Del meu tros - La viuda

LA VIUDA

I

¡Quín trastorn hi hà! La casa s'ha omplert de vehines dels altres pisos qu'en lo recibidor enrahonan en veu baxa, sospiran y posan los ulls en blanch compadintse de la trista sòrt de la pobra viuda.
Quan ja han agotat els llochs comuns y'ls sospirs y s'han mirat prou l'una a l'altra ab ulls entendrits, se creuan de brassos ò s'entretenen ab lo devantal, quedant bella estona sens dir rès, fins qu'una pren la paraula y s'esten en consideracions, les matexes que ja anteriorment han fet lo gasto, però que tornan a ser escoltades ab lo mateix interès y contestades ab iguals comentaris de sospirs y planyenses.
— ¿Y ella, còm se troba? — pregunta una vehina qu'havía estat un rato fòra.
— ¡Còm ha d'estar, santa cristiana! — li diu la del seu costat; — més sossegada; però li dich en bona veritat que no la podíam retornar de cap manera. Una basca darrera l'altra: jo li feya olorar un paper d'estrassa cremat; li he refrescat los polsos ab aygua de Colònia y untures d'oli d'estèrich. La senyora Pauleta, ¡pobra dòna! ab la boca plena d'aygua, cop de ruxarli la cara;... rès: ni un marbre; ¡groga! ¡afinada!... ¡Li dich qu'he tingut un susto!... valga que he pres desseguida aygua del Carme.... Pobra senyora, jo prou li deya: «Tíngui enteniment, ¡quínes coses de fer!...>> Ca! no hi sentía, ¡pobreta! oh, si hagués pogut plorar, tot alló no haguera estat rès.
— ¿Y, donchs, còm ha tornat en sí?
— Jo li diré; com les untures ni'l paper cremat li feyan rès, jo he dit: afluxèmli una mica'l vestit; y, com si haguessem posat oli en un llum, ha obert los ulls, li ha passat aquell panteix, vaja, rès; com si tal cosa...¡Com té aquesta naturalesa tan delicada! un hom ja no sabía què ferli; si: y ella matexa desseguida s'ha tret les claus de la butxaca per que li anessen a buscar un mocador per axugarse la cara: la duya tan untada, que de per tot li lluhía!
— Ja ho crech, ¡la meva filla! —
Y al sortir un'altra vehina del quarto portant una escudella ab aygua de camamilla, se fica sense dir rès al rotllo, com esperant esser preguntada.
— ¿Còm se troba, còm se troba? — li demanan les demés en veu baxa.
— Ja ha pogut descansar, — respon desseguida; — me sembla que no serà cosa de cuydado; està més sossegada. Axís qu'he conegut que li anava a repetir la basca, li he fet pendre un glopet d'aquesta aygua molt calentona; però encara no se l'ha arrimat als llavis, l'ha escupida, y no n'ha volgut més. Jo prou li deya: «Prenguin un'altra mica qu'axò la retornarà; no siga tan perfidiosa; un'altra miqueta, vaja, cúyti ...» de cap manera: no n'ha volgut.
— ¿Però no diu qu'era tan calenta? — li observa una vehina, — està clar que li repugnava!
— Oh, filleta, ja se sab: si sempre ens planyessem may curaríam...
— Té rahó. ¿Y ara qui hi hà ab ella?
— Les seves cunyades; que'm semblan un parell de xafarderes!... No les puch veure: quina manera de ficarse ab tot! «¿Que no veu qu'es massa calenta aquesta aygua?» deya una. «¿Que la vol escaldar?» saltava l'altra. Jo, com si ho espliquessen a la paret. Li acosto l'escudella a la boca, y, ¡ay filleta, jo ho hagués fet abans; qu'encara no l'ha tingut als llavis, ja ha fet una estremitut y fòra basca. Elles prou que botzinavan: «,¡Però que no veu ab la fumera que es bullenta l'aygua? ¿que la vol cremar?» Jo que al últim m'hi giro tota resoluda, y'ls hi dich: «¿Que's pensan que soch tan criatura?... Potser sí que vostès me vindran a ensenyar com se retorna un còs!... ay jo't flich!... Els hi faig a saber que no es el primer qu'assistexo; y si fentho de bona voluntat, els hi té de sapiguer tan greu, tinguin: ja se la poden cuydar vostès; me'n rento les mans.» Està clar, quan han sentit aqueix cant, han baxat veles, y un punt a la boca. ¡Jo't toch, nena!...
