L'hereu de la forca
L' HEREU DE LA FORCA.
Quan jo n' era petitet—la mare me 'n regalava.
Me 'n donava alguns ouhets—y alguna nou confitada.[1]
Me 'n posava sobre 'l llit,—quan dormia no plorava.
Als set anys rodava [2] 'l torn,—als nou ja cardava llana,
als dotze 'm poso á robar,—cosa gue la lley no mana.
Als dotze 'm poso á robar,—al quinze á la vida mala.
Als divuit á confessar—ab frare que predicava;
era un frare caputxi—que 'ls sants del cel reclamava,
al se' á mitxa confessió—diu mal de mos camaradas.
Me n'aixeco del confés—cap á casa me n'anava.
Al sent demá dematí—á l' iglesia me 'n tornava;
me 'n vaig aná iglesia amunt—en un racó m'amagava.
Veig sortir un capellá—que la missa comensava.
Al punt de consagrar l' hostia—jo n' hi pego escopetada;
la mesa del sant altar—tota ella de sanch anava.
«Deturéume aquest traydor—que l' iglesia no li valga.»
—No 'm valga l' iglesia no,—válgam aquest reliquiari.
Valgam la mare de Deu—la del Rosé y la del Carme.
Mes d'aixó no me he fiat—pus m'he valgut de mes camas.
Vaig saltar una paret,—baix n'hi havia un gros tou d'aiga.
Sota un rodet de molí—la vida me'n so salvada.
A las dotze de la nit—ja trucava á ca la mare
—Mare meva feume 'l llit—que no hi descansaré gayre.
Aixís que me'n fico al llit—ja me'n portan una carta.
La carta n'era per mi,—lo sobrescrit per la mare.
Ja me la poso á llegir—al davant de los meus pares.
Al estar á mig llegir—la mare ja suspirava.
-Qu'es lo qu'heu fet, lo meu fill,-que n'haveu dat mort á un frare:
l' heu mort davant del altar—mentres l' hostia consagrava.
—Mare, no creguéu aixó—que' us porten molt enganyada,
que á mí me n' han fet hereu—d' una casa de Cerdanya;
una casa á quatre vents—sense sostre ni teulada,
de dias hi toca'l sol—y de nits hi cáu rosada,
vingui d' allá hont vingui'l vent—sempre'm tocará la cara.
Ratlla 11.
Un dia davant de Deu—jo li tiro escopetada,
Un dia davant de Deu—mentres la missa resava, etc.
Agaféulo qu' es traidor—que la etc.
Si la iglesia no 'm val—válgam las reliquias santas, etc.
Vaig saltar una paret—que set canas te d' alsada.
Sota un rodet de molí—la vida vaig acamparme.
—¿D'ahont veniu, vos lo meu fill—malas ordres corran ara,
diu qu' heu mort un sacerdot—mentre la missa resava?
—Mare, no creguéu aixó—miréu que 'us han enganyada,
que si aixó fos veritat—jo no fora dintre Espanya.—
Estant en eixas rahons—una carta 'ls arribava,
la carta n' era per ell,—lo sobrescrit per sa mare,
diu que'l volian fe' hereu—de la plana de Cerdanya.
«Y aqui dalt en un tossá—tens una casa parada,
una casa ab tres pilans—sense sostre ni teulada,
que de dia hi toca 'l sol—y de nit la lluna clara.»
Per rahó a haverhi en las següents versions, variants de certa importancia, es per lo que las posém á seguiment. Mereix ser reparada la fi d'una d'ellas en la qual lo condempnat s'escapa de la mort, mitjansant la ajuda de sos companys.
· · · · · · · · · · · · · · · · · ·
als vuit anys filava al torn,—al nou anys cardava llana,
als onze 'm poso á robar,—al dotze á la vida mala.
Me 'n vaig aná' á confesá'—á un frare que predicava,
la penitencia que 'm do—á mí no m' agrada gayre.
Un dia llevant á Deu—jo lin vento escopetada.
«Calla tu malvat traidor,—que la iglesia no l' hi valga.»
