Contes Extranys/La filla de Rappaccini

LA FILLA DE RAPPACCINI

U

N dia, d'aixó ja fa molt temps, un jove nomenat Giovanni Guasconti arrivava a la celebre Universitat de Padua pera termenar els seus estudis aprés una estada en les provincies meridionals de l'Italia. El jove estudiant, que per tota fortuna comptava no mes que ab alguns ducats d'or, s'allotjá en un vell edifici, palau que havia estat d'una noble familia padovana de llarg temps extingida, l'escut de la qual, peró, se veia encara decorant la gran portalada. Giovanni, qui coneixia a fons la gran epopeia italiana, al veure aquell escut, recordá que un dels avantpassats d'aquella familia y qui sab si un dels habitants antics d'aquell palau, havia sigut posat pel Dant en un dels cercles infernals; y aquest recort afegit a l'anyorança natural que sent aquell qui per primer cop se separa de la familia, cornuá al jove foraster quan penetrá en la vasta cambra fosca y rónega que li havia de servir d'habitació. El jove deixá anar un sospir.

— Verge santa, exclamá la vella Lisabetta, que, seduida per l'aire simpatic del jove, s'esforçava en endreçar la desmoblada cambra, quin sospir haveu llençat, senyor! Es que potser trobeu trista aquesta habitació? Mireu, vos prec, per aquesta finestra que sembla illuminada pel vostre incomparable sol napolitá.

Guasconti obeí maquinalment el prec de la jaia, y el sol lombard no li semblá pas, val a dirho, de bon tros tant gai com el del seu pais. Tant mateix, peró, illuminava, segons pogué veure, un bell jardí rublert de tota llei de flors que feien semblant d'esser conresades ab solicitut extrema.

— Es que pertany a la casa aquest jardí? demaná Giovanni.

— Deu nos en guard, mentres no estigui mes ben provist de llegums, respongué Lisabetta. No, aquest jardí és el del Doctor Giacomo Rappaccini, un savi tant famós que no m'extranyaria pas que'l seu nom hagués arrivat fins al mateix Napols. Ell mateix cuida el jardí, y segons se diu de les seves plantes extreu filtres de gran virtut. Ja'l veureu vos mes d'una vegada ocupat en la seva tasca, igual que a la seva filla, cullint a dojo les flors extranyes de llur jardí.

La jaia, un cop hagué enllestit d'endreçar la cambra de l'estudiant, se'n aná recomenantlo a la guarda de tots els angels y de tots els sants del cel.

Veientse sol, Giovanni, no sabent que fer se posá a la finestra que donava al jardí del doctor. A primer cop d'ull, li semblá igual, poca diferencia, an aquests jardins botanics que tants cops havia vistos per tot Italia, peró esguardant ab mes atenció s'adoná de que en temps antic devia haver sigut el jardí d'una familia opulenta. En efecte; al bell mitj del jardí s'aixecava encara una font de marbre esculpida ab gust exquisit, segons se podia endevinar, car el temps havia esborrat considerablement el primitiu dibuix. L'aigua brollava del foradí d'un estret broc de marbre pera anar a caure mormollejanta en la pica inferior. Son suavissim rondineig arrivava a la orella de Giovanni, com la veu planyívola d'un esperit aeri empresonat pel destí an aquest marbre en runa. Tot a l'entorn de la font, nodrides per la gran humitat de l'aigua que deixaven traspuar les esquerdes de l'antiga pica, s'aixecaven espessíssimes multitut de plantes vigoroses, d'amples fulles, γ flors gegantines, entre les quals sobressortia un arbrissó covert d'una estrellada de flors purpuries, flamejant igual que si fossin rubins de Golconda y llençant una tant viva resplendor, que semblava illuminar com un altre sol, tot aquell jardí. Tota l'extensió d'aquest estava sembrada de flors de brillants y inversemblables colors, totes conresades ab extraordinaria cura, testimoniant la constant preocupació que llur jardiner havia envers llurs virtuts secretes. Les unes estaven colocades en elegantes gerres, altres n'hi havia en grollers testos, aquestes serpolejaven per terra com culebree; aquelles, al contrari, enlairantse agarbellades, semblaven oferirse espontaniament a l'admiració del espectador. Una d'elles havia brostat al peu d'una estatua de Vertumni y la voltava d'una garlanda de fullatge que la má d'un esculptor no hauria de segur disposada ab un gust mes exquisit.

Mentres Geovanni s'entretenia observant totes aquestes coses per ell noves, s'oí un lleu fresseig dins el fullatge com si algú treballés dins el jardí. Bentost aparegué un personatge; un home de gran alçada, de cara esblaimada y color trencat, habillat ab el vestit negre dels professors. Els cabells y la barba gairebé blancs deixaven devinar que havia arrivat al llindar de la vellesa, y el seu visatge auster, corrugat per l'habitut de la reflexió, semblava no haver mai reflexat les emocions d'un cor jovenívol.

El savi jardiner examinava cada una de les plantes ab una atenció concentrada, com si cerqués de penetrar la llur intima essencia y descobrir el procediment empleat per la Natura en la creació de llurs diferentes especies. El doctor investigava ab metódica solicitut les lleis que regeixen la estructura de les fulles, la coloració y el perfum de les flors. Aixi y tot, bé que semblés coneixerles a fons, el seu tracte ab les plantes no arrivava pas a l'intimitat. Més encara; semblava evitar ei mes lleu contacte ab elles, y la seva activitat semblava la d'un home passejantse en mitj d'objectes perillosos o al menys sotmesos a una influencia maléfica. Aquesta malfiança causá al jove una impressió desplaenta.

Li semblava extrany que una ocupació tant ignoscenta com aquesta de cuidar un jardí de flors, ocupació que constitueix en la vida de camp un dels plers mes purs y agradosos que s'hi poden trobar, pogués ésser un motiu de intranquilitat. Qui era aquest home que tremolava davant de les flors que la seva má havia fet brostar?

Solament pera arrencar algunes fulles pansides o pera tallar algunes branques sobreres d'una toia de flors, el prudent vell havia pres la precaució de cobrir ses mans de guants groixuts, y un cop hagué arrivat a la vora de la hermosa planta que ab ses flors de flama ombrejava la font, se tapá la part inferior de la cara ab una mena de máscara, com si aquella meravella de la Natura fos dotada de virtuts maléfiques en proporció de sa gran magnificencia. Ab tot y aixó, no li degué semblar prou eficaç encara aquesta darrera precaució, car, reculant unes quantes passes, se tregué la máscara y cridá ab veu escardada:

— Beatriu! Beatriu!

— Pare, que se us ofereix? respongué una veu fresca y vibrant que semblava sortir de la casa próxima. Sou al jardí?

— Si, Beatriu; vina ajudarme.

A l'instant sota'l fosc portal de la antiga casa aparegué una noia encisadora, habillada tan esplendidament com la mes brillant de ses flors; un ver miracle de beutat en tot l'esbadellament de la jovenesa, que al travers de ses robes flotants deixava devinar tresors virginals de venustat davant dels quals s'eclipsarien els grans prodigis de l'estatuaria antiga.

L'imaginació de Giovanni, violentament sobreexcitada per aquesta aparició, li suggerí les idees mes extravagantes. Li semblá com si la bella inconeguda fos una flor, germana de les altres flors, tant bella, que dic, cent voltes mes bella que la mes espléndida d'entre totes. Observá ademés, no sense extranyesa, que, ben lluny de posarse guants y de taparse la cara ab una máscara pera acostarse a les plantes, avençava tranquilament, lentament, per l'avinguda principal, aspirant llur perfum sense revelar la mes lleu temença.