— Y ben dit.
— Ja veurà; jo, filla, aquí no més hi vinch que per la voluntat; y si un hom després de fer lo que sab, se té de veure aporronada... tan mateix sembla que no es del càs!...
— Oy, qu'escert! — li respon una, — a mi m'haurían de menester; ja veuría com les pentinava sens escarpidor...oy, jo, que, a la bona, tant com vulguen, però a les males, no tinch térmens a la bandera. ¿Y que hi venen a fer aquest parell de conques?
— Jo li diré, — contesta la matexa avansant lo cap y dient ab molt misteri algunes paraules.
— Ah, sí, ja m'ho pensava jo.
— Està clar, — contesta un'altra.
— ¿Y donchs, què's pensava? — afegeix una qu'encara no havía desplegat los llavis.
— Sí, — replica la del tercer pis; — pels interessos, alabat sía Deu! Si allí hont jo clavo la martellada, ¡ay filla! que de poch l'erro... —
Y mentres estavan mormolant de tal manera, s'obra la porta del quarto y una de les cunyades trayent lo cap y posantse'l dit al costat del nas, els diu: «Fàssen lo favor d'enrahonar més baxet, que la Marieta sembla que vol dormir». Y torna a tancar la porta ab molta cautela. Les vehines se quedan mirantse sense sapiguer lo que'ls passa, y refetes de la sorpresa, cada qual hi diu la seva, comensant la que porta l'escudella, que fóra de sí, exclama: — ¿Han sentit tirar?
— No me'n parli; miri que's necessita tenir una cara de baqueta!... tota m'hi he enrejolat.
— Amigo, axò sí que no ho haguera dit may.
— Vaya un modo de sofocar a la gent de be.
— Y quína manera de donar pebrots! aquesta sí que no ho envía a dir.
— ¡Mírin que'n corre poca de criansa pel món!
— ¡Ja ho pot tornar a dir!... Jo aquí dexo axó, y que sarreglin; — torna a dir la primera posant lo plat sobre la tauleta. — Axó si qu'es pitjor que taca d'oli; que n'escombraran poques de trepitjades meves! ja'ls ho asseguro. ¿Que venen vostès?
— Sí, sí, — contestan les demés. Y, al acte qu'anavan a traspassar lo llindar de la porta, se'ls hi presenta tot esbufegant y axugantse catxassudament lo front, un personatge que ab veu grossa y acompassada els hi pregunta si es aquella l'habitació del difunt.
— ¿D'hont surt ara. Mossèn Vallhonesta? — li diu una de les vehines, — si ja ha vingut lo cotxe dels morts...
— ¿Vol dir? — contesta l'anomenat acabant d'ensumar lo rapè que té als dits.
— Sí, home, sí; ja se l'han emportat.
— Donchs, ja es fóra; — prossegueix ell ab la matexa catxassa y acabant de ficarse al pis. Vèt aquí qu'he fet tart. Ja d'antes d'ahir qu'ho sabia, y no he pogut venir abans per que teníia dos difunts al carrer de Ponent.
— ¿Què diu ara? ¡si ahir a les set finava!
— Per axò mateix, que sabía que estava molt mal. Bueno, bueno... ¿Y ha mort com un bon cristià?
— ¡Ay, pobret! com un sant home.
— Vaja, del mal lo menos. ¿Y la mestressa, que no hi es?
— Està malalta.
— Vaja,donchs, adeussiau; un bon remey. — Y recullint lo manteu, s'entorna a l'escala baxant los grahons ab pena, y les vehines lo seguexen dirigintse cada una al seu pis tot fent comentaris sobre'l sofoco que'ls havían donat.

II

La viuda està rodejada de les vehines que hi han tornat axís qu'han vist marxar les cunyades. Està plorosa; un mocador de dol tirat endevant del cap casi li tapa tota la cara y ab un altre que'n té a la mà ofega lo plor, y s'axuga sovint les llàgrimes. Los porticons del balcó estan mitx closos, y la sala està casi a les fosques. Al entrar se sent olor d'aygua de Colònia, y la que dexa la cera cremada. Lo moblament es regular; en un pany de paret hi hà'l retrato al oli d'un senyor ab patilles; en la una mà enguantada hi té un puro, y l'altra l'apoya en l'espatller de la cadira en la qual hi hà un barret de copa. La fesomia d'aqueix personatge, sense ser del tot lletja, ho sembla bastant. Se coneix que l'original, ab sos pantalons blanchs y gech de cotilla, era un d'aquells tipos del any 54; ballador decidit de la colla de Pasqüetes ò de la del Carme; ben segur que representa al difunt, y prou debía tenir altres belleses que lo retrato no revela. Tal es lo desespero ab que'l plora la viuda y les tendres mirades que li dirigeix.
