Cansons de la terra - Volum III/Lo Canigó
Aquest text tracta sobre una cançó d'una versió de 1871. Per a altres versions, vegeu Muntanyes del Canigó.
LO CANIGÓ.
Montanyas regaladas—son las del Canigó,
ahont tot l' istiu floreixen—primavera y tardor,
- Dáume l' amor minyona,
- consuelo del meu cor.
hi floreixen las rosas—clavells y altras flors.
N' hi ha una donzelleta—que 'm te lligat lo cor;
lligat me 'l te ab cadenas,—ab cadenetas d' or.
Me 'n vaig á beure l' aiga,—m' agrada la frescor.
Mentres l' aiga 'm bevia—sento llantos y plors.
Aqueixa es l' amoreta—que plora de tristor.
—Si me n' han robadetas—faldillas y jipó.
—Ara ja 'n ve la fira,—fira del Canigó,
te 'n comprarém faldillas,—faldillas y jipó.
—De quin color t' agrada—que t' estigui millor?
—De vermellet m'agrada—que n' es un bon color.—
Lo sastre que li feya—era 'l seu aymador
á cada punt d' agulla—hi posa un ram de flors,
cada cop d' estisora—hi fa un sospir ó dos.
Vers 2.
L' istiu y primavera—en tot temps hi ha flors.
N' hi ha una donzelleta—que m' ha robat lo cor,
es primeta de talla—y ben feta de corps.
Aquesta cansó, lo mateix que la del pardal que publicarem en lo volum segoa, son mòlt populars en lo Rosselló; las variants que nosaltres ne posem son d'una versió rossellonesa, aixís no 's deu estranyar lo trobarhi las paraulas consuelo, corps, talla y algunas altras en boga y vivas encar en aquella part de l' antiga corona d' Aragó. Lo catalá que allí's parla es molt consemblant al nostre ó per millor dir igual, si be s' hi troban algunas paraulas ben catalanas que aquí las pendriam per arcaicas y algun qu' altre castellanisme (ja no parlém dels galicismes). Com mostra de la llenga que allí s' usa y s' escriu, posém aquí una poesia d' un poeta de Banyuls premiat, per altras composicions, en un certámen de Beziers.
_____
L' eura plena d' orgull, qu' havia dalt montat
se reia, un matí, d' un roser acepat:
—Dins de la creació contas per un no res,
no comprench pas perque Dèu ha fet los rosers:
espia be tos magres rams
que no son alts sols de tres pams;
espiam be á jo, domino la contrada,
del sol, avant ningú sempre veig la llevada».
Lo roser, ofengut d' aqueix gran menyspreu,
li respont dolsament, de la mes fresca veu:
Sens aqueix olm robust, que 't serveix de tudor,
no veurias tan alt del sol la resplandor.»
Del Romancerillo del Sr. Milá preném eix tros de la següent versió, diferenta de la que hem posat mes amunt.
Montanyas de Canigó
son frescas y regaladas,
al demés ara al istiu
que las aigas son geladas.
Allí me n' hi estat tres anys
sens veure persona nada,
sino un petit rossinyol
que nit y dia cantava:
«Rossinyol, bon rossinyol,
Dèu te dó bona volada;
á l' altra banda del riu
trobarás la mar salada
y dirás á mos parents
que mon pare m' ha casada...
Eix boci de cansó que posém al peu d' aqueixas ratllas, es (á lo que 'ns sembla) pertanyent á una versió antiga sobre 'l mateix tema; aixís nos ho fan pareixe certas analogias que te sa fi ab la fi de las versions mes modernas.
Ne tallan una saya—de un bet á la manyé.
La 'n tallan trenta sastres,—l' han cusen trenta tres.
Sona, sona la viola,
sona lo só cortés,
mira que ballan damas
comptes y cavallers.
A cada estisorada—pesols de tres en tres,
cada punta d' agulla—un ramet de l' aumés.
Al vestirse la saya—la nena fa un sospé.
—¿Qué 'n sospirau vos, nina,—que'n feu tan gran sospé?
—Sospiro de la saya—que tan estreta m' es.
Deixáume lo punyalo—que 'm daré un punt ó tres.»
Lo punyalo fou d' oro—del cor se 'l ne passé.
Ja l' agafa y se 'n tombe—y á la mar s' enfonzé.
—Xanta, xanta granota,—xant que prou pots xanté,
tens aigua pera beure—y nina per manjé.
U j'era trei bei giuvo
Ch'i andavo a sijé ir prà,
Tra lur i díscurivo:
—Chi vinrà a purtèe disnèe?—
—U vinrá ra Franceschina
Che r'è ancur da maridèe.—
R'ha stendì ir mantì an terra:
—O bei giuvo, avnì a disnèe.—
E dui lur i mangiavo,
L'atr u 'n mangiava nent.
—Mangèe, mangèe bel giuvo
Chi posse travajèe
—Nun poss né mangèe nè beive,
Sun anamurà di vui.—
—Ajò ir me spus an Fransa,
Che l'è pì bel che vui:
Mi nun vi poss spusève,
Ir me spus l'á maggiur di vui.—
—Vi crumpirò ina vesta
Di trantadui culur;
Vi ra farò tajè
Da trantadui sartur,
Vi ra farò chisì
Da due fije d'amur.
Ogni puntal d' aghigia
In massurin di fiur;
Ogni pcitta custiretta
Vi darò ïn basin d'amur.—
(Canti Monferrini.—Ferraro.)
- ↑ Aquesta poesia fa part d' un llibret de poesias que ab lo títol Las flors de Canigó ha publicat á Perpinyá En Pere Courtais de Banyuls.