Cántichs/Passió de Nostre Senyor Jesucrist
Aquest text tracta sobre l'edició de 1893. Per a altres versions, vegeu Passió de Nostre Senyor Jesuchrist.
Jesucrist, la Passió vostra
ajudáumela á cantar;
mes morint per culpa nostra
¿qué faré sinó plorar?
Si plorant pujo al Calvari,
Vos al cel me pujaréu,
puix la escala per pujarhi
es l' escala de la Creu.
Cristians, per darnos vida
vol morir lo Salvador,
dantse á tots per despedida:
¡dols senyal de son amor!
Sos deixebles son á taula
fent ab Ell l' últim sopar,
quan los pasma sa paraula
de que 'ls vulla 'ls peus rentar.
Pere diu, tot fentse enrere:
—Vos á mi no 'm rentaréu.
—Si Jo 'ls peus no 't rento, Pere,
no entrarás al regne mèu.
—Donchs rentáumels, responía,
peus y mans, ánima y tot;
quan per Vos rentat jo sia,
res del mon tacarme pot.—
Ab ses llágrimes los renta,
cada peu un bes ó dos;
los aixuga, y quan s' assenta
tè 'l parlar mes amorós:
—Jo sò Mestre de vosaltres;
mes ¿sabeu per qué us rentí?
perque ameu los uns als altres
com jo á tots vos estimí.—
Beneheix lo pa:—Preneune,
que es mon cos sagramentat.
Beneheix lo vi:—Bebeune,
que es la sanch de eix cos sagrat.
Lo meu cor á tots convida:
qui ab fervor combregará,
si es mort, cobrará vida;
si es viu, no morirá.
Mes, combrega entre nosaltres
qui vol ferme traició;—
y mirantse 'ls uns als altres
tots li diuen:—¿Seré jo?
—Es aquell que 'l bocì 'm prenga,
puix ab ell menjo en un plat;
¡ay de qui traidor me venga!
¡tant debó que no fos nat!—
Ja ab sa dolsa companyía
Jesucrist s' en baixa al Hort,
hont los diu en sa agonía
que está trist fins á la mort:
—Orem tots, que al veure 'm pendre
mon ramat s' escampará;
y si es prop qui m' ha de vendre,
no es pas lluny qui 'm negará.—
S' agenolla y mentres ora
reb lo cálzer de dolor;
primer glop que n' assabora;
no pot mes lo Redemtor.
—De mon llavi apartat sia,
Pare, eix cálzer de pecat,
mes no 's fassa, no, la mia,
sinó vostra voluntat.—
Jesucrist ja es á la vora
de la mar de la passió,
ja de l' ona que 'l devora
sent la furia y l' amargó.
Veu dels mals la pertinacia,
veu dels bons la ingratitut;
de tants homes la desgracia
que per sempre s' han perdut.
Claus, martell, assots y espines
tots plegats al cor los sent;
suor d' aygua y sanch divines
per la terra va corrent.
Los sèus dormen y 'ls desperta:
— Aixecauvos, ve 'l traidor;
¿no estaréu una hora alerta
per vosaltres, ab qui mor?—
Com un llamp á tots consterna
de cadenes drinch confús,
y ja veuen la llanterna
dels que cercan á Jesús.
Lo traidor Judas que 'ls mena,
los ha dit entrant al hort:
— Tingau á punt la cadena,
y á qui bese lligau fort.—
Jesús diu:— ¿A quí cercau?
— A Jesús de Nazaret.
— ¡Donchs, jo sò! — y la turba cau
vora 'ls peus del que escomet.
Dues voltes los aterra,
dues voltes que ha parlat,
quan:— Alsauvos, diu, de terra;
hora es ja de ser lligat.—
Arribant Judas lo besa:
— Amich mèu, ¿qué vens á fer?
d' un bes fals ab la finesa
¿tu me entregas presoner?—
A Sant Pere que fería:
—Enveyna 'l coltell, ha dit;
qui de coltell feriría,
de coltell será ferit.