— Cap ací, Beatriu, li digué el savi, y ja veurás quant necessaria és la teva presencia y la teva cura al mes preuat dels nostres tresors. De grat donaria la vida pera acostarmhi, peró estic veient que, mal que'm volti de totes les precaucions imaginables, no tindré altre remei que confiar la planta a les teves mans exclusivament.

— De tot cor, respongué la damisela voltant l'arbrissó ab els seus braços com pera ferli una abraçada. Si, germana meva, mon tresor, Beatriu será ta solicita guardiana, y tindrá la sort de poder aspirar ton perfum vivificant.

Dit aixó s'ocupá de la planta ab tota l'atenció que semblava reclamar; Giovanni, situat a una regular distancia d'aquesta escena, se fregá maquinalment els ulls, car no podia gairebé distingir si era una noia ocupada ab sa flor favorita o bé una germana prodigant a sa germana les mes tendres caricies. Peró aquesta ilusió durá poca estona. Sigui que ja hagués finit la seva tasca, sigui que al aixecar els ulls hagués vist el jove extranjer, el doctor Rappaccini prengué el braç de sa filla y es retirá lentament. No trigá a venir la nit, y sots l'influencia dels penetrants aromes que entraven en sa cambra per la finestra encara oberta, Giovanni s'adormí y somniá una flor y una donzella. La flor y la donzella eren diferentes, y es transformaven l'una en l'altra fins a fondres en una sola forma extranya y maléfica.

Hi há en la clamor matinal una misteriosa influencia que tendeix a rectificar tots els errors de la fantasia y adhuc del judici en que haguem pogut caure entre les ombres de cap al tard, en l'obscuritat de la nit o en la vaga claretat de la lluna. El primer moviment de Giovanni, al despertarse, fou obrir la finestra y mirar el jardí que havia fet els seus somnis tant fertils de meravelles. Y se sentí tot sorprés y fins un xic confós y avergonyit, al no trobar mes que la ordinaria realitat en aquell jardí brillant als primers raigs del sol que feia espurnejar les gotes de rosada sospeses del fullatge y tot donant una mes brillant bellesa a cadascuna d'aquelles rares flors ho fixava tot dintre'ls limits de l'ordinaria experiencia.

— Ben content que tinc d'estar, se digué ell, de poder tenir al davant dels ulls, en el cor mateix d'aquesta vella ciutat, aquesta vegetació tant esplendida que puc fruir a totes hores. Aquestes flors m'oferirán una excellenta ocasió de poder abandonarme a una intima y quotidiana contemplació de la natura.

Aquell dia ni el doctor ni sa filla se deixaren veure, y Giovanni se demanava interiorment quina singularitat havia pogut ell trobar en aquells dos personatges que en tant gran manera havien torbat son esperit; y ple d'una gran ansietat, començá a escorcollar el jardí ab ulls escrutadors.

Mes tard aná a visitar al senyor Baglioni, professor de Medecina de l'Universitat de Padua, fisioleg eminent; pera fer sa coneixensa s'havia proveit de lletres de recomenació. El professor era un home de mitja etat, d'un natural alegre y d'un caracter quasi jovial. Pregá al jove estudiant que restés a dinar, y es mostrá, mal que fos un savi, amable y esperitual, sobre tot aprés d'haver buidat dues o tres copes del perfumat y excitant ví de Toscana.

Durant el curs del dinar, Giovanni, suposant que era impossible que dos savis de la mateixa ciutat no's coneguessin, s'etzará a pronunciar el nom de Rappaccini.

— Caldria esser un mestre en la nostra divina ciencia, respongué modestament el professor, pera apreciar com se mereix un savi tant eminent com Rappaccini; y tindria un ver remordiment, senyor Giovanni, d'haver donat al fill de mon vell amic idees erronies sobre un home que pot qualsevulga dia tenir en ses mans la vostra existencia. Per dir la veritat, l'honorable doctor Rappaccini, és més savi que tota la facultat de Padua en pes y com ell no n'hi ha potser d'altre en tota Italia, mes el seu caracter és objecte de les mes greus acusacions.

— De que l'acusen? demaná el jove.

— Es que l'amic Giovanni tem per la seva salut, que tant neguit passa pels nostres metjes? demaná el professor tot somrient. Doncs bé; diuen moltes veus que Rappaccini és mes savi que humá y que'ls malalts son per ell exclusivament un pretexte pera ses experiencies y estudis. Sacrificaria impertorbable tota l'humanitat, sa propria vida, lo que'ns fa mes estimable aquest món, tant sols pera afegir un granet de sorra a l'immensitat de sos coneixements.

— Si es aixi com dieu, observá Guasconti, rememorant l'impertorbable y meditativa cara de Rappaccini, deu esser un home terrible y perillós. Ab tot, pel que vos dieu, deu esser un esperit enlairat. Creieu potser que n'hi hagin gaires d'homes capaços de portar fins a tal extrem l'amor per la ciencia?

— Deu no ho permeti, respongué bruscament, si és que no han de tenir sobre l'art de la medecina idees mes sanes que les seves. Els seus medis de curació consisteixen exclusivament en metzines vegetals y ell mateix conresa les plantes de les quals les destilla. Segons conten, ha descobert ab sos procediments metzines noves y terribles. Lo que no's pot negar, peró, és que ha fet menys desgracies que les que's podien temer de part del posseidor de tant terribles secrets. Fins y tot, de temps en temps, ha realisat, o sembla haver realisat, meravellosos goriments, mes, si'm voleu creure, senyor Giovanni, no's deu atribuir an ell solament la gloria d'aquests exits, en part deguts al etzar, mentres que'ls seus fracassos s'han d'esser rigorosament posats a carrec seu, si's vol fer d'ell un judici exacte.

Tal volta el jove no hauria donat entera fé a les insinuacions de Baglioni si hagués estat al corrent de la sorda y antiga rivalitat entre'ls dos savis professors y de les ventatjes assolides per Rappaccini en aquella lluita de savis. Remetem al lector que vulgui jutjarne per si mateix, a certes memories y lletres gótiques que publicaren les parts adverses y que's conserven encara en la Biblioteca de l'Universitat de Padua.

— Jo no sé, savi professor, respongué Giovanni després d'un silenci, no sé pas ben bé, quin grau de tendresa té el vell metje envers el seu art; peró posseeix, que jo sapiga, un objecte molt mes digne d'amor: és sa encisadora filla.

— Ah! Ah! feu tot rient el professor, el nostre amic Giovanni s'és venut ell mateix. Es a dir que haveu sentit parlar d'aquella joveneta que té engrescats a tots els meus alumnes, malgrat tres o quatre d'ells ab prou feines l'hajin vista? Vos confesso que no sé gran cosa respecte de la senyora Beatriu, sino és que son pare l'ha instruit tant bé en les ciencies naturals que, diuen, que seria capaça d'ocupar una poltrona de professor. Potser li destina la meva! Peró aixó és ocuparnos massa de remors absurdes que sens dubte no tenen cap fonament; per lo tant buideu, mon car Giovanni, aquesta copa de Lacryma Christi; és del millor.

En Guasconti, lleugerament esgrescat per les moltes copes que li havia omplert el professor, s'entorná a casa seva, sentint giravoltar en son cervell pertorbat les imatges de Rappaccini y de sa encisera filla. Pel camí trobá una florista, a la qual compra una fresca toia de flors.

Un cop dintre sa cambra aná a seures prop de la finestra, tenint compte de restar dins la zona de ombra que projectava la paret, de manera que pogués mirar sense esser vist. Al jardí, tot semblava desert. Les plantes extranyes que tot l'omplien semblaven beure ab delicia la calor del sol, inclinantse blanament les unes vers les altres en senyal de simpatia o de germanor. Al mitj, prop de la font, sorgia la magnifica planta que ab sos gotims purpuris, vinguts ab l'explendor del jorn, se reflexaven dins les aigues de la pica. El jardí, com havem dit, semblava abandonat. Ben prompte, no obstant, una graciosa figura que Giovanni esperava ab una barreja d'esperança y de temor, aparegué sota els trebols de la vella portalada y avençá lentament per entremitj de les flors, que llençaven vers el cel, com un misteriós encens, llurs perfums ubriagadors.

