Contes Extranys/La Gran Cara de Pedra
LA GRAN CARA DE PEDRA
Què era la Gran Cara de Pedra? Enfonzada dintre un cercle d'alteroses montanyes, hi havia una vall espaiosa que poblaven molts milers d'habitants. Alguns d'ells vivien en barraques voltades d'ombrívoles forestes y sospeses en abruptes y espadats vessants. Altres moraven en confortables granges y masies y conresaven la terra de fertils comes y suaus ondulacions de la vall. Altres, en fi, se eren congriats en viles populoses, travessades pel curs d'un sorollós torrent ó d'un pacific riu que al devallar de ses altes fonts al fons de la vall havia sigut sotmès y dirigit per l'industriosa voluntat de l'home y obligat a empènyer la maquinaria de moltes filatures de cotó. Els habitants d'aquesta vall, en un mot, eren una gran multitut y tenien mil diverses maneres de viure. Tots ells, homes fets y criatures, tenien una certa familiaritat ab la Gran Cara de Pedra, si bé és veritat que alguns tenien el dò de veure aquest gran fenomen natural mes perfecta y detalladament que altres de llur veins.
La Gran Cara de Pedra, doncs, era una obra engenrada per la Natura en un d'aquests moments seus de sublim diversió. Abocada a un espadat cingle de la montanya estava formada per un monstruós amuntegament de roques colossals que al rodolar les unes damunt les altres s'havien encastellat en tal forma y posició que vistes a convenienta distancia, presentaven l'aspecte d'una gran testa humana. Semblava com si un gegant o un Tità hagués esculpit son propri bust al cim del precipici. Se distingia perfectament la bombada proeminencia del front, sospes a cent peus d'altitut; l'immensa corva del nas y els llavis formidables que si haguessin pogut parlar, haurien fet rodolar un tró espaventable d'un cap a l'altre de la vall immensa. Es veritat, peró, que si l'espectador s'hi acostava massa aprop, se esvaia als seus ulls el perfil del rostre gegantí y solament anava a discernir un laberintic encastellament de roques formidables, apilades les unes damunt les altres en una caótica ruina. Mes si tornava a recular, la meravellosa silueta tornava a sorgir a l'instant; y quant més se'n allunyava, més clara, més preciosa apareixia aquella gran faç humana ab tota sa divina y verge bellesa; y vista desde una gran llunyania fins semblava viure y respirar sorgint d'entremitj de la auriola de nuvols y boirades flotant majestuoses al seu entorn.
Era de bon auguri pels infants que fessin la creixensa baix la presencia de la Gran Cara de Pedra, perquè tant nobles eren sos trets, tant dolça y ensemps sublim era sa expressió que semblava la resplendença d'un cor gran y ardent que abarqués tota la humanitat en el cercle de ses afeccions y encara li sobrés lloc pera altres sublims amors. Solament mirarla era una educació. Si s'ha de creure la veu del poble, la vall devia en molta part sa gran fertilitat an aquesta benigna faç que l'esguardava perpetuament, illuminant els nuvols y infonent sa divina serenitat en tota l'immensitat del cel.
Com havia començat a dir, una mare y el seu infant seien a la porta de llur cabana, mirant la Gran Cara de Pedra y parlant d'ella. L'infant havia per nom Ernest,
— Mare, deia ell, mentres el titanic visatge li somreia allá lluny. Jo voldria sentirlo parlar, perque ab aquest esguard tant dolç, deu tenir per força una veu celestial. Si jo vejés un home ab aquesta cara, l'amaria ab tot el meu cor.
— Si s'ha de complir una vella profecia, respongué la mare, ja'l podrem veure aquest home, algun dia.
— Quina profecia, mamá meva? demaná curiosament Ernest. Contamho tot.
Llavors la mare li contá l'historia que sabia de llavis de sa propria mare; una historia no de coses passades sino de coses esdevenidores; una historia, tant antigua, que fins els Indis, que primitivament havien habitat aquella vall, l'havien apresa de llurs avantpassats als quals, segons afirmaven, els hi havien mormolat els rierols de la montanya y el vent agitant els fullatges del bosc. Un dia a venir, deia la llegenda, havia de néixer en aquella contrada un infant, que seria el mes gran y el mes noble personatge del seu temps, infant que al devenir home seria en sa fisonomia exacta semblança a la Gran Cara de Pedra. No solament eren uns quants jaios o la gent anticuada, sino els joves y tot, els qui mantenien una fe invencible y una esperança viva en el compliment de la vella profecia. Altres, peró, que havien vist mon havent esperat y confiat debades per un temps y no veient cap home ab aquesta cara ni tampoc que fos realment mes gran y mes noble que sos veins, havien acabat per convences que no era mes que una rondalla a la vora del foc. Sigui com sigui, ei gran home de la profecia no havia aparegut encara.
— Ah mareta meva, exclamá Ernest picant de mans. Jo espero veure'l un dia.
Sa mare era una dona de cor y discreta, y sentí que no faria be de destruir la generosa esperança del seu infant. Així es que li digué:
— Potser sí.
Y Ernest mai oblidá la llegenda que sa mare li havia contada; y se li presentava al seu esperit sempre que mirava la Gran Cara de Pedra. Passá els anys de sa infantesa en la barraca ont havia nascut, y fou un bon fill y ajudava a sa mare ab ses manetes y mes que tot ab el seu bon cor.