— Pera mi ja s'han acabat les alegríes, — diu aquesta contenint lo plor; — a mi ja se m'ha post el sol!
— Vol callar? — li respon una vehina; — ara vostè no hi pot remediar rès; lo que té de fer es cuydarse, y míri: Nostre Senyor a vegades tanca una porta per obrirne un'altra.
— Ay, pobreta de mi! — interromp la viuda. — Si vostès no saben lo que he perdut. ¡Ay, Gasparó! — Y dirigint una enternida mirada al retrato, los ulls se li omplen de llàgrimes, y ab veu que'l plor s'hi confon, continúa: — May havíam tingut la més mínima a casa; a casa no's conexían les males cares: boca que vols, cor que desitjas... Ni Joseph y María! ¡Ay, tristesa meva! ¡què hi faig en lo món!¡quí s'apiadarà de mi, Deu meu! — Senyora Marieta, dòna, escólti: ¿per què té de fer axò ara? Tingui enteniment, filla; ara ja no'l podrà tornar; dóna, no sigui d'aquesta manera.
— ¡Ay, ay! — fa la viuda per única resposta.
— Senyora Marieta, — diu un'altra vehina; — ¿y donchs, que no vol fer bondat? Míri, poch a poquet. ¡Ay, Senyor! ¡què som en aquest món!... y tanta vanitat y tantes enveges, que els uns nos menjaríam als altres! ¿y tot per què?
— Però jo, — fa la viuda com si's contestés a si matexa, — qu'a cada pas que dono'm sembla quel tinch al costat, y encara no'm giro fins me sembla que l'haig de veure!
— Be, filla, ja se sab; mes, tot passa en aqueix món. Deu la fassa bona.
— Y encara no also'ls ulls, — prossegueix ella sens fer esment dels consols que li donan , — y veig aqueix retrato, 'm sembla que'm mira y que m'escolta. ¡Ay! ab tu passaré les tristeses.
— Jo crech qu'encara li servirà de més pena.
— Ay, nó, nó; aquí estarà sempre.
— Bo; ¿ja hi tornem? ¿dígali per què plora ara? Ba, ba, ba; com més anem menos valem. Dóna, no té de ser axís: si era'l seu destino, ¡què hi vol fer! — Y totes les vehines ab molta solicitut la rodejan y l'amohinan volguentli donar consols. La del tercer pis, qu'es la més trafeguda, encara no sent que van a dir alguna cosa, sense donarlos temps de comensar els hi pren la paraula y sense demanar tanda torna a dir:
— Sí, filla, sí; ja sé quines penes son aquestes; ¡ay, Senyor! jo també vaig perdre'l meu marit que no se'n haguera trobat un altre de millor. ¡Deu l'haja perdonat! y si les necessitats no m'haguessen fet tornar a casar — per que una dóna sola no es ningú, — ja ho poden tornar a dir, els hi prometo y asseguro qu'a cap més home m'haguera mirat. Però, filletes, a mi'l carro m'anava pel pedregal; y, gràcies a Deu, si'l primer era tot un bon home, lo que tinch es una pasta d'agnus.
— Vèjan, que trucan; ¿volen fer lo favor de veure qui hi hà? — diu la viuda dirigintse a les vehines.
— Míri, senyora Marieta, es lo aprenent de la botiga fonda que porta robes.
— Vostè matexa, díguili que les dexi, que ja les triarèm. ¡Ay, Senyor, quins trastorns son aquestos! Vègi, senyora Pauleta, ¿què li sembla aquest merino?
— Ay, filla, jo sí que no hi entench; per merinos sempre vaig a ca'n Fandilleta ¿sab? allí al carrer...
— Prou, prou, — respon la del tercer pis, — ¡ay! no m'agrada aquell home; ab tants compliments, sembla que's burli dels compradors.
— Es lo seu tarannar; ¿no veu que ho tenen de fer? — li contesta la senyora Pauleta.