Se l'hauria presa per un silfe per la lleugeresa de son caminar. Era Beatriu. Contemplant ses faccions correctíssimes, el jove pogué convences de que sa beutat traspassava encara els palids records de sa imaginació. Brillanta de vida y jovenesa, resplandia en mitj les flors del jardí y fins arrivá a semblar a Giovanni que ella deixava darrera seu un rossec lluminós.

El rostre de la donzella, que ell veia mes distintament que'l dia abans, era sobre tot adorable per un aire de dolcesa y d'ingenuitat que fins llavors no havia mai trobat en cap altra dòna. Adhuc cregué reconeixer un cert aire de familia entre aquell enciser infant y la meravellosa planta que engarlandava la pica; peró atribuí aquesta extranya impressió al capritxo de sa imaginació sobreexcitada, com també al vestit de Beatriu, que tant pel color com per la forma semblava esser copiat o inspirat de sa flor favorita.

Quan ella fou a la vora de l'arbrissó emporprat, la vegé obrir els braços ab apassionat fervor, fins que acostá a son visatge un feix de branques florides que ella flairá llargament ab joia infantivola.

— Ubriagam ab ton halé, germana meva, mormurava Beatriu, y deixem cullirte algunes de tes flors pera posarles damunt mon cor.

Y arrencá una branca que sortia del macis de verdor. Al mateix instant se produí un extrany fenómen que feu creure per un moment a Giovanni que'ls vapors del vi ofuscaven encara'l seu cervell. Un petit reptil, de color taronjada, lluert o dragó, atravessava el caminal justament als peus de Beatriu; y semblá a Giovanni, malgrat la distancia que'l separava d'aquesta escena, que una gota de rosada se desprenia de la flor per caure en la testa d'aquell serpent, y que aquest s'aturava, y agitantse en violentes convulsions se retorçava sobre la sorra, ont restá bentost sense moviment.

Beatriu havia observat aquest fenómen ab un aire de tristesa, mes sense aparentar cap sorpresa, y sense renunciar per aixó a posar el ram fatal en el seu pit. Un cop fixada, la flor, per un moment esllanguida, semblá rependre nova vida y's redreçá mes fresca y mes radianta que mai, llensant guspires semblants al espurneig d'un rubí.

Giovanni s'era retirat de la finestra, ab el front amarat de suor, dientse a si mateix:

— Es que perdo'l cap? Soc joguina d'una alucinació? Qui és aquesta esplendida criatura tant bella y tant terrible?

Tot caminant a la ventura pel jardí, Beatriu s'era acostada a la finestra ont estava el jove, el qual se vegé obligat a abocarse un altre cop pera no pérdrela de vista. En aquell moment, un bonic insecte, atret seas dubte per les penetrantes emanacions del jardí de Rappaccini, trasposá la paret y començá a volatejar tímidament per damunt les mes belles flors, com si no gosés posarse sobre aquelles plantes d'olor y forma per ell desconegudes; llavors, acostantse a Beatriu se posá a descriure al seu entorn cercles cada vegada més estrets, secretament atret per aquella flor humana y desitjós de reposar en el seu cap. Mes qué vegé Giovanni? Ho vegé realment, o sa imaginació se complagué en desorientarlo de beli nou? No ho sé pas. Mes ell cregué veure caure al insecte als peus de Beatriu, mentres aquesta estava mirant aquell cosset alat ab una joia infantívola. Saccejá convulsivament ses petites ales, estirá rígides ses potetes; era mort. Havia mort sense altra causa aparenta que l'halé embaumat de la donzella. Per segona volta, un núvol de tristor ensombrí son visatge y s'allunyá tristament del lloc ont havia caigut l'insecte.

Un moviment involuntari de Giovanni feu girar l'esguard a Beatriu, y ella atalaiá en sa finestra el gentil rostre del jove, mes aviat grec que italiá, y semblava un marbre de Fidias animat per la flama d'un nou Prometeu.

Al veures descobert, Giovanni, sense cap consciencia de la seva acció, li llençá el ramell de flors que tenia a la má.

— Senyora, digué, aquestes flors son pures y inofensives; guardeules per l'amor de Giovanni Guasconti.

— Gracies, seynor, repongué Beatriu, ab una veu harmoniosa y infantívola mes dolça que'l só d'una flauta d'Arcadia; accepto de tot cor el vostre present, y voldria en retorn oferirvos aquesta flor; peró és massa lluny pera que la pugui fer arrivar fins a vos. Aixi doncs, senyor Guasconti, haureu de contentarvos ab la meva reconeixensa.

Cullí el ramell que havia caigut damunt l'herba, feu un graciós salut a l'extranger y continuá sa passejada. Uns instants aprés, semblá a Giovanni que les flors que acabava de donarli tant fresques y xamoses, se marcien y s'esfullaven en llurs tiges. Mes sens dubte era una pura alucinació. Qui podia distingir a tant gran distancia una flor fresca d'una flor pansida?

Durant els dies immediats al d'aquest incident, l'estudiant no volgué obrir la finestra que donava al jardí del doctor Rappaccini, com si temés trobarhi alguna extranya o monstruosa aparició. Se sentia fins a un cert punt baix la influencia d'un poder oculte que semblava haver preparat sa entrevista ab Beatriu. El partit mes prudent haguera sigut, no solament d'abandonar aquell allotjament, sino també la vila de Padua; llevat que ell se sentís ab prou força pera afrontar cada dia la vista d'aquella noia y pera ferne objecte d'una experiencia purament científica. Peró, ja que sols de mirarla experimentava una sensació d'esglai, Giovanni no haguera tingut de restar tant a la vora de aquesta misteriosa criatura, continuament exposat a recontres que sa imaginació feia encara mes perilloses. Guasconti no estava pas ferit d'un amor incurable, o al menys ell no havia sondejat la pregoneta del sentiment que'l corlligava; peró tenia una imaginació ardenta y tota la vivacitat d'un temperament meridional que devegades degenerava en veritable febre. Que Beatriu tingués o no tingués una afinitat qualsevulga ab aquelles flors tant belles y tant terribles, lo cert és que li havia inoculat la mes sotil, la mes perfida de totes les metzines. No era precisament amor ço que ella li inspirava, mal que sa meravellosa beutat fos ben capable d'inspirarne; no era tampoc horror, mal que ell sospités que un fluit metzinós lliscava sota aquell cos gentil; no, era un resultat d'aquests dos sentiments que's fonien en son esperit d'una tant íntima faisó que li hauria estat impossible de dir quin dels dos era superior a l'altre. No sabia ni ço que havia de temer ni ço que havia d'esperar, y el temor y l'esperança lliuraven en son cor un terrible combat, sense que mai l'un aventatjés a l'altre. Un sentiment de joia o de dolor pot devegades esser salutífer; peró la terrible barreja de dues emocions tant distintes deu esser una cosa aixi com l'espantosa joia dels damnats.

Giovanni provava sovint d'apagar la secreta febre que'l consumia, fent llargues passejades pels carrers de Padua o excursions pels camps, peró el seu pas accelerantse a mesura que'l s seus polsos martellejaven ab mes violencia, degenerava en una carrera desenfrenada, com si provés d'escapar, per la rapidesa del seu caminar, als pensaments que l'obsessionaven.

Un dia que fugia, diguemho aixi, pels carrers de la ciutat, fou aturat per un personatge de gran alçada que s'era posat al davant seu.