Així de nen afable y molts cops pensatiu devingué un noi de natural dolç, quiet, discret, torrat de pell pels seus traballs al camp, peró ab un rostre irradiant una llum d'inteligencia superior a la de molts dels alumnes que estudien en famoses escoles. Ernest, peró, no tingué cap mestre; solament en tingué un en la Gran Cara de Pedra. Al plegar la feina ell se passava hores mirantla fins que començava a imaginarse que aquell rostre gegantí ei reconeixia y li enviava un somris de tendresa y d'encoratjament, responent al seu esguard de fonda veneració. Era aixó un engany o es que realment la Gran Cara se'l mirava ab una predilecsió especial? Sigui com se vulgui, el fet es que la tendra y confidenta simplicitat d'aquell minyó discernia lo que l'altra gent no encertava a veure; y així l'amor que respirava aquella imatge, destinat a tots, devingué son peculiar privilegi.
Per aquells temps, començaren a corre veus per tota la contrada, de que el gran home predit de llarg temps que havia d'esser exactament semblant a la Gran Cara de Pedra anava al fi a fer sa aparició. Se deia que feia alguns anys un jove que havia emigrat de la vall y s'era establert en un port llunyá despres d'haver reunit un petit capital s'era posat de comerciant. El seu nom, jo mai he pogut saber si era realment el seu o bé un senzill renom que li havia sigut adjudicat atenent als seus exits financiers, era Munt d'Or. Actiu y astut, y dotat per la Providencia ab aquesta misteriosa facultat que's nodreix principalment ab aixó que'l mon nomena Sort, arrivá a esser un comerciant faulosament ric y proprietari d'una gran flota de vaixells. Totes les contrades del globe semblaven unirse ab el comú objecte de fer creixer ses inmenses riqueses. Les fredes regions del Nort comprenent gairebé l'ignot y misteriós Cercle Artic, li enviaven llur tribut en forma de pells finíssimes. L'ardenta Africa tamisava per ell les arenes d'or de sos rius y arrossegava fora de ses selves verges els ivorins ullals de sos grans elefants. L'Orient li feia present de sos teixits brodats de sedes, té, especies y aromes, diamants de la Golconda y tornassolades perles de l'India. L'occeá, per no esser menys que la terra, li deixava pendre ses potentes ballenes pera que pogués extrauren l'oli y vendrel ab gran profit. Y totes aquestes mercancies el Sr. Munt d'Or ben aviat les convertia en el metall que li havia donat el nom. Podia dirse d'ell que, com el rei de la faula, tot quant tocava al seu dit inmediatament devenia or, y or acunyat. Y quant el Sr. Munt d'Or hagué devingut tant ric, tant ric que li haurien calgut cent anys pera comptar sa fortuna, se recordá de sa vall natal y resolgué tornarhi y anar a acabar els seus dies allí ont havia nascut. Ab aquest objecte hi enviá d'avençada un hábil arquitecte pera que hi bastís un palau digne de sojornar a un home de tant inmensa fortuna.
Com abans havem dit, per la vall havien corregut veus de que el senyor Munt d'Or era segurament el profetisat personatge de tant temps esperat y predit y que el seu rostre era d'una perfecta y innegable semblança ab la Gran Cara de Pedra. La gent encara doná mes crédit an aquestes veus, quan vejé aixecarse com per encís un esplendit edifici en el lloc devastat de l'antigua granja enrunada del seu pare. Tot el seu exterior era de marbre d'una tant enlluernadora blancor que fins semblava que tota sa estructura s'havia de fondre en la claror del sol, com aquelles altres humils casetes de neu que el propri senyor Munt d'Or havia construit en sos primers anys quan encara els seus dits no posseien el do de la transmutació. El portic esplendidament esculpturat era soportat per altes colomnes entre les quals s'obria una regia portalada guarnida de claus d'argent y feta d'una fusta aromática vinguda de mars enllá. Les finestres desde el paviment fins l'artesonat de cada estança eren closes per colosals cristalls transparents com la mateixa atmósfera. No s'havia permés a ningú veure l'interior del palau; pero's deia, ab gran seguretat, que encara era millor per dins que pel defora, talment que tot lo que era ferro y bronzo en altres cases en aquesta era or y argent; y la cambra del senyor Munt d'Or particularment era tant brillant y fastuosa que un altre home vulgar no hi hauria pas pogut cloure els ulls. Mes, d'altra banda, el senyor Munt d'Or estava tant avesat a la riquesa, que potser no podia adormirse allí ont l'or no'l voltés de ses rutilants guspires.
En el terme fixat el palau fou finit; inmediatament vingueren els mobiistes y tapicers y l'ompliren de mobles y tapits sumptuosos; aprés d'aquets tot un exercit de criats blancs y negres, heralts del senyor Munt d'Or, el qual, en sa propria magestática persona era esperada a posta de sol d'aquell dia. El nostre amic Ernest, mentrestant, se sentia fondament agitat per l'idea de que el noble, el gran home de la profecia, apres de tants segles d'esperarlo debades, anava a la fi a apareixer en sa vall natal. Ell sabia, jove y tot com era, que'l senyor Munt d'Or tenia mil medis ab sa vasta fortuna pera transfigurarse en un angel de beneficencia y tant savi y benigne com el somris inefable de la Gran Cara de Pedra. Plé de fé y esperança no duptava que'l que la gent deia fos veritat y que dintre uns curts instants tenia de contemplar ab sos propris ulls la viventa semblança de la meravellosa testa de la montanya. Mentres el minyó estava mirant ansios els camins de la vall tot imaginantse, com sempre, que la Gran Cara de Pedra girava els seus ulls vers ell y se'l mirava amorosament, s'oí el rodolar d'un carruatge acostantse rapidament per la carretera.
— Ja vé, cridá una munió de gent que s'era aplegada pera presenciar la arrivada. Ja vé el gran senyor Munt d'Or.
