Cansons de la terra - Volum IV/La comptesa

LA COMPTESA.

—Ahont anéu vos lo bon compte
ahont anéu tan dematí?
—Vaig á veure la comptesa
tant de temps que no 'ns hem vist!
—La seua esposa n' es morta
y jo l' he vista morir.
Lo dia del seu enterro
missa d' ella 'n vaig oir;
ne cremavan trescents ciris,
tot l' altar feyan lluhir;
n' hi havia trenta donzellas
que portavan manto fi.
Las cortinas de palacio
jo de dol las vaig cobrir:
los infants qu' ella tenia
jo de dol los vaig vestir.—
Al sentir aixó 'l bon compte
passa avant lo seu camí,
ab la punta de la espasa
ell la fossa li va obrir.
—Alsat, álsat la comptesa
que ton marit ja es aquí.
—¿Ahont, erau vos lo compte
lo dia que vaig morir?
—A la ciutat de Vallnora
que no podia venir.
Alsat, álsat la comptesa
que 'l teu compte ja es aquí.
—¿Com m' alsarè lo bon compte

si sola no 'm puch tenir?
Casat, cásat, lo bon compte,
no te n' estigas per mi.
A la dona que pendrás
estímala com á mi;
als fills y fillas que 'n tingas
féslos posá' 'l nom de mi,
cada camí que tu 'ls cridis
sempre pensarás ab mi.
A tots los fills que teniam
pósals en un monestir,
pósalshi xiquets, no aprengan
lo mòn que cosa vol dir:
fésloshi di' 'l Parenostre
al vespre y al dematí.

VARIANTS.

Vers 1 y 2.

—Deu lo guart lo cavaller
¿qué fa vosté per ací?

Vers 6 y 7.

La comptesa ja n' es morta
ja es morta que jo 'u puch dir.

Vers 19.

Ab la punta de la espasa
la sepultura va obrir:
—Alsat, álsat linda dama
que 'l teu compte n' es aquí.

Adiciò—Vers 33.

Y la dona que tindrás
estímala com á mi
que com pensarás ab ella
tambè pensarás ab mí.

VERSIÓ ESLAVA.

Quan jo atravessava lo bosch ombriu, duas donzellas dallavan la civada.
—Digáume, hermosas donzellas; digáume, colometas meuas, ¿dalla ab valtres també la meva aymia? Está bona com jo?
—Ay! Ja no hi es! Ahí la van enterrar!
—Ensenyéume 'l camí per hont s' han endut á ma enamorada.
—Es un camí molt hermòs y conegut, hont hi creix molt romaní. Un hermòs camí que puja cap al cementiri nou. Alli hon l' han duta 'ls joves, hi han eixit pedras: allá hont l' han duta las donzellas, hi han nat rosas.
—Ensenyéume 'l lloch hont ella jau.
—Detrás de l' esglesia, aprop de la porta.
—Dos cops he seguit lo cementiri y no trobo la fosa de m' aymia. Un altre cop lo segueixo encara y trobo la fossa del meu amor.
—¿Qui camina per dessobre de ma fossa y trenca lo son dels morts? ¿Qui arrenca l' herba verda? ¿Qui espolsa la fresca rosada?
—Alsat, estimada meva! Surt de ta fossa! Miram, es ton aymat. S' han passat tres anys sense que 't pogués veure, y 't so vingut á cercar.

—Prou voldria alsarme de la fossa, mes las forsas me mancan. Mon cor no te vida, y las meuas mans s' han tornat de pedra. Busca, estimat meu, busca per entre las tombas; lo fosser hi ha deixat sas eynas. Hi trobarás una pala y un cávech, desenterra á ta namorada. Y quan m' hajas fet eixir de la fossa emportatemen' ab tu á casa teva.

—He desenterrat ma namorada, está coronada de romaní: per qu' es lo que tè? Que glaçada qu' está! ¿A n' aqui has donat los presents que tu vas rebre de la meva part? —Si he rebut presents de tú, no me 'ls so pas enduts á la fossa. Los te la meva mare. Vesla á cercar, ella te 'ls tornará. Teus tornarán á ésser lo meu mocadoret bermell y l' anell de plata. Tira 'l mocador sobre un boix, y finirá l' amor que 'm dus. Llensa l' anell al mar, y acabará lo teu torment. —Toquéu, campanas, toquéu per tot arreu, ha mort ma namorada! Ma fresca rosa s' ha marcit y ha caigut, y jo sol al mòn m' aburreixo de tot! ^[1]

---

1. Altres cansons ab lo mateix fons d' aquesta tenen los Polacs, Moravos y Lucacians.