Lo nostramo

Aquest text tracta sobre una versió de 1874. Per a altres versions, vegeu Set vaixells deixen Marsella.

← Bach de Roda

Lo nostramo Cansons de la terra - Volum IV

L'infanta →

LO NOSTRAMO.

Set vaixells deixan Marsella
per' ná' á la ciutat d' Orá,
los uns tiran cap Borrasca
y 'l camí dret va faltar.
 Ohé! ohá!
 que 's pert la carta,
 Ohé! ohá!
 carta de navegar!
Al cap d' avall dels nou mesos
varen acabá' 'l menjar.
Perduda, be l' han perduda
la carta de navegar,
nou mesos corren pel aiga
sense la terra trobar.
·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·
Ja se 'n jugan á palletas
qui primer s' ha de menjar.
Lo patrò de la galiota
palla curta va estirar.
Ja desenvaynan la espasa
per al patrò degollar.
Nostramo se 'n treu la seua
per sa vida defensar.
—Quí será 'l gallardo mosso
que la vida 'm salvará:
al que me 'n salvi la vida
un dò ja li vull donar.
Li darè una de mas fillas
y un vaixell sobredaurat.

Lo mes petit va respondre
aixís que 'l patrò ha acabat:
—Jo serè 'l gallardo mosso
que la vida 'us salvará.
—Puja amunt, gallardo mosso,
dalt del arbre has de pujar.—
Quan es á mig arbre mestre
ja se 'n posa ell á plorar.
—¿Qué ploras, gallardo mosso?
¿De qué tens tu de plorar?
—Perque sols veig cel y aiga,
y las onas de la mar.
—Puja amunt, gallardo mosso,
mes amunt has de pujar.
—Quan es dalt de l' arbre mestre
ja se 'n posa ell á cantar.—
—¿Qué cantas, gallardo mosso?
¿Per qué 't posas á cantar?—
—Veig los turons de Marsella,
las senyas ^[1] de la Ciotat ^[2].
Si Deu nos feya tal gracia
qu' á casa poguem tornar,
faria una capelleta
tota voltada de mar;
la Mare de Deu del Carme
posada al cap de l' altar.
Mariners quan passarian
la vindrian á adorar.
 Visca Toló, Nápols y Marsella,
 visca l' estret de Gibraltar.

 VERSIÓ MALLORQUINA.

—Perduda, l' havem perduda
la carta de navegar;
nou mesos qu' anam per aygo
sense may terra trobar.
Posémnos á jugá' al centro
sa sort á quí tocará?—
Sa sort per esser tan mala
á ne 'l patrò va tocar.
Desenvayna de sa espasa
per lo seu pilot matar;
desenvayna de la seua
per lo seu cos defensar.
—Fadrins, ¿quí será de voltros
que dalt l' arbre pujará?
Jo li darè dotze lliuras,
una nau per navegar,
y una filla que tench bella
la hi donarè per casar.—
Lo mes petit va respondre:
—Jo, patrò, jo hi vull muntar.—
Com fonch dalt del arbre mestre
á sullar se va posar.
—Si sa vista no m' enganya
veig sa terra negretjar:
veig duas torras molt altas
á sa vorera de mar;
y duas colomas blancas
y dos colomins volar.
Sas torras son de la Seu,
sense poderho duptar.
Tambè veig una Senyora
qu' á Deu nos va encomanar.
Que sa barca de son pare

á bon port puga arribar.—
Mentres diu estas paraulas
lo mariner cau en mar,
y 'l dimoni tan sutil
molt prest lo va aná' á tentar.
—Mariner, ¿qu' es lo que 'm donas
y jo 't traurè de la mar?
—Jo te 'n donarè un uixier
d' or y plata carregat.—
—Jo no vull es teu uixier
ni tampoch lo que 'm darás,
jo sols vull l' ánima teua
al punt que te morirás.—
—Sa meua ánima es de Deu
y mon cos es de la mar,
pero mon cor vull que siga
del Sant Cristo de la Sanch.—

 NOTA.

Los uixiers eran naus molt grants y de molts rems, que servian per trasbals de mercaderías; per defensa tenian dos castells rodons, un á popa y un altre á proa, y quan estavan armats, servian pel centre de una armada; casi sempre se 'ls utilisava per trasport y sovint sovint eran excellents cossaris.

 VERSIÓ PROVENÇAL.
Sount tres veisseous dedins Marselho
que van partir per Portugal;
n' ant ben restat sept ans sur l' aiguo
sense terro pous qu' abourdar.
Quand l' y a sept ans que sount sur l' aiguo
n' ant tirat á la courto palho
quan sera lou premier mangeat.
Au patroun de la gabinoyo,
se la plus courto li a restat:
—Quau n' en es aqueou vaillant moussi
que la vido me voou sauvar?
Li doun' uno de mes tres filhos
em' un vaisseou subredaurat.
—N' en sera iou, moun capitani,
que la vido vous vau sauvar.
—Ah! mounto, mounto, vaillant moussi;
mount' à la poumo doou grand mat.—
Quand lou moussi 's sur les crousetos
lou moussi s' es mes á plourar:
—Ah! de que ploures, vaillant moussi,
veses pas quauque port de mar?
Iou vese que lou ciel et l' aiguo
eme les oundos de la mar.
—Ah! mounto, mounto, vaillant moussi,
un pau plus haut te faut mountar.—
Quand lou moussi n' es sur la poumo,
lou moussi s' es mes à cantar.
—Ah! de que cantes, vaillant moussi,
veses tu quauque port de mar?
—Vese Toulon, vese Marselho,
vese la Seyno, la Cioutat,
vese tres jouinos dameiselos
que proumenoun long de la mar.
—Ah! canto, canto, vaillant moussi,
aro n' as ben de que cantar;
as gagna 'no poulido filho
em' un vaisseou subredaurat.
—Ai gagna 'no poulido filho,
mai ai risquat d' estre mangeat.

 NOTA.

Aquesta fi fa dessemblar lo qu' havem dit mes amunt, ço es: que nostra cansò no passava de seruna traducciò de la provençal. Emperó la seguent variant d' una altra versiò tambè provençal, acabará de probar ser certa la nostra opiniò.

 Vese uno de vouestres filhos
 que se proumeno long la mar.
 En l' hounour de la Viergi belo
 que graci á Diou nous a sauvats,
 farem bastir uno capelo,
 uno messo farem cantar.
 Puis la filho que se proumeno
 au moussi la farem dounar.

Mes semblanta encara es aquesta altra fi:

 De la Viergi nous fai la graci
 dins un des ports pousqu' abourdar,
 farem bastir uno capelo
 long de la ribo de la mar.

Podriam posar altras versions en altras llengas; mes la cansò no te pas tanta importancia, que 'ns hi tingam de entretindre mes.

---

1. Las senyas: campanas.
2. Ciotat: antiga població entre mig de Tolò y Marsella: molts de sos habitants son d' orígen catalá Hi anaren en lo segle XIV, á prechs del' frares de Sant Victor als qui l' havia cedida lo compte Ramon, compte de Baux. Lo nom Ciotat dins de la cansò fa sospitar lo que mes avall queda demostrat del tot ab la publicaciò de una versiò provençal, ço es: que lo nostre cant no es altra cosa que una traducciò de aquella.