Un carruatge arrossegat per quatre cavalls, aparegué a un revol de la carretera. Dintre, abocada en part fora de la finestreta somreia la cara d'un senyor vell de pell tant groga de color que semblava que sa propria má infosa del dó de Midas, l'hagués transformada en el preciós metall. Son front era baix, estret; sos ulls, penetrants y voltats d'arrugues, sos llavis, sumament fins y encara ho semblaven mes ab la costum que tenia d'estrenyels l'un contra l'altre.
— Es clavada, la mateixa Gran Cara de Pedra, cridaven de totes bandes; no hi ha dupte, l'antiga profecia se compleix, y a la fi ja tenim el gran home.
Ernest, peró, tot agitat y plé de dubtes, curava debades de trovar en aquella fisonomia la semblança que tots els demés feien constar. La casualitat va fer que una vella captaire ab dos infantóns, vinguts d'algun país llunyá, passés per la carretera a la vora d'Ernest. Aquells miserables quan tingueren aprop el carruatje, s'hi acostaren extenent les mans y aixecant veus llastimoses, implorant caritat. Una urpa groguenca, la mateixa que havia arrebaçat tants tresors, sortí fora de la finestreta y deixá caure en terra algunes monedes de coure. Y així, malgrat el nom del gran home semblava esser el de Munt d'Or, igualment se li podia posar el de Escampa-coure. Així y tot, peró, ab un crit mes ferm que els altres, y evidentment ab mes fé que mai, la gent clamava:
— Es l'imatge exacta de la Gran Cara de Pedra.
Mes Ernest trist y desenganyat apartá els ulls d'aquell rostre sordid y astut, y esguardá la vall, ont, entre les boires daurades pels ultims raigs de sol pogué encare destriar aquella silueta gloriosa que ell portava impresa al fons de son ánima. El seu aspecte el reanimá. Que li deien aquests llavis benignes y somrients?
— No desesperis, Ernest. Ell vindrá: l'home vindrá!
Passaren els anys, y Ernest deixá d'esser un nen. Havia crescut molt y s'havia fet lo que se'n diu tot un home. El jove Ernest no atreia gaire l'atenció dels habitants de la vall; car no veien res de notable en sa manera de viure, fora de que, a l'hora de plegar la feina, encara li plavia, com en temps de sa infantesa, anarsen tot sol y mirar llargament y en silenci la Gran Cara de Pedra. Segons ells, era realment una mania, peró en mitg de tot ben perdonable, car Ernest era treballador, serviciable, d'invariable bon humor, y no s'entregava an aquella peresosa contemplació sino aprés d'haver complert tots els seus deures. No savien els demes que la Gran Cara de Pedra era un veritable mestre per ell, y que'l sentiment que aquella expressava aixamplava el cor del jove Ernest y l'omplia d'una simpatia mes vasta y mes pregona que la dels altres cors. No savien que d'aquestes mudes lliçons havia de sorgir una saviesa mes alta que la que's pot apendre en els llibres y una vida mes noble que la que's pot amotllar al mesquí model d'altres vides humanes. Ni'l mateix Ernest s'adonava de que'ls pensaments y afectes que tant naturalment li venien, en el camp y a casa seva, y per tot ont se podia recullir dintre d'ell mateix, eren d'una esfera mes noble y enlairada que'ls altres pensaments y afectes dels quals participaven ab ell els demés homes. Era una ánima senzilla, senzilla com en els temps en que sa mare li contava l'antiga profecía; y esguardava el meravellós visatge irradiant allá al fons de la vall y s'extranyava de que son parió humá se fes tant temps esperar.
Per aquest temps el pobre senyor Munt d'Or era mort y enterrat. Peró lo més extrany del cas era que, abans de morir, havia perdut la fortuna que era per dirho així, el cos y l'esperit de sa existencia, y que al desapareixer no li deixá altra cosa més que un esquelet vivent cobert d'una pell groga y arrugada. Un cop fora la seva gran riquesa, tothom se mostra de perfecte acord en afirmar que no havia mai existit una gran semblança entre l'ignoble rostre del arruinat comerciant y la faç gloriosa de la montanya. Així, doncs, el poble deixá d'honorarlo durant el reste de sa vida, y li consagrá el més indiferent oblid aprés de mort. Una vegada no més, valgui la veritat, torná a despertar el seu recort l'anima d'aquella gent y aixó esdevingué quan el magnífic palau que s'havia fet bastir fou transformat aprés d'alguns anys en un hotel de luxe pera'ls extrangers que cada estiu arrivaven en gran nombre a visitar aquella gran meravella natural, la Gran Cara de Pedra.
L'home de la profecia encara estava per venir.
Esdevingué que un fill de la vall, que feia alguns anys havia marxat d'allí allistat de soldat ras, aprés de moltes y heroiques accions de guerra havia arrivat a esser un il·lustre general. Qualsevol que sigui el nom que li dongui l'historia, ell era conegut en els camps de batalla ab el de Sanguitrons. Aquest veterá envellit en els combats, sentintse enmalaltit a copia d'anys y ferides y cansat del tumulte de la vida militar y del redoblar dels tambors y els espinguets dels clarins que durant tants anys havien ressonat en ses orelles, resolgué un dia retornar a sa vall natal, confiant tornar a trovarhi el repós que allí havia deixat. Els habitants, els seus antics veins, els seus amics d'infantesa decidiren anar tots a donar la benvinguda al famós guerrer y festejar sa arrivada ab salves d'artilleria y un gran banquet. L'entusiasme era més extraordinari encara si's té en compte que s'afirmava que llavors, a la fí, havia realment aparegut l'autentic consemblant de la Gran Cara de Pedra. Un ajudant del vell Sanguitrons que viatjava per les contrades de la vall, deia que li havia realment impressionat aquesta exacta semblança. Encara més; els antics companys d'escola del general juraven baix llur paraula d'honor, que sempre l'havien notada aquesta semblança, fins quan era infant y tot, solament que aquesta idea no se'ls era ocorreguda fins ara. Per tots aquests motius era gran l'exitació que regnava en tota la vall; y molta gent que ni una sola vegada durant anys y anys havien hagut esment d'aturarse a mirar la Gran Cara de Pedra, ara passaven quasi tot el dia contemplantla ab el fí de formarse una idea de l'aspecte que devia tenir el gran general Sanguitrons.