— Nó, senyora, — replica l'altra; — a mi que no m'hi vinguin ab aquelles cortesíes y aquelles franqueses de tocar la mà tantes vegades; que agafin la del morter.
— Ay, me fa riure sense ganes; — diu la viuda tapantse la boca.
— Sí, senyora; que gastin franquesa ab aquelles modistes del mocador arrossegant, que jo no vull tantes salameríes ni tantes comedies.
— Què li sembla ¿per lo túnich, estarà be? — pregunta la viuda dirigintse a la senyora Pauleta.
— A mi'm sembla, — respon aquesta, — qu'havent d'anar ab mantó y vel fins als peus, com més senzill...
— Ja té rahó; ¡ay, Deu meu! ventura que de tant en tant me distrech.
— Y sí, dòna! — contesta la del tercer pis; — en aqueix món malaventurat el que s'hi enfonda; ¡ay filla! si jo no m'hagués desvanescut, qui sab hont fora ja... Ab tres dies me vaig posar que ni jo matexa'm conexía. La carn semblava que me la traguessen a grapats; me vaig tornar que semblava un agafador de planxes. ¡Y aquella tristesa que tenía! tot me donava neguit, tot me feya plorar... Tinch present que les noyes del primer pis, de l'altra casa qu'estava, van volguer de totes maneres que surtís, y les vaig acompanyar a la Rua, y al vespre entrarem al Cafè de Cuyàs. ¿Voldran creure que com més disfresses venían a fer broma y com més coses nos deyan per fer riure, més ganes jo tenía de plorar?... Filla meva: fins que tinguí près un determini; ò sinó, jo m'anava fonent com una candela cap per vall. Oh, y, que no hi havía remey per mi. Tothom m'ho deya. —
Y entre sospirs y consols y algunes rialletes que s'escapavan ab los ditxos de la vehina del tercer pis, tot triant merinos, y parlant de túnichs, entredosos y tricots, la reunió anà perdent sa tristesa y no's disolgué fins molt tart del vespre, en que les vehines s'anaren despedint de la viuda, dexantla un poch més distreta ab l'amohino de ferse'l dol.

III

Es en lo replà del entresuelo de la matexa casa qu'havem visitat ab lo tristíssim motiu de la mort d'aquell pobre senyor.
Ja han passat alguns mesos: la senyora Pauleta del entresuelo està a la vora de la porta enrahonant ab molt misteri ab una vehina; com es l'hora que les dones venen del Born, a mesura qu'arriban se quedan encallades en lo replà, y prenent part en la conversa, la reunió s'engroxeix, venint a semblar una junta de gandules.
— Jo sempre m'ho vaig pensar, — diu una, descansant lo cistell d'anar a comprar sobre la barana, — massa gallarets. Quan vaig veure'l luxo que treya y'ls vestits tan estremats, me deya entre mi: ¡que n'hi hà de vent en aqueix caparró! veyàm si m'erraré de gayre! y míren, tal dit, tal fet. Tinch mal ull jo; malaventurat quan se'm fica una idea aquí, que no l'equivoco, nó, ja hi poden pujar de peus.
— Ay, filla, — respon un'altra; — no va ésser vostè sola: ja fa més de tres mesos qu'ho vaig pronosticar; un día ho deya al de casa; però com aquell es tan rampellut, no sé què se'm va dir que'm fiqués la llengua... sí; però jo li vaig respondre: tén compte a l'hora que t'ho dich. ¿Y, que tal, tenia rahó ò nó?
— Be, ja veurà, — contesta la senyora Pauleta; — qui més qui menos les coses ja les sab veure: jo encara no m'hi fico ab axò, per qu'ella es ben lliure de fer lo que li acomode...
— Ah, be; axò sí...
— Persupuesto.
— Nó, ab axò no hi hà rès què dir; —responen a coro les vehines.
— Però lo qua mi no'm cab a la barretina, — insisteix la senyora Pauleta, — es aquell desespero, aquelles basques, qu'ara crech que se les feya venir espressament; ¡paperera! ¡més que paperera! y ab aquell sentiment que's mirava'l retrato. ¡Ay, infelís! jo estich certa que si pogués saltar del quadro, li arrancava'l monyo que porta, y a n'ella l'arrossegava per casa! ¡Hont ses vist una dóna viuda empolaynarse d'aquesta manera!