Mes diumenge me rebéreu
entre palmes y llorer,
y ara ab pals y armes isquéreu
com si fos un bandoler.—
Dòna 'ls brassos als que 'l prenen,
cos y ánima al dolor;
les cadenes que 'l detenen
son cadenes del amor.
Mentres lligan y engrillonan
al que fa rodar los cels,
sos deixebles l' abandonan
com anyell als llops cruels.
¡Trist de mi! pecant un dia
vos deixí, Jesús, també;
mes, oh dolsa companyía,
ja may mes vos deixaré.
Afrontarlo Anás intenta,
y ab ma férrea 'l seu criat
un revés tant fort li venta
que per terra 'l ha triat.
Jesucrist, obrint la boca,
manso y dols li respongué:
—Si he dit bè, ¿per qué se 'm toca?
si he dit mal, digas ¿en qué?—
Mes que aquesta bofetada,
crits y colps dels enemichs,
sent Jesús la relliscada
del millor dels seus amichs:
general d' un rey tan noble,
de lluny, Pere, pas per pas,
va seguintlo ab tot lo poble
desde Anás cap á Caifás.
A l' entrada trist se queda
de la sala del concell,
á escalfarse en nit tan freda:
— També aqueix anava ab ell,—
promte dihuen les criades
de la casa de Caifás.
Pere diu per tres vegades:
— A Jesús no 'l conech pas.—
Lo gall canta, y ell sospira,
ell sospira de dolor,
y veyent que Cristo 'l mira,
son sos ulls un mar de plor;
puix li apar que encara escolta
lo que deya ahí á sopar:
— Ans que 'l gall cante una volta,
tres, perjur, m' has de negar.—
Si com ell no volem caure,
al perill no 'ns exposem,
que si Dèu no 'ns en ve á traure
dins sos llassos morirém.
Si ja som al precipici,
bon Jesús, daunos la ma;
si 'ns mirau ab ull propici,
Llucifer nos deixará.
Quan los falsos testimonis
á Jesús han acusat,
dihent que es per los dimonis
si ha tres morts ressucitat;
Ell pregunta: — ¿Ets tu 'l Messías?—
Diu: — Jo só,— y ab crit molt fort
van cridant llengues impíes:
— ¡Blasfemá! ¡digne es de mort!—
Nit terrible fou aquesta
per lo nostre Salvador;
plouen colps sobre sa testa,
vils insults sobre son cor.
D' ulls tapantlo ab sa ma dreta
un que ab l' altra l' ha afrontat:
— Endevina, si ets profeta,
diu, quí es que te ha pegat.—
Judas tem que 'l poble 'l mata
y un rosech lo tè confús:
— Veusaquí 'ls diners de plata,
mes tornáume 'l bon Jesús.—
Li responen: — ¿Qué 'ns importa
dels diners ni del pecat?—
y ell llansantlos á la porta,
dalt de un arbre s' es penjat.
A la sala del Pretori
va Jesús entre enemichs,
que li fan l' acusatori
de mentides y embolichs.
Ell escolta la insolencia
y á Pilat no respon res;
qui admirat de sa ignocencia
promte á Herodes l' ha remés.
Lo mal jutge s' en alegra;
veurá á aquell que may ha vist;
peró sa ánima es molt negra
per mirarshi Jesucrist.
Volent veure algun miracle,
lo pregunta y no respon:
no está, no, l' etern oracle
á mercé de tot lo mon.
Ell ho pren com á despreci,
y 'l remet á Pons Pilat,
fent posar vestit de neci
al que es font de veritat.
La divina sapiencia
es tractada de dement,
perqué l' home en sa demencia
s' es cregut omniscient.
Al Pretori de tornada
torna á veure Pons Pilat
la figura transmudada
d' aquell lliri trepitjat.
Desitjant salvar sa vida
trau un lladre de presó,
y á aquell poble deicida
parla aixís desde 'l balcó:
—Quan la Pasqua 'ns ve á somriure
llibertar á un pres era us;
¿quín voleu que jo deslliure,
Barrabás ó bè Jesús?
—A Barrabás dòna vida;
á Jesús mort y torment.—
Y engegant al homicida
fa assotar al Ignocent.