El dia de la gran festa, Ernest, igual que tota l'altra gent de la vall, deixaren la feina y s'encaminaren al lloc ont el rústic banquet havia de servirse. En arrivant, oí la veu solemnial del Reverent Doctor Baltleblast [1] implorant les benediccions del cel sobre les bones coses escampades per les taules y sobre l'eminent personatge en honor del qual s'havien aplegat. Les taules eren disposades en una clariana del bosc, voltades d'arbres per tots costats, excepte d'un en que'l bosc obria cap a llevant y deixava veure a l'horitzó la silueta de la Gran Cara de Pedra. Cobrint la cadira d'honor del general que era una reliquia de la casa de Washington, havien construit un arc triomfal de verdes branques profusament engarlandades de brots de llorer y rematat per la bandera del pais tants cops portat per ell a la gloria del triomf. El nostre amic Ernest s'aixecava de puntetes impacient de poder contemplar l'il·lustre convidat. Peró la multitut apinyada al voltant de les taules, ansiosa d'escoltar els brindis y de agafar al vol algunes paraules de la replica del gran general; era tant compacta, y els milicians que feien la guarda d'honor apartaven tant rudament a cops de bayoneta els importuns y els atrevits que Ernest tímid com era de natural, privat de tota eixida dintre la gran onada de gent no pogué entreveure ni un instant la fisonomia del vell Sanguitrons. Pera consolarse, se girá vers la Gran Cara de Pedra que, com un fidel y antic amic, l'esguardava y li somreia al travers d'aquell espai obert de la foresta. Així y tot, peró, pogué oir les observacions de varis individuus, que estaven comparant el rostre de l'heroe ab la faç petrificada de la montanya.
— Es la mateixa cara, deia l'un, fent una extremitut de joia.
— Meravellosament semblant, responia un altre.
— Jo diria que es el general mateix en persona vist a travers d'un vidre de multiplicar, cridava un tercer. Y per que no, si no hi ha dubte que es l'home més gran de aquest y de tots els segles?
Y els tres interlocutors llençaren tots a l'hora un visca aixordador, encomanant l'entusiasme a tota la multitut y fentla esclatar en una llarga aclamació que repercutí talment per les montanyes, que haurien dit que la Gran Cara de Pedra havia aixecat sa veu de trò per damunt tota la vall. Tots aquets comentaris y aquest gran entusiasme, no feien sino excitar cada cop mes l'interés del nostre amic; y ja no se li acudia demanar ni posar en dubte, si, realment, la divina faç de la montanya havia trovat, a la fi, la seva humana reproducció. Es veritat que Ernest s'havia sempre imaginat que aquest profetisat personatge apareixeria baix la figura d'un home de pau, predicant la saviesa, escampant el be, fent el poble felíç. Peró, seguint sa habitual amplitut de criteri y deixantse inspirar per sa ingenua simplicitat, ell se digué que la providencia en sa inexcrutable saviesa, podia triar un medi desconegut de fer el bé, adhuc servintse d'un guerrer y d'un glavi sanguinós.
— Silenci, silenci. El general va a parlar.
En efecte. Pronunciats tots els brindis y buidades les copes a la salut del general, aquest s'havia aixecat pera remerciar als seus admiradors. Ernest el vegé. Allí davant el tenia, dominant els caps de la multitut, ab ses brillants xarreteres y tot covert de galons d'or y d'un devassall d'insignies glorioses aixecant l'heroica testa sota l'arc de verdes branques, engarlandades de brots de llorer y la bandera onejanta projectant son ombra triomfal sobre'l seu noble front. Y allí davant tambe s'aixecava, podentla veure sense girar els ulls al travers la clariana del bosc, la Gran Cara de Pedra. Peró, existia realment aquesta semblança tant ponderada per aquella gent? Llástima, peró Ernest no ho podia confirmar. Ell veia un rostre envellit en la guerra y colrat pel mal temperi, ple d'energia y revelador d'una voluntat de ferro; mes la gentil saviesa, la pregona y tendra simpatia, que tan conegudes li eren, de sa adorada imatge eren completament absentes de la cara del vell Sanguitrons; y adhuc suposant que la Gran Cara de Pedra assumís una expressió d'imperativa gravetat, una suavitat infinida temperava sa duresa.
—No, sospirá Ernest, tot obrintse pas al travers de la gentada, encara no es l'home de la profecía. Quant temps el tindrà encara d'esperar el mon?
Les boires s'havien anat congriant, a l'entorn de la llunyana montanya, y d'entre mitj dels seus vels flotants sorgia l'augusta y imposanta silueta de la Gran Cara de Pedra, imposanta pero benigna, com un angel apocalíptic que's drecés entre les serres, revestit d'una vaporosa túnica d'or y porpra. Tot esguardantla, Ernest cregué sorpendre un somrís illuminant tot el seu rostre y eixint com una mágica irradiació dels seus llavis inmovils. Provablement era efecte d'un miratge de la claror del sol ponent, difonentse entre les boires que flotaven entre ell y la montanya. Mes sigui coin se vulgui, l'aspecte de son meravellós amic encengué noves esperances en el cor d'Ernest, com si mai hagués sofert cap desengany.
