Del meu tros - Lo derrer envit

Sou al capítol «Lo derrer envit»
Del meu tros
 Descarrega l'obra
Divuyt anys Lo forjador







 LO DERRER ENVIT

 ORIENTAL







 Vull contar los afanys d'un moro, ses penes amoroses, sa malaventura y ses tristors. Jo no podré agafar la armoniosa lira, y polsantla com si li busqués febre, trauren cristal·lines vibracions per cantar finures del amor, braveses d'algun hèroe ò enlayrades aventures, d'aquelles que la pregonera fama esbarría per tot arreu. No puch cantar, que l'animeta d'un pobre moro podría arrencarme'l guitarró de les mans y etgegantlo als apartats desconeguts confins del diastre, dexarme ab la boca oberta al bell punt de treure'l solo y los dits sense rès qu'esgarrapar.
 En prosa modesta, que l'assunto no vol galanures ni admet florejats, per que primors no li escauen, faré sentir dolsament als vostres cors quelcom de la tristesa qu'amargà la vida d'aquell desventurat.


* * *

 Era un moro molt guapo, — pels gustos de la seva terra, — alt d'estatura, quadrat d'espatlles, magre com un dejuni, y ab la cara del color de la oliva. Son pèl negríssim li voltava les barres fent unes punxes al mitx de la barba que talment semblavan dos mantecados de fum d'estampa. Un gros turbant li embolicava'l cap, quasibé ab tants revolts com hi hà en un capdell de cotó de fer mitges; cubría ses espatlles un jayque de bazar ab ratlles de traspontí; embossat sempre, fins en lo rigor del estiu, no més se li veya de sa persona, un escrupuló de cara y un parell de pantorrilles que, de tan estretes, conto li venían amples totes les mitges, y per axò no n'hi duya.
 Aquí'l teniu tal com era ¡l'hermós!, qu'axís l'anomenavan les moretes al passar bo y tapades per aprop seu, fentli l'ullet ab gran dificultat y fregantshi de colzes ab molta dissimulació. Mes ell no'n feya cabal y també escoltava indiferent los quexosos sospirs d'algun'altra currutaca que, més traydora ò més liviana, volía decantar la seva voluntat ab tan suaus ayrades.
 Mamud-Kefem-Assí,(tal s'anomenava'l moro), no era insensible a les amoroses fiblades: al contrari, tenía lo cor més picat qu'un coxinet de posar agulles, y era una móra, ò'ls seus ulls, los qu'havían fet tan mala feyna en la prenda més recatada y de més apreci que té la persona.

 Zulema, era molt hermosa y, tan cert, es compromís que m'amohina volguer fer enquadrar en la vostra imaginació bellesa de fesomía tan escullida y sorprenenta, que molts moros, ab lo genial prompte com tenen, tot d'una que l'havían vista, se pegavan ab furia un cop de puny als ulls, ben penetrats de que després d'haverlos fet gosar ab tanta hermosura, ja no podían veure més qu'estrelles. Y molts s'esguerravan per tota sa vida, quedant ab un ull blanch y un altre de negre.
 Boniques son les roses, y es poètica galanura posarne un parell de molt fresquetes en les galtes d'una noya per que fassin armonía de color ab lo rogench clavell que may se li plany en los llavis. Però, en la mòra de qui's tracta, no hi cabian tals adobs ni compostures. Sa cara morena, adornada ab negres cabells, semblava una maravella.
 Sos ulls... quasibé'm fa pena arriscarme a descríurels, per que'm sembla que vaig a quedar malament. ¿Ahont aniré, enfeynat com estich per enllestir lo meu qüento, ahont aniré a cercar negror tan clara, llumenetes tan mogudes, brillantor que tant s'escampi, si'ls poetes ja han descorullat lo cel treyentne estrelles y més estrelles, a dojo y a parells, per enquibirlos en les cares, que si jo imités furt tan execrable, dexaría (y no es prudent), la closca celestial ab més foradets qu'una escorredora?
 Los seus ulls eran bonichs com estrelles y tenían més mèrit, per que brillavan de dia y de nit, bo y fent sol, estant núvol, ab. pluja... y vaja, si axò no es lluhiment, fàssinse trepitjar lo peu per un camàlich y potser veuran més llumenetes. Sa boca, que sols los pinyons hi entravan franchs y balders, era una esquisitat; tan carminosa y fresca, que les llamineres abelles y les papallones, quan s'adonavan que no era flor, se arraulían d'enveja y ab les aletes caygudes se morían totes decandides pel sentiment...
 Era una boca ¡ay Senyor! que feya glatir de desitjos, y haguera, — si no estessim tan adelantats, — fet concebir lo petó. Graciós niuet de rialles, tenia l'aroma del lliri, la dolcesa de la melmelada, y tan petiteta y bonica, qu'un s'encantava al veure com era possible cabre en lo diminut la grandor de la bellesa.
 Aquesta era la mòra que feya patir més qu'una mala volensa al pobre Mamud-Kefem-Assí. A un amor caudalós y ardent com una febrada, li corresponía ella ab una indiferencia y una frescura primaveral; ab uns desdenys de tanta franquesa, que'l moro al escoltarla s'hi cremava com un garbó, perdía l'oremus, y deya uns pecats que feyan feresa de sentir. Sa fesomia se li revolucionava en termes que torcía la boca com si anés a embestir los ulls que vermellosos li sortían com si volguessen tirarse daltabaix de les seves barraquetes, lo nas se li encorbava pitjor qu'un ganxo de romana, y les ceyes semblava que fugissen a barrejarse ab los cabells, fent lo total de sa cara tan extraordinària ganyota, qu'era capàs de fer perdre'l plor a un home gran.