Sis sayons sobre ell se llansan
com sis llops sobre un anyell,
se rellevan quan se cansan
y assots plouen damunt d' ell.
Se li rompen ¡ay! les venes,
sa carn pura va á bossins;
y ell en mitx de tantes penes
va pregant per sos butxins.
«¿Qué t' he fet, morint, me crida,
pecador, en qué t' he ofés?
no tinch part sense ferida;
fill mèu, no m' assotes mes:
mes m' assotas, punys y clavas,
sent jo 'l Dèu que t' ha criat,
y tants colps ma vida acabas
quants retornas al pecat.»
Ab espines afrontoses
coronaren son pur front,
ab espines de las roses
que jo cerco per lo mon;
per mantell un drap vestintli
s' agenollan á sos peus,
y ab la canya percunditli:
—Dèu te guart, Rey dels jueus.—
Tot mostrantlo en tal figura
—Ecce Homo, diu Pilat,
al blanch lliri d' hermosura,
veusaquí cóm l' hem posat.—
—Tolle, tolle, crucifícal,
cridan tots al jutge inich,
de morir digne judical,
ó ets del Céssar enemich.—
Llavors dona la sentencia
de morir clavat en creu,
y entregantlo á sa potencia:
—Feune, diu, lo que voleu;
mes sa sanch sobre vosaltres;
jo me 'n vull rentar les mans.—
Cridan tots:—Sobre nosaltres
cayga, sobre 'ls xichs y grans.—
Abrassant la Creu pesada
Jesús llansa un sospir:
—Vina, vina, esposa amada,
que en tos brassos vull morir:
ells serán d' amor los llassos
que relligan l' home á Dèu;
pecadors, seguiu mos passos,
y ab mi al cel arribaréu.—
Li obre 'ls muscles la creu dura,
y á tres passas cau malmés;
al carrer de l' Amargura
¡ay! sa Mare l' ha escomés;
de neguit son cor esclata:
—Fillet méu, ¿donchs hónt anau?—
—A morir per gent ingrata;
Mare meva, ¡á Dèu siau!—
Tots l' escupen y li pegan,
y ab la soga que du al coll
tant l' estiran y arrossegan
que 'l camí de sanch es moll:
Creu tan grossa l' agobía,
mos pecats encara mes;
cada recayguda mia
lo fa caure al fanch estés.
Morint ja ab tanta ferida,
han llogat al Cireneu,
allargantli un punt la vida
pera donarli mort de creu.
Puix la ma tots hi hem posada,
ajudémlo en sos dolors,
y ab sa sanch malaguayanda
barrejemhi nostres plors.
La Verónica ab coratge
de suó y pols l' ha aixugat,
y en sa toca reb sa imatge
com un sol ennuvolat:
si ab los fets com ab la boca
tots servíssem al Senyor,
¡ay! l' imatge d' eixa toca
passaría á nostre cor.
Cada pas una cayguda,
y ¡ay! ningú li ha dat la ma;
un jument tè qui l' ajuda,
y ell sols tè qui 'l matará.
A unes dones y á nosaltres:
—No ploreu, diu, sobre mi,
mes plorau sobre vosaltres
y 'ls pecats que es mon butxí.—
Isaach que va al suplici
de la creu portant lo feix,
en l' altar del sacrifici
vol ser víctima ell mateix.
Ab sa sanch inmaculada
vol rentarnos de pecat;
sols després d' eixa regada
florirá la humanitat.
Al Calvari li llevaren
lo vestit davant de tots,
y arrancantlo renovaren
les mil llagues dels assots.
Deshonestos, deshonestos,
que adorau per Dèu al fanch,
no doneu torments d' aquestos
á qui 'us dòna vida y sanch.
Ja en la creu la ma li clavan
que al malalt dava salut;
ja sos peus, que sempre anavan
hont patía un desvalgut.
Si s' escruixen les montanyes;
María, als colps de martell,
¿qué farán vostres entranyes
d' hont nasqué tan ros y bell?