— Oh, y un'altra cosa: — salta la del tercer pis; — vostès pot ser encara no ho han reparat... ¡S'empolva la cara!
— ¡Ay, santa cristiana! desseguida ho vaig veure; ¿a mi vol que'm passin certes coses? fúgi d'aquí...
— Ja veurà, senyora Pauleta; com sé que vostè té la vista tan perjudicada...
— Càlli, dòna, càlli; però axó ¿quí es que no ho repara? no hauría de veure un bou a tres passes. ¿Vol callar?
— Donchs, jo, ja'l primer día li vaig tirar la llatinada: m'estava a la cuyna y vaig sentir quella entrava al seu pis; — ja debía venir de rodar; — y, surto a cridar l'Antonia de ca'l fuster y li dich: «^¿Que tal, no sents quin fret fa avuy?» «Que vols que't diga»...'m respon ella; com no sabía per lo que jo anava, està clar... «Nó, dòna, li faig jo, signant al primer pis, avuy lo Montseny ha sortit tot blanch...» entenen ara?
— Prou, prou! — contestan totes escoltant ab més interès.
— L'endemà, — continua la matexa, — qu'era diumenge, axís que ella tornà de missa, surto al celobert y pregunto a l'Antonieta si havía vist los estucadors; com aquella també es un poch Tana, que sembla Santa Reparada, no'm va entendre fins que li vaig haver signat. ¿Ne volen de rialles?... y com per assò també es molt ditxosa,'m fa ab molt desdeny: «¡Ay, filla! no me digas rès que tinch l'home més cremat qu'una torradora.» «¿Y axò?» «Rès, per que com es tan escrupulós, y ja se sab que tot li fa fàstich, diu qu'avuy se'n anirà a la fonda axis que senti fregir sardina.» «¡Ay, ay! ¿que n'has comprada?» «Nó, filla, nó; però diu que pel vehinat ha vist que n'enfarinavan!...» Y no va poguer dir més per que'l seu home la va fer ficar dins; com es tan sorrut y de pocus amigus allò..., ò sinó, ja'ls dich que s'hi hagueran pogut llogar cadires.
— No sé, no m'han agradat may semblants porqueries, — diu la senyora Pauleta, ques una vella qu'al any de la fam ja festejava; — en ma vida m'he posat rès a la cara. Aygua sola; no hi hà rès més curiós; si ara les senyores sembla que s'ensucran la cara com ensiamades.
— Oh, y digui vostè, — pregunta una, — ¿quí era ella per gastar tanta vanitat? Una trista serrellera, filla d'uns menestralets que si treballaven menjavan.
— Què'm dirà vostè a mi! — contesta la senyora Pauleta; — si quan se duyan aquells mocadors de crespó, la seva cunyada m'hi va fer lo serrell. Si'ls conech de tota la vida. Míiri, son pare era un fadrí veler que treballava a ca'n Reig; la seva mare era pulidora de ca'n Mataró; les seves tíes, aquelles bones mosses que s'estavan al costat dels Agonitzants, si més de quatre vegades...
— Xist, xist, — fan les demés; — càlli, qu'ara puja.
— Bon día tinga, — diuen les vehines apartantse per dexar pas a la viuda.
Aquesta, axecantse'l vel que la cobreix enterament, los hi contesta:
— Bon día; quina calor que fa avuy! nos pot anar.
— Míri, — diu la senyora Pauleta, — ara mateix una servidora n'estava parlant; no's pot resistir.
— Oy, qu'es cert; vamos, estigan bones: me'n vaig a posar a la fresca.
— Vagi, vagi, estíga bona, senyora Marieta, — responen les del rotllo. Y encara no han sentit tancar la porta del pis, ja pregunta una ab veu baxa: — ¿Què'ls hi sembla?
— Dòna, lo que deyam; ab tanta roba com porta a sobre, rès li fa goig; tan esllanguida...
— Si ella es més prima qu'un fus.
— Oy tal! sembla un paraygua plegat; tot li baldeja.
— Al demés, — replica la senyora Pauleta, — veyàm si aviat menjarèm confits.
— Veyàm, veyàm. ¿Y a n'ell que no l'han vist encara?
— Jo, l'altre día. A la cuenta, debían tenir la cita donada; se passejava amunt y avall del carrer y's va aturar devant del seu balcó. Desde la finestra me'l contemplava: es un home ferrenyo, de bona mida.
— ¿Quín día era?