— Tingues fé, Ernest, li deia'l seu cor, com si la Gran Cara de Pedra li ho estés inspirant. Tingues fé, Ernest; ja vindrà.
Passaren anys y anys en mitj d'una general tranquilitat. Ernest seguia com sempre vivint en sa vall nativa y era actualment un home fet. Insensiblement, gradualment, la gent havien anat coneixent cada dia més al nostre amic. Ara igual que abans treballava pera guanyarse el pá de cada dia y era el mateix home de cor senzill y bó que sempre havia sigut. Peró havía sentit y pensat tant, havia consumit tantes de les millors hores de sa vida en somniar utópiques esperances y sublims projectes pera trovar la felicitat de tots els homes, que semblava com si hagués parlat ab els angels y que aquests li haguessin infós llur suprema saviesa. Y ho semblava encara més per la pau y la profonda bondat de sa vida cuotidiana, corrent apacible y silenciosa que havia fet brotar com un marge d'eterna verdor per tot el llarg de son curs. No passava un dia que'l món no devingués millor pel sol fet de que aquest home humil hi estava vivint. No's desviava mai del seu camí malgrat ensenyés continuament el bé als seus próxims. Se pot dir que sense voler era devingut un predicador. L'alta y pura simplicitat de son pensament, que en una de ses moltes manifestacions se revelava en els benifets que silenciosament brollaven de ses mans, fluia també exteriorment en savis consells y admonicions. Predicava veritats que's filtraven al fons de les ánimes y influien secretament en la vida dels qui l'escoltaven. Sos oients, de segur, no sospitaven que Ernest, llur conegut compatrici, pogués ésser mes que un hom com tots els altres; menys que tots ho sospitava el mateix Ernest; peró, inevitablement, com el blá murmuri d'un rierol, eixien de sa boca pensaments que cap altre llavi humá havia expressat.
Un cop passada la primera impresió y ja calmats els entusiasmes de la gent, tots convingueren en reconeixer que s'eren errats al atribuir imaginariament una semblanca absurda entre'l ferotge visatge del general Sanguitrons y la benigna faç do la montanya. Mes, ara, de bell nou, se deia y bo afirmaven els diaris, que la testa privilegiada era apareguda damunt les fortes espatlles d'un eminent home d'Estat. Aquest, com els senyors Munt d'Or y Sanguitrons, era fill de la vall, d'ont se n'havia anat de molt jove pera estudiar la carrera de lleis y figurar en la política. En compte dels tresors del milionari y de l'espasa del guerrer, solament posseia una llengua, y aquesta era més poderosa que aquelles dues coses plegades. Tan meravellosament eloqüent contaven que era, que digués el que volgués, els oients no tenien altre remei que creurel; el mal el convertia en bé y el bé en mal; car, quan li donava la gana, ell podia produir, ab el seu sol alé una mena de boira mágica y enfosquir ab ella la llum del dia. Sa llengua, realment, era un instrument encisat: de vegades retrunyia com un tró; devegades cantava com una música d'angels. Era'l clamoreig de la guerra, l'himne de la pau. En bona veritat, era un home admirable; y quan la seva eloqüencia li hagué conquerit tots els éxits imaginables, quan ja havia estat escoltada en totes les societats polítiques de l'Estat, y en totes les corts dels prínceps y potentats, après d'haver fet conéixer y admirar el seu nom per tot el món civilisat, persuadí finalment a sos compatriotes que l'havien d'elegir pera la presidencia de la república. Abans d'aquests temps, es veritat, tan bon punt comensá a tenir celebritat, sos admiradors li havien trovat una gran semblança ab la Gran Cara de Pedra; tanta impresió arribá aixó a produir per tota la contrada, que'ls seus compatricis li donaren el nom de Capderoca [2].
Mentres els seus amics polítics feien ferma propaganda en favor de sa candidatura, Capderoca, com li deien, resolgué fer una visita a la terra d'ont era fill. Segons ell mateix assegurava, aquesta visita no tenia altre objecte sino el de poder encaixar ab sos cars conciutadans sense que ni remotament li passés pel cap efectuar aquell viatge com una maniobra electoral. Començaren a ferse, doncs, magnífics preparatius pera rebre l'illustre home d'Estat; un esquadró de cavalleria aná d'avençada a esperarlo als limits del departament, y tothom deixá aquell dia de treballar y aná fins a la carretera pera véurel passar. Ernest seguí l'exemple dels demés. Malgrat haver sofert més d'un desengany, com havem vist, era d'un natural tan candorós y confiat, que sempre estava prest a creure en tota bontat y tota bellesa. Ell tenia el cor perpetualment obert, y aixís estava segur de que hi veuria caure la gracia en qualsevol moment que davallés del cel. Així, doncs, en aquesta ocasió, tant confiat com sempre, sortí de casa pera poder contemplar l'humana semblança de la Gran Cara de Pedra.