— Eh, senyor Giovanni, atureuvos; no aneu tant depressa, amic meu. Que no'm reconeixeu? Jo prou ho compendria si la meva cara hagués cambiat tant com la vostra.

Era Baglioni, que Giovanni havia evitat de des llur darrera entrevista, tement que'l professor arrivés a penetrar sos secrets pensaments. El jove s'esforçá en reunir les seves idees, y respongué ab el tó d'un home que acaba de sortir d'un somni:

— Si; jo soc Giovanni Guasconti, y vos el professor Baglioni. Mes ara permeteume, vos ho prec, que me'n vagi.

— Un moment, senyor Giovanni Guasconti, feu el professor somrient y fixant en el jove un esguard inquisidor. Vaig esser massa temps l'amic del vostre pare pera que'l seu fill passi a la meva vora com un extranger en els vells carrers de Padua. Atureuvos, per favor, vos tinc de dir algunes coses abans de separarnos.

— Enllestiu, doncs, honorable professor, respongué Giovanni ab febril impaciencia, car vostra senyoria se'n deu haver adonat que porto molta pressa.

Mentres anava dient aquestes paraules, un home d'etat, vestit de negre, passá pel costat llur arrossegantse peniblement com un malalt. El seu rostre magre y palid portava imprés el segell del treball y de la meditació. Mes, sota aquesta doble aparença, s'endevinava en aquell vell abatut una ánima de tremp extraordinari. Aquest personatge cambiá en el moment de passar un salut fret y ceremoniós ab el professor, peró el seu ull se clavá sobre Giovanni ab una persistença quasi impertinenta. Aixó no obstant, aquesta mirada no tenia res d'hostil; era mes aviat l'ullada escrutadora del savi que no la d'un curiós vulgar.

— Es el doctor Rappaccini, digué, baixant la veu, el professor, quan aquell era ja allunyat. Vos havia vist alguna vegada?

— No que jo sápiga, respongué Giovanni posantse a tremolar al sentir aquest nom.

— Vos ha vist; per força vos ha d'haver vist, replicá precipitadament Baglioni; ab un fi que jo ignoro, ha fet de vos l'objecte d'un estudi. Conec aquesta mirada! Es ben bé aquest cop d'ull fret y implacable que llença sobre un aucell, una rata o bé una papellona quan, pera portar a terme alguna diabólica experiencia, emmatzina ab el perfum de ses flors aquestes bestioles. Es una mirada profonda com la Natura, peró manca de l'ardent amor que aquesta porta a ses criatures. Senyor Giovanni, jo posaria la má al foc que vos sou, sense saberho, l'objecte d'una de aquestes experiencies de Rappaccini.

— Peró és que voleu tornarme boig? exclamá Giovanni fora de sí. Aquesta si, senyor professor, aquesta si que és una experiencia de mal gust.

— Vos repeteixo, pobre amic meu, que Rappaccini ha posat els ulls sobre vos ab un qualsevulga fi científic. Haveu caigut en unes mans implacables, y molt m'enganyaria si la senyora Beatriu no té alguna representació en aquest misteri.

Mes Giovanni, trobant intolerable l'insistencia de Baglioni, fugí del seucostat abans que'l professor hagués pensat en deturarlo. El vell sabi el vegé allunyarse tot brandant el cap ab tristes reflexions.

— Aixó no será, mormurá; aquest jove és fill de mon vell amic, y jo no vull pas que li passi una desgracia que jo li puc evitar ab els secrets del meu art. No vull que pugui esser dit que aquest miserable Rappaccini hagi vingut, per dirho aixís, a arrencar aquest minyó d'entre les meves mans y ferlo servir per ses monstruoses experiencies. En quant a sa filla, jo tindré l'ull sobre ella. Potser, savi Rappaccíni desbarataré els vostres projectes en el moment en que menys hi pensareu.

Mentrestant, Giovanni, aprés d'haver pres per carrers tortuosos pera despistar a Baglioni, havia arribat a la porta de casa seva. Trucá y la vella Lisabetta vingué a obrirli tota somrient ab un aire misteriós, com pera atraure la seva atenció; peró fou debades, car la exaltació del jove s'havia convertit en una postració moral, y no semblava adonarse de les mirades intencionades que li adreçava la vella.

— Senyor, digué a la fi aquesta ab veu baixa, estirantlo per la mániga. Senyor, repetí ab un somriure que volia esser amable y que la feia semblar a una gargola grotesca de l'Etat Mitjana, escolteume, senyor: aquesta vella porta corcada és una entrada secreta que dona accés al jardí.

— Que dieu? exclamá Giovanni sortint del seu ensomni; hi ha una porta secreta que dona al jardí del doctor Rappaccini?

— Xut! xut! baixeu la veu, mormurá Lissabetta posantse un dit sobre'ls llavis. Si, al jardí del doctor, ont podreu veure flors tant hermosee. Que n'hi ha hagut de joves de Padua que m'han ofert una fortuna pera poderhi entrar!

Giovanni deixá caure un ducat en la má de la vella.

— Ensenyeume'l camí, digué secament.

Al mateix temps una sospita creuá son esperit, sospita nascuda sens dubte de la conversa que acabava de tenir ab en Baglioni. L'intervenció de la vella tenia potser alguna relació ab l'intriga en la qual el professor suposava que Rappaccini li havia tramat. Mes aquesta sospita, ab tot y preocupar á Giovanni no tingué prou força pera aturarlo. L'ocasió era magnifica, unica pera coneixer a Beatriu y li semblava que aquesta entrevista li era devinguda absolutament necessaria. Era un angel o un dimoni? Aquest dubte l'oprimia y el torturava tins al punt que s'hauria estimat més la certitut més horrible. Y un nou dubte començá a assetjario. Potser que ell fos victima de sa propria imaginació, potser que la passió que ell creia sentir no fos prou real ni prou fonda pera justificar la temeritat, ab que se llençava a una aventura perillosa, de resultats desconeguts. Ignorava realment si en aquesta ocasió era arrossegat per una fantasia de jove més aviat que pel impuls del seu cor.

S'aturá, dubtá un moment temptat de desfer els seus passos y entornarsen; aprés, avergonyit de sa indecisió, seguí resoltament al seu guia per un passadiç obscur y tortuós, a l'extrem del qual hi havia una porta que s'obria davant d'una espessa cortina de verdor Giovanni se desbrossá un camí entre'ls fullatges que s'entreteixien al davant d'ell, y se trová just davant per davant de la finestra, en el jardí del doctor Rappaccini.

Passa molt sovint que quan els nostres somnis més extravagants esdevenen realitats tangibles, ens retrovem tranquils y segurs de nosaltres meteixos en mitj de les circunstancies que no més d'imaginades o previstes ens havien fet abans tremolar d'horror o de joia. El destí sembla així heuren goig de mofarse de nosaltres. Tal li passá a Giovanni: no hi havia dia que no s'imaginés febrosament la possibilitat d'una entrevista ab Beatriu, d'una conversa en el jardí, y aquest sol pensament li infondia una torbació inexplicable. Aquella beutat misteriosa, d'una magnificencia ben bé oriental, aquella rosa de Saron, aquell lliri de les valls, semblava que tingués la vida d'ell en ses mans. Peró en aquell moment se sentia plé d'una pau extraordinaria y inesperada; esguardá atentament per tot el jardí per si descobria a Beatriu o a son pare, y no havent descobert ni l'una ni l'altre, se posá tranquilament a examinar les plantes que'l voltaven y que en llur gran majoria li eren desconegudes.

Tant si les observava una per una o en llur conjunt, llur aspecte li desplagué; llur esplendor li semblava febrosenca, violenta y contra natura. No n'hi havia potser ni una sola entre tantes que no hagués infondit esglai al vianant que l'hagués trovada en mitj d'un bosc, car li hauria semblat que una cara monstruosa li llençava del fons del fullatge un esguard diabólic. La majoria semblaven un producte artificial de les més diferentes families y llurs formes extravagants deien clarament que no eren sortides de les mans de la natura.