— Dijous ò divendres; no ho tinch ben present.
— ¿Allans a les quatre?
— Sí, un'hora axís debía ser.
— Va errada, filla; no era'l que vostè's pensa. El que vostè vol dir, era un senyor, que semblava militar; va preguntar a ca'l fuster si tenían les claus del pis d'aquí'l costat, qu'està desocupat.
— Ah, vèt aquí... Jo deya: ¿què mira aquest home? Vaja, té rahó. Com lo veya mirar d aquella manera... què vol que li diga? me va fer atmetlla.
— Cà, cà! si'l seu pretendent es un dalt, jovenet, ab patilles rosses.
— ¿Que'l coneix?
— Nó, però una persona que no està gayre lluny d'aquí, m'ha dit que l'altra tarda'ls va veure al Parque.
— ¿Quí deu ser?
— Ja us ho podeu pensar: algun pelacanyes que no més anirà per xuparli'ls diners.
— Ben segur; ¿per què vol qu'hi vagi?
— Càllin... ¿Que tocan quarts ò be hores?
— ¡Les deu tocan!
— ¡Les deu! L'home de casa'm mata; me'n vaig corrents, qu'encara tinch d'enllestir lo dinar.
— Jo també pujo, qu'he dexat la olla al foch y's deu reventar bullint.
— Y a mi'm deu haver passat la fogonada.
— Vaja, — diu per últim la senyora Pauleta, — jo també me'n vaig dins, qu'ho tinch tot per endressar.

IV

La senyora Marieta ja ha posat altra vegada'l coll al jou. Lo vehinat ab tal motiu està de gresca, y tothom se prepara per la funció que se té de donar d'aquí una estona, y van y venen d'una botiga a l'altra organisant y posantse d'acort ells ab ells. Les dones, molt atrafegades, buscan y trauen de pollaguera les eynes de cuyna que tenen més sonoritat per donarles als xivalets que frisan esperant l'hora, saltant d'aquí per allí, ò buscant instruments que fassan forsa soroll, y anticipant ab sa cridòria y les seves disputes l'escàndol que's prepara. Dos d'entr'ells, agafats a una regadora, tiran de tots costats volguèntsela apoderar, y mentres l'un fa seguir al altre, exclaman:
— Tu, Fradalico, déxa anar qu'es meva.
— ¿Quí te l'ha dada?
— Lo Fuster.
— Donchs, no'm da la gana.
— Mare, mare, aquest me pren la regadora.
— Mentida; que ja la tenía. Vès si lluraràs, noy!
— Veyàm, tòcal, — diu sa mare qu'ha acudit desseguida.
— ¿Y per què vol la regadora?....
— Per qu'es d'ell; ¿no te'n donas vergonya, més que ganapia?
— Noys, noys, — crida un xicot venint ab un'olla de llauna mitx ficada al cap y donanthi cops ab una fusta; — jo faré de tambor major: sing, nanée... xinch, xinch.
— Vès, prenèu l'olla d'aquell bordegàs que tot ho alborota, — crida un dels vehins.
— ¿Encara no es l'hora, senyor Joanet? — li pregunta un noy.
— ¿Oh, y que no tenim de comensar fins qu'avisin? — li diu un altre.
— No encara; esteu quiets; ja farem la senyal.
— Senyor Joanet, ¿que vol que toqui tot sol ò que vagi ab aquestos?
— Escólti, senyor Joanet, que serà bo'l canti?
— ^No es veritat qu'haig d'anar al devant de tots, jo?
— Que nó; que m'ho ha dit a mi. Senyor Joanet, ¿míri que diu en Nando?... — Y poch a poch tota la quitxalla del barri va voltant a aqueix senyor Joanet qu'està molt atrafegat guarnint un cèrcol ab picarols, y tant l'estiran y preguntan y li van entre peus amohinantlo ab crits de senyor Joanet, que l'home cremat dexa'l cèrcol y ab veu que tot ho domina'ls crida: — Arri al diable! El primer qu'agafo... —
Y'ls noys se quedan quiets una estona, ensenyantse ab orgull lo trasio qu'han arreplegat, y no poguentse contenir tornan a saltar y voltar esperant l'hora de comensar.
— Tu, Joanet, — diu un vehí, ficantse a la botiga del fuster: — ¿Còm quedem, y les orgues?
— Ja estan avisades, — contesta'l fuster.