La cavalcada arriva al fí piafant en mitg d'un núvol de pols tan espés y elevat, que la gran faç de la serra s'eclipsá totalment als ulls de Ernest. Totes les notabilitats del pais, oficials de l'exércit, ab uniforme, membres del Congrés, el sheriff, els directors dels grans diaris, cavalcaven briosos corcers, y pagesos molt rics havien vingut damunt llurs cavalleries, vestits ab el trajo de festa. Era realment un espectacle brillant. Se veien moltes banderes flotant al vent per damunt la cavalcada, y en algunes d'elles hi havia les imatges de l'eminent home d'Estat ν de la Gran Cara de Pedra, somrientse familiarment l'un a l'altre com dos germans, y si les pintures eren fidel reflexe de la realitat, la mutual semblança, cal confessarho, era portentosa. No cal oblidar que hi havia una banda de música que despertava els ecos de les montanyes ab l'estridencia triomfal de ses veus de metall, com si cada recó de la vall hagués trovat sa veu pera aclamar la vinguda del seu fill mes illustre. Y la mateixa Gran Cara de Pedra semblava unirse al chor general com si sapigués que, a la fi, havia aparegut l'home de la profecía.
Tota aquesta gentada era presa de frenétic entusiasme y llençava els barrets enlaire y aixecava una tan gran cridoria que a la fi l'entusiasme s'encomená al mateix Ernest que acabá per llençar enlaire'l seu barret y cridar tan ferm com el primer:
— Visca'l gran home! Visca'l senyor Capderoca!
Mes encara no el veia venir.
— Ja es aquí! cridá'l que era al costat de Ernest. Ja es aquí! Ja es aquí! Miréusel an en Capderoca y també el Gegant de la Montanya, y veieu si no son com dos germans bessons!
Traversant pel mitg d'aquella multitut arrossegat per quatre cavalls blancs que trotaven lleugers avençá una carretel·la descoverta en la qual, nua la maciça testa, seia l'illustre home d'Estat en Capderoca en persona.
— Confesseu, digué a Ernest un de sos veins, que la Gran Cara de Pedra ha trovat per fi el seu consemblant.
Cal declarar, en efecte, que al primer esguard que fixá Ernest en aquella cara sonrienta y saludant en la carretel·la, li semblá que hi havia alguna semblança entre aquella y la coneguda faç de la montanya. El front altiu, vast y proeminent y tots els demés trets de sa fisonomía vigorosament tallats semblaven voler emular els d'un heroic y titanic model. Peró la majestat y sublimitat, la profonda expressió d'una divina simpatia que illuminaven el gran visatge de la montanya, y eterisaven en esperit el granet de sa formidable massa, s'haurien cercat debades en aquell altre exemplar humá, ont semblava mancar quelcom: una divina flama de majestat interior. Per això aquell home excepcional tenia constantment una expressió de tedi y de fadiga en les fondes cavitats dels seus ulls, com un nen que fos massa crescut pera entretenirse ab joguines, o un home de grans facultats y petites aspiracions, la vida del qual, ab totes ses grans empreses, fos ab tot indefinida y buida, per manca d'un ideal elevat.
Mentrestant el veí de Ernest, tocantlo repetidament ab el colze, li instava pera que dongués una resposta.
— Dieume, company, no troveu que es el retrat exacte del Gegant de la Montanya?
— No, respongué Ernest ab tò aspre, jo no veig la mes petita semblança.
— Llavors pitjor per la Gran Cara de Pedra, replicà son veí; y llensa un altre Visca entusiasta a l'eminent Capderoca.
Ernest s'apartá d'allí tot afligit y abatut, car havia sigut el mes terrible dels seus desenganys veure un home que podent haver complert la profecía, no ho havia volgut fer. Mentrestant la cavalcada, les banderes, la música y els carruatges anaven desfilant, seguits d'una turba vociferanta, y deixant un inmens róssec de pols a llur derrera, que al dissiparse deixá veure novament la Gran Cara de Pedra en tota la sublim majestat de sa llegendaria vellesa.
— Míram, Ernest, semblaven dir els benignes llavis. Jo he esperat mes temps que tú, y encara no he perdut l'esperança. No tinguis por; l'home vindrá.
Anys y anys passaren rapidament y començaren a posar cabells blancs en el cap d'Ernest y a obrir solcs venerables en el seu front y en les seves galtes. Era ja un vell; mes, no debades havia envellit; car mes pensaments grans hi havia en son esperit que cabells en el seu cap. Els solcs y les arrugues eren inscripcions que'l Temps havia gravat, y en les quals havia escrit llegendes de saviesa, testimoniades pel text d'una vida. Y Ernest ja no era un personatge obscur y desconegut. Sense cercarla, sense desitjarla, havia adquirit la fama que tants cerquen y desitgen, y el seu nom era conegut per tot arreu mes enllá dels límits de la vall ont havia transcorregut sa vida silenciosa. Professors y persones de tots els estaments venien de lluny pera veure Ernest y conversar ab ell, atrets per les veus que corrien, afirmant que aquell senzill camperol tenia idees diferentes de les dels altres homes, no apreses en els llibres, sino en un texte mes sublim, com si hagués estat conversant tota la vida ab els angels com companys familiars. Fossin els qui fossin, savis, homes d'Estat o filantrops, Ernest rebia a tots els seus visitants ab la serena sinceritat que l'havia caracterisat des de sos anys d'infantesa y parlava ingenuament de tot lo mes sublim o mes profon que se'ls ocorria en l'etzar d'una conversa. Mentres enraonaven, el rostre d'Ernest s'inflamava sobtadament y brillava als ulls de sos interlocutors com suau claror de una posta serena. Impressionats per la plenitut de sa saviesa, els seus visitants s'entornaven concirosos y al passar per la vall s'aturaven a contemplar la Gran Cara de Pedra, dubtant si havien vist algun cop la seva reproducció en una faç humana, mes sense poder recordar ont ni quan.