Aquestes flors eren sens dubte resultat d'experiencies que havien arribat a formar, per la unió adultera de dos plantes, un monstre vegetal posseint el caracter sinistre y misteriós de tot lo que creixia en aquest jardí. Solament ab molta paciencia pogué descobrir Giovanni en mitj d'aquella gran colecció dues o tres especies conegudes d'ell, pertanyents també a algunes de les varietats més malefiques. Mentres se trovaba absort en aquesta contemplació, se deixá sentir el fregadiç d'una roba de seda que li feu tombar el cap. Era Beatriu que sortia del portal esculpit.

Giovanni no havia encara premeditat lo que ii convenia fer en aquella ocasió. S'excusaria simplement de la seva intrusió en el jardí, o bé sa presencia era prou justificada pel seu desitj o al menys pel permís tácit del doctor Rappaccini o de Beatriu? No sabia que fer. Mes l'aculliment que aquesta li feu el tranquilisá bentost, mal que encara subsistissin sos dubtes sobre'l motiu o excusa que li havia determinat a entrar. Ella s'avençá vers ell fins a la font. En son visatge se reflexava una joiosa sorpresa.

— Vos deveu esser un aficionat a les flors, senyor, digué ella somrient, aludint sens dupte al ramell que li havia tirat desde la finestra. Per aixó es que no m'extranya gens que a força de mirar la rara colecció del meu pare, hagueu a la fí cedit a la temptació de contemplarla de més a la vora. Si el meu pare estigués aquí, vos podria contar força fets interessants sobre la natura y les costums de ses plantes, car ha consagrat tota sa vida a llur estudi y aquest jardí es el seu mon.

— Peró sembla, senyoreta, respongué Giovanni, que vos meteixa, si s'ha de creure lo que diuen, coneixeu tant fondament com ell les proprietats secretes de totes aquestes flors de penetrants perfums; si os dignessiu esser la meva mestra, estic cert que baix la vostra direcció faria progressos al menys tant rápids com si rebés lliçons del propri doctor Rappaccini.

— Com! aquestes son les veus que corren? exclamá Beatriu rient sonorament. Se'm suposa, doncs, tant savia com el meu pare? aixó sí que es una broma graciosa! No, senyor, ab tot y haver crescut en mitj d'aquestes flors, jo no conec gaire cosa més que llurs colors y llurs perfums. Així os agrairia que no fessiu cas d'aquestes tontes invencions sobre ma suposada ciencia y que no tinguessiu de mi altra idea que la que resulti de tot lo que veieu ab els vostres propris ulls.

— Tinc de creure tot lo que he vist ab els meus ulls? respongué el jove, fent alusió a les escenes que havia presenciades. No, senyora, es massa poc lo que'm demaneu; més aviat perdoneume de no creure sino lo que sortirá de vostres llavis.

Induptablement Beatriu havia comprés, car una sobtada rojor pujá a ses galtes; peró a la fi esguardá fit a fit y contestá ab una sobirana altivesa:

— Sí; jo us ho mano, senyor. Oblideu tot lo que haveu pogut veure. Tot alló que us sembla cert pot no esser més que una mentida; mes les paraules de Beatriu Rappaccini son l'expressió d'un cor que no sab fingir. Aixó solament es lo que haveu de creure.

El foc ab que pronunciá aquestes paraules semblá a Giovanni la llum meteixa de la veritat; mentrestant que ella parlava, un perfum deliciós embaumava l'atmosfera de suaus emanacions que per una repugnancia inexplicable el jove no goçava respirar, car temia que vinguessin de les flors misterioses que'l voltaven. Era potser l'halè de Beatriu que escampava aquest ubriagador aroma, o be les flors que portava damunt son pit? Aixó es lo que no podia assegurar. Un moment ell se sentí defallir, mes aquesta feblesa se dissipá com una ombra, y Giovanni, aprés haver anegat sos esguarts en els ulls d'aquella misteriosa donzella, mirall de son anima candorosa, no vacilá més en creure en ella.

Ab tot, la viva rojor que havia invadit les galtes de Beatriu desaparegué poc a poc. Devingué un altre cop riallera y semblá interessarse vivament conversant ab Giovanni. Se l'hauria presa com l'unic habitant d'una illa deserta parlant ab un viatjer del mon civilisat. Evidemment, tot lo que ella sabia de la vida estava circonscrit dintre els límits del seu jardí. Adreçava al jove estudiant mil candides preguntes sobre la ciutat de Padua, sobre el seu país, sos amics, sa mare, ses germanes, preguntes que denotaven una tant gran ignorancia de les coses d'aquest mon, y fetes ab una familiaritat tant ingenua que Giovanni li responia com hauria respost a un infant. Son anima se desplegava tota, davant d'ell, semblant a un fresc rierol que al brollar per primer cop de les entranyes de la terra a l'enlluernadora llum del sol s'admira de reflexar a la vegada en ses aigues el cel y la terra. Així com el rierol saltant se cobreix de bombolles irisades que ab llur resplandor recorden els diamants y rubins que ell arrossegava en son curs subterrani, així igualment, pensaments sovint pregons y fulgurants imatges seguien sense transició en els llavis de Beatriu a les més puerils preguntes. De temps en temps Giovanni s'extranyava de veures caminant, costat per costat, ab aquesta bella criatura, a la qual sa imaginació, en els accessos d'un infondat esglai, havia pogut atribuir tant terribles facultats. Estava tot sorprés de conversar ab ella com un germá ab sa germana, y de trovarla tant sencilla y candorosa; peró aquestes reflexions no duraven sino un instant, y l'efecte que li produia el caracter de Beatriu era massa real pera que no's familiarisés ab ella desde la primera entrevista.

Tot conversant, havien traversat el jardí en tota sa amplada y fet molts toms per ses avingudes sinuoses, fins que arribaren a la font en runes, prop de la qual resplandia l'admirable planta que l'ombrejava ab son brancatge de porpra. Un perfum especial s'exalava del arbrissó, perfum que a Giovanni li semblá igual al que exalaven els llavis de la donzella, ab tot y que aquest fos incomparablement més penetrant. Quan Beatriu fixá els ulls en la planta, el jove vegé com portava la má al seu cos, com per deturar els batecs massa apressats.

— Per la primera vegada en ma vida, digué ella a la flor, jo t'havia oblidada.

— Ara'm recordo, senyora, li digué Giovanni, que m'haveu promés una toia d'aquestes flors carminoses, en cambi del pom que'm vaig permetre de llençar als vostres peus; deixeume, doncs, cullirne algunes y conservarles com un recort d'aquesta entrevista.

Dites aquestes paraules, avençá un pas pera agafar una de les tiges de l'arbrissó; peró, rápida com un llamp, Beatriu, pulida, d'esglai, llençá un crit y li agafá el braç que ella feu recular ab tota la força de que era susceptible.

— No ho toqui pas, suspirá ella ab veu tremolosa; no ho toqui pas si estima la vida; aquesta planta es fatal.

Aprés, amagant son rostre entre ses mans, fugí y desaparegué en un moment pel portal gotic al fons del qual Giovanni, que la seguia ab els ulls, ataleiá el visatge amagrit de Rappaccini, que havia estat testimoni mut d'una part d'aquesta escena.