— ¿Quantes ne venen?
— Jo n'he llogat sis.
— ¿Sis? noy, axò semblarà la fira de Verdú. ¿Y'l timbal, que tan mateix lo tindrèm?
— Nó; l'arcalde no ho ha volgut.
— ¡Jo't flich! ¿y per què?
— Vès, noy, pregúntali.
— Psè, quin home... ¿Y què'n té de fer?
— Be, ¿què'm contas a mi? Dígali a n'ell; que vens a romprem les oracions!
— Corrent; està be, home, no te enfadis!...
— Nó home, però ja tinch un cap com un bombo darrera d'aquesta brivalla que no pot estar quieta. Noys, ¿que no voleu callar?... Veyàm si agarro un fuet y n'estench un? Lo primer que torno a sentir li prench lo trasto y l'avío. Oh, es que com més afanyat me veuen més venen aquí entre cames, y nyich y nyach... Vès, noy de la Paula, si olla y tu d'una puntada de peu vos envio a l'altra part de carrer.
— ¡Y espavílals!... Jo ja n'haguera tostat algun.
— ¿Be, què't sembla aquest cèrcol?
— Noy, ben pensat; no armarà poca gresca: semblarà l'esquadró de les burres.
— ¡Senyor Joanet, senyor Joanet, ja son aquí les orgues!— cridan los noys molt contents.
— Apa, donchs. Vosaltres veníu assí tots. Esperèu. Tu, Quico, està quiet. ¡Callèu, si vos dona la gana! Vosaltres vos poseu al devant de la escaleta; vosaltres allí, sota'l balcó. Ep! mússius, al mitx de la xivalada, y comensèu. Alsa... ¡va! Cops y fòra, noys. Tu, Rafelet, ep!... Cà, no se sent rès. ¡Rafelet!... Axís, home, ¿què fem parats? —
Y com si tothom s'hagués tornat boig, al mateix punt remogueren un soroll tan extrany que no's pot comparar a cosa coneguda, inondant l'espay ab tal desbordament inarmònich de xiulets, crits y rialles, y ab tal remor produhida per diferents obgectes de llauna, ferro y llautó, que no més se sentían sons raros que l'oido no podía escoltar.
Lo fuster vingué a afegir nou element de confusió ab lo cèrcol de picarols que'l feya bellugar com un pandero. Les orgues tocant a la vegada feyan la discordancia més amohinosa que's pugui imaginar. Desde'ls balcons les criatures s'entretenían passant seguidament una fusta per los ferros de la barana, que es un altre genero d'armonía capàs de fer oblidar lo mal de caxal. Y sobre'l soroll dels perols y cantis de llauna plens de rochs, que la banda de xivals remenava com esperitats, y'l desconcert de les orgues, y'ls picarols y la xirinola de les dones y'ls picaments de mans, xiscles y xiulets, ajuntèmhi la fressa del adroguer repicant ab furia'l morter de ferro, y'l manyà batent a cops de martells l'enclusa, y's tindrà idea de lo que feya cada hú, mes nos podrà imaginar l'atabalament que produhía tan estrepitós desgavell.
En casa la viuda hi hà un altre desori. Lo nuvi al sentir lo xivarri qu'endressan al seu casament, vol baxar al carrer y empaytar a garrotades a tothom. Sa esposa esglayada li crida:
— ¡Noy, fill meu! reportat, tíngas enteniment, que't vas a perdre! ¿No veus que son genteta?
— Ne vull malmetre uns quants; de mi no se'n burla ningú; fuig de aquí, no'm detinguis.
— ¡Quimet, per l'amor de Deu!
— Déxam anar, que si en arribant baix no ho dexo més nèt que'l palmell de la mà... ¡Brètols, escandalosos!
— ¡No cridis, Quimet!
— ¡Que no cridi! Si baxo al carrer...
— ¡¡Quimet! ¡Quimet! ¡ay! ¡jo'm moro, Quimet! — y en comptes de retenir al seu espòs, se li queda desmayada als brassos.
— ¡Aygua, vinagre! — crida ell al vèuressela sense sentits. — Corrèu, aneu a casa l'arcalde. ¡Marieta, Marieta! y no poguer saltar al carrer y esbravarme!... —
Y la minyona y unes parentes corren despacientades, ensopegan, se topan, no trobant lo que buscan, y al últim, en lloch de vinagre li fan olorar bella estona'l cetrill del oli, y per retornarlia li tiran l'aygua ab tanta trassa que la posan com un xop. Un vehí compassiu acut a casa l'arcalde, y entre tant la núvia retornantse s'abrassa ab lo seu marit fentli prometre que no l'abandonarà.