—Si l' iglesia no li val,—válgam lo reliquiari
y si aixó tampoch valgués,—jo me 'n valdré de las camas.»
Ja'n saltava una paret—nou canas feya d'alsada,
altres nou tenia mes,—altres nou n' hi havia d'aigua;
sota 'l rodet d' un molí—jo la vida m' he salvada.
Me n' aixeco y me n' hi vaig—dret á casa de ma mare.
—Mare, baixéumen á obrir;—baixéumen á obrir, ma mare.
Ay, mare, que jo ja 'n vinch—de las Montanyas de Malta.
—Ay fillet, lo meu fillet—haurás d'aná' á las de Fransa:
per la vila van dihent—que arribas de matá' un frare.
-Mare, no cregáu la gent-que veritats no'n diu gayres.»
Mentres está dihent aixó—la casa li han enrotllada.
No 'l poden agafar dins,—l'agafan á la teulada.
Ja l' agafan y 'l ne lligan;—dret á Girona 'l portavan.
Com ell n'era pel camí—los seus companys encontrava.
—Ara es hora, companys meus, ara es hora d'ajudarme.—
«Ay adeu, hereu coral—de quina t' ets escapada;
te 'n volian fer se' hereu—d' una casa ben honrada
que n' es feta ab tres pilans,—sense sostre ni teulada.»
Una tia que jo tinch—tot lo que volia 'm dava.
Me n' ha fet un rich vestit—sombrero á la galant xarpa;
á cada ala del barret—una rosa platejada,
cent escuts val cada rosa—y altres tants l' ala girada,
y altres cent ne tinch en bossa,—no se si durarán gayre.
Ara ja so un home fet—y m' he donat á las armas;
lo travallar no 'm sab bo—y la feyna no m' agrada.
Los diners son acabats,—mestressa diu que me 'n vaja.
—Mestressa ja me 'n iré—un dia d' esta setmana,
me n' aniré al camí ral—á robar la gent que passa,
com son frares caputxins—y hereuhets de bonas casas.»
Ja 'n passan dos minyonets,—capa de pastor portavan.
—Féuse ensá bons minyonets—que vos vull robar la capa.»
—No 'u farás tu, tocasson,—no 'u farás tu ni un altre.»
Lo minyó s' es enfadat—y ni venta escopetada.
Las cinch balas que hi havia—al cap las hi ha tiradas.
Ja se ne puja á cavall—cap á Taradell anava.
Quan arriba á Taradell—se 'n va aná' á cal senyor batlle.
—«Senyor batlle, senyor batlle—he fet una mort molt rara,
he mort á un tocasson,—tocasson de mala rassa.»
Quan jo n' era petitet—ma mare me 'n regalava
me 'n dava dels bons ouhets—y alguna nou mastegada.
Ara que m' he fet grandet—me n' he tirat á las armas:
lo travallar no 'm sab bo—ni la feyna no m' agrada,
sí pentinarm' las polseras,—l' ala del barret girada,
á cada ala de barret—una rosa platejada,
y anármen á passejar—y tocar be la guitarra.
Un dilluns al dematí—qu' es principi de setmana
á ne la casa del joch—vaig fe una bona jugada.
Després vaig torná' al hostal—y allí gastava la plata,
quan hi vaig torná' 'l dimars-l' hostesa diu que me'n vaja.
—Hostesa jo me n' ire—un dia d' esta setmana;
me n' aniré al camí ral—á robar la gent que passi.—
Passan pares capellans—y darém molt bona cassa.
Ja passava un minyonet—capa de pastor portava.
—Vina ensá tu, bon minyó,—que te'n vuy robar la capa.
—No 'u farás tu, tocasson,—no 'u farás tu ni un altre.—
Lo minyó fou atrevit—y li venta escopetada;
las cinch balas que hi havia—al front las hi ha tiradas.
—Dèu te perdó tocason—ja ets acabat la jornada.»
Se 'n va casa de la vila—á dirho al senyor arcalde
De dias hi toca el sol—y de nits la rosada:
te un llit ab quatre pilans—y ab duas escalas
y al damunt de las escalas—las forças son pintadas