Tant bon punt se trová sol en la seva cambra, l'imatge de sa ben aimada Beatriu se presentá a Giovanni ab tota l'esplendor de sa virginal beutat y en tot el candor de son anima. Se l'imaginava dotada dels més encizers atributs de la dòna digne d'adoració, y capaç per la seva part de tots els heroismes de l'amor. Les particularitats paoroses que desde bon principi ella havia considerades com proves de la singularitat de sa natura, se transformaven, mercés a un sotil sofisme de l'amor en tantes altres rares qualitats que tornaven a Beatriu encara més adorable, y en feien una criatura única, participant a l'hora de l'angel y de la dòna. Tot lo que li havia semblat horrible en sa persona, ara li semblava encizador; y en quan als recorts desplaents que li havien deixat certes circunstancies, llavors, per una simple abstracció del seu esperit, els havia allunyat per abandonarse totalment an aquells altres que li recordaven aquella hora inefable passada dins el jardí misteriós. Així transcorregué la nit a Giovanni, qui no s'adormí tins a l'hora de l'alba, fins aquella hora en que el sol estava apunt de venir a desvetllar de llur sopor nocturn les flors de Rappaccini. L'astre del dia, ferint ab sos raigs els parpres del jove, interrompé el seu son. Al despertarse sentí com una cuissor bastant viva a la má dreta. Era la má que Beatriu havia presa en les seves quan havia volgut cullir una branca del bell arbust. Sobre l'envers de sa má se dibuixava distintament una taca roja, que era exactament la marca de quatre dits esbelts y fins y en el monyó l'estigma perfectament visible d'un polser femení.

Y veieu quina arriva a esser la força de l'amor, adhuc d'aquesta semblança d'amor que regna en la nostra imaginació sense posar en el nostre cor arrels profondes, y fins a quin grau arriva la fe en l'objecte adorat, absoluta y incondicional fins al moment en que per sí meteix se dissipa com una lleu boirina! Giovanni se demaná interiorment quin insecte podia haverlo picat, embolicá maquinalment la seva má ab un mocador y un instant aprés havia oblidat el seu mal pensant en sa adorada Beatriu.

Una segona cita fou l'inevitable conseqüencia d'aquella primera entrevista, y seguidament una tercera, y una quarta; y ben prompte, doncs, lo que fou un incident pera Giovanni, devingué un fet quotidiá, y per així dirho, una condició indispensable a la seva existencia.

Per sa banda, la filla del doctor esperava cada dia ab no menys viva impaciencia l'arribada del jove estudiant, y tantost l'atalaiava, corria vers ell ab tanta familiaritat y confiança com si haguessin estat companys d'infantesa. Si per qualsevol etzar, ell no era puntual a l'hora convinguda, anava a posarse a sota la finestra y li cridava ab veu melodiosa:

— Giovanni! Giovanni! Per qué trigues tant? Vina desseguida!

Malgrat aquesta dolça familiaritat, hi havia en l'actitut de Beatriu una reserva tant marcada que mai passá pel cap de l'estudiant l'idea d'interrogarla. Que s'aimaven l'un a l'altre, tot ho provava, y llurs ulls, reflex de llurs cors, llarg temps havia que se l'havien trait mutualment aquest dolç secret, massa sagrat pera brollar de llurs llavis. Ben sovint, es cert, havien parlat d'amor, mai, peró, l'efervescencia de la passió, ni quan gaire bé confonien llurs halens abrasats, mai havien cambiat cap besada, una estreta de má, ni cap d'aquestes delitoses efusions que son la moneda corrent de l'amor. Mai Giovanni havia gosat tocar solament ab la punta dels dits un dels sedosos rulls dels cabells de Beatriu. En un mot, tant ample era aquest mur que s'interposava entre'ls dos, que Beatriu adhuc parava compte que sa roba agitada per l'aire no anés a fregar la del seu aimant.

Si Beatriu algun cop s'adonava de que Giovanni semblava disposat a salvar aquesta barrera, son rostre prenia llavors una tal expressió de tristesa y de paor, que no li calia pas pronunciar cap mot de repressió pera deturar al seu enamorat. Era llavors quan en son cor se desvetllaven les més negres sospites com a monstres dressant al davant seu llurs horribles testes. Li semblava sentir que'l seu amor s'anava esvaint a mesura que'ls seus duptes prenien en son interior més ferma consistencia. Cada dia feia la resolució de demanar a Beatriu explicacions sobre'ls motius de sa misteriosa conducta, peró tant bon punt apareixia el bell y angelical rostre de Beatriu, li semblava que era aquest la més satisfactoria resposta a les primeres que'l torturaven.

Mentrestant, d'ençá de la darrera entrevista de Giovanni y Beatriu havia transcorregut un bon espai de temps. Un matí, fou desagradosament sorprés per la visita del professor, del qual feia ja moltes setmanes no s'era recordat gaire y que hauria de molt bon grat oblidat del tot. En l'estat d'exitació en que's trovava, no podia sofrir, com se compren, la companyia d'un home al qual no hauria gosat contar sos sofriments; y el doctor Baglioni era, si val a dir la veritat, la darrera persona que hauria volguda afalagar ab una tant gran demostració de confiança y simpatia.

El visitant començá per posarlo al corrent de totes les noves més o menys interessants concernent a la ciutat y a l'Universitat; al fí, cambiant bruscament de tò:

— He llegit un d'aquests dies, digué, en un autor clássic de l'antiquitat, una historia que m'ha interessat vivament. Potser la recordareu. Es la d'un princep indiá que havia enviat a Alexandre una dòna extraordinariament hermosa, seductora com l'alba, magnifica com el sol. Peró lo que sobre tot la distingia era precisament l'odor deliciosa de son halé més exquisida que la de les roses de Saadi. Alexandre, com era d'esperar d'un jove conqueridor, devingué follament enamorat de la bella extrangera. Mes un metje que era un gran savi, havent estudiat tant gran meravella, hi descobrí un secret.

— Y que era aquest secret? demaná Giovanni, abaixant els ulls pera evitar la mirada del professor.

— Aquella adorable criatura, seguí Baglioni, havia sigut nodrida des de el dia de son naixement ab metzines, y l'element toxic s'era tant intimament barrejat ab sa propria sang, que ella mateixa era a la llarga devinguda la més violenta de les metzines. La metzina era l'element essencial de sa existencia. Aquell halé seu perfumat corrompia l'aire. Son amor hauria estat un verí y una sola de ses besades la mort... No hi ha aquí una historia meravellosa?

— Una rondalla bona tot lo més pera'ls infants, responguè Giovanni fen recular freneticament la seva cadira. M'extranya que la vostra gran ciencia sacrifiqui la seva dignitat creient com articles de fé aquestes beneiteries.

— A propósit, digué'l professor escampant una mirada al seu entorn, en la vostra habitació se sent un perfum singular. Es el perfum de vostres guants? Es una olor molt fina, sumament exquisida... y tant mateix desagradable a la llarga. Estic segur que no podria respirar gaire estona sense sentirmen ofés. Sembla com el perfum penetrant d'una flor, y no obstant no'n veig pas cap en la vostra cambra.

— Es que en efecte no n'hi ha, replicá Giovanni, que devingué pálid com la cera al sentir les darreres paraules del professor, y crec que aquesta olor no existeix més que en l'imaginació de Vostra Excelencia. L'olfat es un sentit en el qual la part moral hi té tanta participació com la fisica, y no fora res d'extrany que fossiu victima d'un error dels vostres sentits. El recort, el sol esment d'un perfum ens fa reviure devegades una realitat ab una força d'illusió verament invencible.

— Potser teniu raó, digué Baglioni; peró us tinc que dir que ma imaginació m'enganya rares vegades. Tot lo més podria imaginarme sentir l'olor d'algunes drogues que avui jo mateix he preparades; peró ara més aviat reconec un d'aquests perfums més exquisits encara que els de l'Arabia; ab els quals precisament mon honorable amic el doctor Rappaccini acostuma impregnar sos medicaments. Es probable que sa bella y savia filla administri als seus malalts brevatges tant dolços com son halé. Mes infortunat d'aquell que'ls arriva a beure!