 Montat Kefem-Assí dalt d'un camell guarnit ab borletes, trenzilles y altres galindaynes, portava entortolligats al bras los cinch vols de canó que corresponían a la pipa que duya a la boca. Anava a veure l'hermosa Zulema (que sens dubte pensaría ab ell axís com ara plouen dàtils), grave, surrut, abstret ab ses cabories, dexantse conduhir pels intrincats carrerons de la ciutat, y distreyentse no més per abaxar lo cap a fi de no obrírsel d'un tostorro contra alguna de les voltes que sovint trobava pel camí.
 Quan sortí al camp y pogué veure desde lluny lo palau de la ingrata, sa fesomia s'animà, va perdre sa rudesa y, voltantlo d'una llambregada, la descobrí en lo mirador del harem que contemplava embadalida com la mar que s'estenia a sos peus li dibuxava sobre la sorra blanquíssima randa de punta de mullena, esborrantla tot seguit per fernhi d'altres més primoroses y treballades. Al vèurela tan distreta, donà la volta tirant per la platja, avansà ab cautela, y abans que la remor de les trepitjades de la bèstia distragués a la móra, li etgegà pel clatell aquest saludo cavalleresch:
 — Que Alà vos guardi, sultana, y vos allargui les postes de sol. Aquí so perquè he vingut.
 — Sempre'm sortiu de trascantó, — digué ella, girant lo cap ab despreci.
 — ¿Còm anem del amor?
 — Vos direu, — contestà la móra, guaytant als núvols.
 — ¡Què us haig de dir! que vos aprecío; però si ahir, l'altre día, y'l de més enllà vos ho he estat repetint, mentía com un renegat, que ma boca no podrà may arribar ab ses paraules fins allí ahont traspassa la llargaria del meu volguer.
 — No aumentes tant, Assí, que si me cautivessin semblants requiebros, no sabría còm ferho per correspondre a les crexenses del vostre amor.
 — ¿Y a vos què us cautiva? si una fal·lera, que l'envejarían les hurís del últim cel no us mou, ni tampoch una afició com la meva, qu'en lo gran no té comparanses, perquè totes les mides li venen curtes, y en lo ferma ¡repengèuse, sultana, que no la farèu desdir!
 — Ja ho veig que teniu rahó, mes no us val.
 — Escolteu, encara: vos no sabeu lo qu'aquest engrescament me fa sofrir: tantes tristeses me quebrantan la naturalesa, y rès me vé de gust, rès me sab bò: si vull pendre una caxalada per posar un reparo al ventre, la sustancia'm reprèn y'm dona tals dolors, qu'a vegades arribo a creure que hi tinch allotjat un passamaner que's guanya la vida fenthi torsals y cordonets. Tot axò no ho sabíau, perquè jo. mòra galana, no ho havía divulgat per no darvos tan mala beguda; y he sofert ab resignació callant sempre com si tingués la llengua enganxada ab trementina en lo porxo del paladar, y fins sospito que se'm fan goteres al cap, per que'ls ulls devegades me rajan més seguit que dos broquets de pitxell.
 — ¡Ay, quins sortidorets!
 — Feu el favor de respectarme, que jo no aguanto mofes ni del Gran Profeta.
 — Nó, tonto; si no me'n burlo, que me'n rich.
 — ¡Encara més! ¡mala centella me escalivi! Ademés, teníu compte ab lo parlar, sultana, ò aquí mateix veyeu un càs tremendo.
 — ¡Ay, ay! ¡quína engunieta!
 — ¡Sultana!... ¡tant se val! tu per desapegada'm fas mofes! y jo per fiero m'amussu, que si un home fos, ¡iradebet! li aplanava una mà al cap, l'altra als peus, feya un gemech, y quedava més disminuhit qu'un rovelló.