Escolantse gota á gota
ja ab la creu lo van alsant,
fent florir la terra tota
lo dols plor del arbre sant;
quatre rius d' amor ne rajan,
quatre rius del paradís;
fins que á beure 'ls cors hi vajan
may lo mon será felís.
Trets de lloch tots los seus ossos
se podrian ben contar;
molls de sanch tè 'ls cabells rossos,
los ulls térbols de plorar.
—Si ets Messías, un li crida,
¿cóm no baixas de la creu?—
y ell pregant per l' homicida,
—Perdonaulo, diu á Dèu.
Perdonaulos tots, mon Pare,
que no saben lo que fan,—
y girantse envers sa Mare,
li encomana Sant Joan:
—Assí tens la Mare meva;
y aquí, vos, lo fill amat.—
Pecador, sa Mare es teva;
vina, vina al sèu costat.
Lo mal lladre renegava,
mes respon lo lladre bo:
—A mi y tu 'l delicte 'ns clava,
mes Jesús no ho mereix, no.
¡Al tornar vos á la Gloria
recordáus de mi, infelís!—
—Donchs ab mi á cantar victoria
vuy serás al Paradís.—
Mira á dreta, mira á esquerra,
sos deixebles ja no hi son;
veu al cel cástich, y á terra
improperis, creus y afront.
Com ses mans son cor s' esqueixa.
nu morint y en soledat:
—Pare mèu, quan tot me deixa.
¿per qué m' heu desamparat?—
Troba sols fel y vinagre
al obrir sos llabis sechs,
¡quan li donan fel mes agre
las blasfemias y renechs!
Ab un crit dols y fortíssim
diu després:—¡Tot es finit!
¡en los brassos del Altíssim
encomano l' esperit!—
Per no veure 'l com moria
s' eclipsaren lluna y sol;
fent extrems com d' agonía
l' univers vestit de dol;
cel y terra s' estremeixen,
vel del temple es esqueixat;
sols mes durs no 's mitxparteixen
nostres cors que ho han causat.
No restantli alé de vida,
nos doná la sanch del cor,
hont la llansa embermellida
nos obrí 'l cel del amor:
sols per rébrens ab mil besos
baixa l' cap al espirar,
ab los brassos ¡ay! estesos
per podernos abrassar.
Sols després de tal batalla
s' hi pogué acostar la mort;
mes la mort rompé la dalla
al donarli un colp tan fort:
sos portals obrí la Gloria,
y la rassa d' Israel,
cantant himnes de victoria
s' en pujá dels llims al cel.
De la Creu lo devallaren
Nicodemus y Joseph,
y en los brassos que 'l bressaren
¡quánt mudat sa Mare 'l reb!
embalsamantli á besades
ulls y galtes, mans y cor,
la ferexen ¡ay! plegades
set espases de dolor.
¿Qué s' es feta ta bellesa,
gentil rosa de Saron,
nevat lliri de puresa
que embalsamas tot lo mon?
Mans inícues te deixaren
sense forma ni color;
y en los peus que 't trepitjaren
tu vessares ton olor.
Plorau, Ángels que cantareu
la nit santa de Nadal;
ales d' or que l' abrigareu,
veniu ara á amortallál.
Mes la fosca sepultura
ja á María l' ha robat,
que ab son cálzer de amargura
plora en trista soledat.
Tot cumplint les profecíes
se desvetlla gloriós,
y al Sepulcre les Maríes
ja no hi troban lo séu cos;
troban sos Ángels que 'ls diuen:
—No 'l cerqueu aquí enterrat;
mes cercaulo entre 'ls que viuen
á Jesús ressucitat.—
Son front sembla 'l de l' aurora,
d' or finíssim son cabell;
sol de Pasqua que l'adora
no es, no, tant ros y bell,
Benedictus cantaria
sortint dels Llims Israel,
y un chor d' Ángels respondria:
—En la terra y en lo cel.—
A sa Mare 's deixa veure,
que 's comensa d' anyorar,
y á Tomás que no hi vol creure
las cinch llagues fa tocar.
Després puja á la alta Gloria,
que algun dia Dèu nos dó,
per haver cantat l' historia
de la santa Passió.