Mentres el professor anava parlant així, la cara de Giovanni expresava els més oposats sentiments. El tò ab que parlava son visitant de sa ben aimada Beatriu era per ell una veritable tortura; d'altra banda, mil circunstancies venien a corroborar les paraules de Baglioni y feien naixer en l'esperit del jove sospites que li rosegaven el cor. Així y tot respongué ab la confiança de l'amor veritable:

— Senyor professor, vos haveu sigut l'amic del meu pare y jo vull creure que la vostra intenció es consagrar al seu fill una part d'aquest antic afecte. No voldria per res del mon mancar en res al respecte que vos dec. Així, doncs, vos prec que prengueu un altre tema de conversa. Vos no la coneixeu la senyora Beatriu; en conseqüencia no podeu capir la gravetat de les vostres paraules que fan caure damunt d'ella l'ombra d'una horrible sospita.

— Giovanni, pobre Giovanni, digué llavors el professor ab una veu que revelava la més fonda pietat, jo conec millor que vos aquesta noia infortunada. Teniu de saver tota la veritat sobre l'enmetzinador Rappaccini y sa enmetzinada filla, car ella es tant verinosa com bella. Mal que m'hagueu de mancar al respecte que deveu als meus cabells blancs, no m'imposareu pas silenci. Aquesta vella faula de la dòna indiana es devinguda una realitat en la persona de l'encisera Beatriu, gracies a la profonda y mortal ciencia de son pare.

Giovanni sospirá y amagá la cara entre ses mans.

— Ni la natural afecció d'un pare envers son fill fou prou pera aturar a Rappaccini en aquesta horrible experiencia. Son zel insensat per la ciencia triomfá de tot obstacle, Car, s'ha de reconeixer que es un savi en tota l'extensió de la paraula y molt temps ha que ha deixat oblidat el seu cor al fons de sos alambins. Sabeu quina sort vos espera? Sens dubte ell vos ha triat pera fervos objecte d'alguna nova experiencia, que tindrá per resultat la vostra mort si no es cosa encara pitjor. Quan les seves accions tenen per móvil l'interés científic Rappaccini no recula davant de res.

— Peró aixó sembla un somni horrible, mormorá Giovanni, segurament es un somni.

— Vaja, tingueu coratge, Giovanni, no us desespereu per aixó. Potser que arrivarem y tot a deslliurar aquella dissortada criatura del horrible destí que li reserva la follia del seu pare. Veieu aquesta ampolleta d'argent? Es obra del famós artifex Cellini, y es digne de servir com present a la més excelsa beutat de l'Italia. Peró lo que no té preu es lo que conté. Una sola gota d'aquest potent antidot bastaria pera neutralisar les més terribles metzines dels Borgia. No dubteu que será eficaç contra'ls de Rappaccini. Donareu aquesta ampolleta a Beatriu ab el licor que conté y espereu el resultat ab tota confiança.

Baglioni posá damunt d'una taula aquella obra meravellosa del cisellador florentí, y s'en aná desseguida confiant que ses paraules no deixaven de produir l'efecte previst en l'esperit del jove estudiant.

— Vaig a desenmascarar a Rappaccini, se deia a sí mateix, tot davallant l'escala; cal, no obstant, convenir en que es un home prodigiós, sí, realment prodigiós; peró en el fons no es més que un vil empíric, al qual, per respecte á la nostra professió, no haurien de permetre exercir la medecina.

Mentrestant Giovanni estava anegat en la més crudel perplexitat. Hi havia prous motius pera dubtar de sa Beatriu, o bé li calia seguir l'instint secret del seu cor? Havia d'acullir confiadament les asercions de Baglioni y creure les sospites que havien desvetllades en ell els incidents del lluert, del pomell de flors y altres? Giovanni, en mitj de ses inquietuts, sentia creixer la seva curiositat envers Beatriu fins al punt que pera satisferla resolgué interrogaria llargament y renovar de més a la vora experiencies decissives. Obsessionat ab aquesta idea, torná a casa la florista y li comprá una altra toia de flors fresques totes espurnegades encara de gotes brillants de rosada.

Era precisament l'hora en que tenia costum de baixar al jardí de Beatriu. Abans de sortir Giovanni s'esguardá un moment en el mirall, tement trovarse ab la cara esllanguida o fadigada per alguna malaltia extranya que l'hagués sobtat sense adonarsen, peró tingué una agradosa sorpresa quan vegé que mai com llavors havia tingut la color tant fresca, y els ulls tant vius ni brillants.

— Al menys, pensá ell interiorment, ses metzines no han atacat encara cap part del meu organisme; no soc cap flor pera morir al més lleu contacte.

Al mateix temps mirá les que tenia a les mans, y quin fou el seu esglai quan vegé aquestes flors tant fresques y cobertes de rosada un moment abans colltorçarse de sobte y marcirse al primer contacte! Giovanni devingué terriblement pálid y esguardá son visatge consternat en el fons del mirall. Recordá llavors l'observació de Baglioni sobre l'olor que se sentia en la cambra; el seu halé, doncs, estava enmetzinat? Y tot tremolá com si sentís horror de sí mateix. Ab tot y aixó, sortí poc a poc de son estupor y, mirant al voltant seu, vegé una aranya que semblava estar ocupada en teixir una tela en l'angle d'una cornissa.

El pacient insecte acabava de resoldre, tot jogant, el curiós problema que consisteix en fixar els dos extrems d'un fil a distancies relativament inmenses; llavors, havent fixat convenienment un dels caps, havia fet convergir gran nombre de fils al centre del primer y s'entretenia en enllassarlos els uns als altres per medi de malles destinades a privar el pas a tot individuu alat. Giovanni s'acostá a l'aranya y llençá damunt d'ella una llarga halenada. A l'instant l'insecte deixá de urdir la tela que s'agitá remoguda pel tremolor convulsiu de son petit teixidor. Per segona vegada Giovanni bufá més llargament y ab més força damunt l'aranya. Aquesta prová ab un esforç desesperat de arraparse a la tela, peró tot lo que pogué fer fou solament deixarse anar avall pel llarc d'un fil fins l'empit de la finestra, aont caigué mitj morta.

— Maledicció! mormorá Giovanni adreçantse a sí mateix; tant enmetzinat estás que'l teu halé es mortal adhuc per aquest insecte verinós?

En tant sentí una veu que cridava:

— Giovanni! Giovanni! ja passa l'hora; per qué trigues tant a venir?

— Sí, mormorá el jove; ella es la unica criatura a qui no pot fer mal el meu halé.

Se doná pressa en baixar y un instant apres se trovaba davant de Beatriu, que l'esperava ab els ulls radiants d'amor, prop de l'arbrissó de les flors de porpra.

— Beatriu, demaná ell bruscament, d'ont ve aquesta planta?

— Mon pare es qui l'ha creada, respongué ella simplement.

— Com, creada, repetí Giovanni, qué voleu dir ab aixó, Beatriu?

— La natura no'n té gaires de secrets pel meu pare, replicá ella; aquesta planta ha brostat de terra el mateix dia que jo vaig venir al mon; nosaltres dos som filles seves; la una fruit de la ciencia, l'altra de l'amor... No os hi acosteu pas, Giovanni, exclamá ella tota esglaiada, veient que'l seu aimant l'examinava de més aprop; no os hi acosteu pas, car té proprietats que no podeu sospitar. Ah, Giovanni, aimat meu! Jo he crescut a l'ombra d'eixa planta nodrintme per així dirho de ses emanacions. Es ma germana y li porto una afecció tota humana, car, hi ha un secret...