Mentres Ernest anava fentse vell, el voler de Deu feu naixer un nou poeta en la nostra terra. Fill d'aquella vall, passá, peró la major part de sa vida molt lluny d'aquella romantica encontrada, fent sonar l'armonia de sos versos entre'l brugit y el tumulte de les ciutats. Sovint, ab tot, les montanyes que tant familiars li havien sigut durant sa infantesa aixecaven llurs cims nevats en la diafana atmosfera de ses visions de poeta. Ni tampoc oblidava la Gran Cara de Pedra, car l'havia cantada en una oda de tant sublim inspiració, que hauria sigut digna de esser cantada per sa propria augusta boca. Aquest home de geni, se pot dir que havia caigut del cel dotat de facultats portentoses. Quan ell cantava una montanya, els homes la veien reposant sobre sos fonaments ab una majestat mes augusta y enlairantse fins al cim ab un mes sublim anhel que abans de cantaria el poeta. Si el tema era un llac apacible, semblava que fluís de tot ell un somni celestial que de llavors en avant illuminava per sempre mes ses aigues tranquiles. Si era l'inmensitat del mar, la insondable inmensitat de son sí misterios semblava respirar mes profondament, com remogut per l'emoció del cant. En una paraula, el mon prenia un altre diví aspecte desde l'hora en que'l poeta havia vessat damunt d'ell la benedicció de sa mirada. El Creador li havia conferit el seu poder mes alt y mes sublim sobre la propria obra de ses mans. La Creació no's pogué dir acabada fins que vingué'l Poeta a interpretarla y completarla.
La seva obra era igualment bella y admirable quan els seus germans eren l'objecte de sos versos. L'home y la dona, que marxaven per llurs camins quotidians coberts de la pols de la vida vulgar; el petit infant que jogava inconscient de sos destins, resultaven també glorificats si'ls voltava de la llum inefable de sa poesia. Ell descobria els anells d'or de la gran cadena oculta que llegava als humans ab un mon invisible d'essers angelics; descobria també en els homes una oculta fisonomia d'orígen diví, que'ls feia dignes d'aquella sublim afinitat. Alguns, es veritat, hi havia que s'imaginaren demostrar la solidesa de llur criteri, afirmant que la bellesa y la dignitat de tota la natura existia solament en la imaginació del poeta. Deixemlos dir an aquets infortunats que la natura sens dubte havia engenrat en un de sos moments de amarga rencunia y els havia pastat ab el rebutj del fang ab que havia format les besties inmondes. Mes com benhauransa de totes les altres coses, l'ideal del poeta era la mes vera veritat.
Els cants d'aquest poeta arrivaren un jorn a mans d'Ernest. Els llegí en plegant la tasca, sentat a la porta de sa cabana, en aquell indret mateix ont, en sos derrers temps, havia assolit la plenitut de saviesa contemplant la Gran Cara de Pedra. Y ara, tot llegint aquelles estrofes que feien extremir son cor d'emoció, aixecá els ulls a la faç augusta que tant benigna vers ell s'inclinava.
— Oh august amic, murmurá adreçantse a la Gran Cara de Pedra, no es digne aquest home de semblarse a tú?
La divina faç semblá somriure, peró no li respongué ni una paraula.
Llavors esdevingué que'l poeta, ab tot y que vivia molt lluny de allí, no solament havia sentit parlar d'Ernest, sino que també havia meditat molt sovint sobre'l seu caracter, y arrivá a desitjar vivament fer la coneixensa d'aquell home, la infosa saviesa del qual anava estretament agermanada ab la noble simplicitat de sa vida. Així, doncs, un matí d'estiu prengué'l tren y a primeres hores de la vesprada baixá del vagó a poca distancia de la residencia d'Ernest. El gran hotel, antigament palau del senyor Munt d'Or, se trovava proxim al seu camí; mes el poeta, ab el seu sac de viatge a la má, demaná pel domicili d'Ernest y decidí demanarli hospitalitat.
En arrivant prop de la porta, hi trobá el vell, sostenint en ses mans un volum que a estones llegia y a estones tancava ab un dit entre'ls fulls pera contemplar extaticament la Gran Cara de Pedra.
— Deu vos guard, digué'l poeta. Podeu donar per una nit allotjament a un viatger?
— De tot cor, respongué Ernest; y afegí somrient, crec que en ma vida he vist la Gran Cara de Pedra mirar tant afablement a un extranger.
El poeta se sentá en el banc al costat seu, y ell y Ernest conversaren plegats. Moltes vegades havia el poeta conversat ab els homes mes savis y espirituals, pero mai ab un home que, com Ernest, expressés grans pensaments ab tant encisadora ingenuitat y que fes apareixer tant familiars les mes altes veritats ab una tant gran simplicitat d'expressió que semblava com si els angels, com tantes vegades havem dit, hagues treballat ab ell en el conreu del seu troç; com si s'haguessin assegut ab ell a la vora de la llar; y com si, tractantse ab ells, com amics intims, s'hagués infiltrat de la sublimitat de llurs pensaments, encarnantlos en el dolç y apacible encis de les paraules cuotidianes. Aixó pensava el poeta. Y Ernest, per la seva banda, se sentia tot agitat y emocionat per les vives imatges que'l poeta concebia y que poblaven tot l'ambient, al voltant de la barraca, d'ideals formes de bellesa, ara tristes, ara rialleres. La mutual simpatia d'aquests dos homes atreia a flor dels llavis llurs el sentit mes pregon que de les coses un y altre havia assolit separadament. Llurs esperits s'acordaven en una delitosa y superior harmonia que ni l'un ni l'altre podia reclamar com exclusivament propria, y en la qual cadascú d'ells no hauria pogut distingir de sa propria part la de l'altre. Se conduien mutualment, podriem dir, a una esfera de pensament tant alta y llunyana que fins llavors ni tant sols l'havien sospitada, y radiant d'una tant célica bellesa, que haurien desitjat no eixirne mai.