Al carrer l'escàndol continúa; la gent que s'escau a passar, fuig tapantse les orelles; los organisadors de la festa, espantats de la seva obra volen posarhi ordre y anant d'assí y d'allí no s'entenen ni's poden entendre, Cridan als noys que parin, y ses veus se perden en aquella espantosa confusió; s'acostan per dirse alguna cosa posantse les mans en forma de corn a la vora de la boca, y ningú'ls entén; fan senyes, bellugant desesperadament els brassos, als de les orgues, y aquestos, interpretantho equivocadament, se miran ells ab ells ab mitx riure que denota que son un poch extranys a aquella alegría, y rodan ab més furia la manuella dels seus instruments. En aquestes, compareix l'arcalde molt alborotat, va d'un cantó al altre renyant a tothom y ningú se l'escolta, ni poden. Alsa la vara voleyantla per donar més energía als seus renys, y la quitxalla y tothom se pensa que fa'l tambor major y redoblan lo soroll y s'engrescan, y els cantis son remenats ab més forsa, y'ls Piamontesos rodan ab més desfici, y en aqueix crescendo espantós l'arcalde's surt de fogó y comensa a escampar cops de mangala sobre cantis y regadores. La canalla's creu que va de bulla y l'enrotllan saltant y ballant; ell, més cremat que may, se posa l'insignia sota'l bras y, recompartint natxades de dret y de revers, ne tomba uns quants de nassos a terra; y al veure la gent que's mudan los trumfos, les orgues paran, callan lo morter y l'enclusa, los picarols reposan, los noys estan quiets, los ganapies no xiulan, y renaxent la tranquilitat d'entre tanta confusió, la veu del arcalde impera y es obehida. Los xicots s'escapolexen ab los seus trastos; los de les orgues se les carregan a l'esquena y desfilan encorvats buscant d'un cap de carrer al altre al que té de donàrloshi'ls quartos. Los vehins se'n desentenen y'ls hi diuen que'l qui'ls ha fet parar que'ls pague, y comensan a disputar cadascú en lo seu llenguatge. Un dels italians sortintse de tino diu alguna paraulada; els altres se pensan que'ls hi diu una injuria xamporrada y li clavan trastasso. L'arcalde va per apayvagarlos y ho embrolla més y li perden lorespecte. S'hi interposan altres vehins y compareix lo sereno; les disputes aumentan y'ls crits també; les dones s'hi barrejan amenassant al sereno y a na'ls seus marits que les volen fer callar; y en mitx d'aquesta guineya, un canti de llauna es tirat ab fúria topant de plè a plè al front de l'autoritat, fentli una banya que sembla una pruna. Lo sereno refila lo xiulet, ne venen d'altres, y entre la cridoria y'ls xiscles de les dones, los serenos volen agafar a tothom fins que's descubrexi'l qui ha tirat lo canti. Tothom s'escusa, yl delinqüent no surt; y no fos pel bony que's relleva en lo front del alcalde, qualsevol diria que no hi ha hagut tal canti al ayre y que tot era una farsa. Lo cabo,qu'en aquest moment se presenta, al veure ferit al senyor arcalde s'enfurisma y amenassa en castellà a tothom, y vol ferlos seguir al calabosso y presentar si convé al barrio entero al juez de primera instancia.
La consternació es immensa; dones y criatures se fican per entre'l grupo, plorant y cridant, enternint als serenos. Lo cabo vol fer callar a tothom y no ho logra; y en mitx de aquell mar de llàgrimes, l'arcalde, a pesar d'esser lo més ofès, apretantse lo front ab lo palmell de la mà, intervé ab sa benigna autoritat y permet que cadascú's retiri a casa seva, fent lo distret quan lo cabo dona ordre que'ls caps del motí's presentin l'endemà a les dotze a l'Arcaldía.
Y vèt aquí com de tanta brega, de tanta festa, d'uns esquellots tan ben preparats, ne resulta que'ls nuvis se'n van tranquilament a retiro, mentres los seus burladors passan la nit desvetllats y anguniosos, exagerantse la pena que'ls hi podran imposar per haver atropellat a l'autoritat del barri.