En aquell moment Giovanni fixá en sa estimada un esguard tant ombrívol que ella s'aturá tota tremolant; mes al fí, avergonyintse de sos temors continuá:

—Sí; un destí fatal estava sospés damunt de mí; la fatal ciencia del meu pare m'havia separat del reste del mon. Fins al moment que'l cel t'ha enviat, Giovanni meu, la teva Beatriu havia viscut ben isolada del mon.

— La troven molt espantosa aquesta sort? demaná el jove, mirantla fit a fit.

— No es sino d'algun temps an aquesta banda que n'he comprés tot l'horror, respongué ella dolçament, car mon cor estava sumit en una mena de sopor que se'm figurava una gran pau.

El furor de Giovanni reprimit durant tant de temps, esclatá com un llamp del sí del cel tempestuós:

— Criatura maleida, exclamá fora de sí; era necessari, perque la solitut t'amargava l'existencia, separarme a mí a la vegada de la societat dels meus semblants pera arrossegarme ab horrible ambient en que tu vivies?

— Oh, Giovanni! sospirá Beatriu girant vers ell sos grans ulls meravellats, car no comprenia res de aquestes paraules que l'havien glaçat d'espant ab llur violencia.

— Sí? criatura empestada, repetí Giovanni impetuosament; vetaquí lo que has fet. Tu m'has marcit, tu m'has infiltrat en les venes el verí ab el qual t'has nodrit, pera fer de mí un esser tant horrible com tu, monstruosa criatura. Doncs bé; si per sort ei nostre halé es tant mortal pera nosaltres com ho es pera'ls altres, unim els nostres llavis en una besada suprema y morim així.

— Qué'm passa? mormorá Beatriu defallida. Verge santa, tingueu pietat del meu pobre cor trocejat!

— Tu reses! exclamá Giovanni en tò de menyspreu; no sabs que l'oració que surt de tos llavis es enmetzinada y que corromp la puresa del aire?... Peró, sí, resem; anem a l'iglesia a mullarnos els dits en la pica d'aigua beneita, y els que vinguin darrera de nosaltres cauran com ferits del llamp. Fem senyals de creu en l'aire y escamparem la mort ab aquest símbol sagrat.

— Giovanni, replicá Beatriu serenament, car el seu dolor ofegava tot sentiment de rancunia. Per qué has de voler identificarte ab mi ab aquestes terribles paraules que acabes de pronunciar? Jo soc, es ben cert, l'horrible criatura que tu dius, peró tu... per qué no m'abandones al meu trist destí allunyante per sempre més d'aquest jardí y arrencant del teu cor fins la memoria de la pobre Beatriu?

— Tu fingeixes ignorar lo que sabs, respongué el jove. Vols veure els dons horribles que m'ha fet la pura filla de Rappaccini.

Un aixam de libelules valatejava per l'aire, girant entorn de les flors del jardí fatal. S'arremolinaven al voltant del seu cap, atretes sens dubte per un perfum semblant al de les plantes que cobrien tot el jardí. Giovanni exhalá el seu halé damunt d'elles, y senyalá ab amarga expressió a Beatriu una pluja de petits insectes que queien en terra inanimats.

— Massa que ho veig, mormorá Beatriu; es la ciencia fatal del meu pare que ha fet tot aixó. Mes no creguis que hagi estat jo, Giovanni. Mon unie desitj ha estat de estimarte, restar algun moment aprop teu, y aprés deixarte allunyar, no guardant en mí més que'l recort de ta inoblidable aparició. Car. si mon cos, Giovanni meu, se nodreix de verí, mon anima en cambi es d'essencia divina y l'amor es son únic aliment. Es el meu pare qui ens ha reunit sense saberho en els llaços d'aquesta terrible simpatia. Sí, rebutjam del teu costat, trepitjam... matam... Qué es la mort al costat de ton menyspreu? Mes no'm creguis culpable, car ni per una felicitat eterna voldria haver fet lo que tu'm retreus.

En tota aquesta estona la colera del estudiant, desfogantse en paraules, s'era dissipada. No li restava més que la sensació de pregon dolor, peró no sense un deix de tendresa, pensant en les fatals relacions que existien entre Beatriu y ell.

Allí estaven tots dos, joves, bells, aimantse ab profond amor, isolats, peró ab una solitut encisadora, separats del mon exterior per unes mates florides. Podien viurer així si ho haguessin volgut, essent tot un mon l'un per l'altre, lluny de les baixeses y de les ignominies d'aquesta vida, que ells tanta recança tenien en deixar. Allí, allí mateix existia, sense que ho sospitessin, un paradís d'eterna felicitat.

Peró Giovanni no'n sabia res.

— Cara Beatriu, digué acostantse a la donzella que s'estremí al seu contacte; Beatriu, aimada meva: la nostra situació no es desesperada. Aquí't porto un preciós antidot, que un savi metge m'ha assegurat esser d'una eficacia gaire bé miraculosa. Aquest líquid está compost d'ingredients oposats a les terribles substancies que'l teu pare ha infiltrat en tes venes ab sa ciencia malhaurada. Es una destilació d'herbes alpines. Beguemho tots dos si tu vols, y purifiquem el nostre cos del verí que'ls penetra.

— Donam, donam, desseguida! cridá Beatriu, extenent la má pera pendre el frasquet que ell se treia de la bossa. Vull beure... Peró tu, espera l'efecte d'aquest licor pera seguir el meu exemple.

Y se portá l'ampolleta als llavis. A l'hora en l'ombrívol portal de la casa aparegué la pálida cara de Rappaccini que's dirigia lentament vers els dos aimants.

Tot contemplant la encisadora parella, son visatge impassible s'esclarí d'un somrís de triomf, somrís de l'artista que acaba de posar la darrera pinzellada en sa obra-en-cap y recula algunes passes pera millor contemplar el seu conjunt. S'aturá... el seu cos, que semblava corvat pels anys, se redressá... extengué les mans damunt d'ells, aixecant els ulls al cel, com si implorés les seves benediccions. Mes aquelles mans eren les mateixes que'ls havien infiltrat les metzines! Giovanni sentí correr una esgarrifança per tot el seu cos, Beatriu s'extremi tota y se portá la má al cor pera deturar sos batecs adalerats.

— Filla meva, digué Rappaccini, ja no serás sola al mon; cull una de les més belles flors d'aquesta planta, y donala al elegit del teu cor. La meva ciencia y el vostre amor han complert aquest miracle. Aneu ara, fills meus, al mon pervers, adorantvos l'un a l'altre y fatal sigui tot aquell que se us acosti.

— Pare, digué Beatriu ab veu feble, tenint sempre la má damunt son cor, per qué has fet aquest espantable dó a ta filla malhaurada?

— Malhaurada! repetí Rappaccini; qué vols dir, folla criatura? Creus tu que sia malhaurança esser dotat de dons meravellosos contra els quals caurán retuts els esforços de l'enemic més temible? Malhaurada! per que tu ets tant terrible com hermosa? Hauries potser preferit la condició ordinaria de les dònes, indefenses contra els ultratges y incapaces de venjarse?

— Jo hauria volgut esser aimada més aviat que temuda, mormorá Beatriu esllanguintse; mes ara ja es massa tard. Men vaig a un lloc ont el verí que m'infecta s'esvairá com un somni, ont el perfum de les flors metzinoses será substituït pel de les flors del Paradís. Adeu, Giovanni, tes paraules d'odi m'han trocejat el cor; mes d'aquí poc les hauré oblidades.

Així moria Beatriu, per la qual el verí havia sigut la vida y que havia trovat la mort en l'antidot; així agonitzava als peus del seu pare y del seu enamorat aquesta victima de la ciencia y de la fatalitat.

En aquell instant el professor Baglioni aparegué en la finestra de la casa de l'estudiant y ab una veu de triomf y ensemps d'horror, cridá al savi espaordit:

— Rappaccini, Rappaccini! aquest es el resultat de la vostra experiencia?