Mentres Ernest escoltava el poeta, s'imaginava que la Gran Cara de Pedra s'abocava vers ells pera escoltar millor. L'esguardava fixament dintre'ls ulls ardents del poeta.
— Qui sou vos, amic meu? demaná ansiosament Ernest.
— Vos haveu llegit aquests poemes? respongué'l poeta. Així doncs, ja'm coneixeu, car jo'ls he escrits.
Un altre cop, y mes intensament que mai, Ernest examiná la faç del poeta; aprés, girá els ulls vers la Gran Cara de Pedra pera tornarlos a fixar, ab un aire d'incertitut, en el seu hoste. Mes a la fi deixá caure'l cap sobre'l pit y sospirá:
— Perque esteu trist? demaná el poeta.
— Perque, replicá Ernest, tota la vida he estat esperant el compliment d'una profecía, y quan llegia aquests poemes, me pensava que s'era complerta en vos.
— Esperaveu, contestá el poeta, somrient afable, trovar en mi la semblança de la Gran Cara de Pedra. Y ara us haveu desenganyat com abans ab el senyor Munt d'Or, ab en Sanguitrons y ab en Capderoca. Si, Ernest, es el meu destí; podeu afegir el meu nom derrera dels d'aquells tres illustres personatges y registrar una altra esperança fallida; car,—plè de tristor y de vergonya vos ho tinc de dir, Ernest, —jo no soc digne de tenir per model aquesta imatge tant benigna y majestuosa.
— Y perque? interrogá Ernest, signant el llibre; no hi ha aqui pensaments divins?
— Sí; es cert. Tenen un reflexe de la Divinitat, replicá el poeta. Es possible que sentin en aquests pensaments un eco llunyá y perdut d'un cant celestial. Peró la meva vida no s'es acordada ab els meus pensaments. Jo he tingut grans somnis, pero han estat no mes que somnis, perque jo he viscut —y aixó també per mon propri y lliure voler— entre baixes y miserables realitats. Adhuc algunes vegades, —gosaré confessarho? he pecat per manca de fe en la bellesa y la bontat que mes propries obres han posat de manifest en la natura y en la vida humana. Perqué, doncs, explorador infadigable de la veritat y de la bontat, havies d'esperar trovar en mi la imatge d'aquella faç divina?
El poeta parlava ab veu sanglotant y els seus ulls s'anegaren de llágrimes. Els d'Ernest també s'en ompliren.
El sol ja baixava a la posta; era l'hora en que Ernest solia dirigir la paraula a l'aire lliure a la modesta reunió dels seus veins. Prengué'l braç del poeta y tot conversant s'encaminaren al lloc habitual de ses conferencies. Era un reconet format per varis pujols baixos, ab una gran roca a un dels costats coverta per la verdor riallera de plantes trepadores, ont a poca altura, s'obria una petita cavitat, suficient pera contenir una persona y permetreli fer tots els gestes que espontaniament acompanyen l'expressió de vives emocions y pensaments vibrants. Ernest s'enfilá en aquesta trona natural y fixá en son auditori una mirada de bontat familiar. Els oients, els uns sentats, els altres mitj ajeguts damunt l'herba, esperaven en silenci. Els raigs derrers del sol ponent illuminaven l'escena ab una claror d'or esmortuida que no arrivava a penetrar dintre'ls brancatges de l'ombrivol boscatge d'arbres centenaris. Per l'altre costat se veia la Gran Cara de Pedra irradiant la mateixa solemnitat y la mateixa alegria que's desprenia d'aquell paratge.
Ernest començá a parlar, dient simplement al poble lo que hi havia en son cor y en sa ment. Y ses paraules tenien una gran virtut y un gran poder, car s'acordaven ab sos pensaments; y sos pensaments eren práctics y profons, car s'armonisaven ab la vida que ell sempre havia viscuda. No era solament un halé articulat lo que eixia dels llavis d'aquell orador; eren paraules de vida, y es que una vida de bones obres y de sants amors les hi havia previament ungides. El poeta, mentres anava escoltant, sentia que l'ánima y el caracter d'Ernest eren fets d'una alta y noble poesia, com ell mai l'hauria pogut concebir. Ab sos ulls negats de llágrimes esguardava tot admirat aquell home venerable, y's deia dintre d'ell mateix que mai de la vida havia vist una faç tant digna d'un sant o de un profeta com aquesta que tenia al davant tant dolçament benigna, tant majestuosament meditativa, coronada ab la auriola dels seus cabells blancs. Allí a la llunyania, mes clarament oviradora, flotant en mitg de la llum gloriosa del sol morent, s'aixecava la Gran Cara de Pedra voltada de boires blanquinoses com les canes d'Ernest, escampant un gran esguard benevolent que semblava voler abarcar tot el mon.
En aquell moment, com transfigurat pel pensament que agitava son cor y anava a brollar de sos llavis, la faç d'Ernest asumí una sublimitat d'expressió, tant impregnada d'alta bontat, que'l poeta, arrossegat per un impuls irresistible, aixecá els braços enlaire, y cridá:
— Mireu, mireu! Ernest es la imatge de la Gran Cara de Pedra!
Llavors tot el poble mirá y vegé que'l poeta havia dit la veritat en aquell moment de pregona videncia. La profecía era complerta. Peró Ernest, finit el seu parlament, prengué'l braç del poeta y marxá lentament a sa humil cabana, esperant que apareixeria ara o despres un altre home mes savi y mes bó que ell y semblant a la Gran Cara de Pedra.