 — Callèu, Mamud, que si algú us sent en donarà part y us privaràn la munyeca.
 — Sía com vulgui, sultana; mes si dels vostres ulls ha de venir la sentencia que'm te de perdre, que no isca al menos de vostres llavis lo tascó que'm feriría'l cor. ¡Quí m'ho havía de dir! jo qu'he sigut l'amo del garbo, lo moro més ferreny y més ben plantat d'aquexos realmes, qu'allí ahont s'ensopegava la meva presencia, si hi havía noyes, me rendían lo cor, y si hi trobava mascles que'm fessen ombra, els abolía a la carrera! que no hi hà mòra ni moreta qu'al veurem no s haja agenollat plorosa y acongoxada demanat llicencia per estimarme, ni's troba alarb ni serrahí en tot lo rotllo que s'escampa'l sol, que no vaja assenyalat d'algun tanto meu!.., ¡Mamud, Mamud-Kefem! tu qu'has estat la joya envejada del amor, tu que arrendavas los suspirs y ta vida era un regalo diari de moxaynes y enténdriments quara mateix ja non feyas cabal, trobarte en aquest punt perdut lo crèdit y la parroquia per una... pendatxera bordegassa, que la playensa que li he guardat me la rebot a la fesomía per abatrem y condemnarme!... Si al pensar axò no'm dona un que sentir que l'Arabia en pes s'escruxiría esgarrifada, es per que'l gran Alà'm reserva per ocupacions de més empenyo.
 — Tal vegada...
 — ¡Sultana! ja s'han acabat les serenates. Repensèushi un'estona, que aquí m'espero; y digàume després si us determineu a estimarme tal y com jo vull y la lley governa, ò d'aquí mateix me'n vaig a fumisterris.
 — Vaja, donchs, bon vent vos empayti per l'altra part.
 — Està conforme: adéu, cara enmetzinadora... Malviatge la meva estrella! axís m'hagués trencat lo coll lo primer día que vaig passar per aquí devant. Qu'Alà t'ampari, sultana. ¡Ay pobreta! qu'has de morir mal, patint y trigant molt! Permèti Deu que no m'erri, per que has de ser tan miserable y desgraciada que'l sol te negarà sa claror, l'aygua sa mullena, la terra sa polsaguera, lo vent ses bufades, y sols lo foch t'abrusarà nit y día fent cruxir lo teu còs com unes cramuxes. Adéu, poca vergonya. —
 Y al dir axò, llansà sa daga a la sorra, que s'hi enfonzà de mànech quedant la fulla tiessa enfora; se tregué'l jayque, se llevà'l turbant, y súbit, pujant sobre'ls dos jeps del camell, va fer un salt tremendo com si volgués embestir los núvols giravoltant dos pichs per l'espay y, descrivint una paràbola al caure, ensardinà'l cap en l'eyna, que li penetrà sensera; bo y mort va fer la figuereta encara, mes al últim, caygué fexuch a terra y no's bellugà may més.

* * *

 Si alguna vegada aneu a Morería, seguint sempre a Mitjorn, trencant a mà esquerra y tirant després per llevant, veurèu... però ¿a què us dono tantes entressenyes si tampoch hi aniríau!... Sàpigas, donchs, qu'allí ahont caygué mort lo pobre Mamud Kefem may més s'ha axugat la sorra y s'observa en certes llunes com xurría de flor de terra un rajolinet que no para may, vermellós com tint de mangra, ò potser com sanch humana. Aqueix bassal que s'omple sempre y may s'axuga, l'anomenan los moros l'Aljub-del Almangonar. Si li pregunteu a algun d'ells per tan fatídich lloch, vos mirarà ab ulls de catalèptich, s'enviarà ràpit un dàtil a la boca (perque la por noi trobi en dejú) y fugirà corrents d'aprop vostre llansant planyiders xisclets.