altres més; a voltes la lluna m'hi sorprenía, enviantme de sa trista llum resplandor escàs, com si endevinés que sols tristeses estima l'enamorat, ja que les alegríes no li son grates... May més vas venir!.....may més te vaig veure..... adéu, Angelina!


Y tu, descarada Lluisa, morena més que'l cuyro, que per sol que fés sempre semblava que tinguessis la cara a les fosques... Me pensava que ja me'n recordaría!... de lo que'm recordo es d'aquells pessichs ab que'm malmetías los brassos; com que semblava qu'anés sempre vacunat de nou. ¿Que jo no gastava formalitat? vès ahont fora ella si allavors l'hagués gastada... Y per què m'exías ab progectes casamenters! no ho veyas que jo no més enteníia en ferte l'aleta parlante del amor, d'aquelles estimacions fermes que no s'acaban may y de coses alegres y entretingudes? Quan me parlavas de casament me donavas lo mateix gust que si m'haguesses dit que'm fes soldat de l'Habana... ¿Que't creyas que m'havía begut l'enteniment, per venir al Passeig de Gracia ab tu y ta mare, qu'ab aquella mantellina de blondes passada de moda, semblava la senyora Ignasó qu'anés a fer llevades, y que't pensavas qu'era tan tanoca per posarme a tret y tenir que sofrir aquells interrogatoris y aquelles preguntes tan ignocentes (sinó que portavan més cua que cap estel) qu'al últim la gent s'haguera pensat que festejava ab ella y no ab tu? ¡Quin parell d'arnetes mare y filla! que'n portavau poques d'intencions bones! ja sabíau més que la justicia! però jo també sabía fer lo manyo.
¡Quín martiri van ser aquells amors! no més faltava que'm peguessis y que'm fessis quedar sense dinar, per semblar que m'havían tornat a estudi. ¡Quína manera de posar voluntat a les persones! cada día disputes y sorollets, y cada dia ploralles y pessichs. Era graciós de la manera com jo sofría resignadament aquells arrebatos de passió condensats en un pessich que'm feya veure estrelles qu'encara no han estat descobertes, y que després del pessich ò trepitjada jo'm quedés tan serè y tu somiquejant com si volguessis compartir la pena: jo sofrintla y tu plorantla. «¡Ah! si no fossim al carrer!» deyas: oh sí, ja conto que n'hagueras fet feyna; pobres brassos meus! ja me'ls hagueras ben blavejat; mes per axò sempre t'haguera tornat be per mal. «Gracies a Deu, no pots alabarte de rès», me vas dir lo día de l'última discordia. Està clar que si quatre postures, ò les que fossin, te vaig fer, tu me les vas tornar al acte com aquell que deu, paga, y li tornan lo cambi; y si me'n tornares de menos, jo te les condono y no te les reclamo, ni diré a ningú que retens coses que no son teves. Y ara que ja ets casada,'m sembla qu'alguna volta ton parent t'haurà aplicat la lley marcial, tu que tant t'alabavas de no tenirne a ningú.
A tu't toca, Filomena desdenyosa. ¿Que't creyas que duraría sempre aquell temps? ¿que no tenía rès més que fer que venir cada día a passejar amunt y avall devant l'escaleta com un municipal qu'està de punt, esperant que pleguessis, tornar al vespre a posarme altra vegada de plantó per sofrir les inquisitorials mirades dels anants y vinents, per sortir després y anar a fer guardia a un'altra escaleta, que semblava la d'un Ministeri, tant era'l tràfech que hi havía, y allí sofrir pacientment lo reflexo de la llum del gas com si volgués donarme a conèxer a tots los teus vehins, mentres tu t'hi plantavas d'esquena y no'l comprometías? Y després, si tants joves te miravan y algun sofríia per tos desdenys, y altra volía empendre a tos pares, ¿què n'havía de fer jo, ni què se me'n donava a mi d'aquell comerciant que tenia barcos a l'aygua, que per mor de mi no te'ls escoltavas? ¿ni quin càs volías que'n fes, encara que t'hagués demanat per ferte sa muller lo marquès del Erissó, anem dient, quan a mi m'havía demanat la matexa Reyna de les Espanyes... per ferme quinto? No tenías tant partit? no't volía tothom? y donchs, per què t'exaltavas tant y prenías aquelles rabietes quan per ferte fregir te ensenyava'l butxacó plò de cartes que tu't pensavas que me les portavan les criades de part de les senyoretes, y eran de casa, que l'oncle me les feya anar a tirar al correu?... Tu gastavas molt rumbo y molta fatxenda: per tot arreu te sortian pretendents y encara estich dejú d'haver rebut y haver donat sofocos a cap dels molts rivals que tu'm proporcionavas, per que may ne vaig veure ni un. ¿Y volías que jo no't carregués de valent, y per cada promès que't surtía no volías que jo't tragués quatre currutaques que totes s'enneulían per mi? Que n'eras de Tana! Renyirem finalment: jo't vaig tornar aquella corbata virolada que may la vaig usar, per que, gracies a Deu, encara que so moreno com lo pà de munició, ningú m'ha pres per gitano, y en quant a aquells gemelos y la tumbaga, com tot era or de llumenera, ho vaig tirar al calaxet de la cadireta d'una criatura per que hi jugués: mes sa mare les va etjegar finestra avall perquè la criatura s'ho posava a la boca y tenia por del verdet.
Ja't veig a vegades ab lo teu senyor. Ell sí qu'ho va entendre casantse de cop y volta; que si li donas temps d'enamorarse més, haguera hagut d'emmanllevar la carn per amagrirse. Guàrdal be, filla, y quan estornudi aguàntal pel faldó de la levita, no sía que'l mateix vent se l'endugue voleyant. Pobre home! 'l deus mantenir ab rovells d'ou, que està tan groguet...
A cap de vosaltres guardo rancunia: totes, totes vos haveu casat; — Deu vos ho prenga en be; — y ¿còm no alegrarmen si us repetexo com abans que no us volía cap mal, ja que a totes vos demanava que us dexessiu estimar per gracia de caritat? Jo'm penso que no'm tindreu mala volensa, pobret de mi! si ni de intenció us havía fet may cap tort y sempre us havía fet riure quan teníau ganes de plorar, y may plorar quan teníau la riallera! Jo tinch guardada dessota mateix del escapulari la tendra recordansa d'aquell temps. ¡Oh,'ls meu divuyt anys, y que lluny vos contemplo! quín mal tracte us vaig dar que tan prest me dexareu! ¡Oh, dolses memòries, oh noyetes enciseres! quan penso en aquell temps, vos estimo encara; quan veig que perdo la joventut y que la etat no'm permet fer lo plaga, acluco'ls ulls per no vèurem jo mateix, y encara ab les mans vos envío un adeussiau, última y ben casta caricia que vosaltres podeu rebre y jo enviarvos.

Octubre 1876.